JORDI SURINYACH

Després d’ aparcar el cotxe en el mateix veïnat de Madà, pugem els tres pel carrer que es troba més a la dreta, mirant sempre la muntanya, per des d’allà agafar  el corriol, que va pujant fins el Turó dels Oriols. Continuem per la carena fins el coll on hi ha el monòl·lit, per trobar la ràpida drecera que ens porta pel dret fins el Castell, on ens aturem per guaitar el paisatge. La pausa entre la pluja d’ahir i l’anunciada per demà passat, ens regala un dia clar que permet veure bona part de la costa del Maresme central, el Barcelonès Sud, el Montseny, els Cingles de Bertí i el Montnegre. El castell de Burriach està avui molt més net que la darrera vegada que hi  vam pujar, fa d’ això uns dos anys, el que sempre és d’ agrair. Sembla que se’n té més cura i condícia ara que anys enrera, tan pel que fa als visitants com per part de l’administració. Decidim baixar pel camí normal fins el coll i entrar en un estret sender, bonic i ombrívol i avui molt humit, que per dins del bosc amb els rials que trobem ben plens d’ aigua, ens porta a les Fonts del Ferro, del Grup, de les Sureres, de l’ Esquirol i del Camí,  fins a la Font Picant d’Argentona.

El municipi de Font Romeu té en la seva estació d’ esquí un dels seus principals atractius, havent estat una de les pioneres dels Pirineus en la pràctica dels esports de neu. Les pistes es localitzen al peu del bosc del mateix nom, a la part més oriental del massís del Carlit i en els vessants del Roc de la Calma. L’ orígen es troba al santuari de la Mare de Déu de Font Romeu – una més de les verges trobades al nostre país -, d’això fa més de sis-cents anys segons la tradició. El temple i l’hostalatge  estan documentats des del segle XVII. Els aplecs i les processons són encara ara de les més freqüentadess de la comarca, principalment la que es produeix durant la primera setmana de setembre quan es trasllada l’ imatge a  l’església de Sant Martí d’ Odelló on romandrà fins entrada la primavera. L’indret fou un dels punts de pelegrinatge català del Camí de Sant Jaume i es va construir al lloc on es trobava la font que utilitzaven els pelegrins, on sembla que un bou rascant la terra amb les seves peülles va fer aparèixer una imatge de la Verge.

Hem anat a Gran Valira. L’ estació d’esquí que amb una “d”  al mig, uneix l’ adjectiu amb el nom  del riu andorrà , donant nom a l’agrupació de Pas de la Casa-Grau Roig i Soldeu el Tarter. En Pol i l’ Aina V., havien anat a dormir a l’Iglú Hotel, pel que ens han dit una experiència  del tot recomanable. A les deu del matí amb l’ Aina Suri ja estaven al telecadira de Cubil on els hem trobat. “Grandvalira”, el domini esquiable més gran del pirineu, ens ha fet gaudir d’ una neu  en més bones condicions que les que esperàvem en un dia de poc fred, gens de vent i molt de sol. Els orígens de l’esquí a Andorra comença al Pas de la Casa. Les primeres esquiades es feren al voltant de la inauguració del refugi d’Envalira i amb la construcció de la carretera que comunicava Soldeu i el  Pas de la Casa. A l’ any 1933 es va construir un petit tele-cable que va durar molt poc. Es tractava del primer arrossegament del Principat i molt possiblement del Pirineu. Dinou anys després, Bernat Boixeda i Francesc Viladomat van instal·lar un nou tele cable i aquesta vegada la llavor els hi donaria fruït. Viladomat, consumat esquiador i fill de l’ escultor català exiliat al principat, va  començar a treballar per crear l’ estació d’ esquí amb  la construcció del  primer telesquí comercial, inauguran’t-se a finals de l’ any 1957.  Durant la temporada 1959-60, es  va construir el segon, comunicant pel Coll Blanc el Pas de la Casa amb Grau Roig. Telesquís Viladomat van tenir fins cinc enginys fins que fou creada durant l’ any 1967 la Societat Anònima d’Equipament Turístic-Esportiu de la Parròquia d’Encamp (SAETDE). A principis dels setanta, el Pas de la Casa es transformà en un destí de neu que va començar a ser competitiu.  A la dècada dels vuitanta el camp de neu s’ amplia cap a Montmalús i el pic del Cubil, en direcció al Cercle de Pessons, Enradort  i els  Cortals d’Encamp i es canvien els arrossegaments per moderns tele cadires . Durant l’ any  1985, com que la neu de cultura  assegura les temporades, el Pas fa els passos necessaris per a la seva instal·lació.  I a finals de 2003 es produeix la fusió comercial del Pas de la Casa- Grau Roig i Soldeu-El Tarter i la consolidació com l’ oferta de neu més important de les dues vessants del Pirineu.

A les vuit en  punt sortim  de Mataró en direcció al Figaró, amb l’ intenció de fer la volta als Cingles de Bertí. Després de deixar el cotxe entrem al sot del Bac, una petita vall que baixa dels cingles cap al riu Congost. Ens dona la benvinguda un gran pi just al començament del sender PR-33, assenyalat amb ratlles paral·leles blanques i grogues, que no deixarem fins el Santuari de Puiggraciós. El camí travessa un alzinar muntanyenc barrejat amb roures martinencs. Pròxims a sortir del sot, passem pel davant d’una bauma, però ens desviem  per un corriol que baixa al salt del Prat, un espectacular saltant d’aigua que acaba amb un gorg d’aigües tranquil·les. Acompanya la cascada  l’agulla del Salt i una mica més avall, les Dues Germanes. Aquestes agulles han estat escola per a molts escaladors i escaladores durant la dècada dels seixanta i del setanta. Tornem al camí i sortim del sot del Bac pel Mirador del mateix nom. Ara ens dirigim  cap el Grau de la Trona, un espectacular penyal que sobresurt de la cinglera. Ens apartem per uns moments del camí per arribar-nos al cim. Tornem enrera i anem cap a la masia de la Bellavista Bella que tenim just davant i pel Coll de Pereres arribem a Sant Pere de Bertí. En Ramon ens explica per a que serveix la petita construcció que  hi ha al costat de l’ esglèsia. Es tracta d’un comunidor de tempestes que tenia com utilitat demanar, amb precs i benediccions als quatre vents, que marxessin.  Continuem fins el Castell de Bertí o el Clascar, avui   totalment abandonat i d’ aquí per un corriol que pel Coll de Can Tripeta ens porta fins el Santuari del Puiggraciós. Després de visitar l’ indret, abandonem definitivament el PR i   de baixada, passem per  la malmesa església de Sant Pau de Montmany  i el casalot de l’ Ullar. Seguim per la carretera asfaltada que s’inicia al costat d’uns àlbers monumentals, arbres de ribera de fulla caduca i escorça de tons platejats que li ha valgut el nom. Ens trobem dins dels sots feréstecs. Continuem per la carretera, que ens porta a l’ estació de tren del Figaró, punt on hem començat  i  acabem la sortida.

Tres dies de poca neu, però suficient  a l’ estació del Capcir. Les instal·lacions a Els Angles,  no estan obertes al cent per cent, però les baixes temperatures han fet funcionar els canons de neu, el  que han assegurat  que els  primers dies de l’ any es pogués esquiar amb certes garanties, sobre tot durant la nit de diumenge a dilluns on la producció de l’ element blanc ha estat intensa. Després de la ponentada del pont de la purísima, la neu natural ha estat més aviat escadussera  en el pirineu  més oriental, on tothom espera  i desitja que nevi en els propers dies. Del 14 al 22 de gener hi ha el campionat del món (FIS) de “snowboard” a la Molina  i es del tot necessari mantenir el prestigi aconseguit en els darrers anys en l’ organització de curses i la presència de més neu pot ser del tot imprescindible.

L’objectiu del matí d’aquest segon diumenge de desembre, era seguir bona part del recorregut de la Marxa Popular del Tres Turons de Sant Vicenç de Montalt, que en el cas de fer-la circular des de prop del mar seria un dels  trams d’una de molt més llarga, la ruta de les tres viles, que està senyalitzada pels municipis de Sant Andreu de Llavaneres, Caldes d’ Estrac i Sant Vicenç de Montalt.  En Joan ha passat a recollir-me per casa a dos quarts de nou del matí. A les nou en punt sortim pel camí de “can Mora”, just al costat del Torrent del Canyadell. Un tram molt boscós que passa pel costat dels Rocs dels Moros, per després donar la volta als turons d’en Mora i d’en Bosch i us ben asseguro que no es cap broma. Caminem per una pista, que deixarem poc abans del trencall que porta a Can Montalt, on trobem la primera sorpresa del que ja havíem estat advertits. La finca de Can Montalt està vallada impedint el pas dels que pujant per aquest indret pretenen fer cim. Fem doncs la primera marrada del matí, tot veient com a dins la finca, l’antic camí es utilitzat com a pista de moto “cross”. Intentem sortir d’aquest parany com podem  i pel mig de bosc  retrobem el camí  que ens permet enlairar-nos al coll de la Pedra de la Ferradura. D’ aquí pugem en forta pendent al cim del Montalt (596 metres metres) on fem les fotografies de rigor i signem el llibre. Tornem al coll per anar al segon cim del matí, el Turó del Mig (544 metres). El  Turó de la Villanegra  no el fem,  tot xerrant hem perdut les marques del PR i ens adonem que hem baixat més del compte. Després de dubtar sobre si ens hem desviat massa en direcció Arenys de Munt, ben conscients que hem fet poc bagueny (vessant orientat cap el nord oposat al solell, segons Fabra i l’ avi Joan)  decidim baixar per un camí  que ens porta a la Urbanització Santa Rosa dels Pins i a la Riera  de Torrentbó. Continuem  caminant  pel costat de la carretera, fent-la petar fins arribar a  Sant Vicenç a dos quarts de dues del migdia.

Just  al  mig del pont festiu, ens van arribar vents de Ponent i ens va deixar de sobte el fred  més dur de la darrera setmana. Rescalfat el país, l’or blanc del Pirineu va començar a humitejar-se per després fondre’s. El fet provocat per un vent de component sud-oest, de nom  ben conegut: Llebeig o garbí. Les noves condicions climatològiques ens han  canviant amb un tres i no res  la neu dels nostres Pirineus, passant de qualitat pols a humida. A la vall d’ Aran l’ anomenen vent d’ Espanya, que tot ho espatlla, a la resta crema neus. Tot plegat ha fet  que els dies previstos per  esquiar els acabàrem dimarts a Font Romeu en família, llàstima que fós un dia més aviat lleig i emboirat. De Ponent ni vent ni gent, diu la dita. Si no fós pel desagradable retret ètnic de l’ expressió ho compartiria al cent per cent. Com diria el poeta “…ve de ponent com sempre, ja ho he dit, aquest mal vent, i bufa fort encara”.

La temporada d’esquí d’enguany es preveu llarga. Ha  començat més aviat del que és habitual i la Setmana Santa no serà fins a la segona quinzena d’abril. Sembla que si el temps i la neu ens  acompanya podem tenir gairebé cinc mesos per  poder lliscar  muntanyes avall. la primera esquiada del llarg Pont de la Puríssima  l’ encetem a la Catalunya Nord  i més concretament a les pistes dels Angles. Sortim amb l’ Abdi de  Llívia a dos quarts de nou en punt. La gent del Camp Base ens recomana  aquesta estacio nord catalana, diuen que hi ha la millor de neu i us asseguro que no ens han enganyat. Fa fred, deu sota zero a  les nou del matí,  però el dia  es clar  i molt assoleiat. Tenim davant  bona part de la carena del Pirineu Oriental, del Canigó al Puigmal. Ens calçem els esquís i ben aviat notem la sensació de llibertat que la muntanya ens dóna. Una neu de “cinc a zero ” amb  un espectacle vital tant irrepetible com el que ens van fer viure dilluns els jugadors del Barça. Tot molt…. Guapo!…. Gràcies…!

La colla de tres quarts de vuit ens va proposar novament fer la travessada, la d’ enguany és la trenta-tres, durant  la jornada de reflexió. La Colla “Quin país” assisteix amb baixes notables. El líder  ha tret l’excusa del míting al Palau d’esports i que avui havia  de fer costat als interventors convergents. En Joan és un capsigrany, no crec que a Mataró ningú el trobés a faltar, però és d’aquells que vol estar sempre a totes (espero que quan sigui Alcalde no pretengui dirigir el trànsit per les Santes). Les altes baixes s’excusen amb arguments més quotidians: Ostres! amb el fred que farà. No! Sortiu de l’ autobús i us foteu a còrrer!. Plourà!. Estic reflexionant! i finalment… Llàstima! aquest divendres tinc un sopar. Per tant soc l’únic representant mascle de la colla, envoltat  de les femelles, que no s’espanten ni s’amoinen per res.  A dos quarts de cinc del matí a Mataró plou, però ningú s’ imagina que les volves de neu són importants a partir del Figaró  i que trepitjarem neu  fins ben passat Santa Fe. El tram d’Aiguafreda al Tagamanent és feixuc. El fem de nit seguint les senyals GR-5 fins al Collet de Sant Martí. Continuem pel Pla de la Calma, que ben emblanquinat ens permet comprovar que el nostre no es un país qualsevol. El Pirineu nevat i la mar que l’ acaricia, ens augmenta l’ autoestima. Anem seguint les  senyals del GR-5 fins  les runes del Cafè i arribem a Collformic a un quart de deu, on ens esperen els veterans de la Colla que  com és costum ens han preparat l’ esmorçar. No hi ha massa temps per perdre, pel que ens enfilem pel camí  del Matagalls que ens porta primer al Pla de la Barraca i  ja pel corriol que passa per sota del Turó Gros i pel costat de la font del Matagalls, amb la neu per companyia, fem el cim. Baixem fins Coll Pregon i més avall recordem amb la Marta el lloc exacte on  va tenir l’ ensurt. Quan arribem a la carretera de Sant Marçal, ens avisen que ningú ha anat a les Agudes ni al Turo de l´Home. La ruta pels Castellets està nevada i ens diuen que es troba molt relliscosa, pel que optem per seguir per la carretera nevada  fins el desviament de Coll de Te que ens porta  per un ample sender fins a Santa Fe. Decidim fer la ruta “heavy”, ara batejada com a ruta d’ en Lluïset, en memòria del munyanyenc de la colla organitzadora, traspassat fa pocs mesos. Ens acostem al Pla de les Bruixes i baixem pels esqueis, just al costat del sot de Llobaters,relliscant més d´una vegada per un paratge ombrívol però esplèndid i a dos quarts de sis de la tarda – dotze hores després -, som a Riells final de la travessa. Igual que l’ any passat  fem un “pica-pica”. Hi ha repartiment de premis, xerrem,  cantem i ens emocionen tots plegats.  Quin país!. Es costum de la colla “tres quarts de vuit”, que  just a l´arribada et demanin escriure un poema, cosa que faig tot i que el cansament no ajuda. Enguany comparteixo  el tercer premi de l’ edició passada i la Núria el primer. Li proposo tancar el despatx i dedicar-nos a la poesia. Arribo a casa cansat, però satisfet. “El Mont del senyal/cimals i congost/obagues de faig/crestes i rials/ Sortia la llum/ entre cingles i boira/ el Puigmal s’ endevina/Canigó es vígia/Guilleries avall/ Serrallonga vigila/la mar no limita/ la nació s’ estima”.

Sortim de Prats cap a les deu matí amb una boira espessa que no deixarem fins just arribar a Alp. Seguim  el camí degudament marcat que ens mena a Mosoll. Passem per dins de la Urbanització de Tartera i en direcció est  fins  a ben a prop del Torrent de la Valira, on girem a l’esquerra, cap el nord, pel camí  que porta a Mosoll. De seguida ens desviem cap el nucli urbà d’Alp. Passem per sota del pont de  la carretera principal, al costat de l’ escola “Bac de Cerdanya”, dirigim-nos al dipòsit d’ aigua,  on comença un  sender en forta pujada, que ens porta a la carretera de Masella, que  haurem de transitar uns 500 metres, fins a trobar  el sender 737, per on ens desviem i que ens porta a Roca Castellana, on trobem uns boletaires que sembla han recollit els darrers rovellons.  Es tracta d’un punt amb molt bones vistes de la plana cerdana i on presideixi l’indret un màstil amb la senyera. Seguim cap amunt i deixem el sender – que enllaçarem més endavant -, just al trobar-nos una tanca pel bestiar i agafem la ruta que porta  a la Font de Maimona. Fem dreçera per dins el bosc, pujant per un corriol que sembla utilitzat habitualment pels amants de la BTT, fins a tornar a trobar el sender que havíem deixat abans, que en un quart hora ens portarà directament al Pla de Masella, on trepitgem la neu produïda artificialment per l’estació d’esquí que ho té tot preparat per rebre la neu natural que permeti  començar la temporada. Retornem a Prats pels mateixos camins, havent esmerçat en total unes tres hores.

Amb l´Hèctor (de mal nom “ses Halloween”),  tenia el compromís  de  fer un tomb pels voltants de Llívia. Hem aprofitat el matí  de dissabte del cap de setmana de Tots Sants, per estirar les cames i anar al Pla de les Bones Hores, just al costat del Llac de  les Bulloses, per fer el circuit dels quatre llacs de les Pastures de LLívia. Com que aquesta darrera setmana  ha nevat, el ciutadallenc  ha  gaudit d’ alló més fent la volta  dels estanys de Pradella, Negre, Llarg i del Racó,  avui emblanquinats per l’element natural que en molt poques ocasions es fa present a Menorca. L’indret, quins drets de pastura  pertanyen  a Llívia, permet ressaltar el contrasentit d’una frontera del tot artificial i confirmar que encara hi ha “qui ralla en pla” – segons paraules de l’ Hèctor -, amb un accent ben diferent i característic. Per evitar no deixar-nos endur per emocions massa fortes, la passejada serveix per debatre en que consisteix l’accent català de la República Francesa, segons l’eslògan utilitzat pel Consell General dels Pirineus Orientals. Des del Pla de les Bones Hores, repassem primer els noms dels cims que ens envolten, fent camí cap a la cabana dels pastors de Llívia, al costat de l’ Estany de  la Pradella que té forma d’ “U” i  que es troba sota d’una de les pistes d’esquí de Font Romeu. Agafem el camí que pel costat de llac ens entra a un bosc de pí negre que fent baixada i seguint el GR-10 porta a l’estany Negre. Deixem  aquí les marques blanques i vermelles del GR,  el vorejem   per l’esquerra, seguint un  nou camí  marcat ara com PR, que  puja fins un petit coll que ens acosta a l’Estany Llarg. El voltem igualment per l’ esquerra i   continuem la pujada fins l’Estany del Racó, que enguany més que una superfícies d’aigua és un indret de mulleres. Amb baixada suau cap el riu, travessem el pont que  ens porta per la carretera cap a  on dues hores abans hem deixat el cotxe, just al costat del xalet refugi de les Bulloses.   

Amb l’ Arian, L’ “Enrique” i el “Guerra”, després de preparar els cavalls, començem la ruta a les deu del matí amb l’ objectiu d’arribar-nos al Pelat de Talltendre. Travessem el  riu Segre pel camí del  Molí de Prats i  ja a l’ altre banda enfilem el Camí de Sant Jaume en direcció al Santuari de Quadres, si bé una mica abans ens desviem cap a la esquerra per un camí  que ens porta per pujada suau a Olopte. Creuem el poble  i donem la volta al Montcurto, per un camí empedrat  fins a l’ entrada de Cortàs, on  agafem el corriol costerut de Coll de Fans. Al arribar-hi,  no fem cas al senyal que ens indica el camí d’ Ordén i  ens decidim baixar  fins  l’ altre banda de la vall, pel que imaginem serà molt més còmode pels animals  tot i que puja   pel mig d´un bosc ombrívol i feréstec fins a Ordén. Entrem al poble i al final del carrer major, comença un marcat sender que mena a Talltendre, evitant així la carretera asfaltada. Sortim just davant del  Refugi de “cal Pere Sidro”, on  també comença  la pista que ens porta pel mig d’ una extensa pineda de pi negre,  conegut amb el nom de la Creixa. Travessem  diferents taques de filferro per al bestiar, que ens obliga contínuament a baixar del cavall. Ens enfilem  finalment per  un fort pendent que passa vora la Roca Gran (1.815 m) i  arribem  a uns prats subalpins just a sota del Pelat de Talltendre. Més amunt es troba el collet de  Coma de Fornos,  el  Tossal Gros (2.236 m) i el cim del Pelat de Talltendre (2.252 m). Com que es fa tard decidim donar en aquest punt mitja volta. De baixada i des de Talltendre agafem el corriol que ens porta per sota del Serrat de la Farga Vella i  que més endavant es converteix  en una ampla pista que acabar creuant la carretera de la Seu, ja molt a prop de Bellver de Cerdanya. Després de  travessar el Riu Segre, per diferents camins voltem el Tossal de Baltarga fins a Prats, on arribem a dos quarts de quatre de la tarda.

Ahir, amb l’ Aina, la Berta, la Núria, l’ Eva i jo mateix,  vam anar a conèixer la vall andorrana del Madriu, que declarada patrimoni de la humanitat per l’ Unesco a l’any 2009, forma l’espai natural del Madriu-Perafita-Claror. Es tracta d’una vall d’origen glacial que porta el nom del riu que la travessa de dalt a baix i del seu afluent més important, el Perafita. Com que hem sortit des de Llívia, hem entrat al Principat pel Pas de la Casa, deixant el cotxe a l’ aparcament de Grau Roig. Són les vuit del matí  en punt, quant  començem a enfilar-nos cap el  circ de Pessons, recorrent un per un tots els seus llacs ( Primer, Rodó, Forcat, Meligar, Cap dels Pessons) fins assolir la collada del mateix nom (2.775 m). Des d’aquí i a partir d’ara sempre de baixada anem  cap a l’estany d’Encamp on fem un mos, per  tot seguit en només deu minuts vorejar l’estany de l’Illa, on seguirem les marques del GR-11 que  trobem al costat del Refugi de l’Illa (2.445 m.). En només mitja hora arribem als Plans de l’Orri (2.230 m.) amb el refugi lliure del mateix nom. Trenta minuts més i travessem la sensacional i agradable ” catifa verda” del Pla de l’Ingla (2.180 m.)  i en una hora més el Refugi del Fontverd (1.875 m). Deixarem el GR-11 abans de les bordes deshabitades del nucli de Ramio (1.610 m) i  seguirem ara el GR-7, fins als cortals d’Entremesaigües (1.470 m.) per un camí ombrívol que ens porta a Escaldes-Engordany on arribem a les quatre de la tarda i des d’on agafem un taxi que ens deixa a l’ estació d’ esquí de Grau Roig, on de bon matí hem deixat el cotxe.