TÉ FUTUR ERC?.
L’expressió parlamentària de l’independentisme polític democràtic, vist com han anat les coses en aquests darrers anys (a pitjor), necessita d’una revisió amb profunditat de la seva estratègia. L’autocrítica cal que la faci en primer lloc ERC, vist on l’ha portat una equivocada polítíca d’aliances, materialitzada en el primer tripartit i agreujada en el segon, amb resultats per a tothom coneguts. Demà hi han eleccions internes i l’únic candidat a la presidència del partit republicà es planteja l’estràtegia i reconèixer les errades, però la pugna per escollir el candidat a les generals, posa en evidència que novament pot tancar-se en fals el debat intern. Pel que fa a Solidaritat i Reagrupament, tot i els passos favorables cap un acord electoral amb ERC, no sembla que hagin entés massa el que passa en el món independentista “real”, fort socialment i debilitat electoralment. No n’hi ha prou amb formular una “Bildu” a la Catalana, sense que abans hagin fet autocrítica el dirigents (Carretero, Laporta, Lopez Tena i Uriel Beltran), reconeixent la responsabilitat en uns resultats dolents. Continuar sense fer-ho o limitant-se a insultar els independentistes que han votat CIU es simplement amagar el cap sota l’ala. D’altre banda, els independentistes de CIU dubten sobre que fer davant la possibilitat que la coalició nacionalista caigui altre cop en els paranys del PP. Només alguns – l’ Oriol Pujol i els seus – , s’han atrevit a marcar paquet amb l’objectiu d’organitzar les pròpies forces preveient que la majoria absoluta del PP, els obligarà a enrocar i buscar l’acord amb l’ independentisme parlamentari. Una primera resposta a tot aquest garbuix, la començarem a tenir demà, quan coneguem els resultats de les urnes republicanes. Si guanya amb claredat la proposta Junqueras (a les tres urnes) i fa una proposta en ferm d’un nou model de partit republicà transparent, amb corrents d’opinió i democràcia interna sense mitificar pràctices assembleàries inviables, s’haurà fet un primer pas endavant. Junqueras ha de tornar a començar, obrint de bat a bat les portes del vell partit, fer net, deixar passar l’ aire, i sobre tots convidar a tornar a tots als que van marxar, per aixì començar a superar la contradició que suposa que l’independentisme hagi tingut èxit consolidant-se socialment figurant a l’agenda política del país i el fracàs de no haver estat capaç d’esdevenir una força parlamentàriament influent i transformadora.