JORDI SURINYACH

Amb l’objectiu de preparar-nos per la segona travessa Ull de Ter-Eina, amb l’Alfons i en David hem planejat fer el circuit dels quatre Puigmals. Sortim de Llívia cap a l’ estació d’esquí de Puigmal d’ Er i al final de la carretera deixem el cotxe, seguim per la pista que ens mena al torrent d’Aiguaneix (2.077 m), on trobem les primeres marmotes, per agafar un camí que travessa el curs de l’aigua i s’enfila per l’esquerra. Continuem per un corriol que sense creuar al curs de l’aigua s’endinsa per la coma que hi ha entre el Puigmal, el pic Petit del Segre i el Puigmal de Llo. Continuem amunt vora el torrent i ara la vall es va eixamplant fins a la Font de la Ribera d’Er on ens trobem altre vegada marmotes. Pugem pel fons de la vall en direcció al coll entre el Puigmal de Llo i el pic, o Puigmal, Petit del Segre, pel mig del pedregam fins el coll que enllaça amb la carena que separa les valls d’Er i de Llo. Girem a la esquerra amb  curta ascensió fins el cònic cim de  Puigmal de Llo (2.801 m). Ara ens fem enrera per continuar fins el  pic del Segre (o Puigmal  del Segre de 2.843 m.). Tornem una altre vegada sobre els nostres passos  per fer el pic del Petit Segre (2.810 m.) – al fons de la coma de l’embut hi han isards -, i ara amb pujada molt mes forta cap el Cim del Puigmal o Puigmal d’Er (2.910 m.). Baixem per l’ altre costat fins Aiguaneix amb brusca baixada entre bàlecs i nerets.

Més de dos mesos i mig sense trepitjar el Pirineu i finalment poder-ne gaudir durant el cap de setmana mereixia una passejada. El matí d’aquest segon diumenge de juny  hem anat cap el Coll de Pimorent. M’acompanyen en Josep i la “Rosi” – amb la gossa Estel -, que no coneixen l’indret. Deixem el cotxe a l’ aparcament just a darrera de l’antic hotel que es troba al mateix Coll. Per darrera de les edificacions anem a buscar la pista que mena al Cortal Rossa. Puja amb molta suavitat fins arribar al refugi i després una mica més amunt amb facilitat s’ arriba al pla de Coma Rossa. Just al final i a la dreta del pla pla surt el camí que ens porta a la portella de Llanós, on començem a travessar congestes i veure un ramat d’isards sota les tarteres del cim de Fontviva. Quan arribem al Coll tenim unes magnífiques vistes al llac de Llanós i als cims que l’envolten – farcit de congestes que es resisteixen a desaparèixer -, amb el Carlit presidint tot el conjunt de pics i cimals. El pic de Fontviva ens queda a la dreta i el del Coma Rossa a l’esquerra. Per fer el primer, només ens  calia  pujar fins a un petit coll i després fer el cim en aproximadament uns trenta minuts. Però els meus companys no sembla tenir-ne masses ganes i decidim deixar-ho per una altre ocasió. La tornada la fem pel mateix camí, tot i que es possible des d’ aquí fer-ho per la vall d’en gràcies o baixant cap a Llanós, per després seguir el camí  que passa per sobre de l’ estany de Fontviva. La darrera possibilitat si es vol allargar encara més el recorregut, es  baixar des del llac pel camí dels enginyers per anar a sortir a l’estany de Passet.

Necessitava estirar les cames i aquest dissabte que finalment podia, he sortit de casa, a l’eixample de Mataró cap a dalt del cim del burriac. A un pas normal,  he esmerçat, segons m´indica “RunKeeper” exactament una hora, quaranta minuts i quaranta-sis segons, anant en direcció camí del mig, cross, veïnat de Madà – on s’ hi ha afegit l’ Aina-, Turó dels Oriols i d’aquí fins dalt el castell (l’ aparell assenyala una distància de 9,67 km). De baixada una mica més d’una hora, baixant trotant per la Torre Ametller fins trobar la carretera d’ Argentona a Cabrera i ja després a una pas normal fins a casa.  

Surto de la Vall d’hebron amb la intenció de “fer cim”, l’ objectiu el Turó de la Rovira de 268 metres d’altura entre els barris d’ Horta, el Carmel i el Guinardó de Barcelona. Tot i que en tot moment he vist les antenes que hi ha ben a prop del turó que mes o menys em guiaven, els sinuosos carrers, tots de pujada, m’han despistat una mica. Quan he arribat al Coll de la Teixonera, just per sota del Parc del Carmel, per després fer una petita volta just per sobre del parc del Guinardó, he arribat pel carrer de Labèrnia al cim del turó, autèntic mirador de la ciutat. Aquest és un espai on es conserven les restes d’una bateria antiaèria construïda durant la Guerra Civil espanyola per intentar defensar Barcelona dels atacs de l’aviació feixista. Després de la guerra, les estructures de la bateria van ser aprofitades per bastir-hi el conegut barri dels Canons que, ubicat dins de l’àrea de barraques del Carmel, va perdurar fins l’any 1990. He baixat amb rapidesa de retorn a la Vall d’hebron en el que estat una experiència de sortida urbana a la capital del país que ha estat molt interessant, al trobar-me en un indret que desconeixia del tot.

La possibilitat que Barcelona esdevingui seu dels jocs olímpics d’hivern de l’ any 2022,  no sembla que interessi, ni es veu com una oportunitat. La crisis, el desànim, la baixa auto estima, la necessitat d’estalvi i les poques ganes de fer volar coloms, són algunes de les raons que ho expliquen. Fixeu-vos que serien pocs els que donarien arguments climatòlogics – tot i la manca de precipitacions en els darrers hiverns, especialment enguany al pirineu més proper a la capital -, o mediambientals tot i que  també son molt importants. Més enllà  de considerar els mals presagis que afirmen que la única neu esquiable en el futur serà la que proposa una empresa holandesa amb un espai d’esquí “indoor” a prop del port de Barcelona, la candidatura  ja des de l’inici va començar amb mal peu. L’actual context no hi ajuda gens però tampoc  la situació dels esports de neu i gel i sobre tot la realitat d’unes estacions d’esquí, que en l’ immensa majoria foren situades en indrets poc adequats, estigueren mal planificades i han estat poc respectuoses amb l’entorn natural que els acull. En públic pocs  s’han atrevit a criticar la proposta olímpica per no agreujar a les comarques de muntanya que des del primer  moment s’ hi van mostrar favorables, però  començar a ser hora d’ atrevir-se a dir que pel desenvolupament d’aquestes comarques hi han altres pioritats. Les activitats a muntanya s’ han de fer sempre amb absolut respecte al paisatge i qualsevol esdeveniment esportiu, que s’hi vulgui organitzar exigeix garantitzar que l’impacte ambiental sigui el menor possible. Les administracions han d’evitar la construcció d’apartaments i hotels al costat de les estacions, potenciant en canvi les inversions en els pobles. Com que les pilones dels remuntadors i algunes altres infraestructures no es poden excloure de l’esquí, caldrà més exigència i cura per no afegir més elements aliens al paisatge. El respecte a la muntanya, suposa limitar zones perquè la fauna i la flora es mantingui i desenvolupi sense problema i sobre tot organitzar una oferta més  àmplia i de qualitat dels esports de muntanya, que fomentin les disciplines menys agressives, modulant la demanda assegurant la desestacionalització de l’oferta turística i definint les prioritats, no per limitar les possibilitats turístiques, d’esport i esbarjo de l’alta muntanya, sinó per fer-les sostenibles i duradores. Un plantejament aquest que ningú ha explicat que existeixi en la proposta olímpica de Barcelona, més enllá de la justificació d’un nou “manà” basat en inversions poc rendibles, amb la promesa d’ un creixement que no s’adiu al moment que vivim.  La paradoxa és que el nou somni olímpic hivernal de Barcelona es diluirà , no tant perquè siguin molts els que facin aquesta reflexió, sinó sobretot perquè a la capital de l’estat han decidit organitzar una altre festa, frustrant la que a Barcelona s’organitzava. Al final i per caràmbola,el nostre capteniment l’aconseguirem gràcies a la Sra. Botella per la seva ocurrència al presentar la candidatura olímpica de Madrid per a l’estiu de l’any 2020.            

🙂 ||*||

🙂

En “Torredembarra”, nebot afegit des de fa més d’una década, ha vingut a Llívia acompanyat d’ una nòvia portenya d’una altura “NBA”, similar al personatge de referència, ha gaudir de la neu. Enguany encara no havia aparescut tot i que estava convençut que ho faria tard o d’hora. Ha triat el dia i el moment més adequat. Després de les gèlides fredorades de les darreres setmanes que havia convertit en un autèntic suplici les darreres esquiades. El bons temps els hi ha donat la benvinguda i tots ho hem agraït. Avui dissabte de bon matí cap els Angles, l’estació catalana del Capcir, on ens hem trobat un sol esplèndid, gens de vent, temperatura normal per l’ època i neu pols en òptimes condicions. Hem repetit com fa uns anys des del Roc d’ Aude, ha resseguir la carena del davant amb la mirada. Del Canigó fins el Puigmal. Com era obvi, en el moment d’ anomenar el cim de Torre Eina, l’ acudit estava servit. Aquesta vegada no ha caigut diferenciar-lo amb la població  de Torredembarra, amb el que ja fa uns anys vaig batejar al  jove “surfista”.  

En Pol des de Pescara (Itàlia)  m’ envia una fotografia dels Apenins centrals, també anomenats Abruços. Molt a prop del mar Adriàtic i a uns quaranta-cinc quilòmetres de Pescara, es troba Passo Lanciano i Majelletta, dues petites estacions d’ esquí que aquest any tenen mes neu del que ara mateix hi ha al Pirineu Oriental tot i  trobar-se a una altura mes baixa si bé en les proximitats del cim de la Majella (2. 798 metres).

Divendres 23 de  desembre. Amb l’Aina ens hem agafat festa a la feina i hem anat  cap     a Formiguera, municipi nord-català de la comarca del Capcir de la qual és la capital històrica. A dos quarts de deu del matí ja ens trobaven a L’estacio d’esquí de “Formigueres”, en un dia amb sol, sense fred ni vent i amb neu suficient per gaudir d’un bon dia d’esquí. Hem parlat de fer quan sigui possible la ruta dels estanys , que s’inicia a l’aparcament de l’estació d’esquí i que ascendeix fins al serrat de la Calmasella, i tot  seguint els senyals amb marques grogues remunta la serra de Mauri, fins arribar just a sobre el circ de Camporrells, envoltat pels cims de Camporrells, de la Portella Gran, el Peric i el Petit Peric. Avui dissabte, abans de tornar a Mataró per a celebrar el Nadal, hem optat per fer l’ esquiada de la vigília del solstici a Font Romeu. Poca gent a l’ estació, en un dia de sol però ventós i fred. Que tingueu un Bon Nadal. 

La nevada durant tot el cap de setmana a la cara nord del Pirineu, ha deixat gruixos de neu relativament importants, el que permet pensar que per Nadal i Cap d’ any, gaudirem de l’esquí. Esperem que no s’ espatlli!. De moment avui hem fet les primeres baixades a Font Romeu i pel que ens han dit en els propers dies s’aniran obrint instal.lacions i pistes a les muntanyes del país. Esperem que aquesta sigui una bona temporada i que s’ allargui fins passat Setmana Santa. Per les comarques del pirineu  català, la neu té efectes molt positius per l’economia local. Després de llargues setmanes mirant al cel, els amants dels esports de neu hem pogut començar a lliscar, amb més garanties, muntanyes avall.

Tot i que la primera intenció era portar a la família Quilez  a donar un tomb pel cami dels llacs, que es troba sota les bulloses (racó, llarg, negre i pradella), ens trobem amb la sorpresa que en el Pla dels Avellans (1.712 m.), a prop de la sortida del telecadira del mateix nom de Font Romeu, han tancat la carretera. Deixem el cotxe en l’ aparcament habilitat a l’hivern i seguim tot pujant la senyalització groga del PR fins que arribem a una bifurcació, on trobem el GR que baixa de les bulloses fins a Bolquera. Prenem el camí que puja cap a la dreta evitant com podem el gel, tot travessant la desviació que mena al coll del Pam i anem pujant fins entreveure, ja no gaire lluny l’estany de Pradella (1.937 m.), tot i que la intenció era resseguir el camí que per la nostra dreta mena a l’ estany Negre, la queixa dels nens que tenen fred en fa anar cap enrera i després de jugar amb el glaç que cobreix l’estany, baixem pel mig del bosc per evitar algunes de les plaques de gel del camí fins arribar al cotxe en un passeig  matinal en el que hem esmerçat unes tres hores entre la pujada i la baixada.