En qualsevol racó dels indrets que estimo hi ha la prèvia relació entre el que m’envolta i el que va ser la ideació del lloc concret on m’ubico. Em fascina passejar i interpretar l’entorn, imaginar com devia ser aquell paisatge dos-cents, mil o dos mil anys enrere. I alhora em provoca un cert dolor. És com si la càrrega dels minuts que passo passejant, o les hores, no fossin meues. I jo voldria que fossin ben meues. Aleshores retorno al mar, potser ja de nit, i a la cervesa o a la barreja, i deixo que la ment es reconcilie amb ella mateixa. Avesat a fer el que m’agrada, avesat a tanta llibertat, avesat a no haver de demanar permís ni disculpes, a no fingir davant d’un subordinat, la meua vida ha esdevingut un oasi de consciència impura en la mesura que només depèn de mi el judici i la fatalitat del seu destí.
Potser algú no s’atreviria a viure com jo, potser algú preferiria un altre ordre, una perspectiva més acotada de les coses. Però heus ací com jo he superat l’estrès de viure en llibertat: vivint en silenci, en la solitud, en el desert i la selva, en la renúncia d’allò que m’atenallava. En la humiltat i en un respecte a Déu. Això és ser ric: l’atzar ha volgut que només una malaltia siga la causant de la meua mort futura, incerta com totes.
Mentrestant, acumular llibres i paisatges, lectures i preguntes. Tanmateix, no us desitjo allò que jo sóc i cap de les meues pertinences. Principalment, perquè no en tinc cap.
La llibertat és un espai en el temps i en la ment. La llibertat sóc jo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!