El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Prenc el titular d’una editorial d’en Partal per tergiversar-lo i portar-lo un xic enllà. L’escric sota l’embogidor soroll de motor d’un helicòpter policial que em transporta a la ucronia de 1984, la mateixa ucronia que torna a manifestar-se en la hipòcrita demagogia que converteix els ciutadans francesos – paradigma dels europeus – en ciutadans de primera, les morts dels quals tenen un impacte sentimental més alt que la defunció diària i constant d’altres humans arreu del planeta.

La demagogia dels “liders”, dels “millors”, dels – per emprar nomenclatura francesa – enarques ens porta a un ull per ull que esdevé tsunami, onada gegant d’odi, de haine, al diferent.

En contrast amb la demagogia dels formats en les escoles d’elit de les diplomacies internacionals, on l’ENA francesa és altament reconeguda, els carrers s’omplen de fraternitat entre persones humanes, que empren llur llibertat individual front a inútils estats d’excepció i lleis mordassa, l’únic obkectiu de les quals ésaterrir la població i eliminar qualsevol nivell d’igualtat entre veïnes que reconeixen els seus origens diferents i el seu únic destí: ésser feliços i vius.

La demagogia dels amos del món ens aboca al patiment continu, a l’enriquiment d’uns pocs que fan de la guerra, l’acaparament i la reconstrucció el seu modus vivendi, a l’odi al diferent, a la por al desconegut, a prendre l’arma i disparar.

Però les accions dels anònims, ens allunya d’aquest culte a la mort i ens insufla l’aire fresc de la comprensió, l’aventura de conéixer, el maridatge entre contrastos, la solidaritat entre veïnes i la generació d’un nou (des)ordre mundial més humà i vitalista, un (des)ordre que reneix cada cop que la propietat privada venç al servei als veïnat o, per dir-ho ras i curt, cauen Tres Lliris que es tornaran a plantar.

Deixem que els millors juguin a fer-se la guerra, deixem-los rebaixar-se a llur malaltissa demagogia i, silenciosament, sense alçar la veu,, anem-los deixant sense soldats per lluitar. Treballem per erradicar la demagogia, pasem d’ells i construim un demà millor, un demà de carrer, un demà alternatiu on ningú tingui motius per matar ningú, on tothom estigui més disposat a conéixer al desconegut que no pas a tenir-li por. On els somriures es contagïin de rostre en rostre. Només així podrem convertir la demagogia en demà goig hi ha.

I això també serveix per a d’altres realitats tan actuals com el procés dels millors, on la demagogia de la velocitat es vol imposar al goig de la negociació i del pacte amb sentit de futur, de llarg recorregut i capaç d’integrar als exclosos, fins i tot a aquells que avui fan obscures misses a llaor d’un genocida que va saber navegar per la realitat, tot deixant el seu terrós atado y bien atado.