De solanes i obagues

Ahir després d’escriure el post vaig escoltar les declaracions de Miloon
Kothari, el relator de l’ONU pel dret a l’habitatge sobre Can Ricart. Crec que ha definit molt bé la situació
que es viu al Poble Nou i també a molts altres indrets. Les recullo literalment perquè valen la pena. Les podeu trobar en aquest video:

"El que està passant aquí és un
símptoma clar de la desconnexió entre planificació social i
planificació urbanística. La planificació urbanística s’està duent a terme sense
la participació de la gent local com l’Associació de veïns del barri.
Ha d’existir una negociació entre l’Ajuntament i les persones que estan
protestant i també amb l’Associació. Perquè amb el temps el
desenvolupament urbanístic previst canviarà totalment el caràcter del barri. Crec que el que
està passant és molt desafortunat"

No n’hi ha prou amb criminalitzar i posar aquest fet en el sac d’altres actuacions antisistema que no tenen res a veure. Can Ricart posa en evidència moltes coses que estan passant arreu. També en petits pobles de l’interior, m’ho deien l’altre dia, estan plantejant-se doblar o triplicar població, i a vegades els darrers en assabentar-se són els veïns. Convindrà doncs un canvi de mentalitat o d’inèrcia, pot ser tornar a aquesta "connexió" de la que parla Kothari.

Els polítics, de tots els partits, però sobretot aquells que parlen contínuament de polítiques socials hi tenen molt a dir.

He seguit des de dissabte el tema de Can Ricart, que no és pas un tema nou sinó un tema que porta cua i que ja ha estat comentat diverses vegades en blocs i notícies de Vilaweb. Una de les coses que potser més m’ha estranyat han estat les declaracions que avui ha fet l’Artur Mas sobre aquesta qüestió.

Primer, perquè les ha fet aixafant el lògic protagonisme d’en Xavier Trias que ja havia fet unes declaracions que deixaven ben clara la postura de CiU sobre la qüestió de l’ocupació de Can Ricart.

Segon, per haver volgut dirigir les acusacions al govern de la Generalitat per una actuació dirigida a garantir la seguretat de les persones, que al meu entendre és un valor superior a la seguretat de les propietats. Evitar una ocupació d’una propietat privada a costa de reprimir una manifestació pacífica on no hi havia només ocupes sinó més gent i gent del barri la decisió va ser encertada. (Tampoc no devia ser una actuació tan "suau" quan ha  aixecat les crítiques dels veïns de Can Ricart).

Tercer, perquè crec que s’equivoca en voler fer del cas generalització. La gent que té propietats s’ha de sentir certament protegida, i sobretot protegida d’ocupacions arbitràries, violentes i anti-socials. Però sap Artur Mas o sinó hauria de saber-ho, que Can Ricart és un cas especial que compta amb el suport d’una Plataforma veïnal i de l’Associació de Veïns del Poble Nou que ha mostrat la seva solidaritat amb l’acció.

I és que parlant de protegir la gent,

Potser cal protegir també els veïns d’una especulació que els fa fóra de les seves cases i del seu barri d’una manera arbitrària i salvatge (no conec el cas del Poble Nou però conec bé el mobing immobiliari del Raval)

Perquè cal protegir també els veïns d’una especulació que vol construir tot el sòl que sigui construïble sense tenir en compte sòl per a equipaments, per a zones verdes..

Perquè cal protegir el dret i la possibilitat a tenir equipaments públics que permetin la realització d’activitats artístiques, culturals, lúdiques que no estan en els circuits "oficials". I el circ, certament és una d’aquestes activitats.

Crec que una condemna de l’ocupació com a mètode però acompanyada d’un desig de recerca pacífica i dialogada de solucions (en altres ocupacions no hi ha interlocutors però a Can Ricart si que n’hi ha!!) hauria estat una decisió més encertada per part de CiU. No és una qüestió de governs progres tous versus oposicions conservadors d’idees clares "que protegeixen a la gent", sinó d’un barri i d’una gent que té problemes per culpa del descontrol d’una avarícia immobiliària que ho està embrutant tot.

Aquests dies la política catalana, almenys aparentment, viu immersa en el món dels afectes i els desafectes. És una política a flor de pell. No és que no em sembli bé tanta demostració d’afectivitat humana i personal, però m’agradaria saber si tot plegat no bé a significar que som un país petit que és mou més per lògiques de família que no pas d’Estat.

Durant l’Estatut tot va ser un ball d’afectes amunt i avall. Més que el text el realment important era si a Duran l’havien avisat o no sobre la famosa cita de la Moncloa. Cita que els de Polònia ja es van avançara interpretar en clau d’un enamorament.

Vam tenir un 11 de setembre amb Marina Rossell cantant-li al president, en ple acte oficial i solemne, allò de Per tu ploro. Durant la campanya van començar uns dient que eren humans, com tu i com jo, mentre altres d’endinsaven en el costat fosc del tripartit i apel.laven a la por (un sentiment com un altre). N’hi havia fins i tot que tenien la iniciativa d’optar per un amor i una sexualitat viscuda sense complexes i sense barreres ideològiques.

Moltes valoracions dels candidats eren també el tarannà psicoafectiu: aquell és un arrogant, l’altre és fred, l’altre és simpàtic… Algú va dir, menys mal, que no farien coalició per simpaties personals sinó pel bé de Catalunya.

I ja el cimal ha estat després dels resultats. Traïcions, sol.lituds, aïllaments, fidelitats… Un president abraçant, estimant i fent magarrufes a qui se li posés al davant fos amic o enemic. Un Pujol i un Maragall tant llunyans fins ara i en canvi units en la seva condició d’avis expresidents. Una consellera plorant per les cantonades la seva tristesa per haver estat apartada injustament. Uns estenent la mà, els altres parlant de confiances trencades en mil trossos.

Hi ha una part, és clar, que ve de la cultura. En l’expressió de les
discrepàncies som més sicilians que no pas castellans, més mediterranis
que no pas celtes. Això no treu que a vegades puguem ser més violents
que altres pobles i que darrera una abraçada hi hagi amagat un punyal.

Però em sembla que hi ha una part d’aquest sentimentalisme desbordant que és fruit del nostre estatus com a
país. Es a dir, em temo que si hi hagués més Estat hi hauria menys
sentimentalisme. Heu vist mai emocionar-se en públic a la reina
d’Anglaterra? A Putin li heu vist mai tòrcer el gest per res i per ningú? Fins i tot l’Aznar aspirava, en la seva megalomania, a aquesta postura impertèrrita del qui té el poder. Us imagineu a Solbes plorar en una negociació sobre partides pressupostàries. És possible doncs que el nostre sentimentalisme desbordant sigui inversament proporcional al grau de poder polític del qual gaudim.

Ja dic, no sé si això és bo o dolent, sobretot atenent als exemples que he donat. A partir d’ara caldrà veure si això canvia amb el president Montilla. De moment però ha començat però amb emoció contiguda…

A Madrid dissabte es van manifestar més de 100.000 persones a favor de les víctimes del terrorisme i en contra de la política de Zapatero en el procés de pau. Si ens fixem en les pancartes la motivació era més la segona que no pas la primera. Des dels nostres ambients assistim perplexos a aquest moviment que no entenem. He de confessar que tot plegat em produeix com a mínim inquietud.

La lògica política diu que una qüestió com la del procés de pau hauria d’estar marcada per un consens de mínims entre govern i oposició, consens almenys en no fer pública discrepància (així ho hem vist en la qüestió d’Irlanda del Nord). La participació de tota la cúpula del PP en la manifestació del dissabte trenca aquesta lògica.

La lògica diu que una estratègia com la del PP hauria de ser castigada en les enquestes per una opinió pública més aviat moderada i confiada en arribar a algun tipus d’acord que acabi d’una vegada amb el conflicte. Les enquestes del CIS tampoc indiquen pas això sinó més aviat el contrari.

Alguna cosa passa, algun factor estar distorsionant aquests plantejaments. En la meva opinió la influència del binomi COPE-El Mundo és més important de la que ens pensem. La repetició constant i diària d’unes consignes que apunten no al cap sinó al sentiment estan començant a recollir els seus fruits, i no només entre sectors d’extrema-dreta sinó entre sectors que en podríem dir de dreta moderada. S’ha generat una èpica, o millor un imaginari, que dóna sentit a la vida política de moltes persones que per raons diverses havien perdut aquesta motivació.

Dins aquest imaginari que suma conceptes com nació i catolicisme (es a dir nacional catolicisme) els enemics són fonamentals. Ho són els separatistes, ho són els maçons, ho són els immigrants sobretot musulmans. Tot això ben agitat dóna com a resultat un sistema complert i tancat: uns valors pels quals lluitar i uns enemics dels quals defensar-se, i sobretot uns herois-màrtirs que han caigut per aquests valors (les víctimes).

Dic que tot plegat em provoca inquietud perquè quan s’hi barreja l’element pseudo-religiós en política és molt distorsionador. Qui defensa unes idees des d’aquests plantejaments deixa de dialogar amb una realitat amb la qual cal pactar i a vegades fins i tot cedir, i entra en una dimensió nova, la de la "fe" malentesa, que ja només permet "amb mi o contra mi" o el "tot o res". Qui defensa unes idees polítiques com si es tractés d’un credo se sent investit d’ un sentit, d’una missió i la seva motivació és molt més gran que qui parla de qüestions tan ambigües com la cohesió, el diàleg, el consens, etc…

Com recuperar, en aquest context, el sentit de la política, tal com l’ha interpretat sempre les democràcies liberals? No ho sé pas. Tot plegat inquieta. Ens en riem (i fem bé, es clar) en algun gag de Polònia o en algun llibre que fa antologia de disbarats. Però no podem fer res més que esperar com acaba tot. Espera i fer el possible, perquè almenys aquesta mena de "passa" del populisme essencialista no s’estengui a casa nostra.

Aquests dies he vist pintades, he escoltat expressions, he percebut gestos que m’han fet recordar que cap poble, tampoc el nostre, està vacunat d’aquesta plaga de la xenofòbia que arrela arreu d’Europa.

Hauríem de ser especialment curosos i vigilants en l’utilització de determinades expressions, que es presenten com a opinions polítiques però que amaguen en el fons un deix de xenofòbia que no ens podem permetre. Podrem discutir sobre idees, sobre plantejaments fins i tot sobre qualitats o perfil dels nostres líders … però mai hauríem de fer de qüestions com l’origen un argument desqualificador.

El feixisme i sobretot la xenofòbia, són actituds de les quals alguns en fan bandera i opció política, confiats que algun dia en trauran alguna mena de rèdit polític (vegeu sinó alguns dels partits que han sorgit a Bèlgica, Alemanya, Holanda). És l’apel.lació a la por a la diferència, a perdre un status de poder, a conviure en una societat plural. No és a aquests a qui em refereixo, gràcies a Déu a casa nostra aquests de moment són pocs i dispersos.

Em refereixo als qui tot i defensar postures democràtiques poden sentir-se temptats a apel.lar a aquests sentiments. Es llavors quan es colen les expressions a què em referia més amunt. No ens podem permetre que a la nostra terra la discriminació per raó d’origen tingui cap mena d’espai. No hem de ser en aquest cas ni comprensius ni tolerants ni riure les gràcies, perquè si s’aspira a un país lliure s’hi aspira en tots els sentits: lliures ens hi hem d’arribar a sentir tots els qui en formem part, independentment si som catalans de tota la vida o nouvinguts.

Ja sé que de quatre pintades, i de quatre expressions no se’n pot fer teoria. Però més val reaccionar a temps i no deixar que arreli i esdevingui una forma com una altra de practicar la llibertat d’expressió, una forma normal i fins i tot justificable

Deia el meu avi de tant en tant allò de "fam i guerra lluny de nostra terra". Hi afegiria aquí: lluny de nostra terra tota mena de xenofòbia i discriminació. No fa amb nosaltres els catalans, i més quan moltes vegades l’hem patit i sabem el pa que s’hi dóna.

Us en parlava fa uns dies en un post: l’obsessió per demostrar amb xifres que tothom treballa, que qui no ho fa és perquè no vol (en altres paraules, és un gandul), està generant una imatge social falsa sobre l’ocupació. La realitat és que creix la precarització, tant pel que fa als sous com la durada dels treballs, i tot això no acostuma a ser tan públic. Ho he comprovat donant una ullada a les xifres sobre ocupació (la famosa EPA) relatives al tercer trimestre d’aquest any.

Dada oficial que surt a tots els telenotícies: l’atur a Espanya en aquest tercer trimestre del 2006 va ser del 8,1% i a Catalunya del 6,2%.

El que no surt als telenotícies o almenys no d’una manera tan visual com els famosos gràfics, que és el que acaba quedant quan un mira el telenotícies entre primer i segon plat a l’hora de dinar, és amb quina metodologia s’ha calculat aquesta taxa d’atur. Si un té la paciència de buscar-ho et trobes de sobte que s’estan aplicant últimament uns criteris nous que venen d’un reglament de la CE (1897/2000) pel qual es dóna una nova definició de "població ocupada":

És la
població de 16 anys o més que ha treballat, per compte d’altri o per
compte propi, a la seva ocupació principal o a una de secundària. Per
«treballar» s’ha d’entendre sempre la realització d’una activitat a
canvi d’un sou, salari, benefici empresarial o guany familiar, en
metàl·lic o en espècie, durant una setmana concreta (l’anterior a la de
l’entrevista), durant almenys una hora. Quan un individu no compleix
aquestes condicions, es diu que «no ha treballat» o que «ha estat
absent de l’ocupació».

Per tant una classe d’anglès al fill dels veïns del 3r 5ª em converteix en una persona ocupada; fer de cangur una hora a la setmana; vendre entrades en una guixeta del teatre del barri el dissabte a la nit, també.

Em sembla que la definició és una definició amb trampa. L’objectiu és anar reduint aquella xifra que permet als governs està orgullosos de les seves polítiques d’ocupació, però no mira pas al contingut d’aquesta ocupació, i a que sigui una ocupació que permeti plantejaments de vida més a llarg termini.

Ah i si et queixes és que ets un gandul, i si no treballes és perquè no vols…!

Fa un temps que em començava a ensumar que la reacció que provocava el president d’ERC entre una part de la població catalana i espanyola, no pertanyia al terreny de la racionalitat sinó a un terreny més profund, camp propi de l’Antropologia, la Psicologia o la Filosofia. Ho he pogut comprovar en alguna de les anades esporàdiques a Madrid. El dies irae post-electoral d’una part del nacionalisme nostrat, no ha fet sinó confirmar-m’ho.

L’explicació me la dóna en aquest
cas el pensador francès René Girard i les seves obres "La violencia y lo
sagrado" i "El chivo expiatorio". (Si algú té notícia que hi ha
versions catalanes li ho agrairé).

Simplificant
molt, ve a dir
Girard que en els pobles l’organització que s’hi estableix va destinada
sobretot a preservar un equilibri entre els membres que el conformen. A
vegades amb l’exercici de la violència i el control social, a vegades a
través d’institucions que es presenten en el fons com a garants d’un
ordre tàcitament acceptat. Per molt ben lligat que estigui tot això,
periódicament i per raons diverses (escassetat de recursos, una
rebel.lió, una lluita pel
poder, un procés estatutari…) la violència es desferma i amenaça
l’existència d’aquest poble. S’ha trencat l’equilibri i per
restituir-lo cal oferir alguna mena de sacrifici, cal trobar un cap de turc sobre el que bolcar tota la culpabilitat, de manera que les parts enfrontades satisfetes amb el sacrifici puguin recobrar el camí de l’harmonia.

Salvant totes les distàncies que vulgueu, tinc la impressió que amb el president d’ERC s’ha deslligat des de fa temps un tipus de dinàmica de "cap de turc" sinó no m’explico res. No m’explico que vagi a Madrid a parlar de l’Estatut amb la mà estesa i li mosseguin el dit. No m’explico que pugui a ser l’enemic nº 1 de la unitat d’Espanya per uns i el successor directe de Felip V pels altres. No m’explico que sigui el que més s’ha esforçat per agafar un to institucional, moderat i liberal, i se’l consideri encara un radical perillós. No m’explico que, fins i tot dins el seu partit hi hagi tant gent esperant que l’equivoqui del tot per saltar-li al coll. No m’explico que se’l faci fora de conseller primer i encara a fora se’l continuï matxucant durant tres anys i mig.

Es a dir hi ha una desproporció entre errors i reacció que provoca fins al punt d’atribuir-li (projectar-hi, en dirien els psicòlegs) coses que no li pertoquen. Ja no hi ha racionalitat, ja no se li escolten les raons, ja pot posar-se cap per avall i explicar-se: està marcat amb l’estigma del cap de turc. En el fons va bé tenir un cap de turc perquè evita l’autocrítica, perquè el personal hi veu un enemic concret amb potes i bigoti i això uneix molt, i perquè canalitza aquella energia personal i col.lectiva que podria dedicar-se, per exemple, a altres coses bastant més útils com pensar.

De moment però el cap de turc resisteix l’envestida contra dels pronòstics del mateix Girard. Caldrà veure fins quan continuarà la fixació, o el que és més important, fins quan la violència, el to tràgic i la irracionalitat que s’han instal.lat a casa nostra donaran pas a l’autocrítica i a la discussió raonada de propostes polítiques necessàriament diferents.

Arribo a Barcelona i el primer que em diuen a l’arribar a casa és que sembla decidit que tindrem nou govern, nou tripartit.

Penso que és bona notícia que s’hagi anat ràpid en la decisió, no hagués estat positiu una negociació massa llarga: al final tothom acaba volent-hi posar cullerada i les pressions creixen per tots costats.

És molt aviat per valorar les novetats d’un pacte que s’ha de concretar però se m’acudeix una primera valoració.

És bo que el nou govern continuï la feina que es va començar en l’anterior. Hi havia una agenda clara i ambiciosa dirigida a transformar aspectes que havien quedat molt deixats de banda en els anys de govern de CiU. Penso sobretot en els àmbits socials, educatius, de polítiques territorials … En l’àmbit més concret de les migracions ja vaig fer la valoració dels programes, i m’agradaria que fos ERC qui agafés de nou aquest tema, perquè ha fet bona feina aquests anys i perquè el seu programa era el que més responia al repte social i nacional que la immigració planteja.

Hi ha altres derivades d’un pacte així que em semblen positives. El tema de la cohesió, que no és un tema recurrent sinó que respon a un perill real en un país com el nostre amb dues onades migratories fortes en només 50 anys. Montilla segurament té molts dèficits per afrontar la presidència de la Generalitat, però l’apel.lació a qüestions ètniques i a vegades gairebé racials com a impediment, no ajuda a aquesta cohesió. Fer exàmens de nacionalisme i sobirania és una qüestió complicada, m’agrada més veure a quin país aspiren, i això en els programes, els discursos i els idearis es veu una mica. El sobiranisme té el suport que té a dia d’avui, i si algun dia es vol comptar amb la possibilitat d’una autodeterminació efectiva caldrà convéncer molta gent a la causa sobiranista, potser lligant-la més a qüestions pràctiques que a qüestions massa essencialistes. (També en això hem de superar encara el pujolisme, tant virtuós en altres aspectes però que ja va donar tot el que podia donar)

En canvi si que entenc la desconfiança vers un partit que està orgànicament subordinat a un altre que decideix moltes coses a Madrid. Haurà de ser sobretot el PSC el que hagi de demostrar, més que mai en la seva història, que depen sobretot d’ell mateix. El tema del grup parlamentari a Madrid hauria de ser un primer pas que visibilitzés això.

En fi ja s’anirà veient. De moment a descansar que demà és dilluns hi comença una setmana de feina.

Ha estat una jornada intensa de ponències, comunicacions i diàleg. El plat fort ha estat pel matí amb una ponència fantàstica d’aquelles que no donen massa solucions, però en canvi obren un munt d’interrogants nous. Imanol Zubero, professor de sociologia del treball de la Universitat del País Basc ens ha parlat de les conseqüències socials que a la llarga acompanyen el procés de precarització del mercat laboral.

La pregunta de la qual partia Zubero era ben senzilla: com és que si fa anys ens parlaven d’un inevitable atur estructural ara s’apunta cap a un atur zero o "plena ocupació" pel 2010?

A més del factor envelliment, de jubilacions i pre-jubilacions, el sociòleg ens ha volgut demostrar que això ha estat a costa de rebaixar els llindars d’allò que podria ser considerat una ocupació més o menys estable. Per tant avui, atur zero potser si, però a costa d’una precarització, que fa molt difícil que qualsevol persona pugui plantejar-se un cert projecte vital.

Allò que més inquietuds però ha dibuixat entre els que l’escoltàvem ha estat el panorama social que aquesta precarització comporta. Enuncio només tres conseqüències:

1- L’augment d’allò que en els EUA anomenen com a "working poors". Persones que treballen però que tot i això viuen per sota el llindar de la pobresa. Es a dir si abans pobresa era estretament relacionada amb atur i marginalitat, hem d’acostumar-nos a veure pobres entre persones ocupades, ja sigui per salaris baixos, ja sigui per canvis en la seva situació laboral que els han agafat enmig d’hipoteques …. Ell ho anomenava també "biografies trencades": una espècie d’espasa de Damocles que penja per sobre el cap de molta gent que té contractes i treballs precaris.

2- Impossibilitat de projectes de vida a llarg termini més enllà de l’anar fent, i qui dia passa any empeny. Es a dir projectes que incloguin família, fills, però també compromís ciutadà i associatiu. Un que s’ha mogut i es mou en aquests àmbits de participació social voluntària i no remunerada, sap com és de difícil avui dia trobar persones que vulguin sacrificar part del temps per respondre a una inquietud d’altruisme social.

3- Augment de l’exclusió social. Si de tenir feina a passar a una zona vulnerable hi ha un pas molt poròs d’anada i tornada, (que de moment es salva pel coixí de la solidaritat familiar), en canvi quan es cau en l’exclusió és molt més difícil sortir-ne. Més precarització, vol dir més vulnerabilitat i més vulnerabilitat més risc d’exclusió. La formació en la societat d’unes bosses aïllades de persones sense recursos ni futur, a més d’un fracàs col.lectiu, porta associat un gran risc de desintegració social i d’augment de la violència.

Sé que tot això sona a apocalíptic i a mi també m’ho ha semblat una mica: això passa als EUA però aquí tenim encara recursos i un cert estat del benestar. L’Imanol no parlava però de present sinó de tendències i d’allò que s’amagava darrera la il.lusió de la plena ocupació.

Solucions? N’ha dit unes quantes: una certa recuperació per part de les institucions polítiques d’àmbits socials que no es poden deixar a la lògica del mercat; el tema de la renda bàsica; el tema de la recuperació d’una cert sentit de classe social (concepte per altra part molt desprestigiat…)

En fi que la ponència ha valgut la pena. I m’ha fet ganes de seguir una mica més el tema sobretot relacionant-ho amb l’efecte sumatiu que sobre això pot tenir la immigració.

_{P.S- Aquí a Madrid continua plovent. No ha parat en tot el dia. Abans d’escriure això he fet un repàs a les notícies de Catalunya, amb les negociacions pels pactes, i les reaccions d’alguns blocs que tinc una mica com a referència. Tot això de les mobilitzacions a favor del pacte nacional, em fan una mica d’angúnia, i més l’endemà mateix de les eleccions. Millor deixar que parlin els polítics i en tot cas a cada moment ja hi haurà temps de criticar o de lloar el que calgui.}

A vegades els polítics tenen rampells de sinceritat. A uns els hi passa més que els altres (als que són més humans, de fet, els hi passa més). Ahir, dia d’eleccions, el president d’ERC quan sortia de votar, i com que ja no podia apel.lar al vot útil per allò de les normes de la Junta Electoral Central , va dir una frase que després és va complir en una bona mesura: "què cadascú voti els seus"

Hi he estat pensant avui dia de reflexió post-electoral. Et mires els resultats i de canvis significatius no n’hi han hagut pas gaires. Únicament a Barcelona on han aparegut els Ciudadanos, i on hi han hagut les pèrdues més significatives de PSC, ERC, PP , i on més s’ha notat la pujada generalitzada d’ICV.. a la resta de circumscripcions el mapa gairebé ni s’ha mogut.

Això si molta gent ha votat en blanc, o s’ha quedat a casa conscientment, molta més de la que em pensava i de la que intuïa ahir en aquest mateix bloc (ni en això l’he encertada!). No és pot atribuir tot al desinterès, quan el programa de TV3 que donava els resultats va tenir una audiència de partit de futbol. I les webs i els mòbils treien fum. Hi ha d’haver alguna cosa més.

En un cas d’emergència, i el de ahir ho era per ERC i per altres, va ser intel.ligent apel.lar "al vot més fidel". No obstant passada l’emergència si que han de començar a pensar amb una part de la població que no fa de la pertinença a un partit una qüestió identitària, sinó una qüestió més pragmàtica i instrumental.

En definitiva com fer que els partits, siguin cada cop menys unes maquinàries ben trabades amb un grup de fidels incondicionals que aplaudeixen èxits i s’empassen els errors. Que fan del vot com una mena de professió de fe. Què voten només amb el cor…

Potser cal anar canviant discursos. i intentar fer-se entendre no només als seus sinó a un sector molt més ampli.

I potser cal anar canviant les lleis, es a dir el tema de les llistes obertes, els finançaments més transparents…

Ho tenen a l’agenda però sempre els hi surt altres prioritats. Fa falta que s’hi posin sinó volen que abstenció i populisme, vagin en augment

M’han agradat sempre els dies de reflexió sobretot perquè els polítics callen. Continuo pensant que les campanyes són massa llargues, massa costoses i com deia ahir cada vegada més d’aparador. Amb una setmana n’hi hauria ben bé prou, sobretot quan portem mesos, sinó anys, de campanya.

Si el pencar ens deixa alguna estona suggereixo aprofitar el dia de reflexió. Allà van algunes propostes

Llegir algun capítol del llibre de Jordi Pons i Ramon Tremosa "L’espoli fiscal"

Aturar-se més estona a parlar amb la gent que ens envolta (a casa o a la feina) i interessar-se per com estan, que els preocupa, que els il.lusiona. Fer-ho amb algú que ve de fora, fer-ho també amb un mateix.

Llegir algun fragment de "El príncep" de Maquiavel o anar a veure els Borgia. Adonar-se que les debilitats humanes i polítiques venen de lluny.

Mirar totes les coses bones que té el meu país.

Escoltar el Barça-Chelsea mitja part amb el Puyal i mitja amb el Basté.

En definitiva, aprofitar el dia de reflexió per tornar a la realitat feta de molts grisos i de moltes cares. Únicament els fonamentalismes ho veuen o tot blanc o tot negre. Únicament els publicistes ho veuen tot en una sola dimensió.

El dia 15 d’octubre, penjava al bloc una reflexió a partir del tema del DVD (és curiosa la rapidesa amb què es cremen les notícies avui dia), amb el títol "comencem malament" i a les vigílies caloroses de la jornada de reflexió he estat temptat de penjar-ne un altre de simètric que digués "… i acabem malament".

Afortunadament he anat a donar un tomb amb la bicicleta fins al port per airejar-me i allà mirant els cartells dels candidats que penjaven dels arbres he pogut adonar-me del meu error. Valorava la campanya a partir dels meus criteris de pagès de la Segarra, però no ho feia des del patró correcte: una autèntica campanya a l’estil nord-americà. Des d’aquest punt de vist la campanya ha estat impecable

Comencem pel DVD famós. Manufactura plenament USA, on les campanyes negatives de l’adversari sigui un polític o una marca de iogurt estan no només permeses sinó també ben vistes. Ja sabeu, allò de "la millor defensa és un bon atac", "val més pecar per excés que per defecte"… pur darwinisme social. Malgastar diners? Només qui en té mereix governar, perquè tenir molts diners significa també tenir molts interessos a defensar.

Continuem per les escenografies. En aquest punt ja fa temps que ens estàvem americanitzant però hi ha hagut algun punt de perfeccionament de la posada en escena que ha reforçat la impressió d’estar en una campanya al Congrés per l’estat d’Ohio: globus, paperets caient del sostre, banderes a dojo, i candidats caminant amunt i avall mentre prediquen.

I que me’n dieu de les entrevistes a les futures "primeres dames". Mai havíem arribat a conèixer tan a fons les intimitats dels candidats, on es van conèixer, com cuiden el gos o el gat, els acudits que expliquen… Si hi trèieu les referències a la vida sexual, difícilment comprensibles en un àmbit protestant, la resta és equiparable a l’interès que els americans donen a la vida domèstica dels seus personatges polítics. Poden enviar tropes a l’Iraq o no signar protocols mediambientals, pesa molt més a l’opinió pública com tracten la seva mascota.

Potser per això també han tingut tan èxit i seguiment les entrevistes del català afincat a Columbia, en Xavier Sala i Martin. Agressiu i trencador, saltant de coses domèstiques a propostes polítiques, i fent exàmens de liberalisme a tots els candidats.

Fins i tot alguns eslògans han estat carregats de sentimentalisme. Uns se’ns presentaven com humans. Fan bé de dir-nos-ho. Als nostres contemporanis de Califòrnia també els entendreix saber que els seu senador o congressista renta el cotxe (aquí els dono una idea) o es dedica a fer bricolatge els caps de setmana. Altres es passaven el dia apel.lant a la pàtria, tant, que com diu el mestre Alcoberro, "l’estimen tant que la mataran". I més d’un no s’ha cansat de repetir allò que era un "home fet a si mateix", i vinga amb l’origen amunt i vinga amb l’origen avall. Catalunya com aquell país model d’igualtat d’oportunitats, on tothom pot arribar a ser president… (També a nivell de llenguatge alguns han estat a l’alçada expressiva de George W Bush. Però aquí és millor que no hi entrem…)

Finalment ha sobtat la imatge d’un candidat entestat a exigir als altres que es comprometessin a acceptar automàticament la presidència del més votat (presidencialisme pur), i això en un país el nostre que té un dels sistemes parlamentaris més antics del món.

En fi, ara me n’adono. Ha estat una campanya perfecta si la miro des d’aquest nou punt de vista. Enteneu però que estigui una mica confós, doncs certament el país me l’han canviat. Mirava de trobar propostes coherents i sòlides en migració, mirava de saber quins pactes farien, mirava d’entendre quin model de país em proposaven, mirava de saber com s’arreglaran per fer tot el que prometen amb un finançament més aviat curt … i va i em trobo que em venen imatge, fum i so. Un espectacle de democràcia a l’americana però es clar amb la petita diferència que no només no som imperi (gràcies a Déu) sinó que per no tenir no tenim ni estat.

Tot i això, ja ho aviso: dimecres aniré a votar, perquè aquesta democràcia liberal sigui a l’americana o a la francesa, és de moment la millor manera d’organitzar la polis que tenim. Pel bé de tots però, espero que l’endemà tornin a saber on són.

Aquesta tarda he pogut veure sencer el DVD que ahir només havia vist en el seu avançament a fragments penjat a youtube. Segurament em caldria matisar alguna de les coses que vaig dir ahir amb precipitació. És un DVD ben fet, ben pensat, innovador… Això no treu però que m’hagi deixat força més preocupat del que ho estava ahir.

1- Em preocupa sobretot pel punt de partida. La idea de què ens van robar el govern, què hi va haver una conspiració per fer-se amb el poder és una idea que amaga una altra que és la que trobo més perillosa. Una concepció patrimonial del govern que no es correspon amb una democràcia parlamentària on es preveu la possibilitat de pactes que portin a majories i on pot passar que el partit amb més escons passi a l’oposició. De fet això ha passat a molts llocs i més quan el que es provoca és una alternança després d’anys d’un mateix govern. Algunes de les crítiques que s’exposen després són certes i estan justificades però el punt de partida marcat per una sospita deslegitimadora centrada en el passat és el que fa una mica de por. El PP no s’ha rebegut la derrota del 14M, i ha optat per alimentar una altra teoria conspirativa. Es clar, resulta que per molta de la seva gent el govern de Zapatero és un govern il.legítim, no es diu (seria massa fort) però s’actua com si així fos: no reconeixement, ridiculització, política d’oposició destructiva, "al enemigo ni agua" etc.. Segons com es plantegi, allò que és un normal joc democràtic, les coalicions i l’alternança, pot desembocar en una sospita de legitimitat que ho desfigura tot.

Es clar imaginem que per segona vegada passa el mateix i CiU per les raons que sigui es queda a l’oposició. Com afrontar de nou un govern de coalició i una tasca d’oposició marcada pel no reconeixement (tàcit) de les institucions que es constitueixin?.

2- Em preocupa també, i ho vaig dir ahir, que dels 52 minuts del reportatge 49 siguin en clau negativa i només 3 en clau proposititiva. Crec que en això hi ha una deriva també trista d’un partit que en el seu programa opta per la cultura del Sí "la política i la vida social demanen actituds constructives i capacitat
de pensar en el bé comú, per damunt d?interessos individuals i
sectorials. Per tant, no participem del que s?ha anomenat la cultura
del no sistemàtic i la cultura de la confrontació".

Tant de bo es tracti ho vaig dir ahir de la febrada d’un moment el el qual es juguen moltes coses, o d’una espècie de desfogament i catarsis "ho havíem de dir". Em preocuparia però que s’instal.lès d’una manera permanent la política basada en teories conspiratives i destructives. No és bo per la democràcia que el PP de Madrid hagi optat com a estratègia pel "o sols amb majoria o res" que fa molt difícil l’alternança, i no seria bo per la nostra democràcia casolana que CiU seguís el camí semblant del tot o res.

Seria bo en canvi que uns i altres es deixessin de desenmascarar suposades conspiracions passades, i que es centresin a jugar el joc democràctic dins la lògica i regles del parlamentarisme, que obliguen precisament a "parlar", "pactar" i governar si cal en coalició.

Avui comença la campanya. Deixeu-me fer una previsió que pot ser és un desig ingenu: després del desfogament del DVD, començarem a escoltar propostes.

Arribo a Barcelona després del pont i em trobo el panorama polític de precampanya ben revoltat. El vídeo de CIU que es distribuirà demà diumenge, i que es pot veure ja al youtube, ha aconseguit de moment el que volia: que se’n parlés.

Ben mirat, però, la idea no és original, continua un estil de campanyes
que va començar el PSOE amb el famós dòberman, que el PP va replicar a
través de FAES
i la seva versió de l’11 M, i que pel que es veu sembla que tindrà
futur. La política no escapa a allò que hi ha a l’ambient, i si en els
programes brossa de TV el
maniqueisme, la denigració de l’adversari i una lectura de la realitat
que exclou l’autocrítica, no tenen aturador sembla que la política no
ha de ser pas una excepció. Ah!, i més quan els qui marquen avui per
avui les campanyes no són els polítics sinó els professionals de la
comunicació, guionistes de TV inclosos.

Suposo que reivindicar a aquestes alçades la recuperació d’un cert nivell de discurs més o menys articulat i complex, pot sonar una mica "kumbaià", però que voleu que us digui aquesta manera de fer em produeix una sensació barreja de fàstic i cansament. Es veu que s’ha acabat el votar "a favor de" ara més aviat està de moda votar "en contra de". L’apel.lació a la por com a emoció primària fa que ens oblidem de programes i propostes i ens incita a utilitzar el vot com aquell qui utilitza una arma. El PSC-PSOE ho ha fet en aquests darrers anys moltes vegades. Van començar amb el dòberman però ho han continuat després plantejant-ho tot en contra del PP: les eleccions generals, les autonòmiques i fins i tot el referèndum de l’Estatut. Ho ha fet el PP utilitzant els catalans i el tripartit, ja veieu quina por, com a destructors de no sé quantes coses (solidaritat, unitat pàtria, família…). I s’hi suma ara Convergència en contra d’un tripartit que ens ha col.locat a la vora d’una depressió col.lectiva tan gran que només prozac-CIU pot ajudar a superar.

Hi ha qui ho pot considerar aquesta estratègia hàbil i intel.ligent, "com se les pensen els Madí, els Zaragoza i companyia!". A mi em sembla però que a la llarga el soroll i les simplificacions acaben per reduir la realitat a una mena de caricatura i arrosseguen la democràcia i l’activitat política al nivell d’un serial dels més dolents.

Com si no hi hagués oportunitats de dirimir propostes i diferències: llei de serveis socials, gestió de la immigració, model territorial de país, especulació urbanística habitatge ….

Entenc que els missatges han de ser breus i clars, però quan aquests missatges porten a una reducció de la realitat tan escandalosa entre bons i dolents, i es recolzen més en lo negatiu de l’adversari que en allò propositiu tot acaba distorsionant-se

Un altre exemple del mateix. Duran i Lleida diu a El Periódico d’avui que "el principi d’ERC és no tenir principis". Home Sr. Duran!. Puc dir que no estic d’acord amb els principis de l’altre perquè en tinc uns de més bons però afirmar taxativament d’una persona o col.lectiu que no té principis és emetre un judici que toca el moral i que anihila qualsevol legitimitat de l’adversari. Cal pensar-s’hi molt abans de dir aquestes coses d’algú. Però ja està dit, i tan tranquils…

En fi, que comencem malament. Demà quan anem a comprar el diari tindrem el vídeo a les mans. I a més de preguntar-nos com es deu haver pagat tot plegat, ens preguntarem si això ha estat un bogeria fruit de la desesperació o si està en continuïtat amb aquesta nova forma de fer política a la qual ens hem d’anar acostumant. (Continuarà…)

A vegades hi ha lleis que et reconcilien amb la política, perquè aquesta deixa el debat buit i barroer de curta volada i intenta solucionar els problemes de les persones, sobretot d’aquelles que per la seva situació n’estan més necessitades.

Per raons familiars fa un parell d’anys vaig trobar-me amb la necessitat d’acudir a això que anomenem genéricament serveis socials. Dues lliçons en vaig treure en aquell moment. Una que el nombre d’assistents socials (realment amables i bones professionals) era inversament proporcional a les ajudes que es preveien en casos tan "estranys" com l’atenció de persones grans cada vegada més dependents. En segon lloc que l’administració tenia una confiança absolutament cega tant en la providència com en l’amor i la capacitat de les famílies d’espavilar-se per si soles. No hi feia res que això suposés daltabaixos econòmics o psíquics, mentre tot quedés, com tantes coses, en l’àmbit privat. (Suposo que els assessors consideraven bastant improbable una mobilització conjunta de vells, coixos, cecs, persones amb demència i familiars afectats)

L’experiència, tot i ser dura i frustrant, em va fer obrir llavors els ulls de moltes coses, entre elles el fàcil que és vendre fum i distreure el personal en debats estérils mentre una realitat amagada pateix en silenci les condicions del nostre esplendorós "estat del benestar".

És per això que aquesta llei ( i espero que aviat aquella de Serveis Socials que dorm al nostre Parlament) serveixin almenys per alleugerir el sofriment de molta gent que ha comés el gran delicte o bé de fer-se vella i estar malalta, o bé d’haver decidit cuidar i acompanyar a vells i malalts.

Sobre aquesta llei m’ha agradat el comentari tècnic i polític que en va fer abans d’ahir Anna Simó en el seu bloc. Us el recomano