Que no s'apague la llum

Un nou cafè matutí, reconfortant i empenyedor, mentre aboque aquestes ratlles del quadern a l’ordinador; un vell poema de Carner, qualsevol d’ells; De Gregori dedicant-me una de les seves lletres: Prendila come viene, prendila come vuoi.. Stella stellina, stella cadente, stella stella… Sort que hi ha cantautors que sembla que ens entenen tothora! ; un nou periòdic de referència nacional en català. Benvingut siga!; una gramàtica del català contemporani, la dirigida per Joan Solà, més val als vint-i-sis que mai!; assaborir el magnífic avançament dels Manel. En uns dies la resta!; La garantia d’una futura gran nit de ‘malparits’ al concert històric dels Sopa de Cabra del proper setembre (gràcies, Dani ;).

I així arriba el dotze-M amb molta pluja. M’aixeque estúpidament feliç. Dutxa i trucada de Pau. He d’anar a recollir-la al metro. Esmorzar amb la conversa que mereixen gairebé tres mesos sense veure’ns. Riallades. Quin bé em fa veure-la! De vegades ni tan sols cal parlar. El perfum del record és etern, diu això la cançó o a la inversa? Bé, diria que, com autora del text, puc manipular una mica! Cuinar, per a molts. Això sí que m’agrada. I avui tenim també Dolo i Pau, una mica tristos, però. Esperem que aquesta estoneta els revife. I ara cap al Raval a prendre cafè. Afanya’t Pau, que els trapis són el cul d’en Jaumet i els costa estar quiets. No m’ho puc creure. Nervis. Pam-pam. Pam-pam. I el cor que sembla que se n’ix del lloc. Hi ha l’Àngela o estic sota els efectes de l’eufòria d’aniversari? Llavors s’adona que hem arribat i somriu. No hi ha dubte, ha volat des de Brusel·les per poder ser-hi a Barcelona…

Nit de festa. Preparatius, dutxes apressades i bromes. Una trucada des de Delhi, primera felicitació gràcies a la diferència horària. Preocupacions inicials: Hi haurà finalment l’ansiejada música? Sí, ho he deixat en mans de la Ilaria. Tindrem música! Règim d’arribades. Fesomies alegres, amb ganes d’implicar-se i expectants d’un gran festeig. Em relaxe. Exquisitats a tort i a dret (gràcies!), cervesa, vi. Pastissos (en plural, gràcies al meu green friend). Desitjos (també en plural). I uns quants brindis. Pels imprescindibles que hi són. També pels que no hi són físicament, però en qui pense.  Brindis també per la terra. Per un País Valencià sense lladres i perquè no decaiga la nostra actitud de revolta. Com deia Jaume I, ‘fe sens obres morta és’. I brindis pel que comença, que no és més que un demà que tots esperem que siga, com a mínim, tan bo com aquesta nit.

Presents materials. Aquest any funcionalíssims. Abillament per al meu trosset de llar i un val per fer una bona excursió a la llibreria. Arriba també un do importantíssim provinent del si familiar. Diu l’sms: ‘Pels vint-i-sis anys que ets l’alegria de la casa’. Una mare és una mare, i no puc reprimir unes ganes boges de traslladar-me momentàniament i fer-li una forta abraçada.

I ja ben entrada la nit, abandonem l’edifici sense Tino Casal (insistisc que era el tema ideal per tancar l’assumpte!). Però la vetllada avança. Ens perdem per la nit del centre de Barcelona. Confessions no revelades que ixen en portar més d’un got a dintre. Precioses tot i l’escàs romanticisme que les ha precipitades. Més tard, les trajectòries es diversifiquen, i fins al proper encontre, benvolguts!

Encara unes quantes deixalles més, els dies següents. Un sopar al pis, d’aquells en què comencem tres i un bon vi i acabem només dues (és el que té la comunió d’una bella dorment, un sofà i un líquid alcohòlic). El matí següent, piscina i repàs d’allò més immediat del dia. Xap. També d’allò menys immediat. Xap. D’allò més preocupant. Xap. I d’allò menys preocupant. Xap. Quin monitor més maco que han posat per als nens del curs de natació dels matins. Xap.  I quin posat impecable amb aquest vestit de bany verd!  Xap. Verd com el vestit que portava l’Àngela dissabte. Bonica com sempre. Xap. Curiós el sistema d’encadenats que s’avé mentre et capbusses. I ja remullada i com que em ve de pas, m’endinse en el paradís literari del Raval i pose la cirereta als meus vint-i-sis. Va de cartes: Les Cartes d’amor de Pere Calders i les Cartes d’Itàlia de Josep Pla, aquest darrer per descobrir les impressions del mestre de Palafrugell al voltant d’un dels racons més fascinadors del mapa. Pedra de tartera, de Maria Barbal, al qual li tinc moltes ganes. L’últim de relats breus del Pàmies i el títol revelació: L’últim dia abans de demà, d’Eduard Márquez. Satisfeta amb la selecció i desitjosa d’arribar a l’última pàgina de les penetrants veus del Pamano del Cabré (intuisc que serà aviat) per paladejar les noves adquisicions.

Per últim, no em puc estar d’agrair al temps l’espectacle d’aquests últims dies. Després d’una setmana amb pluja intermitent, el sol sembla que despatxa el fred i dóna la mà a la primavera… M’agrada aquesta època de transició!

I després de redactar l’extens llistat, m’adone que han estat un bon grapat d’estímuls en poc temps. I pense que si existeix la felicitat, deu assemblar-se una mica a tot allò que he anat rosegant durant aquest interval de set dies. Per tant, que en siguen molts, d’anys i d’avaluacions, i sempre junt als imprescindibles. Perquè si aquesta llum és tan potent és gràcies a tots i tot el que l’aprovisiona d’energia.

Un cop vaig llegir en un dels blocs que conformen aquesta xarxa que hi ha cançons que, inevitablement, associes a un moment precís de la teua història. És just quan em dispose a encetar la redacció del que ha estat el darrer cap de setmana que s’engega l’aparell radiofònic mental al meu cap i ressonen Els Pets tot descrivint l’insospitat fenomen (atès el diluvi protagonista dels dies precedents) que va atorgar un plus a a la sortida: “Bon dia, ningú ho ha demanat però fa bon dia. Damunt els caps un sol ben insolent, il·lumina descarat l’espectacle de la gent”…

Per tal de contextualitzar una mica l’assumpte, puntualitzaré que les darreres setmanes no han estat un bassal d’oli en quant a tranquil·litat per motius ben diversos, i això ens mou a pensar en la idea d’aprofitar els dies no laborables lluny del tràfec que s’esdevé a la ciutat comtal a fi de calmar-nos per dintre i per fora. Així, pensat i fet. Ens pengem el cartell d’”out of order” i… a fer país!

Partim dissabte al matí amb una lleugera idea de què visitar (quelcom veí de la zona de la Garrotxa, on havíem reservat per dormir), però sense cap itinerari marcat per tal d’ajustar-nos al perfil d’excursió sense cap altra llei que no fos fer simplement el que ens plagués. Les propostes de visitar llocs amb renom de la geografia catalana van sortint a ritme de grups autòctons. Així decidim fer la primera incursió a l’estany de Banyoles (el llac natural més gran de Catalunya) i aprofitem aquesta estada entre medi aquàtic i medi terrestre per inaugurar dos dies naturalment rics amb la dosi de puresa i tranquil·litat necessària que els nostres cossos començaven a reclamar amb certa ànsia.

Cal matisar que, com si la sort s’hagués congraciat amb nosaltres, al bon oratge va sumar-se altre detall peculiar mereixedor de la categoria non plus ultra: el fet de viatjar en octubre ens va permetre gaudir de la temporada de color tardoral, provocada pel canvi de fullatge dels arbres (teniu fotografia com a botó de mostra). Però seguim amb el viatge més enllà de tota qualitat corpòria dels seus elements. Travessem la frontera comarcal de la Garrotxa i ens dirigim a la zona volcànica d’Olot. Posem en pràctica una mica d’excursionisme muntanya endins que compta amb una quota de risc generada pel fet de voler innovar en senderes. Tot i això, arribem sans i estalvis al cràter del volcà de Santa Margarida i rebem l’avinentesa amb la fascinació que desperta qualsevol indret al qual mai abans has tingut accés. Satisfets amb el resultat de l’anada, ens tombem al sol i combinem un entrepà de fuet de la zona amb l’encreuat d’un periòdic del dia. Així llavors, marxem a visitar altre volcà (el del Croscat) amb la panxa plena i amb el curiós coneixement que una excursió bestial és un “safari” i les vocals que fan truita són “ou”. Ara mateix això em fa pensar en com de petit és l’abast de les nostres exigències…

Arriba l’hora de conèixer la població que ens acollirà per dormir, que no és altra que aquella que dóna el toc càlid a la fotografia adjuntada. Santa Pau és una vila medieval del segle XIV que ens va fer transportar-nos, per moments, als seus orígens. Allà, la poca concurrència -les úniques evidències de civilització érem els quatre turistes en comunió amb l’escassa població autòctona- se sumava a una encisadora manca d’agitació i de presses. Era com si tot funcionés amb el règim mínim de revolucions per mantenir el motor engegat. Per tant, no fou cap gesta haver d’adaptar-nos al ritme emergent i carregar les bateries fins la jornada següent.

Diumenge ens aixequem amb un nou detall fortuït (sembla que l’encadenament de successos sortosos sigui el fil conductor de la història, oi?). De nou el fet de viatjar un 24 d’octubre ens permet tenir una hora més de vida – de son, en el nostre cas-. Jo em deixo guiar cap a un nou descobriment geogràfic: la Fageda d’en Jordà, el bosc de fajos més extens de Catalunya. La particularitat d’aquest bosc és que està constituït per fajos d’una excepcional alçada que contrasten amb els contorns plans de la zona volcànica. Així llavors, ens dedicàrem una passejada entre el frescor generat per tal vegetació i l’agradable espectacle dels colors. D’allà marxàrem a la capital comarcal (Olot), ciutat considerada una de les millors garanties catalanes de bon nivell de vida per la qualitat del seu entorn natural sumada a l’alta quantitat de serveis ofertada.

Explorat el territori, mamprenem el viatge de tornada. Tot i això, patim una mica de síndrome d’abstinència i decidim fer una parada a Rupit, altre famós poblet medieval situat a la vall de Collsacabra (a la comarca d’Osona). Automàticament, tornem a ralentitzar tots els nostres actes i esdevé tota una lliçó de salut mental i física! I ara sí… just en aquest moment acariciem l’àpex dels objectius marcats per a aquest parell de dies. 

Així les coses, carretera i manta… i cap a Barcelona! Les llargues cues de cotxes que esperen accedir a la ciutat ja pronostiquen el caòtic retorn. Mentre hi penso, continuo gaudint dels últims instants d’aquesta treva, i a la meva ment encara ressonen els Pets amb la seva captivadora melodia:

… “Bon dia”… I bateria, i trompeta i guitarres…

… “Bon dia”… I bateria, i trompeta i guitarres…

Dies enrere dedicava un post a la raresa natural del bon humor. Ofuscada en un mar de qüestions retòriques al voltant d’allò que el genera vaig aconseguir donar a llum un grapat de línies que poc després abocava a l’ordinador. No obstant això, sovint em copegen demandes vinculades al fet d’obtenir una possible explicació. D’improvís n’arriba un dels motius. Quants cops heu escoltat allò d’”estàs com l’oratge”? Doncs aquí hi radica el quid de la qüestió. Primavera i alegrança hi fan lliga. Deu ser per això que d’entre les quatre estacions de l’any, aquesta n’és la meua predilecta. Em lleve amb unes inacabables ganes de sortir al carrer i en fer-ho, l’espectacle visual no deixa de delectar-me.  El sol i el seu captivador poder de protecció en tocar suaument tot allò que se li exposa. La natura, en gratitud, desplega les seues millors gales en forma de flors i fruits. La gentada, igualment agraïda, també l’obsequia amb somriures i goig. I que bonic tot plegat!

Sota aquest pretext esdevé el dia a dia a Bologna. El règim de visites segueix el seu curs i aquesta vegada ha estat el torn de Laia i Isaac, que han estat testimonis dels primeres efectes primaverals a la ciutat. Si cerquem l’adjectiu escaient per definir el que ha estat la visita, sens dubte és tranquil·la. L’estança ha estat de curta durada (només dos dies sencers) i en conseqüència no hem pogut fixar un programa perfectament adaptat als meus desitjos. Calia decidir: blanc o negre. O el que és el mateix: ritme diürn o nocturn. Finalment la balança va decantar-se per aprofitar la llum del dia. El temps, a més, hi estava d’acord. No puc més que reafirmar-me en que ha estat una òptima elecció!

Clareja dissabte i ens n’adonem perquè hem tingut problemes amb les persianes i el sol, sense cap permís, adquireix el rol de despertador. Ens espera una jornada de turisme local. Francament, sempre em ve de gust convertir-me en guia i passejar-me per la ciutat, tot i haver repetit aquest procés un munt de cops. La parella mostra una ferma obsessió per satisfer el desig d’empassar-se quantes més delícies italianes possibles (pasta, pizza, gelat, cafè, etc…) i jo els concedisc tal plaer. I me’l concedisc a mi igualment, per descomptat! Aquesta vegada, gràcies al bon temps, l’itinerari compta amb un nou punt: pícnic als giardini della Montagnola, fet que comença a estar molt en voga dintre dels nostres costums diaris. Però tornem al punt on ens trobàvem. Bellissima caminada amanida amb l’avantatge de poder immortalitzar cada detall amb la nova càmera fotogràfica de Ly. Qualitat envejable de les imatges, l’adjunta n’és un exemple!

Paral·lelament a aquest retrobament, he d’apuntar que aquesta setmana ha estat caracteritzada per una gran ànsia generada pel festeig de la laurea de Gio, un dels meus companys de pis. A l’Itàlia és força típic el fet de celebrar la fi dels estudis universitaris amb aquest element decoratiu (la làurea), corona elaborada amb fulles de llorer. Com a coinquilina, vaig haver d’assolir un mínim de responsabilitat consistent en contactar amistats del laureato, en adquirir un possible regal (gran tasca: què pot regalar-se a una persona que compta inclús amb un robot que pren cura de les tasques domèstiques?) i en mantenir serè tot el “percal” des del front bolonyès. Dissabte nit emprenem el viatge amb un bus llogat (rotllo acomiadament de solter) cap a Borghi, localitat pertanyent a la província de Forlì-Cesena (Emilia Romagna) i propera a San Marino on Gio té una espectacular casa de camp. El viatge no està exempt de complicacions, ens perdem i triguem dues hores per tal de recuperar el camí exacte. Tot i això, no s’estén el pànic. La gent manté la calma i com si ens trobéssim a un local, es beu i es fuma dalt l’automòbil com a avantsala de la festa. Finalment, a mitja nit arribem al punt de destí. Òptima organització: degustació d’exquisitats made by mamma Giovanni (un dels artífex culinaris de qui millor record m’emporte!), barra amb cambreres i begudes alcohòliques varies, tres grups musicals de diferents estils encarregats d’amenitzar la vetllada… i tot emmarcat dins d’un immillorable teló de fons: la muntanya de la regió!

L’endemà l’estat dels assistents presenta la seua cara més pèssima: tots es troben derrotats! Jo, per contra, i fent els honors al meu títol de regina del non stop, em trobava motivada per encarar altra gran serata, sense cap catalogació predefinida (el que surta… bo!). Així doncs, vaig acomboiar la parella d’hostes (recent tornada de visitar Venècia) i ens n’anàrem de soparet. La meua agitació contrastava amb un més que justificat estat de decaïment dels dos nuvis, així que el resultat fou una conversa farcida de records i rialles, condimentada amb el toc d’humor de Ly que mantenia ben presents els inoblidables anys a l’institut dels Èvols. Quanta falta ens feia aquest encontre, reineta!

Dilluns és torn de partença. Ens llevem amb calma i decidim acceptar la seductora proposta del temps, que sens dubte ens convida a sortir a fare un giro. En sintonia amb un ritme més que pausat, passem el temps asseguts a Piazza Santo Stefano, gaudint de la sensació de no tenir cap deure pendent! I així arriba la trista hora de marxar. Com sempre, finisc amb un balanç. Ha estat una visita que s’escapava dels meus plans. Gran emoció quan va aplegar-me la notícia d’aquest buit a l’agenda per venir a trobar-me! I gran emoció també adés, quan rememore els moments viscuts i deixe acte de constància mitjançant aquest escrit d’un reencontre que ja forma part de les millors memòries d’aquesta meua experiència!

Tots aquells que han vingut a visitar-me fins al moment, han tingut una peremptòria fixació en visitar Venècia. Certament és una ciutat atípica, força seductora. Tot i això, segons el meu punt de vista, resta a l’ombra d’altres ciutats de la geografia italiana. Coneixedora d’aquesta especial ànsia, vaig visitar per tercera vegada la capital de la regió del Vèneto per tal de satisfer els meus.

Tot i que el temps no ens va regalar la seua millor cara, vam passejar per la Piazza San Marco, on trobem la basílica homònima (un tant curiosa, estèticament parlant), el Palau Ducal i el campanar. Una vegada recorregut el centre històric, vam fer una travessia en vaporetto i vam travessar el canal que ens va portar a l’illa de la Giudecca. Per tal d’apaivagar l’apetit, vam anar a parar a una trattoria familiar on ens van fer una autèntica demostració de cuina italiana. Mamma mia!! Quina exquisitat! I ja més relaxats, vam desfer el camí escodrinyant minuciosament les ofertes de les paradetes exposades al públic pels carrers principals de la ciutat.

Dissabte, torn de Bologna per tal de desconnectar una mica de línies ferroviàries, horaris, corregudes a contratemps i marxa d’amunt i avall en general. En efecte, vam llevar-nos quan la son va quedar del tot satisfeta i vam fer una colazione com Déu mana abans d’encetar la jornada turística. Lluny del recent adquirit rol de regina dels mapes, doncs els dies previs vaig haver de potenciar al màxim la meua capacitat de desxifrar codis intel·ligibles (Venècia és una bogeria!), els meus peus recorregueren quasi per inèrcia el centre de la ciutat. El circuit, sense cap dubte, el tinc ja ben conegut!

He de reconèixer aplegats a aquest punt que, en aquest context, he acabat d’entendre el significat de la paraula paciència. Creixem, abandonem la llar per motius diversos (els estudis han estat el meu motiu!) i ens acomodem fàcilment a un estil de vida quasi anàrquic. Per aquesta raó, ens atabalem sobremanera quan hem de “fer-nos càrrec” de la família al complet, més tenint en compte que t’impliques al màxim per tal que tot surta segons els teus pronòstics. L’esforç psíquic i físic és realment enorme! Així doncs, dissabte nit vaig desistir, vaig decidir concedir-me un canvi d’aires  momentani i vaig sortir en busca d’amistats i cervesetes, que sempre esdevé una combinació força desestressant.

Diumenge al matí, com un clau, a punt per una nova aventura! El destí escollit fou Rimini i ens va moure el fet d’unir el meu pare amb una terra on hi té cultivats certs records laborals. Ens trobàrem amb una ciutat tranquil·la i poc concorreguda tenint en compte l’època en que ens trobem (és ben coneguda pel seu mar i la seua activitat turística estival). Com que en un breu espai de temps vam passejar pel centre històric, vam optar per desplaçar-nos a la República de San Marino gràcies a la connexió directa que hi ha des de terra riminesa via autobús. No obstant, l’oratge aquest dia ens la va jugar ben jugada i ens va brindar una espectacular nevada (podeu comprovar-ho a la imatge), tant és així que en sortir del bus vam haver d’arrecerar-nos sota cobert atenent la impossibilitat d’anar enlloc. Bitllet d’anada i tornada malbaratat i retorn a casa mullats de dalt a baix! Una vertadera llàstima!

Com he apuntat anteriorment, tot i que m’ha provocat una profunda satisfacció compartir cinc dies amb la família, s’han donat moments en els quals la meua serenitat ha sofert grans alts i baixos. Potser pel desig de tenir tot sota control, qui sap? Avui ha estat l’acomiadament. A penes fa una hora (escric al quadern el que després abocaré a l’ordinador) he vençut l’última batalla i ara sent una mica de nostàlgia en pensar que fins juliol no els hi veuré de nou. Francament, estic contenta. Sóc conscient que també tots tres (pares i germà) s’han esforçat moltíssim en fer-me la vida més còmoda i fàcil al llarg del temps d’estança. El secret hi resideix, aleshores, en trobar d’equilibrar la balança d’ambdues parts. En aquest cas, pense, el resultat ha estat excel·lent!

Aquesta vegada són dos raons de pes les que m’han portat a editar una nova entrada del bloc. En primer lloc, la visita de la família al complet que ha aprofitat per venir a trobar-me aquests dies de Pasqua i, en segon lloc, el fet de passar un parell de dies a una de les regions més meravelloses que s’hi troben a la península itàlica: la Toscana.

Allò idoni hagués estat viatjar amb cotxe, però donada la impossibilitat, vam explotar al màxim les possibilitats ofertades per les circumstàncies i vam gaudir d’allò més de l’espectacle paisagístic de la zona a través dels finestrals del tren. Amb aquest teló de fons iniciàvem l’excursió a Florència, conscients del repte que suposava visitar aquesta concreta ciutat en aquestes dates concretes. Indefectiblement, vam topar amb unes cues inacabables que esdevingueren un obstacle grandíssim a l’hora de visitar els principals museus (com la galeria de l’Acadèmia o els Musei degli Uffici), així que vam empassar-nos les ganes de veure en viu i en directe el David de Miquel Àngel i els quadres de major renom de Botticeli. Què hi farem!

En compensació, vam decantar-nos per propostes menys seductores però igualment pleneres. Guiats per un fervent interès del meu pare, vam acudir a una mostra d’artefactes que van veure la llum a mans d’artesans florentins gràcies als codis de Leonardo da Vinci. Més enllà d’exposicions i amb el rerefons d’un immillorable temps que dotava d’un plus d’encant al viatge, vam recórrer els més bells racons de la ciutat: la Piazza della Signoria (centre cívic de la vida florentina que compta amb la rèplica del David), el magnífic Ponte Vecchio (com s’observa a la imatge) amb l’aurèola d’antiguitat que l’envolta i l’impressionant Piazza del Duomo amb els tres monumentals edificis que composen un espectacle visual de marbre (el Duomo, el baptisteri i el campanar de Giotto). L’últim delit fou visitar el Palazzo Pitti i els circumdants jardins de Boboli on natura i arquitectura es fonen en una única expressió artística i on es gaudeix d’unes suggeridores vistes panoràmiques de la ciutat. Tot i que tracte de sintetitzar al màxim allò viscut, puc assegurar que cap adjectiu conté la força que hi requereix l’espectacularitat fiorentina. Senzillament, digna de veure.

Després d’aquesta plaent excursió, retornem a Pisa abatuts. Sopem i el meu pare proposa anar a visitar la torre inclinada. Ningú percep tal insinuació amb gaire entusiasme, tot i això decidim complaure’l i fem una passejada per tolerar millor la digestió. I així és com ens dirigim a la Piazza dei Miracoli (on es troben els tres tresors de la ciutat: el Duomo, el baptisteri i la coneguda torre). La solitud regna a Pisa i es fon amb el nostre cansament, malgrat tot, el trajecte paga la pena. L’endemà al matí, ja reposats, tornem a visitar la zona per no perdre’ns cap detall a la llum del dia. Per entretenir-nos fins al migdia, recorreguem la ciutat circumdant el riu Arnus i observem que també hi ha coses que, tot i que s’escapen del reclam turístic, gaudeixen d’un cert encant (il Ponte di Mezzo, l’esglèsia de San Francesco, la Piazza dei Cavalieri, etc…). Havent dinat, agafem de nou el tren cap a Bologna. Llar, dolça llar! Res com la comoditat de casa després de dos dies esgotadors…

Com llegiu, d’entre les experiències de tarannà ben divers que m’ofereix l’Itàlia, també hi ha lloc per al gust de conèixer els seus racons més sorprenents. La visita dels meus n’és només la tapadura. A més de gaudir de l’experiència visual, aquesta situació em permet altres gojos com ara compartir temps i espai amb la família i conèixer la gastronomia italiana sense cap tipus de limitació econòmica (que sovint n’és un gran obstacle!)

Enguany ha estat el primer any que el tretze de març no m’he llevat envaïda d’entusiasme. Atès que aquest estat d’agitació desmesurada ha estat l’essència d’aquest particular dia al llarg dels darrers vint i dos anys, quin ha estat el motiu de l’excepció? Tal vegada és que ací és tal el meu empenyiment a viure tot allò que se’m presenta al davant amb un màxim d’intensitat que el fet de complir un any més ha estat exempt del toc insòlit del que ha gaudit fins avui al meu àlbum vital.

Aplegats a aquest punt, em ve a la ment una frase que un amic va dir-me ací a Itàlia, i és que al cap i a la fi “sono le persone che fanno i posti”. Quanta raó! En veritat han estat certes persones les que han dotat d’especial bellesa aquest esdeveniment. Dues amistats més que pròximes (Neus i Fanita) han fet acte de presència al festeig que va tenir lloc a casa meva i també Fabio (excompany de pis i amic d’ençà que vam viure junts a València) s’ha desplaçat a terres romagnoles per tal d’estar al meu costat en aquesta data tan senyalada. En efecte, han estat ells, junt a la meva nova gent, els que han fet significatiu aquest acte de constatació del pas del temps.

Com he apuntat, els meus companys i jo vam organitzar una festa d’aniversari “a porte aperte” a casa, és a dir, tothom podia assistir sense cap tipus de restricció. Així és com vam albergar una cinquantena de persones que van poder gaudir de l’espectacle que va oferir-nos el grup musical amateur d’uns amics (conegut sota el nom de Le arance di Bandini), doncs van tenir el detall de delitar-nos amb un concert acústic a domicili.

Aquest fou el regal més atípic de la nit, tot i que van haver altres de natura misteriosa. Molts presents de mans de la gent “de la família”. Per tal de citar exemples, indumentària negra per a la col·lecció (com hi veieu a la imatge). Veges tu quina idea allò de negra!jeje. D’entre altres atipicitats, em van regalar un home amb cartell inclòs que declarava “sono il tuo regalo” i també alguna que altra proposició indecent que encara advoca per un possible acompliment. En veritat, un munt d’excentricitats que van provocar-me, d’entre tantes sensacions, moltíssima il·lusió!

Com era d’esperar, l’encontre va finalitzar quan un dels veïns va donar veu d’alarma, tot dient que l’endemà era dia laborable i un munt d’explicacions més que justificables. Així que vam tancar la paradeta i vam tractar de traslladar-nos a algun local. Però el fet d’intentar harmonitzar un ramat de persones comporta certes complicacions, com ara el risc de dispersió, la qual vam assolir en un tres i no res. Fanita i Neus van desaparèixer sota la custòdia d’Andrea Imola (fiable al cent per cent) i van topar-se amb un quebequés (natural de Quebec) que ja va passar prou calvari suportant un discurs codificat en diverses llengües. I és que Neus, eufòrica en conèixer gent natal d’on va estar visquent durant quatre mesos, va tractar de posar en pràctica l’escàs francès après. I a la temptativa hi ha que sumar l’estat d’embriaguesa i el munt de llengua autòctona que ha hagut de parlar aquests dies. Així que, en un acte de germanor, proclamava en un italià tacat d’accent francès: “Quebequà!!! Tu seG mio fGatello!”. Què puc dir al respecte? Segons testimonis, la cara del receptor del missatge era d’allò més suggeridora…

L’endemà, submergides en un mar de ressaca, Fabio-despertador ens fa obrir els ulls amb un gran “bon dia!”: “arrivo alle 9.00 in stazione!”. Amb cap èmfasi, Neus-cordepedra (tot i que és ben sabut que és tot cuirassa) m’acompanya a recollir-lo. L’excompany de pis aplega en un estat d’agitació que contrasta amb el nostre abatiment. Es mostra disposat a recórrer la ciutat de dalt a baix, visites museístiques incloses (hi ha que apuntar que és un fanàtic de l’art), així que l’aprovisionem de mapa i el convidem a fer el recorregut tot sol. Ens sap greu però… haver dormit tan poc i tenir el llit a pocs metres esdevé força temptador!

Surt una jornada esplèndida i aprofitem per menjar-nos unes pizzes al parco della Montagnola i per tombar-nos al sol una estona. Com n’és de reconfortant! Ipso facto, faig de guia al nouvingut, però la ruta turística es veu alterada per la febra que comença a afectar-lo. Una vertadera llàstima! Quan haja de contar què és el que a fet a Bologna, només podrà explicar com de blanques són les parets de la meua habitació!

L’estampeta del dia és d’allò més captivadora. Tot ésser vivent es troba baix els efectes col·laterals de la nit anterior. Com que sempre hi ha qui hi fa front amb més esma, aquest cop les valentes vam ser Sophie, Neus i jo. Un dissabte és un dissabte… i no hi ha que desafiar la llei! Tot i que inicialment érem un grup reduït, Neus va encarregar-se de conformar una peculiar colla, doncs va arreplegar gent de tota raça i condició (de fet, retorna a Colònia amb una agenda telefònica nodrida de números italians). Novament una fi digna de lloança! Amb poca integritat física i cap integritat psíquica vam aconseguir fer el camí de tornada a casa. Hi ha alguna cosa més entranyable que tenir present l’afany de superació siga quina siga la circumstància?

El colofó final no deixa de tenir la seva gràcia. Diumenge, sota els efectes demolidors de dues inoblidables nits, vaig haver d’enfrontar-me a l’indefugible deure pendent: repassar allò que fou l’esforç de tota la setmana (és a dir, la matèria d’examen de l’endemà). Tota una gesta, no cal dir! Tot i això, també a nivell acadèmic vaig rebre un atípic regal: superar amb escreix la primera missió avaluable del curs!

Sovint ocorre que donem per conclòs un assumpte i no ens n’adonem que, tal vegada, més enllà de la nostra humil visió, hi tingut una transcendència insospitada. També és cert que els límits de la credulitat només poden travessar-se quan s’és testimoni i es pot donar fe d’un/s determinat/s fet/s. El factor sorpresa de la història que llegireu a continuació té una protagonista indiscutible. Jo pensava que després d’haver experimentat l’episodi més groupie i més surrealista de sa vida a terres alemanyes (que roïna és l’enveja!), la meva heroïna no podia pujar més graons de l’escala triomfal, però en efecte, ho ha fet… Què puc dir-te més que… Evviva Neus!?!?

Aquesta és la història d’una dona “a una botella de rom apegada” jajaja. Però cada cosa al seu torn. Començaré contant que els dies previs a l’esperada arribada, vaig elaborar un planning d’allò més complet i variat que comprenia tot tipus d’actes diürns i nocturns. Després de masegar-me el cap de valent, vaig començar a barallar la possibilitat de canviar tots els esquemes, doncs tots coneixem el do de la discòrdia de la senyoreta. Però… sorpresa! Vaig rebre el vist i plau en cadascuna de les previsions i realment semblava clar quin anava a ser el desenvolupament de la setmana. Tot i això… nova sorpresa! Vam invertir tanta energia als plans nocturns que cada matí, en llevar-nos, la pregunta era: “Quin és el planning que anem a no acomplir avui?”. Trist? Alegre? Jutgeu pel vostre compte…

Primera nit a Bologna. Consulte quantes són les ganes de sortir a la nit i no em sorprèn el fet de veure que la bateria està plena d’energia. Aleshores, decidim que “tot per l’aire” i, de fet, aquesta sentència va convertir-se en la base de la filosofia que vam professar igualment les nits següents. Però tornem al dijous. Després d’una bona dosi de birra, comencen a sortir els nostres instints més primitius i decidim donar carta blanca a la il·lusió estrela: refreguetón! I com que vam quedar fortament decebudes amb la primera temptativa, divendres vam repetir la jugada! Aquesta vegada vam acudir a casa de Norman, un amic que organitzava festa a casa seva per tal de donar la benvinguda a nous companys de pis. Novament vam apaivagar la set amb bona cosa d’alcohol i Neus va convertir-se en la regina d’una vetllada caracteritzada per un ambient hipnotitzador. Va acabar parlant un perfecte italià (com de profitós n’és practicar amb la llengua!) i va prometre alberg a Colònia a tot aquell que dansava pel piset… no em direu que no és bonic fer amics?

Fins ara m’estalvie comentar l’activitat sota la llum del dia, donada l’escassa productivitat. Dissabte ens passen el comunicat d’altra festa celebrada a un pis estudiantil, a la qual ens presentem com a “amics d’uns amics del comitè organitzador”. Així que allà que anem amb una bona llimonà i una botella de llimonà que ens emportàrem per tal de no presentar-nos amb les mans buides… Quina vergonya! O deuria dir més bé… quina poca vergonya! Descripció de la falla: l’apartament ple de gent de gom a gom, Neus “en la seua salsa” cara la seua botella de rom (personal i intransferible), jo xarrucant amb Albert Obrint Pas en versió italiana, Àngela manifestant el seu odi envers tot aquell que tractava de passar davant a la inacabable cua d’accés al bany… El cas és que desfasament públic i autoritat no són paraules que es vulguin entendre, així que vam rebre la visita dels carabinieri. I l’adjectiu escaient en aquest cas i en versió italiana és guastafeste. Quin despagament!

Hi ha que afegir al nostre favor que tampoc el temps va estar de la nostra part aquests dies, per tant, en veure un raig de sol diumenge al matí, vam decidir que era una bona oportunitat per sortir de casa i fer pícnic als Jardins Margherita. Conversem, conversem i conversem fins exprimir tot el suc d’històries viscudes en aquest temps de separació. A continuació fem un giro on combinem tres tipus de turisme: cultural, gastronòmic i… com no… shopping! Amb les butxaques escurades tornem a casa i hi romanem el temps just per recarregar bateria i és que, revisant els paràmetres estructurals del nostre particular programa nocturn, vam adonar-nos que havíem passat per alt el fer un aperitivo. Així, perquè no ens conten res, vam fer aquesta tasca entusiàsticament. Entre tant, estàvem a l’aguait de notícies de la terreta, doncs teníem a la tia Emi informant des del front est del Mediterrani al voltant dels resultats electorals d’aquest 14-M.

Sortim del local on vam acontentar els nostres paladars d’allò més animades, disposades a seguir un règim “non stop” de birra. I com si ens hagueren llegit el pensament, ens trobem amb Fra, Andrea Pescara i Eva (alguns amics) amb similars intencions. Així que engrossem el grup i ens unim a un nou pla consistent en “fer carrer”, hàbit que ací a Bologna està molt en ús. Enmig de la vetllada rebem la gran notícia: confirmada la victòria de l’esquerra! La qual cosa suposa un plus d’eufòria… i ho categoritze així perquè seria absurd afirmar que fou el motiu del festeig. L’evidència mostra que en aplegar la bona nova el vaixell ja anava ben ple. Però si toca, toca… i xupito d’honorança que ens vam prendre! I jo dic… serà precís diumenge també?

Dilluns, com és de suposar, estàvem més mortes que vives. Jornada que vam malbaratar suportant-nos la respectiva tonteria que resta després de quatre dies explotant al màxim la nostra capacitat d’aguant. Mal de molts, cònsol de babaus, no és així? Una imatge que hi recorde molt tendrament és la de les dos mosses tractant de fer un trencaclosques de la nit anterior cada matí! El repte? Aconseguir-ho! Com diria Emi (sempre presència ineludible): que dos per a l’arròs caldós!

I ja dimarts, amb més pena que glòria vaig haver d’enviar-la a Milà per tal de fer front als meus estudis. Posteriorment, m’ha confessat que va passar tres dies “de repòs” a causa de la mancança d’energia. El balanç? Una visita encomiable on, definitivament, he coronat Neus com la meva ídol (hauré de renunciar al nomenament de regina del non stop?). És cert que no hem acomplit allò previst en un principi, però, què més dóna? Per cas ho hem trobat a faltar?

De veritat, gràcies sinceres per la visita! Ha estat una setmana indimenticabile! Promet compensar-te a Colònia dintre d’un mig meset, i crec que tampoc tu allotges cap dubte que ho faré… vas dir-me una birra, un euro, veritat?

Hi ha coses que són sagrades. Hàbits, costums, etc… amb els quals hem fet una promesa ineludible. Ja fa un grapat d’anys que Fanita i jo, donat que ambdues celebrem els nostres respectius aniversaris durant la primera quinzena de març, ens vam casar amb la idea de festejar tots dos juntes. Un any més, no hem volgut violar els paràmetres tradicionals i ens hem reunit a Milà per tal de compartir l’alegria que genera tal esdeveniment. Enguany, a més, amb més esma que mai, doncs ens trobem un tant aïllades de la nostra gent i necessitàvem el calor i la proximitat de les velles amistats. El resultat, no cal dir, immillorable, tot i que la sensació que ha restat és una certa enyorança a causa de la brevetat de l’encontre. De tota forma, ens veiem les caretes en breu, doncs queda un deute pendent. Mahoma ha anat a la muntanya i ara la muntanya deu anar a Mahoma!

Ens plantem a terra milanesa dissabte al migdia. Allí ens espera altra sorpresa, i és que Chlo (una de les xiques suïsses amb les que he compartit el primer semestre Erasmus) retornava a terres italianes amb dos objectius: el primer, retrobar-se amb nosaltres i el segon, fer nàixer l’amistat entre Fani i Raffaella (amiga suïssa que estudia a Milà). Després de reunir-nos tota una cosmopolita colla sota l’imminent bellesa del Duomo, vam dirigir-nos a pegar un mosset al Panino Giusto (òptima recomanació de Raffaella) i a donar una volteta pel centre de la ciutat, doncs sempre esdevé reconfortant fer un intercanvi lingüístic entre gent provinent d’arreu d’Europa pels presumptuosos carrers de la capital de la regió llombarda (adjunte imatge com a botó de mostra). A més, vam aprofitar per visitar alguns tresors de la ciutat que se’ns havien escapat durant la primera visita.

Per tal de seguir la tònica habitual, combinaré un paràgraf seriós amb altre més desenfadat (o cal dir desenfrenat?). En reposar-nos vam preparar-nos per la Saturday night. Ens posarem mans a l’obra per tal de confeccionar un sopar i un pastís a l’alçada de les circumstàncies, que vint i quatre ja en són vint i quatre! Una vegada vam tenir la feina feta va començar a aplegar la gent i vam encetar una nit digna de ser recordada! Ja amb l’estómac ple i bufada ja la flama dels ciris d’aniversari, vam consolidar el pla de la nit: la discoteca Rolling Stones. Com que només teníem “la frite” (m’estic nodrint d’un bon grapat de terminologia francesa!) les dos suïsses, Fanita i jo… cap allà que moguérem les quatre fantàstiques. El cas és que, com diu el refrany, la processó és llarga i el ciri curt. El nostre gran company d’aventures (el vi) va durar fins la porta del local i els seus efectes començaren a aflorar al mateix ingrés. Ni tan sols vam poder aplegar als cocktails de fragola, quina llàstima xé! Perquè mai aprenem d’aquesta recurrent errada? Encapotat desencadenament de la nit per flacs de memòria. Em vénen a la ment puntuals records: cotxe, gorra, tovallola desmaquilladora… jajaja. Com diu Antònia Font… que divertit el que escric, quan estic avorrit….

I també diuen que el gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou! Doncs els dos dies següents van brillar per la seua tranquil·litat. En llevar-nos el diumenge vaig voler demostrar els meus recent adquirits dots culinaris i vaig preparar pollastre al sèsam que vam degustar sota els rajos del llampant sol que va aixecar-se aquella matinada. Per la vesprada, cerveseta i últim adéu a Marie Chlo (tot i que hi queda pendent un nou encontre milanès!). I dilluns un tant del mateix. Com a actual resident de la capital de l’Emiglia romagna, vaig voler mostrar els plaers d’aquesta terreta i vaig preparar piadines romagnoles a base de rúcola, speck i el formatge romagnolo stracchino. Com que també va calorejar aquell dia, vam voler aprofitar i ens emportàrem l’aprovisionament al Parc Lambro per tal de fer pícnic. Quin plaer! Quin desestrès! Quina delícia! Havent dinat i esteses a la gespa vam estar escoltant algunes cançons italianes que descrivien la situació magistralment… “Sotto i raggi del sole, com’è bello sognare[…] mmmm… Mamma mia che giornata!”

Torn de l’últim paràgraf. Sempre em resulta allò més difícil. Serà que m’agrada assaborir els bons moments i em trobe reticent a narrar la fi d’aquests! Siga com siga, la fi d’un encontre acaba convertint-se en l’inici de tants altres! Així que aquesta vegada, zero melangia! En sintonia amb l’estil de vida estudiantil i amb l’escassedat econòmica que això comporta, vaig preparar per a Fanita un tiramisù com a regal d’aniversari que va esdevenir l’última mostra d’afecte que vaig poder-li oferir, doncs minuts després preparava l’equipatge de tornada! I ja al tren vaig fer el passeig ritual que tant m’agrada: recapitular cada moment del cap de setmana, que és exactament el que he tornat a fer aquest matí (aquesta vegada implicant-me un tant més davant l’ordinador) per tal de compartir-lo amb vosaltres!

“Quando sei qui con me, questa stanza non ha più pareti, ma alberi… alberi infiniti…”

Com que tot aplega a la seua fi, també ho ha fet la primera etapa de l’experiència Erasmus i, conseqüentment, aquella gent que va sol·licitar tan sols sis mesos de beca, ha tingut que abandonar el vaixell. El buit a la colla ha estat inexorable i al llarg d’aquesta setmana hem viscut intermitentment festes d’acomiadament. Che tristezza, per favore! I és que, clar! Quan ets fora tendeixes a magnificar tot allò que ocorre al teu voltant. Els nous amics són la nova família, amb qui compartixes mals i béns…

Sembla ahir quan aterràvem a aquesta nostra actual terreta, i de fet ja hem travessat el llindar del que és aquesta curta travessia! Amb el temps, hem consolidat una peculiar i alhora cosmopolita colla. Dues suïsses, una anglesa, una francesa, un danès i sis catalans inserits de ple en la cultura italiana. Gran combinació!

Hui en dia hem restat a Bologna la meitat del grup, i vull retre a aquells que han hagut de tornar a casa un xicotet homenatge amb aquest post. Ja vaig oferir-los un present material en una de les sopadetes de partida i a la imatge hi teniu la prova. Vaig portar a terme un dels meus objectius de la meua estança al país de la bota: aprendre a fer tiramisù. I sense cap ànim de sobrevalorar-me, he de dir que va sortir boníssim i que el recipient que el contenia va quedar més lluent que l’or! I jo, més pagada que pagada!

Aleshores, es tanca un cicle. Unes portes es tanquen, altres s’obrin. I de segur que prompte hi haurà nous protagonistes a les històries que ací narre de tant en tant. I així seguim, i seguirem: sempre construint nous records!

Dimecres, com ja he dit, obrim l’ull amb ressaca de carnestoltes. Entre xerrades, cafenets, visites (ja sabeu que el meu piset és casa Pepe a la italiana!) i una pel·liculeta (Me and you and everyone we know) vam passar la vesprada. De nit sopadeta i festa carnevale (no vols caldo… tres tasses!) a un local de Bologna. Carinyet… no em diràs que no hem tret partit de les mascaretes de la Coop que tan poca gràcia et feien? Aquestes i les ulleres rotllo Mortadelo que van convertir-se en un glamourós complement de la vestimenta de Fanita van convertir-la en la regina de la nit! I a mi el que més va agradar-me de la vetllada és que cada vegada que volien treure-li-les per admirar la bellesa dels seus ulls, aquesta soltava “callaaaaaa!! No me les lleves que no m’hi veig!”. I res, la nit no podia estar exempta d’un final surrealista. Com que l’estrela de la festa anava fent amistat a diestro i siniestro amb coneguts i desconeguts, vam arreplegar a dos peculiars maromos. Un napolità anomenat Virginio i altre de nacionalitat indefinida (potser sóc jo que estic un poc confosa) que es deia Leo i que “suposadament” era un artista, tot i que no tenia massa clar quin tipus d’art practicava… el que si tenia clar era que “plata” no en tenia molta, jeje. I res… insistents a convidar-nos a una sospitosa festa. Menys mal que va sobtar-nos un colp de clarividència i vam decidir retornar a casa. Si és que Maria Teresa de Calcuta al nostre costat, no és ningú…

Dijous poca calor. Fou un dia-comodí per tal de recuperar energies. Nit de cinema amb un clàssic italià (La dolce vita), tot i que una i altra ens quedàrem amb la incògnita, doncs la son fou més forta que nosaltres. L’escena em recordava un tant al piset del carrer Bèlgica… que reconfortants moments en posició horitzontal!

Divendres fou una altra història. Tocava moure el cul i això férem. Havent dinat vam recórrer la ciutat, de dia! Una risa passejar pel gran mercat de la Montagnola en companyia d’aquesta penyora. De fet, he fet mil vegades aquest trajecte i mai havia percebut tants curiosos detalls com aquesta vegada: vestits de núvia a 25 euros (i ací Paueta diria: qui no es casa és perquè no vol!), gavardines senza tempo a 5 euros… Vertaderament, aquest lloc és una capsa de sorpreses!

De nit celebràrem l’aniversari de Saület (ai perla! Com et trobe a faltar!). Soparet typical italian (a base de pasta) i festeta sotto il Ponte Libia. En aquest local, fauna de tot tipus que podríem englobar dins d’un ampli eix cronològic: dinosaures, formiguetes…  I com una nit encomiable no pot estar exempta d’art: també hi havia artistes entre nosaltres! HOME, POS CLAR! De segur que Fanita no oblidarà mai la sorpresa que va emportar-se quan un tal Valerio amb una indumentària rapper li cantava en espanyol “porque tu, cuando vas…” jajaja. Altre detall anecdòtic és que vam aconseguir introduir destrangis dins del local un munt de llaunes de cervesa a les butxaques dels abrics. I allà teniu a Vèr això-ho-pague-jo a la barra malbaratant euros… El perquè? Boh!!! Nu sé, nu sé… Serà el costum?

L’endemà de matí vam posar punt i final al rapte i la companya d’aventures va emprendre el viatge de tornada al seu poble. Els bons moments s’esfumen ràpidament i això demostra que els gaudim tant que quasi ni ens n’adonem del pas del temps! Com a sentència final deixaré constància en aquest bloc d’una frase que la protagonista d’aquest post em va dir una vegada i sempre he mantingut retinguda en la ment, i és que la família sempre enfortix… I tant que ho fa!

Seguidament ens dirigim on es troba l’essència de la festa: la Piazza San Marco. Allò… com podria descriure-vos-ho?… Sodoma i Gomorra! Pazzesco de veritat! Sonava el grup Pitura Freska, un grup reggae amb cançons d’allò més animades i en dialecte venecià. Innumerables persones a la plaça. Cap marge de moviment. Fanita i jo vam perdre la resta del grup i vam estar una hora per retrobar-los. Un tant estressant, tot cal dir-ho. Açò va fer que l’ànim decaiguera  i decidirem marxar cap a l’estació per retornar a Bologna (en breu, post dels inoblidables dies que hem passat juntes!). El viatge en tren? Una nova aventura… Sort que després de la tempesta, sempre aplega la calma…

Entre els freds Alps italians, s’alça la ciutat d’Aosta. Amb motiu de la Fiera di Sant’Orso, gran festa popular de la zona, vam emprendre el viatget amb cotxe des de Bologna cap al nord-est de la bota. La idea: desestressar-nos un tant (és el que té l’inici de les classes) i conèixer nous racons del país que ens acull actualment. No cal dir que va ser tal el nostre empenyiment, que ambdós objectius van acomplir-se amb escreix. Que colla d’acomplidors, xé!