Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Faraons, marcians i altres meravelles.

Joan Josep Isern (Enderrock 338, setembre de 2022)

El 19 de juliol de 1962 es va llançar des del cap Canaveral el Telstar, el primer satèl·lit dedicat a les comunicacions. Tot just un mes després arribava a les botigues un senzill de The Tornados amb una peça instrumental a la cara A escrita pel músic anglès Joe Meek i titulada precisament ‘Telstar’.

Recordo que aquells tres minuts -que començaven i acabaven amb una tosca simulació del so dels coets que impulsaven l’enginy i que, entremig, oferien una base trepidant de guitarres, baix i bateria i, sobretot, un omnipresent orgue amb una sonoritat que aleshores ens semblava d’allò més ‘còsmica’– van tenir un èxit immediat arreu del món fins al punt que encara avui reconec que m’emociono una mica quan l’escolto.

No és pas aquest el primer maridatge entre un fet històric i la seva plasmació en la música popular. N’hi ha una pila. Em remunto, per exemple, a 1922, quan l’arqueòleg Howard Carter va descobrir la tomba de Tutankhamon i només tres anys després un cuplet titulat ‘Tuthom-Jhama’ -que començava tot dient ‘A la Xina i al Japó / hi ha una gran revolució / perquè un savi sense por / ha obert la porta d’un faraó’– ja formava part de ‘Ric-ric’, un espectacle musical escrit per Manuel Sugrañes i Joan Company. Un ‘Tuthom-Jhama’ que quaranta-cinc anys després Guillermina Motta va recuperar per al disc ‘Remena nena’ (Edigsa, 1970).

La recerca d’altres mons ha atret sempre els músics, ja sigui en el passat sota la sorra d’un desert o en el futur. I de manera molt especial els habitants de Mart: els marci-ans. L’any 1959, tres anys abans del Telstar, l’argentí Billy Cafaro saltava a la fama amb ‘Marcianita’, una cançó dedicada a una imaginària noieta del planeta roig amb la qual el cantant pensava citar-se en un futur anterior al mític 1984 imaginat per George Orwell: ‘La distancia nos acerca / y en el año 70 felices seremos los dos’, diu la lletra.

Vuit anys després Manolo Díaz, un dels noms importants del ‘pop’ espanyol, es despenjava amb un invent en forma de disc senzill titulat ‘La canción ficción’ (Sonoplay, 1967) amb un parell de peces delicioses. La cara A es deia ‘Laboratorio’ i va ser una premonició del que després serien els nadons-proveta: ‘Oye: / el día que a los hombres nos construyan / en un laboratorio muy moderno / tendremos que llamarle mamá’. La cara B l’ocupava ‘Los marcianos’, als quals, com ja és habitual, se’ls descrivia com a molt més intel·ligents que nosaltres, però més lletjos.

Els efectes de so i els cors demostraven una certa evolució d’ençà de The Tornados però, escoltada avui, aquella ‘canción ficción’ combina la nostàlgia amb una miqueta de vergonya aliena. Uns arranjaments que, per cert, només un any després el grup madrileny Los Pekenikes va voler potenciar a ‘Cerca de las estrellas’, una cançó inclosa en el disc ‘Alarma’ (Hispavox, 1968).

I posats ja a dir-ho tot no podem deixar de banda que a casa nostra també ens vàrem interessar pels habitants de Mart. En aquest cas va ser gràcies a Jaume Sisa que va escriure uns deliciosos ‘Marcianitus’ per a un popular espectacle de Dagoll Dagom, ‘Nit de Sant Joan’ (Edigsa, 1981).

La fascinació pel enginys tecnològics, sobretot els que pertanyien a la branca de la comunicació, va tenir una protagonista excepcional. Em refereixo a la xilena Ana Nora Escobar, coneguda en el món de la faràndula com a Monna Bell, que l’any 1959 guanyava el primer Festival de Benidorm amb ‘El telegrama’, una cançó que era un exercici d’adaptació de la terminologia telegràfica als missatges entre enamorats, i l’any següent va enregistrar ‘Comunicando’, una altra pràctica que, en aquest cas ja denunciava els problemes que comportava xerrar massa per telèfon: ‘Quise decirte vida mia / lo que por ti yo estoy pasando /pero no pude, pero no pude porque estabas / comunicando, comunicando, comunicando’.

Deixo pel final la gran Lolita Garrido que el 1947 ja cantava a una futura televisió: ‘La televisión pronto llegarà / yo te cantaré y tu me veràs’. Nou anys després TVE feia les primeres proves i començava a donar-li la raó. I, de fet, aquí va ser quan la troca es va començar a embolicar…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!