Apòstata desficiosa

I no puc deixar de recordar que va abraçar els 40 amb totes les seues forces, amb un dinar multitudinari al restaurant de baix de casa amb tantes amistats com van poder vindre, per agafar tot l’alé que li oferien amb els braços oberts i el cor encongit. En aquell moment, fa ara deu anys, acabava de començar el tractament i la ciència encara deia que tenia molts números per guanyar la batalla, però ja des del principi ella no les tenia totes i va voler fer aquella festa també per guardar-la a la memòria, per si de cas. No calia dir més. Per si de cas.

No puc afegir massa cosa més al que vaig dir l’any passat: he deixat de jugar a imaginar com seria ara i em quede amb com va ser, i no tan sols al llarg d’aquells mesos finals sinó abans, quan la vida se li n’eixia pels quatre costats i havia de deixar-se coses per fer perquè el dia mai no tenia prou minuts per a tot el que volia abastar.

Ara que tinc els anys que ella tenia quan se’n va anar em sembla tot encara més irreal. Més injust. Més somiat. Supose que és una estratègia del cervell per poder tirar endavant, per suavitzar el mal que no s’acaba mai, per recol·locar els records de manera que els bonics vagen davant de tot. Per trobar les forces de tirar endavant i mirar, jo que puc, de lluitar per allò que em fa feliç. No és fàcil, i hui encara menys, però en això estic. Per ella, també. Per que a les mestres no se les ha de defraudar mai.

Per molts anys, E.

Tot seguint el llistat del 1r trimestre i del 2n trimestre d’enguany, ací teniu el que he llegit al llarg d’un estiu ben productiu en lectures. He seguit amb el meu màster auto-didacta del que s’escriu i es publica ara i ací, amb especial atenció a Manuel Baixauli, del que m’he llegit tot el que hi ha al mercat, i més que hi haguera! I de Joanjo Garcia, que no para de publicar, i de Raquel Ricart, que fa coses tan boniques com Les ratlles de la vida.

També he tigut temps per Almudena Grandes (que m’enganxa tot i que la seua prosa em resulte un poc farragosa) i Elena Ferrante (que d’entrada no em va enganxar però ara em té atrapadíssima i no veig el moment de veure com acaba la tetralogia de les dues amigues). A més, he (re)llegit alguna novel·la gràfica i m’he empassat un bon grapat de contes curts.

(Com d’habitud, indique amb un asterisc el que m’ha agradat de manera destacada, i amb dos els absolutament imprescindibles, des del meu humil i desenfocat punt de vista).

Juliol

– La bicicleta estàtica, Sergi Pàmies (contes)
– Les dones de la Principal, Lluís Llach
– La promesa del desembarc, Raquel Ricart (relat infantil)
– El quadern d’Àngela, Raquel Ricart (novel·la juvenil)
– El parèntesi més llarg, Tina Vallès (recull de contes)
– Van ploure estrelles, Raquel Ricart (novel·la juvenil) *
– El ciutadà perfecte, Raquel Ricart (novel·la juvenil)
– Exercicis respiratoris, Rafa Gomar (recull de relats)
– Un mort al sindicat, Raquel Ricart
– Lluitant contra l’oblit, Laura Ballester (reportatge periodístic) *
– Capvespre, Josep Bertomeu Moll
– Soñadores. Cuatro genios que cambiaron la Historia, Cédric Villani & Edmond Baudoin (biografia / novel·la gràfica)
– Les ratlles de la vida, Raquel Ricart *
– Maus, Art Spiegelman (novel·la gràfica, relectura) **

Agost

– Bé, perdona’m, però estan esperant-me, Rafa Gomar (recull de relats)
– El temps és mentida, Joanjo Garcia
– Espiral, Manuel Baixauli (recull de relats)
– Guía del autoestopista galáctico, Douglas Adams
– Los besos en el pan, Almudena Grandes *
– El corazón helado, Almudena Grandes
– Lo que no te mata te hace más fuerte, David Lagercrantz

Setembre

– L’home manuscrit, Manuel Baixauli **
– La cinquena planta, Manuel Baixauli **
– Verso, Manuel Baixauli *
– Ningú no ens espera, Manuel Baixauli
– La amiga estupenda (Dos amigas I), Elena Ferrante
– Arribarà el dematí, Joanjo Garcia
– Un mal nombre (Dos amigas II), Elena Ferrante *

I per primera vegada he hagut de comprovar la data al calendari, perquè en el fons tant és que fóra hui o despús-ahir, perquè els aniversaris no són més que un numeret de l’almanac, perquè el buit, de fet, no va començar en un dia i hora concrets.

I cada any em costa més trobar les paraules adequades per a aquest homentge particular, potser perquè no cal. El record se’m difumina, a diari, amb quatre traços ferms, els que puc compartir amb l’exterior. La resta, els detalls del tot el que vam compartir, els tinc tan a dins que no es podran esborrar mai.

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Miquel Martí i Pol

Si voleu mirar els petits homenatges que he anat fent, tal dia com hui, els anys passats, els trobareu, en aquest ordre: un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set i huit.

Després de posar en marxa el 1r trimestre d’enguany una cosa aparentment tan simple com apuntar allò que vaig llegint, m’he enganxat. I, a més, he decidit intentar fer trimestres ‘temàtics’ i centrar-me, si no en exclusiva, sí de manera majoritària en algun tipus de literatura cada tres mesos.

Des d’abril, i especialment durant maig i juny, he fet una espècie de màster autodidacta en el que s’està escrivint (publicant, més ben dit) ara i ací, entenent per ‘ara’ els anys més recents i per ‘ací’, primordialment, el País Valencià. En aquest cas he tirat molt del fons de la Biblioteca Pública de València i de les prestatgeries d’amistats, amb un parell de visites productives (per a les llibreries, s’entén) a la Fira del Llibre.

(Com el trimestre passat, indique amb un asterisc el que m’ha agradat de manera destacada, i amb dos els absolutament imprescindibles. A Joan Benesiu li’n posaria mitja dotzena: em va hipnotitzar).

Abril

– Las tres bodas de Manolita, Almudena Grandes
– La novia de papá, Paloma Bravo
– Juan Salvador Gaviota, Richard Bach
– Nosaltres els Cateura, Joanjo Garcia
– La fallera calavera, Enric Aguilar
– Apropiació indeguda, Lena Andersson
– Vertígen, Esperança Camps & Empar Marco
– Dos metres quadrats de sang jove, Xavier Aliaga
– La daga fenicia, Mila Martínez
– Tota la terra és de vidre, Joanjo Garcia

Maig

– El temps de cada cosa, Raquel Ricart *
– Quan caminàrem la nit, Joanjo Garcia *
– Gegants de gel, Joan Benesiu **
– Matèria de Bretanya, Carmelina Sánchez-Cutillas
– Els lluitadors, Francesc Gisbert
– L’olor dels crisantems, Lliris Picó
– El banquer, Núria Cadenes
– La casa, Paco Roca (novel·la gràfica) *
– No mataràs, Víctor Labrado
– Si no ho dic, rebente, Xavier Aliaga
– Aquí vivió, Isaac Rosa & Cristina Bueno (novel·la gràfica)
– ¿Podemos hablar de algo más agradable?, Roz Chast (novel·la gràfica) *
– El parèntesi esquerre, Muriel Villanueva

Juny

– Gabinet de curiositats, Anna Moner (recull d’articles)
– El retorn de l’Hongarès, Anna Moner
– L’amor fora de mapa, Roc Casagran
– El dia del cérvol, Marina Espasa
– Tota la veritat, Núria Cadenes
– Tres dies d’agost, Jordi Sierra i Fabra
– Vents més salvatges, Bel Olid (recull de contes)
– Una cabana a l’hivern, Hubert Mingarelli
– El metge del rei, Joan Olivares
– La vida sense la Sara Amat, Pep Puig

Despertes amb aquella esperança de què no siga veritat, però qualsevol portada et retorna a la realitat com una patada a un esòfag irrita(n)t.

Per davant ens esperen quatre anys més de retallades en sanitat, de donar via lliure a la conferència episcopal, d’amnisties fiscals i bufetades als qui creiem en la igualtat.

Més enllà dels escàndols, de la corrupció, de què ens roben a mans plenes i que es puga eixir airós, una de cada tres persones de les que hui em podria creuar pel carrer ha triat tot això.

Han triat que els joves preparats, valents i espavilats se n’hagen d’anar molt lluny, i que els no tan preparats, o que per la raó que siga decideixen no marxar, només puguen optar a un règim d’explotació intermitent i insegur. Han triat desinvertir en ciència i posar-li medalles a no sé quina mare de déu. Han triat posar-li impostos surrealistes al sol i allargar les nuclears.

Podeu completar la llista amb tants exemples com vulgueu. Tot el roín i pitjor que pugueu imaginar tindrà cabuda, ben segurament. Però recordeu que els culpables no són ells, com ja vaig escriure fa un grapat d’anys en un post que malauradament no perd actualitat. O no només.

Els resultats són clars, per exemple, al meu carrer: un carrer de persones treballadores, amb molta gent que arriba amb dificultats a final de mes, on veus més seats o fords normalets i amb un bon grapat d’anys que no 4×4 acabats d’estrenar, amb iaios que arrepleguen les criatures del col·le perquè no n’hi ha per pagar-los menjador ni extraescolars. Una de cada tres d’aquestes persones que hui em creuaria a l’ascensor i pel carrer els han votat. Una de cada tres. (Menys, clar, si comptem els qui no han anat a votar: aquests, però, que no es vinguen ara a queixar).

Jo, ja em perdonareu si no done per més, però no ho entenc. Ni tinc esma per preguntar-los a la cara per què ho han fet. Així que hui, de moment, no xafaré el carrer. Demà ja veurem.

Té nassos haver-me’n adonat de la data pel Facebook, que és qui, si no va matar l’apòstata desficiosa, la va deixar en un estat semi vegetatiu des de fa ja un bon grapat d’anys.

Fa cinc anys ja vaig fer un repàs de totes les coses bones que m’havien passat arran d’aquest bloc, d’aquell alter ego que des de l’anonimat temporal em va permetre obrir-me a mons nous i persones impressionants.

Ara, però, em ve al cap un balanç molt més general. Deu anys són molts anys. Una dècada. Un quart de la meua vida ara mateix. I he viscut tantes coses, bones i no tan bones, en aquest temps, que em costa de creure que només siguen deu anys.

Si el dia que vaig parir l’apòstata desficiosa algú m’haguera preguntat on em veia deu anys més tard i haguera guardat les respostes, segur segur segur que no n’hagués encertat ni una. I potser precisament per això, per eixir-me’n del guió, és que crec que les coses van bé i que sóc on he de ser ara mateix.

Llarga vida a l’apòstata desficiosa!

Feia anys que ho tenia en ment i era un d’aquells propòsits d’any nou que ara sí, per fi, he decidit dur a la pràctica. Des d’enguany apunte els llibres que vaig llegint, que barregen novel·les (la majoria), assaig o periodisme, novel·la gràfica i/o juvenil i, bàsicament, qualsevol altra cosa que em cau a les mans.

Devore paper, edicions bones i roïnes, llibre electrònic, versions originals i traduccions, biblioteca pròpia, pública o d’amistats. M’agradaria llegir encara més, però el temps és el que és. Pensava fins i tot ressenyar cada llibre, però sé que d’això no seré capaç, i per a fer-ho mal fet, millor no començar. Però si algú té ganes de comentar-ne algun en concret, endavant!

(Actualització: per petició d’algunes amistats, pose un asterisc  costat dels que m’han agradat més, i dos asteriscs als que crec que són absolutament imprescindibles).

Ací les meues lectures del primer trimestre de 2016 (si no indica res diferent, és novel·la):