Totxanes, totxos i maons

Fa bastant temps vaig tenir notícia que entre els centenars de llibres, llibrets, opuscles i memorials que va escriure Joan Amades n’hi havia un dedicat a la figura de mossèn Francesc Vicent Garcia i Ferrandis, conegut en el món de les lletres com El Rector de Vallfogona. No vaig amoïnar-me gaire per obtenir-ne cap exemplar perquè, per una banda, feia anys que el llibre era impossible de trobar i, per l’altra, perquè tenia el convenciment que en ser aquest 2023 Any Rector de Vallfogona algú tindria tard o d’hora la bona pensada de reeditar-lo, cosa que ha passat fa pocs dies.

Així doncs, quan el divendres, acabat d’aterrar de Florència amb l’A. i la nostra néta Mila, la Montserrat Úbeda -llibretera d’Ona Gràcia, la meva llibreria de confiança- va dir-me que acabava de rebre una novetat del Rector que segur que m’interessaria vaig saber que la meva intuïció no havia fallat i va faltar-me temps per anar-la a buscar.

I ahir, dissabte, dia que es complien exactament quatre-cents anys del traspàs de mossèn Francesc Vicent (i en la impossibilitat de desplaçar-me a Vallfogona de Riucorb on es va fer festassa de les grosses) vaig retre-li el meu particular homenatge llegint aquest recull en què el mestre Joan Amades aplega prop d’un centenar de narracions populars breus que la gent des de sempre ha atribuït, amb fonament o sense, a l’entranyable Rector de Vallfogona.

El llibre reprodueix en facsímil l’original que a la coberta de fa vuitanta-cinc anys deia: “El Rector de Vallfogona per Joan Amades. Narracions populars, Volum III. Barcelona-Gràcia 1938” i el publica Edicions Morera dintre la col·lecció L’Ermità de la qual aquest fa el número 14 (vegeu aquí). L’estudi introductori és d’Antoni Serés Aguilar, un expert de tota confiança en afers relacionats amb Joan Amades i, per acabar de destacar les meravelles que conté aquest llibre diré que el seu preu és de 15,00 euros. Vull dir que això és el que costa. Si em demaneu, però, quant val us diré que una fortuna perquè plaers com aquests gairebé no tenen preu.

És molt curiós el que passa amb el Rector de Vallfogona: jo encara recordo, de petit (anys 50 i primers 60), com no era gens estrany que el Rector aparegués a les converses en to de broma i com a protagonista de mil facècies que la imaginació de la gent encara aleshores li atribuïa. Si més no la gent més gran perquè recordo que l’àvia i mon pare en parlaven amb la mateixa simpatia que poc després posarien quan esmentarien els acudits de Joan Capri.

Així doncs, ahir vaig dedicar la lectura del dia al duet Rector-Amades, un tàndem realment infal·lible, i les meves bones intencions varen tenir premi. Un premi en forma de dues expressions que, soterrades en el fons del calaix de la memòria, ja havia oblidat i que se’m varen presentar davant dels ulls netes i polides, com acabades d’estrenar.

La primera és l’expressió ‘Etcètera, cua de ruc’ que la senyoreta Elisenda, una mestra que vaig tenir als nou o deu anys a la Academia Santo Tomás de la Gran Via de Barcelona, ens etzibava quan algun alumne volia estalviar-se entrar en detalls en les lliçons i tirava mà de l’etcètera. Ella ho deia tres vegades –Etcètera, etcètera, etcètera…-, feia un segon de pausa i enravenant el dit índex acabava la frase amb un contundent –Cua de ruc!!!– És a dir, el recurs dels qui porten els papers mullats i no saben com sortir-se’n. Exactament com en la narració “Una altra del dinar que féu la serventa pel Senyor Bisbe”.

La segona recuperació és el nom d’una planta: la cagamuja (vegeu aquí), que en el glossari que hi ha al final del llibre es defineix com una ‘planta herbàcia del grup de les lletereses, robusta, pròpia d’indrets ruderals, les llavors de la qual s’usen com a purgants (Euphorbia lathyris)’ i que té un protagonisme important en la narració “De com va ésser més llest el Rector que l’escolà”. En aquest cas identifico el mot amb el que ara m’adono que era una deformació que feia mon pare quan algú de casa tenia necessitat que entrés en acció algun laxant, cosa força habitual en aquella època d’alimentació una mica precària. Mon pare, fent broma, ens deia que havíem de prendre ‘cagamutxo’ i tots enteníem què hi havia darrere d’aquest mot barrejat de català i castellà per bé que érem ben lluny de saber l’origen que el Rector de Vallfogona ja coneixia.

Cagamuja/cagamutxo, Cua de ruc… Un dissabte, com veieu, d’allò més ben aprofitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!