Que no s'apague la llum

M’he promès a mi mateixa i alhora a aquelles persones que vénen a veure’m que he d’escriure el post pertinent a cadascuna de les visitetes. Com que n’he tingut dos en un espai breu de temps, he quedat endarrerida enfront de la feina i ara he de fer un plus d’esforç per tal d’acomplir allò acordat.

Bé, repesquem el punt on ens trobàvem al post anterior.  Acomiadem Dolo i Pau dilluns. Comencem la setmaneta amb grans ànims, la qual cosa preludiava un transcurs suggeridor. A bons resultats, bones ambicions, no és així? I a mitjan  retornaven a terres bologneses les dues periodistes que van explorar aquests territoris el darrer any: Bea i María. Una mica de nostàlgia en tornar a trepitjar la zona, però ens vam encarregar de fer-la esfumar-se i trobe que de nou porten a València un gran record de la ciutat, sí o sí?

Com diu el títol del post, avui el tema són les novetats, doncs s’han fet veure dia sí i dia també aquestes últimes jornades. Algunes descobertes i alguns fets insòlits han esdevingut parcialment protagonistes de l’experiència Erasmus. En primer lloc, entre tanta celebració i tants tipus de vi diversos, va sorprendre als nostres paladars un vinet amb sabor a llepolia. Érem a casa nostra, doncs Saul s’havia compromès a fer-nos un arròs al forn i alguna de les persones invitades– ací tot convidat ha de portar la botelleta de vinet de rigor- va comprar sense cap advertiment aquesta exquisitat. Tots vam quedar bocabadats i preguntant-nos què era aqueix vi i per què aqueix bon gust. Els experts italians ens feren l’explicació de la falla: Es tractava de Fragolino, elaborat amb uva fragola (raïm fresa), la qual cosa justifica tal delícia. I dir-vos que no patiu! No vull privar-vos d’assaborir-lo! Així que una botella de Fragolino viatjarà a la meua maleta al retorn de Nadal!

Altres novetats dignes de mencionar. He començat les classes i la natació! Olé, olé! Açò ja pinta d’un altre coloret, eh? Estic molt contenta amb el meu nou planning, em sent de nou la Vèr responsable! Esdevé gratificant i alhora m’ajuda a no tenir un sentiment de culpa increïble després de cada sortida nocturna. També he hagut de prendre un nou rumb diürn arran del congrés que m’espera la setmana que ve a Madrid! Cal estudiar un poc, que la cosa és ben seriosa! Per a ser-vos totalment sincera, els nervis se’m mengen! El fet d’haver de participar en un esdeveniment tan formal em provoca una ansietat desmesurada! Per sort, sempre hi ha mètodes infal·libles per combatre-la!jeje. I, per suposat, també m’enfortix barbaritats el saber que vaig a retrobar-me amb molts de vosaltres! Quines ganetes, culli!

I com que parlàvem de novetats, he de dir-vos que finalment he deixat en mans d’altra persona el meu taló d’Aquil·les! Sí, senyors… he deixat que l’ex conquilina de Bea em tallara el pèl! Atès que ací són força cars els parruchiere, vaig armar-me de valor i vaig pronunciar les paraules que m’han fet ser de nou una dona amb la frangeta curta: “Va bene, avanti!”. Realment m’agrada com ha quedat. Un estil un tant desenfadat i informal que sintonitza amb l’estil bolonyès. Mil gracietes Adelaide! Eixa vespradeta i les cervesetes promeses arribaran el més aviat possible!

I bé, és el torn del resum de les batalletes més significatives que han vist la llum els últims dies. La primera d’elles fou dijous. I en aquest moment em veig obligada a reproduir les paraules del company Saület al seu diari Erasmus, t’ha quedat que ni brodat, perla! Paraules textuals: “Vingué l’amic Marc i portà la cassalla… jo ja era el més feliç del món. Acabada d’aterrar a Bologna, el sabor de l’anís Tennis va omplir les nostres papil·les gustatives i les d’un grupet d’italians amb els quals sopàrem en casa dels trapis (Àngela i Vero), i acabarem tocant la guitarra i cantant en la plaça on es fan els botellons, fins que, com sempre, arribaren els carabinieri (policies)”. Així fou, gran desgavell i de nou el final que a mi més m’agrada. Seguisc insistint a convidar-vos a viure tot açò! És tot un espectacle! Francisquito, Tèr i Dani ja tenen lloquet en la meua agenda de visites i he de dir-vos que em provoca una il·lusió tremenda!

L’últim incís és d’origen francès. Dissabte van convidar-nos a una festeta francesa de les de lliure accés, és a dir, d’aquelles a les que tots són “amics d’un amic d’una amiga de la xica francesa que organitza la festa” i a la qual ningú coneix ni tan sols en finalitzar la vetllada. Moltíssima gent de procedència molt diversa dansant per dos apartaments oberts al públic en la seua totalitat. De nou comunicació multilingüe, més fluïda a mesura que avançava la nit. Sens dubte, una gran serata que ja va servir per acomiadar Bea. Mil anècdotes que de segur romandran encara en la seua ment, veritat carinyet? Si és que entre La panda del moco (apúntate que somos pocos), el Rey Sol i La busco… quin escàndol, mareeeee! No hem de deixar passar l’oportunitat de reunir-nos tots ací de nou l’any vinent!

I ja per finalitzar, comentar-vos que he escollit una imatge per a aquest post que no és més que el botó de mostra de les nits a Bologna. Huit cerveses per a sis persones? Tira bo! Algú se les beurà!

 Primera visita oficial. Si exprimim el suc d’aquests cinc dies, crec que podríem extreure’n litres i litres. Jo he estat partícip d’un poc més de la meitat del seu viatge, però la parelleta s’emporta matrícula d’honor. Quatre ciutats visitades en el temps d’estada no està gens malament, i entre tant de turisme encara vam poder gaudir d’una vesprada-nit a base d’spritz (típica beguda de Venècia) i a base de rialles. La visita ha superat les meues expectatives. Imagine que el descans encara serà necessari a les Valències.

Després d’aquest breu resum, detallaré com sempre la meua visió de l’experiència. Sens dubte, una gran elecció l’arribada en una nit com Halloween. Tot i l’americanisme que envolta aquesta festeta, sempre és un gran plaer poder justificar amb escreix una sortida nocturna. Hi havia planejada una trobada als jardins Margarita (un local bastant fighetto de la ciutat, és a dir, pijo) per tal de celebrar la nit dels morts. I allà que anàrem per tal de comprometre’ns amb la causa. Trobarem un ambient bastant guiri que va resultar un afegit negatiu al cansament acumulat de Pauet i Doloretes. Així que prompte s’acomiadaren per anar al tombo. La gentola vam restar alli fins les 6 de la matinada – tot un luxe tenint en compte l’horari italià, que no és força generós-. A pesar de la bondat, no teníem prou. Quan més tens, més vols, no diuen això? Per tant, acceptarem de bon gust l’oferta d’un amic de La Rioja d’anar a esmorçar a casa seua. Dues horetes després (8 del matí) vam retornar a la dolça llar explorant noves descobertes de la ciutat de Bologna. Allò anecdòtic és que portàvem el barret de bruixots de rigor quan el sol ja era ben fora.

Dijous vam fer dia de turisme per la ciutat que m’alberga des de fa mes i mig. Dintre de la ruta, pujàrem al sobre de les dos torres – punt clau bolognès- i jo vaig jugar-me així el no acomplir l’objectiu de l’experiència Erasmus- acabar la carrera-, doncs ací diu la llegenda que qui puja abans de laurearsi, no ho aconsegueix. Creuem els dits, xiquets! Per la nit vam fer l’aperitivo i menjàrem pizza pel carrer. Puc assegurar-vos que cap de les visites retornarà a casa sense fer aquestes dos tipicitats italianes. I com que a terra que vas, costum que trobes, la descoberta de la nit fou un lloc bastant alternatiu – el Baracanno- on vam trobar uns concerts de hip-hop de grups locals. Tota una lliçó d’italià i tot un retrobament amb els nostres costums valencians. Observar el concert i tenir a Dòl al meu costat era com ser a casa!!

Divendres, els hostes van viatjar a Florència. Jo vaig restar a casa per descansar el cos i descansar la butxaca. I ja dissabte de bon matí agafàrem tots junts el tren cap a Venècia on ens esperaven Matteo i Laura. Venecians com son, van assolir el rol de guies i van portar-nos pels millors llocs de la ciutat de les gòndoles. Quina preciositat, la ciutat! Passejar per damunt de canals i estar vorejats d’aigua dóna la sensació d’estar surant tota l’estona. A més, esdevé molt curiós veure les condicions que requereix aquest tipus de vida. Hi ha gòndoles que són paradetes de mercat – amb fruita i verdura i tot tipus de productes-, també hi ha les gòndoles taxi i ambulàncies, a més de les típiques gòndoles de passeig per a les parelles d’enamorats i amb un bon grapat de duros, doncs no tothom pot permetre’s gastar dos cents euros en un espai temporal reduït, més particularment si es tracta d’estudiants. Així que nosaltres vam resignar-nos a observar el tràfic marítim. Què hi farem!

Havent dinat vam fer una quedada amb amics de la parella. D’entre les cares conegudes es trobava Marco – l’altre venecià que va fer l’any passat l’Erasmus a la nostra terra-. Aquesta colla ens va ensenyar l’altra cara de la ciutat. Vam fer un recorregut pels locals juvenils venecians i la història consistia en demanar un spritz o un vinet en cadascun d’ells. Imagineu-se com de seductor resulta el fet d’estar segut al costat d’un canal tirant-li al drinking. A la meitat del circuit els colorets de cara començaren a rogejar i l’idioma ja no fou una barrera comunicativa per a Doloretes i el seu home. Quin espectacle! Jeje. El final de la nit té dues cares. Uns dormint la mona al tren que ens va conduir al poblet de Matteo i altres – entre els quals em trobava jo- raonant i marejant amb les típiques històries que veuen la llum com a fruit de l’embriagament.

Diumenge el pla fou visitar Verona, altra de les ciutats més romàntiques de la bota pel vincle amb la història de Romeu i Julieta. He de dir que la idea no fou del tot encertada. Visitar aquesta ciutat amb ressaca – en sentit literal i sentit estricte- de Venècia va fer que no apreciàrem del tot la bellesa que ofereix. Tot i això vam fer el giro de rigor i vam visitar el teatre i el circ romà, el duomo i, com no! Visitàrem també la casa de Julieta i vam dibuixar a les muralles d’aquesta un coret amb el nostre nom i el nom de la persona estimada. Un tant trist tenir que recórrer a escriure dues vegades el meu nom dins del cor, però fet i fet, actualment sóc ama i senyora d’aquest en la seua totalitat.

Arrosegant els peus i amb la llengua fora vam arribar a casa. La meua energia no va donar més que per aplegar al llit i deixar-me caure, stanca morta com hi era! Els novençans encara van encoratjar-se arran del seu mig any juntets i van anar de sopar a un restaurant bolognès. Sense cap tipus de pressa, dilluns vam llevar-nos quan el son va dir prou i vam preparar l’equipatge que anunciava l’acomiadament. La resta del dia va estar caracteritzat per l’estat anímic que resta en dir adéu dos amics. En canvi avui, quan escric la crònica de la visita, la felicitat d’haver pogut gaudir de la vostra companyia és allò únic que sent. Mil gracietes parella!

 Ja diuen que allò bo dura poc. De nou a Bologna amb ressaca milanesa. Que bé m’han sentat aquests quatre dietes a la ciutat més glamourosa de la bota! Per tal de celebrar el meu primer mes ací, vaig decidir agafar el tren amb vista a retrobar-me amb Estefània (amb accent en la a, molt important a terres italianes!) i ens hem passat cent vuit hores juntetes raonant, descansant, fent turisme i burrutxant. Resultat: ‘desestrès’ absolut.

Si fa trenta dies la meua visió de Milà era força negativa, després d’aquest viatget s’ha capgirat en gran mesura. Dir-vos que tots els tòpics que giren al voltant d’aquesta ciutat són completament certs. Milà és molt Milà. Desprén grandiositat per tot arreu. Per tal d’il·lustrar-ho d’alguna manera, puc dir-vos que mentre Bologna és la ciutat de la birra dels paquis, Milà és la ciutat dels coktails de fragola. Totes dues tenen el seu encant. Del bolonyès ja vos he parlat. És el torn del poble de Fanita.

Arribada a Milà al mezzogiorno després d’una agitada nit a Bologna. M’esperaven la xoconiua i un bon plat de pasta – com no!-. Tot i la necessitat d’una bona migdiada, teníem massa coses que contar-nos, així que vam passar la vespradeta posant-nos al dia. Soparet amb una peculiar colla i nit de disco com Déu mana. Sí, sí… Ací a Milà també tenim Le Club! Mil anècdotes de ‘pacotilla’ (ho sé, cal dir ‘nyigui-nyogui’). Quina alegria retrobar-me amb el nostre peculiar sentit de l’humor i l’amor! Ai uomo, per favore! Que bé ens ho passàrem!

Divendres vam fer ruta turística per tal de compensar un poc el desfasament de la nit anterior. Passejàrem per la plaça del Duomo, ens férem un bicchiere di tiramisù que no tinc paraules per descriure com era de saborós, veiérem els aparadors de les botigues més glamouroses de la ciutat – emfatitze allò de veure els aparadors- i ja que estàvem vam vorejar amb els peus el forat de la fortuna… Somniar és gratis i tampoc era un gran esforç. Tal vegada, a la pròxima podem permetre’ns guaitar a les botiguetes i fer alguna adquisició. Qui sap? Per tal d’arrodonir la jornada, vam acabar la nit a la zona Garibaldi – una de les zones de marxa- per tal de fer-nos l’aperitivo. Degustàrem diversos tipus de cocktail i tastàrem les exquisitats que van oferir-nos al Loola Paloosa. No em dieu que el nom no és total??!!

El solet va despertar-nos el dissabte. Per tal d’aprofitar-nos-en, vam tornar a la plaça del Duomo i aquesta vegada vam pujar a les terrasses per tal d’observar tots els detalls de la immensa catedral. En sintonia amb el seu estil barroc, he de dir-vos que compta amb una bellesa farragosa. Vaig quedar tipa del seu encant. És una passada. A més, aquesta visiteta va solventar-nos la nit. Estàvem maquinejant el pla quan el pla va venir a nosaltres. Vam sentir campanades que justament aquest cap de setmana era la settimana bianca a Milà. Un encontre molt esperat pels amants de la musiqueta dels anys 70. Concerts gratuïts tota la nit a la plaça de la catedral i a les placetes circumdants.

Així, més contentes que unes pasqües vam retornar a casa. Vaig preparar-li a Fanita un plat recentment descobert a les receptes del llibre de La cocina del estudiante: pollastre a la cervesa. Bo el pollastre, bona la cervesa: tira bo! Realment he de dir que va eixir boníssim. A més, vam acompanyar-lo amb dos botelletes de vino bianco frizzante (0,84 cèntims cadascuna) i d’una espelmeta de vainilla que feia l’escena d’allò més tendra. Ipso facto, amb els efectes del vi  barat surant pels nostres cossos, vam acudir a la cita amb els setanta. La sorpresa fou que entre I will survive i It’s rainning men van tancar la paradeta. Quin despago, xe! No tinguérem més remei que fer amics i acoplar-nos als seus plans (no va costar gaire! ;). Com que eren gent treballadora i sense massa gana de mambo, vam fer-nos una cerveseta a un pub irlandès i després ens van portar a una zona de marxa per triar a la carta algun lloc que visitar. I en aquest moment van juntar-se tres raons que ens feren canviar d’idea per la via ràpida. La primera és el pet que portàvem. La segona que ja era tard. I la tercera, que ens demanaven una pasta per entrar a algun local. Total… que després de marejar bona cosa a estos tres maromos, vam acabar optant per tornar a casa i dormir la mona. Una gran i alhora insòlita opció. Tots coneixem el rol d’això ho pague jo que adquirisc quan vaig borratxa, i després la més mal parada és la meua butxaca que no para de ressentir-se. Així doncs, un olé per tan digna decisió!

Diumenge va eixir de nou un sol enlluernador per tal d’acomiadar-me. Després del fred patit les últimes dues setmanes, tot un plaer poder sortir de casa ligerita de ropa! Per tal de continuar el nostre cap de setmana hedonista, vam agafar provisions i vam dirigir-nos al Parco Lambro (un parc-bosc que hi ha prop de casa Fani) per tal de fer pícnic. Mil sensacions de tranquil·litat i quietud. No cal dir-vos com de relexat ha esta el meu retorn a la meua nova terreta. Mil gracietes per aquests fantàstics dies, companya d’aventures! Promet oferir-te un gran cap de setmana bolognés com a recompensa!

Avui, des del meu escrit iniciàtic, m’he detingut a fer comptes. Un meset ací. Ja són trenta dies compartint hàbits amb nova gent, a nous llocs i en altre idioma. Abans d’aterrar pensava que seria més conscient del meu procés d’adaptació, però vertaderament m’he trobat tan còmoda des d’un principi que crec que realment no n’he viscut cap. Em sent com a casa, assolutamente! – aquesta expressió ja l’he batejada com la meua preferida per la força que desprèn en ser pronunciada-. Així doncs, que no s’apague la llum.

Per tal de contar-vos allò viscut aquestes dues setmanetes utilitzaré aquest bloc, de nou, com a intermediari entre les meues idees i la realitat. Dir-vos per començar que els últims dies ací han tingut un protagonista indiscutible: el fred. Sé que no he de queixar-me, doncs alguns de vosaltres esteu visquent aventures a terres molt més gelades, però ací una està acostumada a la tan estimada caloreta… i la troba a faltar! Doncs bé, a causa d’aquest fenomen meteorològic els meus impulsos automàtics a l’hora de prendre la iniciativa de sortir de casa s’han apaivagat considerablement. Tot i això, he mantingut viu el meu rol non stop i tinc un recull d’historietes per redactar.

Actualment ens trobem en una fase un tant estranya. Acadèmicament encara no hem començat les lliçons. Resulta que ací el curs consta de quatre cicles (en lloc de dos, com a València) i les assignatures que nosaltres hem escollit al nostre pla d’estudis es troben repartides entre els dos últims. Per tant, podríem dir que els darrers mesets ací els tindrem més carregadets de bombo, mentre que en aquests moments visquem una espècie de vacances tardorals. Aprofitem aquest temps, per tant, per viatjar i anotar nous noms al llistat de ciutats italianes visitades. Aquesta setmana ha estat el torn de Parma i de Peschiera di Garda. De Parma puc dir que és una preciositat. No vull semblar desmesurada en les meues valoracions, però de veritat que aquesta ciutat ha estat una gran sorpresa. No partíem amb cap idea, consideració o advertència al respecte, així que no sabíem realment què trobaríem en arribar. A la primera passejada a mi ja va semblar-me d’allò més carina. Tot i no ser gaire espectacular, tot és molt boniquet i està molt ben cuidat. Vam dinar en el giardino Ducale – on també està el Palau Ducal- que és immens i compta amb llac inclòs. Ja amb la panxa plena vam visitar la Piazza del Duomo, el cor artístic parmesà, que reuneix les tres joietes de la ciutat: la mateixa catedral, el Baptisteri i el Palau Episcopal. Sens dubte, tot un encert aquesta aposta turística.

Parèntesi. Després d’un dia turístic, contaré una jornada agitada per altres causes. Dos dissabtes enrere el nostre company de pis va decidir-se a celebrar una festeta a casa com a commemoració de la nostra arribada. Contactes en mà, vam convidar “tot quisqui” i va convertir-se en un gran encontre multitudinari amb una cinquantena d’elements desfilant per la nostra humilde morada. Vam entretenir el personal amb una gran dosi de papo i de musiqueta i el resultat va ser molt gratificant. Complimenti per totes bandes i somriures de felicitat, molts d’ells provocats també per la quantitat d’alcohol ingerit, sense ànim de desqualificar la nostra gran gesta!! Després visiteta a la xupiteria veïna i ruta pels pubs de major concurrència . La nit no va acabar ací. Gran eixida nocturna amb ottimo finale a la italiana. De l’1 al 10…. Un 10!

Una setmana després també vam celebrar un dissabte atípic respecte a la tònica habitual. La culpa fou dels amics dels nostres companys de pis. Com que fan quasi més vida al nostre piset que a casa seua i com que havíem rebut ja algunes crítiques respecte als llocs Erasmus que freqüentem, vam rebre l’oferta de deixar-nos guiar per aquesta gentola. Així vam conèixer una discoteca recentment inaugurada a Bologna, el Locomotiv. L’estil va agradar-me bastant, doncs l’ambient s’assembla més a allò que trobem al Làtex – un de cada casa, vamos…- que a allò que solem trobar a les discoteques comercials. En canvi, vam trobar-nos amb una nova que no ens va fer gens de gràcia. Resulta que ací ha entrat en vigència una nova llei que afecta molt negativament als nostres costums festius. A les dos de la matinada deixen de vendre begudes alcohòliques a les discoteques! Així, quan ens disposàvem a fer-nos la segona cerveseta ens digueren que na de na, que la paradeta estava tancada. Allò més graciós és que enfront del mateix recinte hi havia un baret obert on ens enviaren per tal de proveïr-nos. I allà que anàrem amb un pam de nassos. Un tant insòlit i estúpid alhora, la veritat, doncs consistia en eixir a beure fora i entrar a ballar una estona més. Si és que ja ho diuen: feta la llei, feta la trampa. Que coses!

En llevar-se, amb el regust d’aquesta inusual vetllada i la fatiga d’haver dormit només tres hores, ens dirigírem a l’estació de trens per tal de fer realitat una promesa: menjar-nos una paella valenciana a Verona. Ximo (el germà gran del meu company de l’Itv) va acordar posar en pràctica els seus dots culinaris si algun diumenge li fèiem una visiteta. Dit i fet. Tot un plaer per als nostres paladars comprovar que realment és un òptim cuiner. Havent dinat, vam fer un trajecte ferroviari fins la ciutat Peschiera di Garda, on es troba el llac més gran del país – conegut amb el nom de llac de Garda o de Benàco-. I allí és on vam trobar el paradís que veieu a la imatge que he penjat. Tot i que l’envolta un rerefons turístic que trenca amb l’harmonia paisagística, he de dir que realment té una bellesa que hipnotitza. Així va pagar la pena patir el fred que vam passar.

Ahir mateix va ser quan vaig viure tot açò, per tant encara em trobe assaborint el record. El futur, a més, presenta grans expectatives. Dijous mateix partiré cap a Milà a retrobar-me amb el meu obstacle inicial (l’estació ferroviària de la ciutat) i amb la meua Fanita! I dimecres de l’altra setmana esdevindré amfitriona de Doloretes i visitarem juntes Venècia! Les dues combinacions són força prometedores, així que ens trobem a vespres de grans cròniques… Ací, la centraleta, promet informar-vos amb tot detall!

Dues setmanetes d’aventura i un grapadet d’historietes per contar-vos. Gràcies que encara estem de vacances (avui se’ns acaba el chollo) hem pogut fer algunes eixidetes diürnes i nocturnes que han enriquit la nostra estança. D’entre les diürnes, dir-vos que hem estat “di giro” per algunes de les ciutats més boniquetes de la regió de l’Emilia Romagna com són Ferrara i Ravenna. D’entre les nocturnes crec que ens queda catar solament la nit dels dimecres, perquè ja sabem per on van els tirs de la festeta dels dies restants. Com veieu, de moment res de perdre el temps…

Començaré per la informació turística perquè veieu que el non stop va més enllà de la nit. Dijous passat vaig sortir per primera vegada de Bologna per tal de visitar una ciutat de primer ordre (Ferrara) segons els consells que havíem rebut. Certament sí que em va semblar una “bella città” però ja se sap que quan invertixes majors il·lusions… Aleshores resumiré dient-vos que quan vingueu cap ací, no crec que eixa siga una de les destinacions escollides. Tot i que això no significa que compta amb algunes cosetes molt xules com el castell, la catedral i la piazza Ariostea, molt adequada per a fer una siesteta com la que ens pegàrem (de vegades una es pot permetre eixir-se’n de la regla que ella mateixa va imposar: siesta = perdre el temps). Ravenna, en canvi, sí que em va sorprendre. Aprofitant la visita de la mare i la tia d’Àngela (Atenció, millor amic!! Quin arròs al forn ens van preparar, per favoooor!!!), doncs una d’elles és professora d’Història de l’art, ens dirigírem a la ciutat més rica en art bizantí del món mundial. Em reitere una no entesa d’art, però aquesta ciutat hi ha que visitar-la per veure una quantitat indescriptible de mosaics junts en espais reduïts. Vertaderament una passada visitar San Vitale, el mausoleu de Gal·la Placidia o el Baptisteri Neonià. A més, com veieu a la imatge, també vam visitar la tomba de Dante Alighieri, la qual resta en aquesta ciutat. Definiria Ravenna com una joia de la regió. Ací, sense cap mena de dubte, sí que tornaré.

Pel que fa a les nits, encetàrem la setmana experimentat un dels més multitudinaris encontres a Bologna: les nits de dilluns al Corto Maltese. Aquest pub de gom a gom, cervesetes molt baratetes en comparació a la mitjana habitual i un ambient molt acollidor. Recomanable al 100%. Borratxera total i prou econòmica. Dijous també vam viure per primera vegada un botellón a la italiana que ens va deixar bon sabor de boca, la qual cosa vol dir que ens convertirem en assidus al recinte. Solen celebrar-se a la Piazza Santo Stefano, on un munt de gent impressionant seu a terra amb la respectiva colla i amb l’essència de l’esdeveniment (les botelles). Alguns porten la guitarra i canten, altres porten gran castanya i també canten. Un gran espectacle. Igualment recomanable al 100%. Visitàrem alguns pubs inclosos en el ritual i acabàrem a la discoteca on els estudiants entren gratuïtament els dijous. M’estalvie el final. Més del mateix.

El toc dissonant de la setmana el vam viure dissabte en tornar de Ravenna. Havent sopat, Àngela i jo ens disposàvem a veure una pel·liculeta i a gitar-nos acomodades ja amb els nostres pijames. A les 12 toquen campanades i… Sorpresa!! Apareix el nostre company de pis amb un amic i una botella de whisky i ens oferta anar a una festeta a tot un edifici de pisos d’Erasmus people. Ell, igual que nosaltres, no coneixia ningú allí, però va saber convèncer-nos de que en aquesta festa, la invitació era de mínima importància. Evidentment no va trobar en nosaltres cap resistència i pim, pam, pum… A punt i a la festa. Les paraules no són suficients per tal de descriure el que trobàrem en arribar. Era per veure-ho. Tres pisos amb dos apartaments per planta amb totes les portes obertes. Self service i musiqueta diversa en cadascun d’aquests pisos. Gent d’ací i d’allà per tot arreu, més de cent persones seguríssim. I res, nosaltres ‘como Pedro por su casa’… Ens col·locàrem estratègicament al costat del frigorífic d’un dels pisets i cerveseta debades tota la nit pel morro. Xarrucant amb uns i altres i practicant tots els idiomes coneguts (llàstima no haver trobat cap xinés!!  Estic oblidant-me ja!! Tèr, et necessite!!).

Arribats a aquest punt, he de fer un parèntesi. La nit d’aquest gran espectacle, vaig decidir cridar el meu “segon millor amic” Pèr, i vaig trobar-me amb la gran sorpresa de trobar-vos a tots reunits i en disposició de celebrar els aniversaris de Tèr i Vic. Sincerament, tot i que l’assistència a la festeta aquesta va ser una de les decisions més encertades des que estic ací, si haguera pogut escollir, haguera preferit estar entre tots vosaltres. Quina alegria sentir-vos i quina envegeta em fèieu!! Làtex i tot!! No s’habitueu a no trobar-me entre les penyores de dicho antro, que pels Nadals retornaré amb gana de marcar terreny…

I és que realment, em trobe envoltada de sentiments contradictoris. Estic mel ací, perquè cada dia és una aventura nova, un conèixer gent, llocs i costums diferents, un trecament total amb la monotonia. Però de vegades també enyore moltíssim estar entre les mateixes caretes, als mateixos llocs i escoltant vint vegades les mateixes bajanades. En ambdós casos em sent feliç, simplement és una qüestió d’horaris. Ara em toca ací i després allà. I allò més esperançador és sentir-me genial en el present més immediat sabent que compte amb un demà encara més suggeridor.

Ara sí que sí. Escric el meu primer post des de terres italianes. En resumits comptes – després m’explicaré- puc dir-vos que estic “millor… impossible” a Bolgona. En primer lloc perquè fou arribar a l’estació de tren i directament a casa (sip… açò va ser aplegar a missa i tocar les campanes), la qual cosa he de dir que és un gran avantatge. Després perquè els companys de pis són dos trossets de pa i a més, ja estem coneixent gent molt diversa que fa que augure un gran any…

Després d’aquesta breu introducció he de dir que el meu primer i segon dia no van estar absents d’incidents. Vaig aterrar a l’aeroport de Malpensa a Milà i van assegurar-me que no tindria problemes per agafar trens a Bologna. Així que cap a l’estació em vaig dirigir, amb la gran sort que l’últim tren havia sortit cinc minuts abans de la meua arribada. Total… cap a l’hostal Medusa! Després de passar una nit amb un ull obert i un tancat, vaig tornar a repetir l’operació de fer cap a a l’estació de trens per agafar-ne un que em portés al meu destí. Imagineu-me: amb una maleta d’una dimensió impressionant, amb 40 quilos de pes (més o menys igual que jo… deu quilets avall…), mullada a més no poder perquè havia caigut un ruixat impressionant… Bé, no veieu la viva imatge d’una presa perfecta a la qual assaltar? Doncs això va passar. Quan vaig tractar de pagar el bitllet de tren, vaig adonar-me que tenia la borsa oberta i la meua cartera havia desaparegut. Sort que la tia Emi havia ideat una estratègia i portava alguns diners amagats a la roba interior… I clar, tota la tensió acumulada sumada a aquest colofó final va fer que esclatara en un plor que va durar fins que vaig arribar a Bologna ciutat. “Un casino!” que diuen ací quan alguna cosa surt força desastrosa…

Bé, una vegada superat aquest “sustet” ja ha anat tot de meravella. Després de la tempesta sempre aplega la calma, no? Doncs va ser posar peus a Bologna i respirar tranquil·la. Van venir a rebre’m Àngela (la meua companya de pis), Marta i Saul. Tots tres som aspirants a periodistes valencians, i a penes ens separem per dormir i menjar i de vegades ni això. Van guiar-me fins el piset i em van presentar Andrea i Giovanni, els dos xics italians que viuen amb nosaltres. Després d’organitzar l’equipatge, menjar un poc i descansar un altre poc, Àngela em va portar de “giro” per la ciutat. De veritat he de dir que Bologna té un encant especial. És una ciutat que conserva magistralment un aurèola d’antiguitat. Crida l’atenció que la majoria dels carrers compten amb pòrtics amb estructura diversa. Alguns d’ells pintats, i açò, a més de ser un gran avantatge quan plou, esdevé un dels trets més característics. També hi ha zones que són realment dignes de veure. La Piazza Maggiore és tot un espectacle, a més de comptar sempre amb un ambient inigualable. Els diumenges, a més, sempre hi ha algun que altre espectacle que fa que la vivor augmente. Altra de les zones més xuletes és l’Església di Santo Stefano, que és tota una obra d’art bizantí. Jo no sóc cap entesa d’art, però he de dir que realment crida l’atenció. I, ja, per últim, la zona que a mi “m’ancanta” és el ghetto dels jueus… Aisss… que bonicor!! Uns carrerets vertaderament acollidors plens de balconets amb floretes. A més hi ha uns altaveus col·locats a les cantonades que emeten una musiqueta que connecta amb l’ambient… No vull estendre’m més en la descripció, però tampoc vull deixar d’aconsellar-vos que heu de venir a visitar Bologna!

He d’afegir que el que també té un encant especial és la nit bolognesa. Segueix el ritme que a nosaltres ens agrada, és a dir, lluny de protocols, existeix un tipus de marxa anàrquic. Si u vol eixir dilluns, existeix la zona de marxa dels dilluns. Si, pel contrari, preferim mambo un dimecres, igualment existeix la zona de marxa pertinent. Dijous, igual que a València, és el dia de batalla estudiantil per excel·lència i ja després ve el cap de setmana. En fi… que el ritme no pare!! Així les coses, he de dir que aquest tipus de festa és molt diferent al que nosaltres estem acostumats. Res de quinze euros, quinze cervesoles (trobaré a faltar les nostres “vacances a la barra” als concerts!!). Ací una “birra” dimensió estàndard són 4,5 euros… Així que preveig que abusarem bona cosa del rotllo botellón. Hi ha també una zona habilitada, ja que a aquest preu, és evident que tota butxaca es ressent i busca opcions alternatives…

I ja, després de presentar-vos les primeres impressions del paisatge i de la vida nocturna de la ciutat, he de parlar-vos del tercer tresor bolonyès… el menjar!! En una setmaneta ací ja he tingut el plaer de catar la millor pizza de la meua vida (made by el “cuoco” de la casa, Andrea!) i la millor pasta. I, què dir del cafè?? Açò és el paradís del cafè bo!! Encara que de vegades desconnectem i optem pels plaers de la terra, com podeu apreciar a la foto!! També he de dir que el meu costum diari ha sofert certes alteracions: en algunes ocasions he canviat la cervesa pel vi, doncs ací és sagrada la seua presència als grans esdeveniments i conseqüentment, és pecat refusar-lo! Per tant, “allá donde fueres, haz lo que vieres”, no? A més – tot i que imagine que és el comboi de la novetat- quan no hi ha pitos a casa, hi ha flautes! I sempre hi ha alguna cosa a celebrar! Per exemple, anit deixàrem caure que avui començàvem les classes i la notícia va ser rebuda com un motiu de gran festeig! Total… soparot i botella de vi blanc que ens fotérem els quatre de casa! Una risa, xè! I m’encanta!!

Com veieu, pel moment estic deixant-me portar i estic coneixent tot allò que cal conèixer i que formarà part de la meua vida d’ara endavant. Igualment espere rebre-vos per tal que açò forme part també, en major o menor mesura, de la vostra!!

Doncs sí, amb aquesta segona entrada el que pretenc és retre un xicotet homenatge a tota la gent que, ja siga des de fa poc com des de fa moooooooolt, fa que dia a dia em lleve amb un somriure. He de reconèixer que em trobe en un estat de summa debilesa, el qual m’ha portat a redactar aquest text com a preludi de les cròniques a la “ciutat estudiantil per excel·lència d’Itàlia”, si Tèr em permet tal intromissió…

Després de l’explicació de la falla, què millor que encapçalar l’enumeració de valors que “m’ancanten” de la colla que la mítica “A mi el que més m’agrada…” ? Bé, sense més preàmbuls, va per vosaltres!!

A mi el que més m’agrada és… L’arròs caldós!! (i no l’arròs al forn). Tenir sempre al costat algú disposat a acompanyar-me amb una cerveseta. Cerveseta  o cubates i au!! Viure anàrquicament i fer-li cas al cos quan demana cobrir la necessitat primitiva de calmar la set… ja siga dilluns, dimarts, divendres o diumenge. Fer barra al Capri quan la set té pressa i la gent no està a punt. Dormir-me als sofàs del Làtex i en qualsevol lloc mínimament còmode – o no – enmig d’una de les nostres vetllades nocturnes. Una vegada resolt l’assumpte de la son, m’agrada també optar per una doble malta en lloc d’un got de llet. Les nits de “groupies” amb backstage inclòs – de vegades el que també va inclòs és el papo, no Tèr?-. Fer recol·lecta de personal rotllo “hermanitas de la caridad” i emportar-nos al cosí de Miquel Gil. Que Paweta traga tot el seu geni i la seua vena més “nazi” davant els Kens que esmorzen al Manxego… I enmig de tal disputa, m’agrada rebre una telefonada de Dani dient-me “Volem anar a la Velvet, què diem, Ximo + 10??”

També m’agrada des de temps enrere alcoholitzar-me amb Vic… (sip… tot i el seu caràcter violent). Xiqui, tu ja saps que qui mal comença, mal acaba… i no em sembla apropiat recrear textualment els nostres inicis… M’”ancanta” també que Turry i Esmeraldo es tiren “fletxes de l’amor” a la Velvet (Béee… he tergiversat un poc la història!!). Anar de sopar amb Esme i Inma i quasi no sopar… ara… el que sí férem és demanar un pitxer de cervesa per cap i tenir el valor de portar-nos les litrones per al camí… Ah!! I que em regalen una xapeta de “¿¿Te vienes a mi Kely??” jeje. Sou totals!! Vos estime “a manta” SSSAAS?? I que sapigueu que a les festetes italianes, sempre estarà present la xapeta pel que puga passar… jajaja. També m’agrada que el vostre major desig de cara a la meua persona siga “papa’t a mitja Itàlia i l’altra meitat el segon quatrimestre”. Ah!! I també m’ancanta que, per la nit, quan estic al mar, puge la marea…

Afegir que tinc especial devoció pel  “pasotisme” (no podia faltar la saviesa de la tia Emi en algun dels meus escrits) d’Enric via telefònica i via msn… Cari, els teus monosíl·labs són únics!! I ja saps que sempre acceptaré les teues propostes matrimonials… després dels 40, eh?? Llit d’obra i tot el que toque!! També m’agrada que sàpigues perdonar-me si alguna vegada t’he estropejat un papo perquè em feia pipi i necessitava que m’acompanyares… Tu sí que eres un amic!! (Imagine quant em vas odiar… Sorry again!!). Que Tèr a dia d’avui encara no sàpiga distingir entre Palla i Cordell. Que Pèr s’enamore perdudament d’una Marta inexistent. Que la companya de pis de Dani siga una Marta existent. Que eixa Marta existent siga amiga de Bea (beas!!). M’ancanten les nits “de casualitats”!. Que Fanita quan pixa s’esguita. I que eres més dolceta que la mel, guapa!! I en lo propiuo que estem ens hem de recórrer mitja Itàlia juntes!  Que Marina sempre té gana de mambo… com jo!! I sempre que acabe amb ella és per a tronar a casa després de les 12 del migdia. Volta al marcador… i olé! I d’eixos dies que acabem juntes, els que més m’agraden són els del Trinquet o els dels jubilats de l’Alcúdia!! I també m’agraden els teus cd’s “d’allà” que ja ens alerten que “no es lo mismo hacer el sexo a que te hagan el amor”… jajaja… Zero cas a Pascu, eixa musiqueta està “muy bien”.

M’agrada també que Santi refuse la meua “simple” proposta de ser el meu Travolta. I igualment m’agrada anar “no disfressada” de Sendy liberal. Que Tèr acabe disfressada de Marilyn hippy amb perruca de pèl negre “a lo afro” i amb sabatilles de valenciana d’horta i tricorn de Guàrdia Civil. Que Dani es desperte disfressat amb la citada disfressa de Marilyn. Que les nostres festes acaben amb la visiteta de rigor de les “forces d’ocupació” i que Tèr sempre inicie un enfrontament amb ells perquè “jo sóc llicenciada en dret i vostés no poden entrar ací sense una ordre judicial” (jajaja… fes-te la wai!!). I el que més m’agrada és que moltes d’aquestes festes acaben també amb visiteta a l’hospital per “motivos varios”, tot i que tots sabem quin és realment el motiu. En fi… Tira bo!!

M’”ancanta” la Tèr “voyeur”… i que ella i Ly visquen amb el nostre homòleg nord-americà! I que per tal de fer palés el nostre humor el portem al cinema a veure “Cabeza de muerte” en la seua primera visita al poble. A rodar i a parar… Enrique Costa meneja raó… Tot allò que envolta a “Garcieta i estos” esdevé perillós… doncs acabarem emborratxant al ianqui i el que és pitjor… la jugadeta de la casalla (xupito de casalla per al ianqui Vs xupito d’aigua per als de la terreta) va ser un poc bruta…

També m’agrada la Neus filosòfica, la qual no necessita “pas” companyia, doncs gaudeix de la seua soledat i la pren com a un premi i no com a un càstig (tah poh flipah!!). També m’agrada anar a unes jornades a “fer país” i que cinc maromos ens conviden a sopar amb ells a Neus i a mi… I el que més m’agrada d’aquesta història és que va… i ens resulten simpàtics! I ens n’anem a València de festa amb ells – o amb una mínima representació de la colla- dos nits abans de volar cap a Itàlia… ( aquesta va per als del Bea).

I, per suposat, m’agrada que al meu desé sopar d’acomiadament, m’atorgueu la banda de “regina del non stop” perquè recorde a Bologna totes les històries que he resumit en aquest text i seguisca llevant-me a diari amb el somriure habitual. No tinc més paraules… M’ANCANTEU!!!

Aquest primer post com a presentació de rigor. El perquè d’aquest quadern bitàcora??

En primer lloc, la idea ja portava mastegant-la algun temps. I, és just ara que ha decaigut en gran manera el ritme non stop, que he pogut dedicar un temps a totes eixes idees que abans restaven totalment aparcades perquè el nostre estil de vida estival exprimia tot el meu temps i el meu espai.

En segon lloc, perquè considere que és una bona forma de recapitular tota experiència viscuda quan ets fóra de casa i compartir-la així amb els teus. A més, com que el temps no decapita l'escriptura i sí algun que altre record, estic segura que serà bonic rememorar dintre d'un temps el quefer diari actual tantes vegades com em vinga - i/o us vinga- de gust.

També pense que resultarà molt positiu a l'hora de mantenir-me en contacte amb la llengua, doncs, de segur arribaran els inevitables moments de desig de desconnectar. A més, com a informadora que se suposa que estic a punt de ser, no em vindrà mal posar en marxa els meus dots comunicatius i estar mínimament vinculada amb allò que vinc estudiant els darrers quatre anys. Bé sabem que l'any Erasmus no resulta massa prometedor acadèmicament parlant...

Així doncs, aquestes són les tres raons de pes que m'han portat a tirar endavant la idea del bloc, tot i això encara queda una, no menys important... I és que, tal vegada, a través d'aquest nou mitjà, podem estar tots en contacte. Per això es prega participació a fi que el bloc tinga el toc de dinamisme per al qual ha estat pensat. Ja sabeu, comentaris, anècdotes des dels diferents punts de la geografia europea en els quals estem repartits, acudits (de poble, com no!! Tot un poble en moviment!!), crítiques (tant destructives -la nostra especialitat- com constructives...) En fi.. us considere suficientment originals com per a plantejar-vos jo cap suggeriments. Així doncs, ho deixe a les vostres mans. Jo, per la meua part, m'implicaré al màxim i tractaré d'actualitzar i contar-vos cosetes com més aviat possible.

Per últim, he d'afegir que l'element catalitzador que ha fet que accelerara el procés de creació del bloc és que... ara sí que sí... comença el compte enrere... En breu travessaré fronteres cap a terres italianes... I començant amb intimitats, la pregunta és... Com em sent a 8 dies de l’esperada data de partida?? La veritat és que si poguérem mesurar el meu actual estat anímic percentualment, crec que les dades oscil·larien entre el 85% de tristesa i el 15% d'alegria... Imagine que açò és perquè encara resten vestigis d'aquest estiu que, sense cap mena de dubte, em prenc la llibertat de qualificar amb matrícula d'honor. Aleshores, quan experimentem un benestar immillorable sempre ens mostrem reticents que qualsevol tipus de canvi puga alterar l'estat d'eixes sensacions.

 Tot i això, de segur que el destí ens depararà a tots un gran any i en breu es capgirarà aquesta balança anímica...