Em permeto manllevar el nom d’aquest històric partit independentista de la resistència antifranquista, per explicar una estratègia que no ha estat reeixida, però que pot ajudar a entendre que hi havia darrera del que es va anomenar front patriòtic, pacte nacional, transversalitat (amb versió reagrupada o solidària) i més darrerament pol sobiranista, amb pretensió de fonamentar amb matisos diferents, una estratègia catalanista cap a la sobirania, ja fos com a coalició electoral, com a discurs per a donar suport a governs catalanistes o com estratègia partidària. Els resultats electorals de les darreres conteses electorals han estat dolents per l’independentisme polític i ha creat un fort desencís entre els seus possibles electors, produint-se dos fenòmens aparentment contradictoris. Un, majoritari, dels que han optant pel vot útil favorable a Convergència i un altre, minoritari, votant per l’independentisme més nostrat, que amb els minvats resultats obtinguts han optat per tancar-se i perdre tot sentit autocrític. Retrobar la sensatesa, la generositat, la coherència i el coratge ha de ser el primer objectiu, si es vol recuperar l´impuls perdut en només un any. Per fer-ho, cal partir de dos reconeixements: ERC s’ ha equivocat i molt en aquests darrers anys, però Reagrupament i Solidaritat no ho han fet millor. L’estratègia amb el nou govern de la Generalitat tampoc ha estat encertada, com si es preferís alimentar farisaicament el Pacte amb el PP, com a única condició per a després revifar, sense veure que l’interés del país exigeix de l’ independentisme més coherència i per tant més responsabilitat per fer tot el possible per evitar-ho. Els propers mesos seràn decisius pel rellançament d’un nou Independentisme democràtic, reformista i pragmàtic amb possibilitats d’obtenir suports electorals importants amb vocació de centralitat. La bona notícia avui és que a l’Ajuntament de Barcelona, els dos regidors d’ Unitat per Barcelona, votant a Xavier Trias, han fet un primer pas en la bona direcció.