Totxanes, totxos i maons

Fa uns quants any parlava aquí mateix (vegeu l’apunt) de les expressions familiars que anem atresorant des de la primera infantesa -allò que la senyora Ginzburg denominava el ‘Lèxic familiar’– i com amb els anys aquestes expressions van quedant soterrades en la memòria fins que un dia, per una feliç conjunció d’atzars, surten a la superfície.

Avui us explicaré, molt breument, com he retrobat una expressió de fa setanta anys que ja creia perduda: ‘Pum ayà yà’. La circumstància que me l’ha fet reviure és veure com el meu net Tom, d’un any i mig d’edat, comença a assolir el seu propi vocabulari per identificar -i comunicar-se amb el seu entorn- aquelles coses que l’interessen: pa, aigua, poma, hola, adéu, moto, cotxe, papa, mama, avi, àvia, …

La meva història és molt senzilla i si l’escric, més que per fer una gràcia a algú (que potser sí), és per deixar-la fixada i evitar que quedi engolida una altra vegada per l’oblit i es perdi definitivament: un dia de 1952 -jo tenia, doncs, dos anys- ma mare em passejava amb el cotxet per la Gran Via (vivíem a tocar de l’Escorxador, que aleshores es deia ‘Mataderu’) quan es va produir un fort espetec al xamfrà amb el carrer Entença. Podria ser una explosió fortuïta d’un motor en algun taller mecànic o, com ella mateixa em va explicar una vegada que li vaig preguntar, trets d’arma de foc causats per un atracament.

El cas és que aquella inesperada escandalera em va quedar prou gravada al cervell com perquè cada vegada que passàvem per allí etzibés a qui m’acompanyava un ‘Pum ayà yà’ que, en el meu llenguatge incipient, significava que havia sentit un soroll (un ‘pum!’) que s’escapava del normal allí on els meus dits assenyalaven (‘allà, allà…’).

Diguem-ho tot: en el manteniment d’aquesta frase -que sembla que feia molta gràcia a la gent gran de casa- va contribuir el fet que durant uns quants anys ma tia (ma mare, no tant) cada vegada que passàvem per aquell indret repetia la frase estrafent la veu i els gestos tot imitant-me (cosa molt típica de les tietes, com és sabut). Confesso que va arribar un moment que la cosa va deixar de fer-me gràcia però, mira, gràcies a aquella persistència he pogut escriure avui aquesta petita batalleta personal. Rescatar un tros del meu lèxic familiar, com si diguéssim…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!