Sobirania i progrés
M’he adherit a la plataforma sobirania i progrés, com fa uns mesos vaig fer-ho al manifest generacional que es va impulsar en defensa del NO a l’estatut. Sé que l’adhesió a través d’internet és tan senzilla que pot fer que s’acabi per convertir en una mena de gest simbòlic que descarregui consciències: ja he fet el que havia de fer. La plataforma tindrà èxit però només en la mesura que sigui capaç d’incitar a la mobilització en el sentit més profund d’aquesta paraula.
Quan es parla, com ho fa el manifest, d’iniciatives legislatives populars, d’objecció fiscal a l’Estat espanyol o d’internacionalització del procés s’està parlant d’una mobilització a llarg termini, d’aquelles que volen una dedicació sostinguda. Fins ara molts han vist en el sobiranisme, com un mal d’adolescència, una febrada que es passa a base d’anti biòtics de realisme i pragmatisme. Una febrada sense consistència. Cal anar, i aquí raurà l’èxit o el fracàs de la plataforma, prenent consciència de què estem en un procés de llarg recorregut que implica compromisos personals forts que toquen allò que més ens dol: el temps i la butxaca. I és que quan el sobiranisme no és febrada sinó que precisament es recolza en el realisme i el pragmatisme es quan comença a fer por. Quan surt un Ramon Tremosa que s’ha passat anys i anys estudiant l’espoli fiscal; quan surt un Josep Mª Terricabras que fa servir l’argumentació filosòfica per desemmascarar molts dels sil.logismes en què ens porten enredant… és quan el sobiranisme va agafant volada. La plataforma ha d’unir tota aquesta bona creativitat, i tot el treball callat i rigorós que persones de diferents àmbits (no només els partits i les organitzacions polítiques) estan fent per construir país. I toca sobretot anar convencent a molta gent a qui se’ls ha fet creure que la sobirania era o bé impossible o bé dolenta, que és de fet l’única oportunitat que tenim de sobreviure com a poble.