De solanes i obagues

Quan vaig començar a donar classes a secundària, un professor a punt de jubilar-se em va dir que el punt en què un se n’adona que gaudeix donant classe, és quan és capaç de mostrar-se enutjat i emprenyat per fora amb l’acció d’un alumne però alhora per dins estar seré, i ple de lucidesa, raó i fins i tot estima. No sempre ho vaig aconseguir però si que cap al tercer o quart any de docència començava a experimentar-ho, i aquell moment va suposar un gir a la meva tasca.

L’enuig és útil quan qui s’emprenya no perd el sentit de la seva reivindicació i de la injustícia rebuda; quan no es vençut pel desànim, perquè emprenyament i desànim a vegades van massa units; quan l’emprenyament no l’evita carregar-se de bones raons; quan qui s’emprenya no perd la dignitat davant qui l’ofèn.

Una persona, un barri o tot un poble emprenyat, té una gran força quan és capaç de discernir bé quins son els responsables del seu mal i les accions a emprendre per superar un estat d’injustícia. Quan, malgrat tot, és constant en aquestes accions.

Fa unes quatre hores que he arribat a casa travessat bona part de Barcelona amb bicicleta. No havia vist mai la ciutat com aquesta vesprada.

El carrer Mallorca només tenia uns quants semàfors funcionant, la resta era un campi qui pugui amb algunes cruïlles regulades per mossos o municipals.Grups de veïns parlaven davant dels comerços i a les entrades de les finques, molts d’ells sense llum des del matí. Un camió d’aquests generadors amb un soroll notable donava llum a un local que semblava un restaurant. Avui si que es podia aplicar allò de l’anunci del Festival Grec "quan Barcelona fon a negre"..

No és adequada la comparació que he sentit arreu amb allò de som a un país del Tercer món, perquè cal haver estat a un país del "Tercer món" per notar la diferència. Però si ens comparem amb altres ciutats més o menys del mateix nivell, que una part de Barcelona estigui sense llum tantes hores és una cosa que hauria de fer pensar molt sobretot a aquells senyors encarregats de les infra-estructures.

En un cas son els senyors d’Adif que gestionen les infraestructures ferroviàries en altre els senyors de la Red Eléctrica encarregats de les infraestructures eléctriques. Un altre dia els d’ AENA de l’aeroport. Tots amb una cosa en comú agències i organismes estatals amb uns senyors que son lluny, que ho solucionen tot amb notes de premsa que no diuen res, i que poc a poc van carregant l’ànim d’una gent que ja ha demostrat molta paciència, potser massa paciència?.

_{Pels afectats una bona iniciativa és la que proposa El Llamp}

La incorporació de García-Albiol com a coordinador de campanya porta associat un missatge molt clar: el PP vol premiar i reforçar aquells candidats, que han practicat un discurs més dur sobretot en temes com la immigració o la llengua, i que han tingut bons resultats a les passades eleccions municipals.

El PP pren ara plena consciència del seu caràcter minoritari a Catalunya i abandona l’intent de Piqué, Vendrell i companyia d’elaborar un discurs més o menys centrat que fos atractiu per una part de l’electorat de CiU. Els dos apostaven per consensos en els temes estratègics, i això s’ha acabat.

A partir d’ara cal créixer, per un costat recollint vots de tot aquell electorat descontent amb el sistema que l’1 de novembre va votar Ciudadanos o simplement es va abstenir, i per l’altre recollint vots d’antics votants socialistes.

No n’hi ha prou amb recollir a Sarrià i Sant Gervasi, cal recollir vots a Badalona, a Santa Coloma, a l’Hospitalet, on el PP és ja segona força municipal. Son conscients del malestar que hi ha en aquests llocs entre una part de la població que se sent insegura davant un fenomen (la immigració) sobre qual ni el govern ni els principals partits han aconseguit articular un discurs satisfactori. Sumeu-li a això el tema sempre recurrent de la llengua i ja tenim el còctel necessari.

Amb la dimissió de Piqué i Vendrell, neix un auténtic partit anti-sistema. Serà dogmàticament pro-sistema a España (pro-constitució, pro-exèrcit …) però aquí no hi tenen res a perdre (i potser força a guanyar) per tant la consigna és clara: canya al Parlament, canya a l’Estatut, canya a la llengua i sobretot canya a la convivència…

Potser a la llarga servirà perquè la resta de partits es comencin a treure la son de les orelles, però de moment la dimissió d’en Piqué no és pas una bona notícia.

Dins els partits la sectorial més professionalitzada i amb més recursos és la de comunicació. Amb les altres sectorials es pot fer de més i de menys. Estic entrevistant aquests dies els responsables d’immigració de cada partit, i hom se n’adona de la manca de recursos de què disposen. Manca de recursos que es tradueix en dificultats per articular un discurs més o menys coherent sobre una qüestió considerada estratègica i principal.

Que la deriva política cap al mercat es cada dia més descarada ho va demostrar el debat de política general de Madrid. Enlloc d’avaluar i prendre el pols, treus un parell de temes nous i tothom content. 2500 ? per fill i un traspàs de Rodalies, poden fer-se tranquil.lament durant una rèplica al Congrés, saltant-se farragoses comissions bilaterals estatutàries que ningú entén i que ningú coneix.

De res serveix preguntar sobre el caràcter d’una subvenció tant generalitzada i desvinculada de la renda. De res serveix, com va fer el pobre conseller Nadal, intentar matisar el traspàs amb condicions, l’important ja està fet: titulars de premsa i ràdio, satisfacció generalitzada i acrítica.

La política s’assembla cada vegada més a un mercat o a una subhasta. Em pregunto de què serveixen tantes comissions, tantes sectorials i tants llocs "d’elaboració de pensament" si amb un bon departament de comunicació n’hi hauria ben bé prou.

Les formes són importants en democràcia, si un s’hi fixa assenyalen una determinada manera de fer les coses, una determinada concepció del poder. Aquests dies que el primer ministre britànic Toni Blair, ha estat substituït pel també laborista Gordon Brown, hem tingut l’oportunitat de veure moltes vegades la famosa porta del nº 10 de Downing Street.

Comparem-la amb el Palacio de la Moncloa.

Dues monarquies, dues democràcies liberals però una manera molt diferent de procedir, de la qual la residència del primer ministre n’és ja un bon exemple. Viure en un determinat nº d’un determinat carrer de Londres, per molt especial i altament vigilat que aquest sigui, vol apuntar a una proximitat que res té a veure amb el fet de residir en un Palau amb reixa al qual s’hi ha d’accedir a través d’un ampli jardí. Com tampoc res tenen a veure les conferències de premsa fetes a peu de vorera de carrer, amb aquelles que fan els presidents espanyols.

A vegades sembla que no n’hi ha prou amb una família reial, perquè a més a més a aquells que elegim, els hi entri unes ganes insospitades d’imitar els usos i costums reials. Sí, tot això d’estiuejar prop de la Corona, casar les filles a l’Escorial i viure en un Palau amb reixa i jardí.

És una qüestió de formes, però és que en aquest món de la imatge les formes no són també importants?

A Cervera un dia d’aquests pel matí.

Han vingut avui els del cadastre de Lleida amb els seus portàtils per atendre les al.legacions i queixes dels ciutadans d’aquesta part del territori. Gent amable i educada, amb un castellà impecable. Veient-los un més o menys es fa la idea del perfil del votant de Ciudadanos. Avui però no vaig a criticar-los sinó a elogiar-los, potser perquè per primera vegada m’he sentit ben atès per una administració en fer una al.legació.

L’elogi és en veure aquests senyors, que ves a saber d’on venen i que han estat enviats a un territori estrany, amb una llengua estranya per dedicar-hi part de la seva vida i el seu treball. Això és el que sosté tota la maquinària d’un Estat: un volum important de persones que han volgut dedicar, amb motivacions diverses, la seva vida a una carrera dins l’administració, si voleu grisa i monòtona, però indispensable perquè la màquina funcioni.

Als catalans ens costa creure en termes d’Estat, potser perquè ja fa massa temps que no en som. Ens costa entendre aquest tipus de fidelitats, i preferim o bé fer carrera individual, o bé ajuntar-nos amb els nostres, amb aquells que compartim afinitats. Per això no volem ser jutges, ni funcionaris del cadastre, ni militars …. però en canvi volem un Estat, com si aquest pogués sostenir-se només a base de l’aire del cel, i no pas per disposar d’un cos suficient de persones disponibles per anar a viure a qualsevol part del territori, a fer feines grises i monòtones i a vetllar únicament pels interessos d’una Administració pública, que sempre que podem ens carreguem. I sinó mirem el cas dels mossos. És potser la part que més ens fa semblants a un Estat, i ja son al nostre punt de mira.

Suposo que la nostra cultura funcionarial haurà de ser diferent a la que fa dècades que funciona a Madrid, però algun tipus de cultura caldrà crear, si s’aspira al màxim autogovern.

Ahir diumenge vaig llegir un extens reportatge del diari El Pais dedicat a les converses entre el govern i ETA. El diari Gara va donar fa unes setmanes la seva versió, ara tocava la versió governamental. He de reconéixer que el reportatge era interessant i ben fet, si bé com totes les coses relacionades amb el País Basc van acompanyades per un interrogant enorme, almenys tant enorme com la perplexitat que produeix que a principis del s. XXI al si de la Unió Europea hi hagi obert un conflicte armat.

Gairebé cada any per una cosa o altra vaig al Pais Basc, però potser l’estada que va ser més interessant, va ser una caminada que vaig fer amb un grup de xavals del Clot l’estiu del 2002 travessant una part del país des de la serra d’Aralar fins a Sant Sebastià. És caminant i parlant amb la gent quan més bé agafes la dimensió dels llocs. L’Espinàs en sap molt d’això!

El lloc que més em va impressionar va ser el sud de Guipúscoa tota la zona de Zaldibia, Lazkao, Beasain així com també la zona que tocava a Navarra i que envolta la magnífica serra d’Aralar … Les pancartes als ajuntament amb els retrats de presos, els murals, les herriko tabernes. El paisatge verd suau i ondulat, l’acollida magnífica de la gent contrastava amb aquest ambient d’alerta política permanent.

Potser llavors vaig entendre que la cosa aniria per llarg, perquè el conflicte ha generat una cultura, i la cultura és qüestió de generacions. Hi ha massa ferides obertes, massa morts, massa presos i massa vides trencades a un costat i a l’altre.

Encara que molts acusin el catolicisme d’una moral rígida i intransigent en molts aspectes, em sembla modestament que l’acusació es infundada. El catolicisme té una antropologia moral bastant més comprensiva amb la debilitat i el pecat i bastant més realista sobre les possibilitats d’espifiar-la. Una altra cosa és que els temps siguin durs i tothom vulgui marcar perfil i exagerar les coses per por de perdre identitat i en el fons una mica de poder.

Això venia a tomb d’un corrent que observo últimament en molta gent nostrada, que s’ha agafat a la bandera d’un puritanisme, en aquest cas polític, que fa una mica de feredat.

Els nous puritans es neguen a negociar amb la realitat. Parteixen de postures una mica abstractes però que ells consideren absoluts innegociables. De nou estem en la por a perdre identitat de la qual abans parlava. El problema dels puritans es que traslladen aquesta tensió als seus ambients i van pels carrers buscant aquell o aquells que s’adaptin d’una manera total a la seva manera de pensar o sentir. No admeten ni el canvi ni la dissidència dels propis, i dels "enemics" no en volen pas saber res.

Entotsolats, reneguen dels pactistes i somnien en universos d’una puresa ideològica i política que només existeix en la seva imaginació. Parlen només amb els seus, llegeixen només aquelles coses que els reafirmen en lo seu, es neguen a mostrar cap escletxa en les seves pròpies conviccions i no toleren cap escletxa en la dels altres.

Per això no estranya que es produeixi entre els puritans una constant dinàmica cismàtica, perquè sempre hi ha algú que considera tous els altres i per tant cal fundar un nou moviment molt més reduït que defensi allò que és essencial. I després hi tornarà a haver cisma, i després un altre … fins a quedar quatre amics que quedaran per sopar un dia i parlaran del gran somni irrealitzat per culpa de tous, abstencionistes i traïdors. Tots menys ells, estaven en l’error.

El puritanisme quan s’instal.la en alguns ambients ho disgrega tot, perquè està fet de la incapacitat per reconèixer els límits de la naturalesa humana pròpia i dels altres.

És per això que m’apunto, al catolicisme, si voleu una mica ranci i demodé, però que no s’acaba de fiar d’un mateix i que intenta sempre que pot "salvar la proposició de l’altre" encara que pensi bastant diferent d’un mateix.

I en política m’apunto a un republicanisme potser també ranci i demodé però del qual en rescato la possibilitat d’espais públics comuns i de consens, no sotmesos al virus molest, disgregador i improductiu dels nous puritans.

Fa uns dies una companya xilena que porta uns mesos a Barcelona em va demanar que li expliqués això de les eleccions i els diferents nivells d’administració que teníem a Catalunya.

Amb paciència li vaig explicar, de dalt a baix que teníem a cavall d’Estrasbourg i Brusel.les un Parlament europeu que ens mirava de lluny; un Gobierno central a Madrid amb dues cambres anomenades Congreso i Senado que ens mira de prop o de lluny segons li convé; un Govern de la Generalitat que nosaltres en diem nacional i que ells anomenen autonòmic amb una cambra anomenada Parlament; li vaig parlar també de les Diputaciones provinciales, un ens supramunicipal que remena molts cuartos però que respon a una estructura en províncies que ens va ser imposada (el mateix nom pro-vincere ho indica); uns Consells Comarcals que vam recuperar nosaltres solets perquè no es digués que no teníem política territorial pròpia; i finalment uns ajuntaments, molts Ajuntaments, 946 ajuntaments, que son com diu el tòpic "l’administració més propera al ciutadà".

La meva pacient amiga que ve d’un dels estats-nació més homogenis
(treballat, es clar a base de genocidis) i centralistes
de llatinoamerica, em va preguntar quantes eleccions suposava això. I
innocentment li vaig dir que cinc: Congreso-Senado, Parlament de
Catalunya, Ajuntaments i encara Parlament europeu. Sense comptar de
tant en tant algun referendum cas Constitució europea o Estatut.

Ella amb els ulls molt oberts em va dir "¿y no se cansan de tanto
votar?". Li anava a dir que no, que una democràcia cal mantenir-la amb
participació i ganes, que no ens ho podíem pemetre, que la llibertat
havia costat molt aconseguir-la…

Però vaig preferir arronsar les
espatlles, per no reconéixer-li que tot i les ganes, que hi son i continuaran sent-hi per molts anys, a vegades si que cansa, sobretot quan el Parlament que esculls amb un 63% dels vots aprova amb un 90% de recolzament un Estatut que després és vexat, retallat i impugnat judicialment, i ignorat pels mateixos partits polítics que hi han donat suport

Algú d’aquests experts en participació política, s’ha preguntat com serien avui les coses amb un procés estatutari diferent?.

Preocupa el tractament que es fa del territori sobretot des dels mitjans públics catalans. Les eleccions municipals, ho són també indirectament als Consells Comarcals, i per tant és el millor moment per prendre el pols al territori, a la seva situació i als seus problemes.

La centralització a Barcelona ciutat de tota la informació de campanya distorsiona la realitat del país. El problema de l’habitatge queda copat pel nombre d’habitatges de protecció oficial que s’han fet o deixat de fer a Barcelona; la immigració sembla que només existeixi al Raval; el transport es redueix a les incidències de Rodalies i el medi ambient a la preservació de Collserola.

El valor del país, vaig dir-ho en un altre post, està sobretot en aquesta xarxa de ciutats mitjanes (Manresa, Vic, Reus, Figueres, Balaguer, La Seu, La Pobla, Tortosa, Tàrrega ….) i també en el manteniment de població permanent en municipis petits. Hauria de canviar la nostra percepció de l’espai i del territori concebut massa com una mena d’enorme parc natural de Barcelona, sense vida cultural ni, pel que es veu aquests dies, vida política.

Les municipals haurien de ser bon moment per conèixer i per prendre consciència de la realitat del país. Em temo que aquesta vegada l’oportunitat ha tornat a passar de llarg.

La Segarra era terra de pas, però això sembla que està canviant. La corona de Barcelona s’estén, i si primer va arribar a Igualada i Manresa, ara ja vol fer de Tàrrega i Cervera una mena de segona perifèria barcelonina. Si continua aquest ritme caldrà ampliar cap els Monegros.

Ara tot poblet per petit que sigui ja té el seu pla urbanístic. El meu que no arriba als 40 habitants permanents, espera doblar població i potser fins i tot triplicar-la en una segona fase. Direu que es poc, però un que està acostumat a veure’l més aviat en decadència no deixa de sorprendre’s.

Era de veure: a un pas de l’autovia, a un pas de l’eix transversal, ben comunicat cap Andorra… El que impressiona però la previsió de què una part dels nous habitants són gent que treballen a no menys de 50 quilòmetres. Per tant ja es poden anar preparant més carreteres i més cotxes, perquè el transport públic per aquí es més aviat escàs.

Ja veurem com acabarà, de moment està tot parat. A les municipals els temes urbanístics couen massa, i es prefereix parlar d’altres coses més "senzilles i planeres", perquè en qüestions urbanístiques el risc de sortir-ne escaldat és notable.

N’hi ha que ja han començat a parlar del perill d’una elevada abstenció de cara a les eleccions municipals, i a partir d’aquí comença el reguitzell de tòpics: els polítics ja no engresquen, s’han allunyat de la realitat, ja s’ho faran …I tot això es curiós ho repeteixen en aquestes eleccions on el "polític" que s’ha allunyat de la realitat potser viu dos carrers més avall.

Els tòpics fan mal i també els missatges que tendeixen al que
anomenaria un desànim més aviat mandrós. El descontentament amb els
polítics, els partits o la política, si hi és, hauria de ser un
descontentament "amb trempera", es a dir un descontentament emprenyat i
mobilitzador que es pot expressar de mil formes, entre elles el vot amb
blanc. No tenim el millor sistema, ni els millors partits, ni els
millors polítics, però això no treu que el que tenim disposi d’un
ventall de possibilitats notable. Hi ha camp per jugar, i no és
intel.ligent que tenint tot el camp ens conformem jugar en un racó
tocant el córner.

Em vinc fixant que els missatges de desànim
tenen sobretot origen en els mitjans i els elements més conservadors.
Per ells es fantàstic, que creixi l’atmosfera del pessimisme, la
deixadesa o el desinterès per lo públic. Són els que desaconsellen fer
política, però alhora de defensar els seus interessos no només fan
pinya sinó fan servir totes les institucions i recursos que tenen al
seu abast.

Amb tots els defectes i anomalies, ja en parlaré en
un altre post, és un símptoma fantànstic que amb els temps que corren
tanta gent en tantes llistes estigui més o menys mobilitzada
políticament. Caldrà veure si l’abstenció desmenteix els mals auguris,
o pel contrari ens confirma en un desinterès que a la llarga pot acabar
fent forat.

Existia la versió coneguda del caciquisme local. "Manel, si em votes aquest tros te’l requalificaré"; "Josep, pel tema d’aquell expedient, si guanyo no et preocupis, cap a l’arxiu". Formes de deficiència democràtica d’aquest estil, n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà.

Això de València però suposa potser una escalada, allò que en diuen "un canvi qualitatiu". Que vingui un "senyor", que representa el més mega-ultra-modern de la indústria de l’oci i l’automoció i que condicioni la celebració d’una prova a qui guanyi les eleccions… n’hi per llogar-hi cadires.

Si l’exemple s’estén, ja em veig els partits buscant-se patrons internacionals que entraran en campanya anunciant implantació d’empreses i esdeveniments milionaris, això si, sempre que guanyin els patrocinats. Ja em veig els partits lluint directament, en els cartells de campanya "Patrocina X" "Amb la col.laboració de.."

És possible que algú amb resignació digui que aquest canvi d’estratègia suposaria de fet la fi de la hipocresia ja que els partits (tema finançament), ja ho estan de patrocinats. Un però encara creu en les formes, i quan en el cas de València aquestes es perden pensa en la fragilitat de la nostra democràcia.

L’Auditori Winterthur estava ple de gom a gom. Els que som tardaners i a vegades una mica escèptics, ens va tocar estar a peu dret tota l’estona i encara estirant el coll per veure el que passava a l’escenari.

Va ser un acte digne marcat pels discursos d’Isidor Marí i del president d’Omnium Jordi Porta. Vull destacar sobretot el discurs del primer, que fou interromput en diverses ocasions per aplaudiments d’aquells llargs i sostinguts, que expressen un total acord amb el que s’està dient.

I és que ahir no es respirava ni desànim, ni exaltació, ni falses eufòries, es respirava un ambient de tancament d’etapa. Amb l’Estatut s’han esgotat tots els arguments dels qui, potser amb bona fe, venien apostant des de la transició per  una transformació de l’Estat espanyol en la direcció de respectar la diversitat nacional. Tancat doncs aquest camí cal obrir-ne un de nou que passi, ja no tant per aquest desig de reforma de l’Estat, sinó per una reafirmació del propi projecte nacional que miri més l’articulació d’adhesions i complicitats en tots els àmbits de la societat catalana, que no pas en les ànsies de participar en el poder de Madrid.

Com bé recull Vicent Partal l’aplaudiment més sonor se’l va emportar l’estirada d’orelles als partits catalans i a la seva incapacitat per fer front comú en la defensa política dels interessos nacionals. Segurament, implicat el sector econòmic en la reivindicació de les infraestructures, sigui el sector polític (front polític com en diria en Xavier Mir) el que més problemes té per fer-se càrrec de la nova situació. Mentre CiU continuï somniant amb ser casa comú, pal de paller etc… i mentre ERC aspiri només a l’herència anem malament.

He afegit al post els dos discursos perquè em semblen molt significatius, de la sintonia que ahir es va expressar en l’acte d’Omnium, una sintonia que caldria anar ampliant i sobretot que caldria que els Portabella, Trias, Ridao, Mas i altres que van assistir a l’acte comencessin a anar fent seva.

Una de les coses amb les quals cada vegada sóc més sensible és amb la qüestió de la hipocresia. Sí, amb aquella estranya actitud que permet sortir indemne física i moralment de qualsevol embat a base de justificar-s’ho tot i a base de ser absolutament intransigent amb l’altre.

L’estratègia és ben senzilla, únicament cal trobar un contramodel que concentri tota la nostra indignació i la nostra ira moral. Atacant-lo amb arguments per tots costats resulta que creix la nostra auto- imatge moral, les nostres conviccions, la nostra identitat… L’altre (el dolent, l’insolidari, el racista …) en la mesura que es deshumanitza agafa una dimensió que acaba per eximir-me de qualsevol mena d’autocrítica o de confrontació amb la meva pròpia debilitat moral i inconseqüència.

Alguna cosa així passa a nivell “d’alta” política. El Partit Popular amb els seus excessos ha estat la coartada perfecta per un altre partit, sobretot l’altre gran partit, tingués via lliure per sentir-se eximit de qualsevol obligació moral en relació a la política que ell mateix ha generat. La lleugeresa que usa el seu dia Zapatero va parlar de l’Estatut, la mateixa lleugeresa al voltant del procès de pau, la immoralitat d’anar regalant un castell que ja és nostre per pur electoralisme …. tot se li ha perdonat i tot s’ho han perdonat, a partir de la gran coartada del Partit Popular.

Aquest dilema “ells o nosaltres” està duent la política espanyola i en part la catalana a un cul de sac, a una sectarització estranya. Fa falta llibertat per dir “així, ni ells ni nosaltres” i fa falta a l’interior dels partits gent que abandoni aquest simplisme i es posi a exigir en els congressos o en les permanents, o en els organs de participació existents que cal buscar solucions als discursos tancats i homogenis dels aparells.

No pot ser, en definitiva, que la mentida, la manipulació, el populisme o la mala fe tinguin un valor diferent en funció de qui ho faci.