Arribats a l’estació de la Puixança, en Marc va fer un senyal amb la mà que indicava que era allà on s’havien de trobar amb en Tastavins, mort feia uns dies a la seua casa de l’Hivern Malastruc. Les andanes estaven malmeses, descuiades, deixades de la mà de Déu. En Tastavins seia a una cantonada de la teulada ruïnosa del que havia estat a principis de segle XX una estació modernista. A una cantonada encara s’hi podia veure l’abeurador pels cavalls per aquells afortunats que no hi arribaven a peu.
-Baixa, vols?- li va dir en Marc en veure’l. D’una gambada en Tastavins es col·locà al costat d’en Marc i la seua amiga, la Michi.
-T’has fixat en aquest sol?- li preguntà en Tastavins, murri.
-Ella és la Michi. Vam quedar que ella també vindria, oi? Doncs aquí la tens. I ara digues: on s’amaga la meua felicitat?
-D’acord. La felicitat està dins teu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!