JORDI SURINYACH

En Salvador Cardús ha dit amb certa raó en un article publicat aquesta setmana al Diari ARA: “que cansa que es posi en dubte l’amplitud de la voluntat independentista pels previsibles resultats electorals del 20-N. Que jo sàpiga, en aquestes eleccions es demana qui ha de governar Espanya els propers quatre anys en un context de crisi extrema. I els catalans hi poden respondre pensant en el curt o en el llarg termini. Els independentistes, que com més som de manera més diversa pensem i votem, bé podem considerar que són unes eleccions que no ens incumbeixen. O podem creure que és una bona ocasió per anunciar una clara voluntat d’emancipació a Espanya. O podem fer el càlcul que l’exigència d’un concert econòmic serà l’alçaprem que farà veure, definitivament, la necessitat d’anar per lliure. I, per què no, hi pot haver qui vulgui contribuir a una majoria absoluta del PP -en conec més d’un- amb la intenció que s’acceleri el procés. És a dir: no s’hi val a comptar independentistes on i quan no toca. Que s’atreveixin a fer-nos la pregunta directa, que llavors ens podran comptar ben comptats.”. El que diu Cardús és  ben cert, però millor no oblidar el que ens jugem el proper vint de Novembre. Si es torna a glaçar la Bàltica, per utilitzar la vella paràbola pujolista, l’ enfrontament democràtic amb l’estat serà  inevitable i caldrà optar pel replegament, l’ enroc i la  suma d’esforços per a resistir des de les pròpies institucions catalanes l’ ofensiva centralista, que aquesta vegada es veurà reforçada  per la pressió dels mercats internacionals demanant la racionalització de la despesa pública, que serà aprofitada des del govern de l’estat per a  intentar debilitar  i treure les migrades competències  aconseguides per les nacions perifèriques en els darrers trenta anys. Tot plegat farà que el pacte i l’acord entre els diferentes grups catalanistes (independentistes, sobiranistes i  fins i tot federalistes),  sigui del tot imprescindible per a resistir l’ensulsiada, anant molt en  compte amb allò que els diputats d’aquí facin a Madrid . “Quem deus vult perdere, dementat prius”. Es cert, els deus primer embogueixen als qui volen destruir.