Ahir des de Vilaweb es va tornar a sentir la meva opinió, aquesta vegada sobre les eleccions que vénen i han de venir. Espero que s’entengui que hi parlo, per dir-ho així, com un dels estupefactes que descriu Partal avui…
Ahir una de les “opinions contundents” de Vilaweb era la meva: hi mirava de donar arguments, en el context preelectoral en què ja estem, a favor d’una candidatura unitària i decidida a culminar la ruptura de què simbòlicament, i amb tanta força, el 9N va ser el primer pas tangible. La declaració d’independència i l’Estat propi són ara la prioritat a què convé supeditar-ne qualsevol altra. I per això cal un consens de mínims que facilita la incorporació de totes les forces polítiques que no poden no ser en aquesta unitat. Un consens, posem-hi —vist que és l’argument de recel més freqüent—, en la despesa social a afrontar els pròxims mesos; però aquestes concrecions ja fugien de l’article d’ahir. Que deia:
Ahir a can Vilaweb jo també escalfava motors per a aquest diumenge… (més…)
Dilluns vaig arrencar la setmana publicant un altre mail obert a Vilaweb, i divendres la tanco reproduint-lo també al bloc. Han passat cinc dies i, encara que sembli impossible, diria que aquesta vegada encara no s’ha fet vell… L’article ha tingut algun ressò imprevist, com aquesta glossa de Joan A. Forès, o una piulada del tot incomprensible si no es visita el perfil de la piulaire. […]
Aquesta setmana, ahir o avui, havia de publicar un articlet a Vilaweb, però tot va tan de pressa que m’ha quedat extemporani. Planteja algunes qüestions sobre la manera de fer entrevistes i, sobretot, de donar-ne posteriorment notícia, arran de les preguntes que havíem sentit fer últimament a alguns dels líders polítics del país. El tema no que no és obsolet, i segur que hi haurà noves portunitats per abordar-lo. Mentrestant, el deixo aquí, ves, que ja el tenia escrit… […]