Oi?

La gent d’Esclat continua fent-se seu el nostre Una festa sobre rodes, i hi torna a dedicar espai al número 58 de la revista. Ignasi Blanch explica com va fer-se seu l’encàrrec d’il·lustrar el conte, i la Dolors i jo només podem emocionar-nos i tornar-li a donar les gràcies: […]

Un encàrrec molt especial
IGNASI BLANCH

Tornant un estiu de Berlín, i just a punt de pujar a l’avió,
vaig rebre una trucada de l’editora de Cruïlla, Montse Ingla. Em proposava
un projecte “especial”, em va comentar. Es tractava d’il·lustrar un llibre sobre
infants amb paràlisi cerebral. Els autors, Dolors Borau i Oriol Izquierdo,
li havien comunicat l’interès en què fos jo l’il·lustrador del nou llibre.
En un principi vaig sentir-me molt content per la nova proposta, i també
molt espantat, perquè es tractava d’un tema allunyat de la meva quotidianitat
i experiència com a il·lustrador.?

Quan la Montse em va rebre, va fer-me cinc cèntims de
la malaltia, de la manera de viure dels nens afectats i de tots els
suports que necessiten per tenir una vida més fàcil. També va afegir que
les il·lustracions haurien de compartir espai amb un sistema pictogràfic
de comunicació augmentativa. Són unes petites il·lustracions, molt simples i fàcils
d’entendre, que permeten als nens i joves amb paràlisi seguir la història d’una
manera molt comprensible. Aquests pictogrames ja estan creats prèviament i tenen
una resolució gràfica molt diferent a una il·lustració artística. A la Montse
li vaig proposar un tipus d’il·lustració amb traç de llapis on quedés
enregistrat un gest immediat de la mà, i amb la mínima presència de color per
no crear una doble lectura d’imatges que dificultés, encara més, la comprensió
de la història i dels pictogrames.

Crec que vaig entendre el projecte a partir de la
trobada amb la Dolors i l’Oriol. Em van suggerir visitar l’escola Esclat, on
havia estat la seva filla Clara. Venien decidits a fer-me partícip d’una història
que havia marcat la vida de tota la família. De camí cap a l’escola, la Dolors
m’explicava la realitat de molts dels infants que tenen paràlisi cerebral. Em
parlava de la necessitat de coixins de mides diverses, de dificultats per
llegir o per comunicar-se, de gestos facials particulars, de la relació amb els
germans, de banyeres i lavabos adaptats. A la porta del centre just acabava d’arribar
una furgoneta de la qual van baixar dos nens en cadira de rodes. A un d’ells,
la mare l’empenyia fins la porta. El Jesús, el director del centre, els
esperava a l’entrada i els saludava amb alegria i amb un tracte molt directe.
Jo no hi estava acostumat.

L’escola està pensada per als alumnes i feta a mida de
les seves necessitats: lavabos amb agafadors i corretges per mantenir el cos en
una posició còmoda; coixins de formes i mides diverses, tal com m’havia
explicat la Dolors; trones amb seients especials, gots per beure amb nanses especials,
coberts adaptats a la dificultat de les seves mans deformades, plats, taules i
seients d’una altura també adaptada…

Hi havia una sala amb alguns nois i noies que rebien
estimulació visual amb làmpades. Els cuidadors els passaven les llums per
davant del rostre mentre esperaven un parpelleig o un gir de la mirada, seguint
l’estímul del llum de colors. Una resposta mínima hauria estat motiu per explicar
una novetat a uns pares esperançats, perquè el seu fill hauria tingut un gest
diferent i particular durant aquella sessió. També hi havia un grup que
comentava les notícies del dia. Ho feien amb l’ajut de dos professionals i també
amb la possibilitat de comunicar-se amb la taula de pictogrames, afegida a la
cadira de rodes personal, a la trona o al “cavall” que els mantenia drets. En
sortir de l’escola, em sentia mig confós i també amb un garbuix de sentiments
contradictoris. Tanta feina per fer, tant d’esforç per part dels educadors i
cuidadors de l’escola Esclat, i a una distància tan gran respecte al tarannà de
la meva vida diària.

Hi va haver un fet cabdal que em va motivar a començar
el projecte i a iniciar la meva proposta gràfica. Durant tota l’estona que vam
estar a l’escola, la Dolors i l’Oriol es van mostrar molt comunicatius amb els
infants. Els preguntaven els noms, com es trobaven, si havien dinat … i la Dolors
els agafava la mà o els la passava pels cabells amb delicadesa, i sempre amb un
somriure s’interessava per com es trobaven o per si havien començat bé el matí…
Llavors vaig entendre el projecte, i quina havia de ser lameva intervenció en
el llibre.

Un cop a l’estudi, vaig iniciar les il·lustracions
recordant tot allò que per a mi va ser nou i que vaig veure per primer cop el
dia de la visita a l’escola Esclat. Però, sobretot, el caràcter dels educadors,
la seva generositat amb els nens, i aquell gest sincer, tendre i tan amable de
la Dolors van ser imprescindibles per començar-ne els primers esborranys.