De solanes i obagues

El dia 15 d’octubre, penjava al bloc una reflexió a partir del tema del DVD (és curiosa la rapidesa amb què es cremen les notícies avui dia), amb el títol "comencem malament" i a les vigílies caloroses de la jornada de reflexió he estat temptat de penjar-ne un altre de simètric que digués "… i acabem malament".

Afortunadament he anat a donar un tomb amb la bicicleta fins al port per airejar-me i allà mirant els cartells dels candidats que penjaven dels arbres he pogut adonar-me del meu error. Valorava la campanya a partir dels meus criteris de pagès de la Segarra, però no ho feia des del patró correcte: una autèntica campanya a l’estil nord-americà. Des d’aquest punt de vist la campanya ha estat impecable

Comencem pel DVD famós. Manufactura plenament USA, on les campanyes negatives de l’adversari sigui un polític o una marca de iogurt estan no només permeses sinó també ben vistes. Ja sabeu, allò de "la millor defensa és un bon atac", "val més pecar per excés que per defecte"… pur darwinisme social. Malgastar diners? Només qui en té mereix governar, perquè tenir molts diners significa també tenir molts interessos a defensar.

Continuem per les escenografies. En aquest punt ja fa temps que ens estàvem americanitzant però hi ha hagut algun punt de perfeccionament de la posada en escena que ha reforçat la impressió d’estar en una campanya al Congrés per l’estat d’Ohio: globus, paperets caient del sostre, banderes a dojo, i candidats caminant amunt i avall mentre prediquen.

I que me’n dieu de les entrevistes a les futures "primeres dames". Mai havíem arribat a conèixer tan a fons les intimitats dels candidats, on es van conèixer, com cuiden el gos o el gat, els acudits que expliquen… Si hi trèieu les referències a la vida sexual, difícilment comprensibles en un àmbit protestant, la resta és equiparable a l’interès que els americans donen a la vida domèstica dels seus personatges polítics. Poden enviar tropes a l’Iraq o no signar protocols mediambientals, pesa molt més a l’opinió pública com tracten la seva mascota.

Potser per això també han tingut tan èxit i seguiment les entrevistes del català afincat a Columbia, en Xavier Sala i Martin. Agressiu i trencador, saltant de coses domèstiques a propostes polítiques, i fent exàmens de liberalisme a tots els candidats.

Fins i tot alguns eslògans han estat carregats de sentimentalisme. Uns se’ns presentaven com humans. Fan bé de dir-nos-ho. Als nostres contemporanis de Califòrnia també els entendreix saber que els seu senador o congressista renta el cotxe (aquí els dono una idea) o es dedica a fer bricolatge els caps de setmana. Altres es passaven el dia apel.lant a la pàtria, tant, que com diu el mestre Alcoberro, "l’estimen tant que la mataran". I més d’un no s’ha cansat de repetir allò que era un "home fet a si mateix", i vinga amb l’origen amunt i vinga amb l’origen avall. Catalunya com aquell país model d’igualtat d’oportunitats, on tothom pot arribar a ser president… (També a nivell de llenguatge alguns han estat a l’alçada expressiva de George W Bush. Però aquí és millor que no hi entrem…)

Finalment ha sobtat la imatge d’un candidat entestat a exigir als altres que es comprometessin a acceptar automàticament la presidència del més votat (presidencialisme pur), i això en un país el nostre que té un dels sistemes parlamentaris més antics del món.

En fi, ara me n’adono. Ha estat una campanya perfecta si la miro des d’aquest nou punt de vista. Enteneu però que estigui una mica confós, doncs certament el país me l’han canviat. Mirava de trobar propostes coherents i sòlides en migració, mirava de saber quins pactes farien, mirava d’entendre quin model de país em proposaven, mirava de saber com s’arreglaran per fer tot el que prometen amb un finançament més aviat curt … i va i em trobo que em venen imatge, fum i so. Un espectacle de democràcia a l’americana però es clar amb la petita diferència que no només no som imperi (gràcies a Déu) sinó que per no tenir no tenim ni estat.

Tot i això, ja ho aviso: dimecres aniré a votar, perquè aquesta democràcia liberal sigui a l’americana o a la francesa, és de moment la millor manera d’organitzar la polis que tenim. Pel bé de tots però, espero que l’endemà tornin a saber on són.