Solcades

Avui l’Evangeli ens recorda que és sant Pere. Pere, el fundador de la nostra església. És molt provable que això no us faça ni fred ni calor, que passeu o que parlar-ne vos resulte passat de voltes. ‘Al segle XXI encara recordem aquesta rondalla?’ Bé, per a mi i per les comunitats catòliques aquest dia és un dia assenyalat. Perquè sense església mos perdríem en el mar de la desolació i l’estrès dels nostres dies. Ara més que mai hem de reivindicar l’església i la sort de tenir-ne. I que hi haja vocacions i que cada dia siguen més los joves que manifesten la seua fe en el Senyor Déu.

Jo penso que vivim en un temps mancat de valors. Els valors hi són, però costa d’assumir-los i, per tant, encara més practicar-los. Així i tot, sóc optimista de mena. Tenir fe en Déu és tenir sempre esperança i confiança. Déu estima eternament en l’amor i la generositat. Què és, sinó, la Creació de l’univers? L’amor de Déu, omniscient, omnipotent i omnipresent.

El cap de setmana passat em vaig entretindre passant a net al bloc uns apunts de física moderna i feia esment de la relació que existeix entre la Resurrecció i la física quàntica, citant també els autors de l’anomenat ‘principi antròpic’, Barrow i Tipler. I tal fet per dir sense dir que la vida és meravellosa i la fe i la ciència, al segle XXI, es troben més que s’allunyen, si és que alguna volta han estat separades. I és que cal tenir present que la majoria d’avenços científics com la mateixa física o la genètica han estat desenvolupades per sacerdots catòlics i científics que no han negat l’existència de Déu. Exemples? Molts. Una cerca ràpida al Google us orientarà ràpidament.

L’església actual encara nous reptes de la mà del nostre Papa Francesc, el qual serà sempre recordat per haver obert l’església a les reivindicacions dels col·lectius de gais, lesbianes i transexuals. El Papa Francesc sempre serà recordat per ser el ‘Papa dels pobres’. De vocació i formació jesuïta, no podria ser d’una altra manera. Així i tot, les seues decisions al respecte, com era de preveure, no han agradat gens a certs sectors de la Cúria Vaticana.

Diuen que la fe no es raona i és cert, però els beneficis de la fe, des de la meua experiència, són indiscutibles. Aquella persona que se sent acollida per Déu a través de les pregàries, les obres o l’Eucaristia saben que no dic mentida, ni exagero. Ser creient no t’exempta de tenir disgustos i una vida dolorosa, potser, però la presència de Jesús als nostres cors sempre recomforta i et fa sortir enfortit, a banda de saber que plau a Déu allò que fas i en conseqüència ets partícep de la Salvació.  Jo tinc la sort de ser creient i, per què no dir-ho, venir d’una família de creients que com totes les famíles del món, n’han passat de tots els colors sense qüestionar-nos mai la fe.

Jo no sé si la fe és un do, però sí que sé que la fe, amb els anys, et transforma a fi de bé, esdevenint cada volta més conscient del que passa i les flebleses dels humans. Que referir-se a l’atzar és ocultar la pròpia manca d’informació. I és que a voltes, tractant sobre l’evolucionisme, per exemple, hom es refereix a l’atzar en un intent de fer-lo irreconciliable en la fe. I no, no se’n surt, evidentment.

L’atzar no existeix. Tot té una causa: un principi. Un motor. Tot allò animat és contingent. La mateixa creació de la vida a partir d’un ou o un òvul fecundat, per exemple, amb els seus temps de creixement embrionari, així ho posen de manifest. I és que hi ha raons que no necessiten gaire més raons que la mateixa evidència.

Què seria d’aquests temps de relativisme i confusió, de desinformació i inseguretat, sense una església cohesionada i al servei de la Humanitat des de l’amor?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!