Tastavins lo Nostre morí fa uns dies, menys d’una setmana, i la verdor de les oliveres ha esdevingut un senyal que ell campeja armat amb la seua malla de guerrer. Ara s’ha alliberat i ha tornat a la seua vida més autèntica i anhelada en somnis quan era viu, en un present que no era el seu. Tastavins lo Nostre mai va tenir por i defensà la seua nació eterna. Ell, que entregà la vida per la llengua i la cultura, ha esdevingut en essència part del paisatge que vagament intuïa. Quan ell vulga, tornarà a la mare i a la cabana on el trobaren els malvats ocupants. Tornarà a a ser pare i a la seua fe.
Això és tot allò que havia de contar a en Marc i la seua estimada. Que el temps no compta, a l’altra banda de l’espill. Que la mort no compta. Que viure és una travessa preciosa i que tot és etern perquè l’ànima no mor. Som cos i ànima en el temps mentre vivim. Som matèria a punt per conèixer el fons del nostre destí, que és la voluntat de Déu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!