L’ ESTAT I LA JUSTÍCIA.
Amb honorables exepcions, moltes de les resolucions dels Tribunals espanyols, quan tenen a veure amb la cosa pública, coneixedors que la seva decisió tindrà especial transcendència, sembla que les dictin amb la clara intenció de mostrar-se com els garants de la permanència d’un estat fort, unitari i centralitzat, expressant desconfiança cap a la política entesa com acord, diàleg i negociació dels que han estat elegits democràticament. Més enllà de les potestats jurisdicionals que ostenten, sembla que vulguin deixar clar que la facultat d’interpretar la Llei o de cobrir certs buits legals, està per sobre de la voluntat popular i de les decisions que les expressen i representen. Davant un concepte tant aristocràtic, no es estrany que hagin anat en augment les resolucions que posen límits al lliure exercici de drets democràtics fonamentals, partint d’una interpretació ultra conservadora de la Llei, en la que han trobat com aliats una bona part del poder legislatiu i dels darrers executius, que els ha deixat fer, fins impulsar-los a mantenir opinions que tenen molt poc a veure en com s’enten la democràcia en altres països europeus de més llarga història parlamentària. Certes opinions mediàtiques amb molt de ressó entre els alts funcionaris de l’estat han acabat per fer la resta, aconseguint aquestes disbauxes i “tics” autoritaris, que s’ expliquen per la patent de cors que tàcitament els hi ha estat atorgada. La lliure expressió de les opinions, el dret de reunió i el d’associació són menystinguts i les intencions afegides a la sospita són, més enllà de la prova contrastada, suficients. Tot plegat fa que els sobti que hi hagi qui consideri l’administració de justícia com un servei públic. Ells són molt més i majoritariament combreguen amb allò que consideren un principi inamovible, estant només al servei de l’estat. Resolucions contràries al sentit comú i a la realitat de la societat que haurien de servir, comencen acumular-se en certs arxius. Posem-hi exemples concrets: Des de manifestar-se en contra a la revisió de la sentència contra el President Companys, fins a posar impediments a la recuperació de la memòria històrica o no investigar els crims dels franquisme, il·legalitzar certs partits, retallar l’estatut de Catalunya, anul·lar qualsevol política d’inmersió lingüística o condemnant Arnaldo Otegui amb l’ objectiu de posar pals a la roda del procés de pau al País Basc. Em temo que saben perfectament el que es fan i perquè ho fan, per això cada vegada som més el que quan escoltem demanar respecte i acatament a resolucions com aquestes, com a prova del nou del nostre comportament democràtic, ens vinguin ganes de riure.