JORDI SURINYACH

La majoria de les estacions d’esquí públiques (municipals) nord catalanes cada any donen per acabada la temporada a finals de març. De les dues privades, Font Romeu anuncia el tancament pel proper cap de setmana del tres d’abril i els Angles ho farà el dia 25. Tot això succeeix , com gairebé sempre en el Pirineu Oriental, just en el moment en que hi han més gruixos de neu. Però no era d’ això del que pretenia tractar en aquest apunt. Dissabte, a la cua d’un teleesquí del Puigmal,  em trobo a un grup d’uns deu infants de Perpinyà que fan la darrera esquiada de la temporada. Els acompanya un monitor del club al que pertanyen. Per no perdre’s, porten tots una samarreta sense mànigues que els identifica i que en idioma francès indica d’allà on son: “Pays Catalan”. No es que això em sorprengui. Com que la meva relació amb les comarques del nord és gairebé setmanal, estic més que acostumat a les expressions de regionalisme ben entès de la jacobina República del Nord, darrera el que s’amaga una més que progressiva i cada vegada més irreversible pèrdua d’identitat. Mogut per la curiositat pregunto als infants qui d’ells sap parlar en català.  Només una nena d’ uns deu anys em respon amb certa dificultat. M’ explica que amb els pares el practiquen i que a la seva escola – que no en totes -, hi ha assignatura de català. La resta dels seus companys, tots sense excepció han afirmat la seva catalanitat “departamental”, miren i escolten encuriosits. En això  consisteix l’accent català de  la república francesa.