JORDI SURINYACH

catalanisme i progrés

Arxiu de la categoria: MUNTANYA, NATURA I ESPORT

ESQUÍ A ULL DE TER.

0

Just quan escoltaven els presagis de crisi a “Vallter 2000”, la llevantada de mitjans de novembre l’han convertit en l’estació d’esquí amb més neu del pirineu català. Els problemes d’aquesta estació venen de lluny  i tenen diverses causes. La seva orientació fa que per una banda necessiti de fortes llevantades que li donin neu  i per l’altre que estigui molt afectada pel vent (torb i rufa). Que sigui una estació d’altura li dona  cert avantatge pel que fa a la precipitació de neu, però el  vent i la “sequera” dels mesos de gener i febrer en el Pirineu oriental, són un important enemic. Les primeres instal·lacions mecàniques és van inaugurar a mitjans del setanta, amb més voluntat, afició i ganes que planificació. El circ de Morens, és un indret  amb molta tartera a la part més alta, que exigeix importants gruixos de neu o  fortes inversions per a condicionar les pistes. Com que la neu artificial no existia al nèixer l’ estació, es va preferir posar ben amunt els serveis, fet que ha anat condicionant el disseny de les actuals pistes. La carretera  que mena al pla de Morens, va malmetre una ampla i bonica coma herbada i va allunyar el Pla d’ Hospitalet, com a possible  centre de serveis. Planificar  novament l’estació, fent-la més sostenible i curosa amb l’ entorn natural i compatible amb les activitats d’ estiu, podría ser una bona estratègia de futur per assegurar-ne la supervivència, però per això és necessitarien noves inversions que en temps de crisi són difícils d’obtenir. Finalment el darrer passiu de “Vallter 2000”, són les mancances en tot allò que fa referència a l’atenció al client,  ja siguin  habituals com passavolants, tant pel que fa als aspectes més comercials com els d’informació. Esperar que tot això es resolgui a corre-cuita per l’administració, sense que des de la Vall s’ intenti canviar allò que costa menys diners no és de rebut.  Enguany la climatologia, al menys al començament els  ha estat favorable, esperem que continuïi, però sobre tot que els actual gestors  ho facin el millor possible en benefici de tots els implicats, naturalment amb l`ajuda dels municipis de la vall i de l’administració catalana  amb tot el que es pugui, començant per recuperar el prestigi en el món de l’esquí familiar i de muntanya. Potser recuperar com a nom el topònim original, podria ser el símbol d’ aquest canvi.   

XXXIV TRAVESSADA DEL MONTSENY.

1
Tercer any que participo a la travessada del Montseny que organitza la colla tres quart de vuit, enguany amb la col·laboració de la secció de muntanya del Centre Atlètic Laietana. A dos quarts de cinc del matí,  pujo amb l’Aina a l’autobús on trobem els habituals, amb alguna excepció. Sortim d’Aiguafreda quan són exactament tres quarts de sis del mati. Es encara de nit i començem a caminar en direcció al Tagamanent, amb els frontals posats i esbufegant de valent perquè tant d’hora no hi ha gens de ganes d’exercici i el batut de xocolata que m’ he pres abans de marxar no sembla que m’ hagi anat massa bé. La pujada al Tagamanent ha estat un petit suplici que el fang i el camí relliscós ho ha empitjorat. Tot i amb això he seguit les senyals fins el Collet de Sant Martí on l’Aina m’ espera. Caminar pel Pla de la Calma m’ ha anat refent. Passem per les runes del cafè  i a un quart de deu arribem a Colformic on fem la primera aturada i esmorzem. Pugem seguidament cap el Matagalls direcció al Pla de la Barraca, on seguim el corriol que passa per sota del Turó Gros fins a fer el cim. Baixem cap a les Farreres (Sant Marçal) pel mig del bosc, tot trepitjant una extraordinària catifa de fulles pròpia del temps, fins arribar al segon avituallament, just a tocar la carretera que mena a Viladrau. Ja només ens queda el tram fins a Santa Fe (no ens dona temps ni tenim masses ganes de pujar a les Agudes). Finalment anem direcció a Riells per un còmode camí de baixada envoltat de castanyers, alzinars i amb els rials plens d’aigua, on arribem a les sis de la tarda. Fem el resopó tradicional al Restaurant de Riells. Enguany, com és de consuetud en la travessa, se’ns demana pels organitzadors fer un breu relat poètic sobre el coratge i s’ atorguen els premis de l’ edició passada. El primer premi li donen a un atlètic i hermòs participant.  Fins l’ any proper.    

TOT PUJANT PER COFORN.

0
Pujem cap a Coforn, pel camí que hi ha al costat del rec del mateix nom. El color groguenc dels arbres s’ha anat perdent, per la caiguda de les fulles provocades per les darreres pluges. Sembla que ha nevat prou a partir d’aproximadament uns dos mil metres, doncs els cimals  ja no es veuen únicament emblanquinats sinó que el seu relleu ha estat modificat pel gruix del mantell nival. Hem sortit de Prats a tres quarts de deu del matí, amb la plana cerdana completament emboirada, però just a l’entrada de Ger, el sol ha fet acte de presència, escalfant-nos amb els seus raigs matinals. Arribats a Coforn hem agafat el sender que mena a Montmalús, però amb l’ intenció de desviar-nos al Collet d’ Espolla, cap a Grèixer i fer el camí de retorn per All. Un matí tardorenc apropiat per fer la reflexió electoral que fa quinze dies se’ns demana, només trencat pel petit ensurt de la caiguda de “l’Enrique”, per un moviment en fals del seu cavall, sense més conseqüències.   

ESQUÍ A LLÍVIA, HA COMENÇAT LA TEMPORADA?.

0

Avui a Llívia semblava que havia començat la temporada d’ esquí. Aprofitant la baixada del carrer que porta al camp de futbol, s’ha instal·lat una pista d’ esquí, no amb neu produïda per canons, sinó dipositant gel industrial granulat que després de trepitjar, ha anat adquirint una textura similar a la neu primavera endurida. Les primeres baixades han estat del tot satisfactòries, causant l’ estupefacció dels afeccionats que ens ho miràvem. Demà i demà passat es celebraran les competicions d’eslàlom i d’estil lliure. Just al costat i dins del camp de futbol, esta previst ubicar els expositors de les estacions catalanes del nord i del sud, les institucions, les entitats, el racó gastronòmic i les marques esportives que mostraran les tendències de la nova temporada en tot allò que fa referència als esports de neu. Tot plegat un bon auguri per la nova temporada d’hivern en el Pirineu català, que si el fred i la neu acompanya està previst començar a primers de desembre.

PIC DE COMABONA (2.547 M.).

0

Sortim del Refugi de Prat d?Aguiló (1.966 m), amb l’ Aleix (3 anys) i els seus pares, David i Mar, la Carla (8 anys) i un servidor quan són les nou en punt del matí. Comencem a caminar per un corriol senyalitzat com a PR C-124. Deixem a la nostre dreta el camí que, pels Collets, ens menaria a Prat de Cadí, que ens queda a ponent. Després de passar pel costat de la font i d?una estació meteorològica, el pendent augmenta sobtadament, pel mig de la tartera que va fent giravolts fins el Pas dels Gosolans (2.435 m), on deixem els dos nens i la Mar (a la fotografia). Jo i en David continuem amb l’ intenció de fer el cim mentre gaudim de les magnífiques vistes entre el Berguedà i la Cerdanya. Seguim l’altiplà passant per sota del Pic de l?Aguiló (que deixem a l?esquerra) i així que guanyem una mica d?alçada el cimal  es fa ben proper. Ens enfilem pel Puig de la Font Tordera i desprès d?un collet som al Comabona (2.547 m). De retorn a casa rebem la trista notícia de la mort del “Pare Joan” que  de ben segur ha commocionat a la majoria dels mataronins que vam tenir la sort de coneixe’l.  

CIMS EMBLANQUINATS I TRAMUNTANA.

0

Tota la nit ha bufat la tramuntana amb força i només aixecar-me em trobo el Carlit i el Puigpedrós i mes enllà a la vall del Querol, el cim del Fontfreda emblanquinats. No té res de sorprenent, però  la natura malgrat els canvis climàtics, sempre és fa present i modifica el nostre comportament quotidià. Necessitava assaborir els primers freds i m’ he deixat amorosir pels colors de la tardor, mentre passejo pels voltants de l’ enclau, el que em permet enfotreme’n dels estats que imposen límits artificials al meu país. Començo una nova setmana amb el que em sembla una bona senyal, mentrés recordo les paraules de l’amic  a qui sempre em trobo extraordinàriament positiu i quin tarannà envejo. Jo i la resta preocupats i ell afirmant que no és ni un il·luminat ni un suïcida, simplement un pragmàtic amb somnis. La tramuntana s’ha emportat , per uns dies l’ anticló, que a la plana havia viciat l’ aire i  aquí dalt ens ha emblanquinat els cims. De ben segur que es un bon auguri. Oi que sí company?.  

PUIG DE DÒRRIA A CAVALL.

0
Divendres al vespre ens havien portat els cavalls a l’hípica de la “Ruta de la Cerdanya”, just a l’ entrada de Puigcerdà. A dos quarts de nou del matí del dissabte, sortim  del centre d’ equitació i agafem el camí que ens porta al poble de Vilallobent, des d’on seguim les marques del GR-11 que comença a pujar fortament en direcció al coll de Marcer. Es tracta de l’ antic camí dels Carlins – això es el que indica el rètol de la sortida del poble -, que en direcció a Dòrria passa per la pleta i el refugi de Vilallobent. Som sis genets. En Joan i la seva filla Marta, en “Luis”, “el Chileno”, la seva filla Yanira i la seva amiga Laura. Ben aviat  comprovarem l’ofici del xilè, de professió vaquer a cavall en els Andes xilens i cerdà des de fa anys,  que al veure la pèrdua d’ una ferradura a l’euga de la Marta, abans de frustrar la sortida, tot dient deixeu-me buscar, ha fet una demostració del que suposa no deixar mai res per perdut. Sense cap eina ni material de ferrar al seu abast i a partir d’ una grapa de ferro que ha trobat entre les restes d’una antiga tanca pel bestiar, després de treure-la amb la navalla i deixar- la completament plana l’ ha migpartit amb la navalla i l’ ajut d’una  pedra, per acabar ferrant provisionalment  l’euga. Tot això li ha portat una hora de feina, deixant-nos a tots més que bocabadats. El temps perdut ha fet inviable pujar avui fins el cim del Puigmal que era el nostre objectiu. Però ens ha permés seguir fins el cim de Coma Morera, deixant a la dreta la Creu de Maians i continuar per l’esplèndida catifa verda de l’altiplà que forma el pla  de l’ovella morta, el de Comanera, les Salines i la serra de Gorrablanc fins ben aprop del Puig de Dòrria on hem dinat. Després de fer mitja volta, tornem al lloc de sortida quan en el meu rellotge són dos quarts de sis de la tarda.

RUTA A CAVALL: DE PRATS A L’ESTANY DE MALNIU.

0
Per anar l’ estany de Malniu des de Prats, hem fet una marrada per acostar-nos al foc que va començar ahir divendres, al Bosc de la Tor a la vall del Querol entre els pobles de Cortvassill i Quers. Tot i que les flames ja estaven del tot controlades, per por que revifés els avions – que anaven a carregar l’ aïgua al pantà de Matamala – i els helicòpters sobrevolaven l’ indret remullant el bosc per  apagar- lo definitivament, el que han aconseguit pels voltants del migdia. Per veure les feines dels bombers del nord i del sud hem anat primer de Prats a Guils, pujant a Fontanera pel camí vell, podent observar l’ anada i tornada dels mitjans aeris en l’ extinció de l’incendi. Al arribar a Pla de Fontanera hem anat pujant pel mig del bosc, fins el refugi i el pla de la Feixa, on ens desviem pel camí que mena a l’ Estany de Malniu on hem donat descans als cavalls i aprofitem per a dinar. Després tot de baixada fins el Refugi de Malniu , on optem per baixar pel costerut camí de les deveses ( que forma part de la ruta del estanys Amagats) fins a Meranges. Passat el poble,  ens tornem a desviar pel camí de Grèixer per des d’ aquí retornar a Prats. Una ruta que amb les parades obligades hi hem esmerçat aproximadament unes vuit hores. Que tingueu una Bona Diada Nacional. //*//

TOSSA D’ ALP (2.537 M.).

1
Publicat el 19 d'agost de 2011

Quedo amb l’Enric per fer el cim de la Tossa d’Alp. Començem a caminar des de Masella, seguint les marques del camí, núm. 743, que mena al coll del Pal. Quan portem uns tres quarts d’hora ja som a la pleta Castany, pel que  ens desviem tot seguint les marques del sender 742, que remunta cap el Pla de la Corda , Set Fonts i des d’ aquí assolim el cim de la Tossa d’ Alp o Pedró dels quatre Batlles (res a veure amb el que hi ha al Port del Comte amb el mateix nom) en dues hores. Proper al cim es troba el refugi del Niu de l’Àliga on ens refresquem i  recuperem forces. Com que es un dia molt clar gaudim de les vistes que ofereix l’indret als quatre vents. Des del Montseny al Cap de Llitset, Rasos de Peguera, Port del Comte, Serra del Verd, Pedraforca, Serra del Cadí d´una banda i el massís del Puigmal de l’altre. Al nord, Carlit, Puigpedros, Tossa Plana. Perafita entre molts d’altres. Fem la baixada seguint les pistes que baixen al cap del bosc i ens desviem a la dreta per ja dins del bosc anar de retorn al Pla de Masella.

 

SENDERS D’ALP: DE PRATS AL TOSSAL DE LA PIA.

0
Publicat el 15 d'agost de 2011
Teníem previst sortir a dos quarts de nou de Prats, en direcció al coll del Pal a cavall i estar de tornada com a molt tard a les dues dels migdia. No ha estat possible fer-ho i ens hem quedat a mitges, ja que a prop del Tossal de la Pia hem decidit donar mitja volta per ser de tornada a l’hora prevista. Hem sortit de Prats direcció Alp, passant per Mosoll. Al final de l’avinguda de la Molina (prop de la piscina) agafem el sender 732 que remunta la vall de la riera d’ Alp fins a la Molina. Es tracta d’un recorregut inicialment suau, que travessa un sector de prats, pero ben aviat tenim la sorpresa del dia. Trobem una barrera que impedeixi el pas dels cavalls, el que ens obliga remuntar per dins del riu, fins a superar aquest entrebanc, que ens fa  perdre molt de temps. Continuem per dins del bosc, molt obac i humit, per un corriol assenyalat amb el núm. 734, que en forta pujada ens acosta a la Font dels ocells. Un lloc per a descansar, però amb el refugi tancat. D’ aquí, enllaçem amb el tram final del sender 737, que de baixada farem sencer, que ens porta al fins al Pla de Masella on trobem el núm 743 que ens portaria al Coll del Pal. Al Tossal de la Pia, donem mitja volta i pel sender núm. 737, baixem directament a Alp, passant per Roca Castellana i pels terrenys de les Deveses, arribant a Prats a un quart de dues del migdia.

PIC DE CERTASCAN (2.852 m.).

0
Publicat el 13 d'agost de 2011
Sortim de Llívia, amb l’ Abdi que ha pujar expressament de Mataró per a fer el cim del Certascan. A, les cinc en punt del mati anem amb el cotxe en  direcció a  la Seu d’ Urgell,  Sort i la Vall de Cardós. La nostre  intenció és acompanyar a la Berta, en David, la Cristina i l’Aina a la segona etapa de la Porta del Cel que ja han començat. Farem junts amb en Paco ( pare de la Berta) el Pic de Certascan ( després en Paco decidirà baixar fins el mateix refugi). A Tavascan el recollim i a la sortida del poble, trobem la carretera secundària  que mena a les pistes d’esquí que es troben més amunt. A les Bordes de Grau ens aturem i trobem als expedicionaris. Ells començaran a caminar des d’aquí, nosaltres anirem amb el 4×4 més amunt just passat les Bordes de Quanca, en que surt una pista per la dreta que puja a la Pleta de la Palomera (en bon estat, només per  a tot terreny). Deixem el cotxe a l’alçada del GR que passa paral·lelament per sobre de la pista. Enfilem el GR , per a dins del bosc i amb deu minuts sortim a un prats on es troba el poble solitari de Noarre on retrobem els companys. Al mig del poble veiem les senyals que marquen el camí que travessa prats i antics conreus que ara semblen abandonats. Ens endinsem pel bosc on predominen els bedolls. Arribats al fons de la vall, el sender puja per l’esquerra i s’enfila de valent per sortir a Pleta de Guerosso. Seguim pujant fins i a la Pleta Vella i després d’una altre pujada arribem a l’Estany Blau on fem el primer entrepà del dia. El voregem per la dreta i enfilem la coma fins el Coll de Certascan. Deixem les motxilles i remuntem la carena pel mig de la tartera fins el Pic de Certascan. Les vistes són fantàstiques: A l’ est  la Pica d’ Estats i el Comapedrosa, a l’ oest l’ Aneto, entre molts d’ altres. Baixem fins coll, ens despedim dels que fan la Porta del Cel i d’en Paco. Amb l’ Abdi,  baixem pel mateix lloc. Tot i que anem ràpids se’ns fa molt llarg i esgotador. Han estat cinc hores  i quart de llarga pujada i tres de trencadora baixada, però ha valgut la pena. A Rialp ens aturem per beure una cervesa i tot seguit cap a Llívia.

TIROLINES A PASSET.

0
Publicat el 9 d'agost de 2011

Per treure’ns les cabòries de sobre, després d’ esmorçar hem decidit aquest matí anar a l’ embassament de Passet una mica mes amunt del poble de Porte Pimorent a l’ Alta Cerdanya, que es troba a l’anomenada ruta dels llacs, que mena als estanys de Font Viva i de Llanós just a sota del massís del Carlit. Qualsevol pot tenir la sensació de volar sobre l’aigua amb les dotze tirolines que hi ha instal·lades, que amb diferents graus d’ emoció van d’un costat a l’altre. Si amb això no en teniu prou,  podeu acabar la jornada, amb un salt des d’ un desnivell d’uns vint-i-cinc metres. Cada any s’ha anat ampliant el nombre de tirolines i ara , segons ens diuen els monitors de l’indret,  es tracta del mes gran recorregut d’ aquests enginys de tot el Pirineu. Dues hores de divertiment dins un espai natural magnífic, en un dia que s’ ha aixecat finalment amb un sol esplèndid.

PUIGMAL (2.913 M) PER LA COMA DE L’EMBUT.

0
Publicat el 5 d'agost de 2011
Després d’esmorcar i a dos quarts de vuit en punt (3/8), sortim de l’alberg i baixem cap el santuari. Comencem a pujar pel costat dret del Torrent de Finestrelles, en paral.lel a la zona d’acampada i a la pista d’esquí de Finestrelles. Cinc minuts més tard, creuem el pont i seguim el mateix torrent on les marmotes i els isards ens surten al pas. La sorpresa serà més endavant i al mateix embut. Un ramat d’uns quaranta isards ens observen. Quedem bocabadats per la poca distància que ens separa. Els tenim gairebé  a tocar i no sembla que s’espantin. A partir d’ara la coma s’eixampla i  davant nostre tenim el massís del Puigmal. Progressem per un sender evident al mig de la tartera, que es fa molt feixuc i dur per la Carla, però amb paciència i ganes seguim fins a assolir el cim quan comença a tapar-se pels núvols. Només ens queda baixar fins Aiguaneix on l’ avi Joan ens espera tal i com havíem convingut el passat diumenge (31/7), donant així per acabada la travessa de la Carla: Del Ter al Segre.

DE COMA DE VACA A NÚRIA PEL CAMÍ DELS ENGINYERS.

0
Publicat el 4 d'agost de 2011

Sortim (2/8) a les vuit del matí, per enfilar el camí dels Enginyers, que comença just darrera del refugi de Coma de Vaca. Com que es tracta d’una variant del GR-11 (GR11-7), només ens cal seguir els senyals blancs i vermells, que vorejen els penya-segats sobre el Freser primer i les Roques de totlomón després. Tot i no tenir dificultat cal prestar atenció si ho fem amb infants ,  ja que en molts punts cal caminar per sobre de roques i es millor anar amb precaució. El recorregut es espectacular, molt bones vistes. i molts de gendarmes (agulles aïllades ). Després de passar pel Coll dels Homes ( es el que es veu a la fotografia) , entrem a l’ abrupte clot de Malinfern amb  un cable d’acer d’uns quaranta metres que fa de passamans per ajudar-nos a la pujada i un parell de ganxos que fan d’esglaons  que ens trobarem més tard. Naturalment amb la Carla he tingut que estar més atent pel possible vertígen. Hem passat amb precaució però sense cap problema. Més endavant trobem unes cabanes de pastor. A partir d’ aquí el camí es torna més suau. Passem per sota de la cabana de Pedrisses i amb poca estona ja  veiem l’alberg  del Pic de l’Àliga amb una estelada, que extraoficialment presideix l´indret. Després d’instal·lar-nos i dinar, baixem al Santuari on després de visitar la verge, posar el cap dins l’olla i fer sonar la campana, fem una passejada en barca pel llac i la Carla es dedica a jugar en el Parc Lúdic. Ens anem a dormir ben aviat doncs l’endemà ens toca fer el Puigmal per la Coma de l’ Embut i després fer la baixada cap a Aiguaneix i Les Planes a l’Alta Cerdanya, final de travessa. 

ULL DE TER, GRA DE FAJOL I COMA DE VACA.

0
Publicat el 3 d'agost de 2011

Diumenge només arribar a Ull de Ter i  deixar les motxilles al refugi, vam fer un petit tomb per veure l’Estany dels infants, a punt de desaparèixer i la font del refugi que gairebé ja no hi raja aigua (desviada pels desmunts fets per condicionar la pista d’ esquí del xalet). Pugem un petit tram de la canal de la sorra per a veure isards sense sort. L’escenari privilegiat i bucòlic dels  meus jocs i somnis d´infant, ja fa anys que fou malmès per un progrés mal entès del que tots, sense excepció, en som responsables. Entenc que la Vall de Camprodon necessiti pel seu desenvolupament turístic de l’ atractiu que suposa una estació d’esquí. Però l’ impacte al paisatge, quan ja fa més de trenta-cinc anys de la seva inauguració, és encara massa brutal i confirma la poca sensibilitat que ha permés desmerèixer un dels millors entorns naturals de l’ alta vall del ter. Espero que en el futur, els dirigents de l’estació i les administracions implicades hi posin remei i facin compatible l’ esquí amb la defensa d’aquest espai natural. Dilluns (1/8) a dos quarts de nou en punt,  començem a caminar en direcció a Coll de la Marrana on es fan presents els isards i les marmotes. Al arribar-hi ens desviem en direcció al Gra de Fajol on ha desaparegut la Creu que hi va posar un centre excursionista del Baix Llobregat. Pel que sembla no ha estat una bretolada o un furt. Ens han explicat que qui l’ha tret n’ha volgut fer un acte de reinvindicació laic i naturalista. Després de fer el cim (2.708 m.), baixem per la bucòlica vall del Freser, sempre acompanyats dels xiulets i la presència de les marmotes. Pels voltants de l’una del migdia arribem al refugi de coma de Vaca on farem nit. Quan s’acosta el capvespre i a l’endemà a primera hora del matí, els isards s’ acosten al Refugi sense masses problemes. L’itinerari està marcat amb ratlles vermelles i blanques , essent una de les variants del  GR-11. Una ruta  molt fàcil i poc feixuga per la Carla, que ho ha fet amb comoditat i que ha servit per a descobrir el mon de l’ escoltisme. Una unitat de rangers de Cassà de la Selva, l’ha acceptat com una més del grup, pel que tota la tarda ha participat dels seus jocs. El refugi estava amb una ocupació del  cent per cent: Els escoltes, nosaltres dos, una família alemanya, un nombrós grup de mallorquins i una parella de les terres de l’ebre. La majoria  feien la ruta dels tres refugis. Un deu pels guardes dels dos refugis, molt atents amb tot allò que els hi hem demanat.