JORDI SURINYACH

Per estimar el país  cal coneixe’l!. He seguit el consell fil per randa, doncs no hi ha millor escola de patriotes que trepitjar el territori. No sé que hagués estat de la nostre generació sense l’escoltisme, les entitats excursionistes, corals, orfeons, castellers, ateneus, casals parroquials, els grups de cultura popular i tants d’altres. De seguida vam aprendre que qui manava ens deia un cosa, però la realitat ens ensenyava un altre de ben diferent. De petit, trescant per les muntanyes, sobre tot per Ull de Ter i la Vall de Camprodon, vaig començar a conèixer el país. A casa l’avi , remenant calaixos vaig saber d’ un altre “avi” que havia estat President de Catalunya. Al descobrir-ho se’m va fer evident que no sempre haviem estat un poble de perdedors. D’en Quico Sabater, que algú avisaria si no aturava la darrera entremaliadura. De Jordi Pujol, quin nom es repetia pintat a les pedres del camí d’Ull de Ter a Núria. A l’Agrupament Escolta (Santa Anna, Abad Dorda i Setúria) cantaven cançons d’un país que se’ns negava ( “Senyor no deixis sense empar el vell país on jo naixia…”). Amb els anys he confirmat el que deia el meu oncle: No hi ha millor manera de forjar un patriota que portar-lo al cim més proper. Enguany tot i les diferències de context, fent aquesta  travessa amb la més petita, estic segur que l’ ajudaré  a conèixer i estimar el seu país, començant per les muntanyes  que van veure néixer els seus avis. Iniciarem la sortida al Refugi d’Ull de Ter on farem la primera nit. L’endemà, dilluns primer d’agost, pujarem al Gra de Fajol i acabarem al Refugi de Coma de Vaca on pernoctarem. El tercer dia, camí d’enginyers fins a Núria. I el darrer, pujarem al Puigmal i baixarem a l’Alta Cerdanya, final de trajecte. Espero i desitjo que sigui pels dos un bon començament de vacances.  

Aquest matí ens hem decidit per acostar-nos a Meranges. De Prats , seguim el sender habitual que per Quadres, travessa el Pla de del Forn i s’ enfila fins a Olopte per un tram de la carretera d’asfalt que mena a Meranges. Nosaltres només  la trepitgem uns dos-cents o  tres-cents metres, ja que ens desviem pel camí de la ginebreda, que passa pel costat del Serrat de la Reduta – mes aviat un turonet -, i que va paral·lel al Riu Duran. Després d’una mitja hora arribem a una antiga presa i per dins del bosc de ribera ens acostem als plans de Fontanet. Tenim de fons l’ esglèsia de Meranges que veiem amb claredat. El camí s’acaba, pel que travessem els prats fins a trobar el camí de Fontanet, marcat amb el núm. 113 i que correspon a un tram de la Ruta dels Estanys Amagats, que baixa d’Éller per on ens enfilem. Ens aturem a l’ hostal (casa Rural) per estirar les cames on fem petar la xerrada amb el marit de la mestressa. Fem la tornada pel camí vell de Cortàs. Després de passar el poble, només cal seguir amb forta baixada fins Olopte , on retrobem el camí d’ anada fins a Prats. En total unes quatre  hores de tranquil·la ruta a cavall del tot recomanable, en un dia clar i gens, calurós.

Al mig de la vall d’Engràcies ( o d’en Garcia), el Puig de Trespunts té com a característica principal les seves tres puntes o geps. Es un cim perfecte per fer en només un matí i gaudeix d’ una vista esplèndida al Coma d´Or i el Puigpedrós de Llanós situats al fons de la Vall. Surto tot sol en direcció est d’una mica més amunt del coll de Pimorens des de la presa d’aigües i camino tot sol per la coma d’Engràcies fins a la portella del mateix nom. Ara només em cal seguir pel llom fins el cim de Tossa Rodona (2.601m) i tot crestejant, els geps del cimal que tinc just davant, anar al de més altura que és el Puig  de Trespunts (2.624 m), on gaudeixo de les vistes a la  vall de Bèsines i de la bassa de Mercader que tinc just  a sota del Pic de Querforc. Baixo per mateix lloc que he fet la pujada acompanyat  pels xiulets de les marmotes que s’ amaguen el cau al endevinar la meva presència. Tres hores d’ anada i tornada en un matí més aviat fred i ventós.

He sortit sol muntant el “Carlit”, a fer un tomb pel costat del riu Segre. Les seves fonts es troben a l’Alta Cerdanya, a sota del puig del mateix nom, al costat del Puigmal i a uns 2.300 metres d’alçada. El riu travessa tota la plana cerdana i formen part del PEIN les seves riberes, quan passen pels municipis de Das, Ger, Isòvol, Prullans, Bellver i Martinet, amb un total d’aproximadament quaranta-cinc hectàrees. Són zones inundables temporals en funció del nivell freàtic o de les avingudes del riu. Les condicions variables, segons l’ estació de l’ any i sobretot del regim de pluges,originen una diversitat d’ambients naturals de molt valor ecològic i bellesa paisatgística. La vegetació forestal de ribera, hi és molt ben representada. A la zona s’hi desenvolupa una verneda, que es troba en les zones menys afectades pels embats de l’aigua. He sortit del molí de Prats, travessant seguidament el riu i pel camí de Sant Jaume he anat seguint el sender en direcció a Bolvir.  He agafat la desviació de la dreta, quan he arribat al Molí de Ger, per entrar a dins del bosc de ribera d’aquest espai natural que es troba degudament  senyalitzat amb plafons que informen del tipus de vegetació existent, travessant el riu diverses vegades en direcció a Prats. Un camí agradable que us recomano , a cavall,  BTT o caminant sobre tot un dia com el d’ avui fresc i gens calorós.

El Pic del Carlit és un dels cims dels meus somnis. Com també ho són els dos gegants d’ Ullter,  Bastiments i Gra de Fajol . El darrer vèrtex d’ aquest  triangle vital, per si en teniu dubte, em queda molt més al sud i al costat de la mar, just a la Plaça d’Es Born de Ciutadella. Com que en Marc no havia fet encara l’ emblemàtic pic i nosaltres no ens cansem mai de repetir-lo, vam escollir fer-ho avui i anar-hi amb l’ Aina. De pas, els servirà d’entrenament per la Porta del Cel, que volen fer durant les vacances d’ agost. En Marc ha sortit de Planoles i havíem quedat a la Betzinera de Llívia a les sis en punt del matí, per poder passar la barrera del Pla d’Avellans abans de les set, que es l’ hora que l’ administració nord catalana tanca el pas als cotxes privats, en una mesura que al Sud hauríem de copiar en moltes zones del Pirineu. Al costat de l’Hotel de les Bulloses, comença el sender que es dirigeix al massís del Carlit i que hem començat a trepitjar a tres quarts de set. No hi ha cap problema per arribar sense perdre’s  al peu de la muntanya, sempre  visible en gairebé tot el trajecte, més avui que el dia ha estat esplèndid. L’itinerari  que hem seguit ha estat el més habitual, que  passa pels llacs de Viver, Dugues, Castellar, Trebens i Sobirà. Si  voleu alternativament, de pujada o baixada, podeu passar pels estanys  Negre, Comassa, Sec , Llong i Llat, ja que tots dos camins arriben  a l’entrada de l’ampla coma del Carlit. Es tracta d’ anar remuntant la vall seguint el camí que s’enfila amb forta pujada pel vessant esquerre fins arribar a l’Estanyol Gelat Sobirà. Ara només cal pujar el  Coll Colomer i seguir el corriol ben marcat que pel mig del roquisser, remunta la cresta amb algun pas que requereix un mínim d’atenció, fins arribar primer a la carena  i després al cim. La bona visibilitat que ens ha regalat aquest segon dissabte de Juliol, ens permet veure els cimals més importants del país. Sobresortint la Pica d’ Estats i l’ Aneto, que reconeixem per la gelera. A dalt del cim aprofitem per menjar-nos l’entrepà i sobre tot la barreja  de fruits secs i xocolata que com es costum ens porta en Marc a qui hem gosat avui batejar de forma definitiva amb el nom de “Ganyips Payà”, la millor barreja de nous, avellanes, ametlles, xocolata, figues i panses que podeu probar i que ell sempre porta dins una carmanyola que sempre treu amb parsimònia de la motxilla. La baixada l’efectuem pel mateix itinerari. Queda dit,  com cada any : “Porteu-me al Carlit”.

Una ruta a cavall molt recomanable pel dies de forta calor, ja que es fa gairebé sempre pel Bac.  Alguns afeccionats d’anar a muntanya a cavall, l’han anomenat “Ruta del Canadà”,  suposo que per l’extraordinària i ombrívola pineda per on es passa, jo prefereixo anomenar-la , d’ acord amb els topònims el país i amb el nom  més tradicional de “Camí  Ral d’ Urús a Bagà”, que en direcció Fontllebrera i pel Coll de Jou ens porta a l’Alt Berguedà, passant per Hospitalet de Roca Sansa. El camí  assenyalat com a PRC-126,  surt directament  de l’entrada del poble d’Urús i amb ascenció ràpida ens acosta al coll de Mirabò, on cal  continuar pel corriol que per dins del ombrívol bosc de pí roig, passa per sobre de la Roca d’Urús i ens porta fins a Fontllebrera. Avui no continuem pujant cap a Coll de Jou, sinó que  donem mitja volta i ja de baixada per una ampla  pista, ens acosta fins el Refugi de la Pleta dels  Ordiasos. D’ aquí  i per  drecera sempre per dins del bosc, trobem la pista  que ens acosta a Sant Grau d’Urús.

La Colla Quin País! – cada vegada més transversal -,  ahir quatre de Juny, tenia previst fer la “primera” Travessa Ull de Ter-Eina. A les cinc del matí  els vint-i-tres convocats a Mataró agafàvem l’ autobús a la porta del parc central. A Camprodon recolliem els tres que ens faltaven. Com que eren previsibles els xàfecs i dies abans havia nevat, en el trajecte de pujada hem començat a preveure possibles alternatives per si es feia difícil arribar a l’Alta Cerdanya. No ens imaginaven  que el gruix de neu seria tant  important i que a partir del Coll de Tirapits la sortida se’ns complicaria. Començem a caminar a dos quarts de vuit a la sortida del revolt que hi ha abans de l’ estació d’esquí. En vint minuts passem per davant del   Refugi de Ull de Ter i amb una hora, començant a trepitjar neu som al Coll de la Marrana (2520 m). Els cims del Bastiments i Gra de Fajol  es troben tapats i només intuïm Coma de Vaca a l’esquerra de baixada i la Coma del Freser, a la dreta i de pujada, per on hem de continuar la marxa. Ens aturem per fer un primer descans a les Fonts del Freser. A partir d’ aquí la neu comença a tenir un gruix important. L’aspecte és hivernal i la boira i els núvols tapen el paisatge i els cimals que ens envolten. La pujada a la barraca de Tirapits es fa cada vegada més feixuga ja que no hi ha cap traça. El  Coll de Tirapits que en condicions normals al mes de Juny no presenta  cap dificultat, es fa més complicat avui per la neu acumulada (de vint a trenta centímetres de neu nova). Arribem a la carena i al balcó de Carança. A la dreta i a  sota  ens queden els Estanys de Carançà, que no veiem i on comença a  nevar amb força i la rufa es fa ben present. Després del Coll de Carançà (2725 m) pugem al Pic de la Fossa del Gegant (2808 m) i al de Noucreus (2799 m) lloc on decidim, seguint les recomanacions de la gent del país, no seguir  cap el Nou Fonts, renunciant arribar a Eina, pel que tot seguit baixem cap a Núria on arribem a tres quarts d’una del migdia. Després de dinar, la majoria continuem direcció a Queralbs pel bonic camí  del cremallera on ens espera l’autobús – que hem pogut avisat amb el mòbil des del Noucreus -, per portar-nos de tornada a Mataró, amb aturada a Ripoll on acomiadem els camprodonins que ens han acompanyat. El compromís es repetir-ho ben aviat  i acabar a Eina en una propera ocasió. QUIN PAÍS!.

https://picasaweb.google.com/113168386639368572945/1aTRAVESSAULLDETEREINAVersio20?authkey=Gv1sRgCJf-qY3KpODwPQ&feat=email#

https://picasaweb.google.com/108960815933142413713/UlldeterEina?authkey=Gv1sRgCOPj06G_t-X_Yg#

L’ Aina m’ ha passat a recollir a dos quart de vuit del matí i amb el cotxe ens hem dirigit cap el Montseny. El deixem a l’aparcament de les Ferreres, que es troba a la carretera de Santa Fe a Sant Marçal. Just davant comença un corriol molt marcat que es troba senyalitzat amb marques morades i que puja per dins d’una esplèndida fageda. Arribem en uns vint minuts al Pla de Lligamoltons i seguim avançant fins el  Coll de Saciureda. Comencem a pujar als Castellets. El camí es fa molt més estret fins els Esglaons. Començem a grimpar muntanya amunt fins arribar a la carena. Seguim els senyals morats i evitem  el darrer “castellet” (no seguim les marques grogues que no trobem), però tot seguit decidim enfilar-nos per una canal molt evident que ens porta directament al cim. Des d’ allà gaudim de les vistes del Matagalls, els cingles de Tavertet i el Far, el Puigsacalm i molt més darrera dels cims del Pirineu més  Oriental (Puigmal,Bastiments, Canigó..). Ens aturem per menjar l’entrepà i continuem la caminada per la carena fins el Turó de l’Home. Descendim cap  a la falda de les Agudes  en direcció nord est, amb intenció de fer la volta al cimal per sota. Arribem primer a la Font de Briançó que trobem amb un important doll d’aigua que ens permet refrescar-nos. Davant hi ha el sender que continuar la volta en direcció als Castellets que ben aviat tornarem a veure. Caminem per sobre d’ una catifa de fulles fins a una bifurcació. Agafem el camí de la dreta  tot i que  veiem que no s’utilitza massa i que ara esta tapat per la ginesta, plantes i sobre tot d’ ortigues que  ens fan saltar de valent per evitar-les. El que anava cap amunt semblava que ens portava altre cop als  Castellets i per tant optem per no agafar-lo. Amb el cim de les Agudes sempre a l’ esquerra, després d’ una estona  el camí queda tallat. Ens trobem davant un profund barranc que ens barra el pas (Sot del Pont Gran). L’altre costat és relativament a prop nostre. Busquem el possible pas fins a trobar-lo. Com que es una mica exposat, el travessem amb certa calma per a no relliscar i no caure pel forat. Després de retrobar el camí “perdut”, arribem  al Coll de Saciureda per on hem passat al matí. En aquest punt com que anàvem xerrant, ens despistem, perdent  el camí, fet que ens obliga a baixar pel mig de la fageda fins a la carretera. Ens hem desviat un quilòmetre, pel que fem el troç final per l’ asfalt. L’Aina ha decidit mostrar-me el seu bon estat de forma i comença a córrer, jo per no ser menys , intento seguir-la esbufegant més del que seria desitjable.

Per introduir als mes petits en la pràctica dels esports de muntanya sense escalivar-los, no hi ha res millor que organitzar sortides de curta durada (màxim de dos a tres hores), que  sobretot no els cansin i que sigui entretingudes. Ells en gaudiran i els grans no ens sentirem responsables del comportament dels petits. Dissabte passat vam decidir fer un petit recorregut pels voltants de Llívia amb BTT. L’excusa era acostar-nos als plans de la Serra de Llocaia, just al costat de l’aeròdrom, per comprovar si començada la primavera ja hi havien els primers erols de corrioles. Sortim amb les bicicletes cap el Pla de les Forques, pel camí que després del pont sobre el Segre segueix cap a Gorguja. Quan arribem a les primeres cases, hem d’agafar el corriol que surt just darrera del mas i que s’enfila suaument en direcció a l’ aeròdrom. Ens aturem  ens els plans, però amb encara no mitja hora ens adonem que per trobar corrioles caldrà esperar encara un parell de setmanes. Tornem a pujar a les BTT i ens desviem cap a la dreta, seguint l’ ample pista que porta a l’ entrada de Palau. Després de las primeres cases, entrem al carrer de la Urbanizació dels xalets i amb còmoda baixada circulem fins a trobar la carretera que si bé és poc transitada, caldrà anar amb precaució  i a l’aguaït dels cotxes que hi circulen. Passem pel poble de Càldegues i ens desviem just al costat de la Bressola cap a Oncés. Quan hi arribem ens dirigim al final de l’únic carrer que hi ha amb direcció a Llevant, per agafar al camí que per dins dels camps de cultius es dirigeix al Mas Jorquer, si bé abans d’ arribar-hi ens desviem a l’esquerra  i en només un quilòmetre  entrem a Llívia.

Tot i que en Senén pujava per fer la darrera esquiada, ahir al vespre i davant l’ evidència que  la neu en millor condicions només la podem trobar molt amunt ens decidim per fer un cim  amb raquetes. Com que l’objectiu que hem fixat és el Coma d’ Or, sortim de Llívia i a les nou en punt arribem al Coll de Pimorent (1.920 m) on comença la Coma d’Engràcies (alguns l’ anomenen crec que equivocadament “d’en Garcia”) que s’obre entre el Pic de Querforc i la serra de les Llosses.  Es tracta de seguir el camí, que la poca neu ens permet fer amb el cotxe, fins a una petita presa de captació d’aigua on deixem el cotxe i ens posem les raquetes (2.142 m). Des d’ aquí començem a caminar i la vall es va fent cada vegada més estreta fins arribar a la Portella d’Engràcies. (2.534 m). Des d’ aquí just davant  nostre, tenim el Puig Pedrós de Lanós ( no confondre amb l’ altre dit també Campcardós) a l’esquerra i el Coma d’Or a la dreta. Baixem molt suaument fins a la Portella de Cortal Rossa (2.501 m), on ens traiem les raquetes, per poc desprès  tornar-les a emprar per enfilar-nos en direcció al  llom  que hi ha entre el Roc Gros (2.650 m)  i el Cap de la Llosada. Seguim fins assolir el cim (2.826 m). De tornada fem el mateix recorregut però la neu ja es troba molt humida el que dificulta la baixada amb raquetes.