Totxanes, totxos i maons

Seguint els sempre assenyats consells de l‘A. visito l’exposició a l’aire lliure “Barcelona fotògrafes” (aquesta) que es pot veure fins al 6 de juny a la gran plaça de davant del Born. Allí on, orgullós, hi ha plantat aquell pal de 17,14 metres d’alçada amb una gran senyera onejant a la punta que molesta tant a la llopada del 155.

Tot just en el primer plafó que veig em trobo amb una imatge que de cop em catapulta cap enrere un munt d’anys: una fotografia de 1982 feta per Colita al terrat de La Pedrera ple de roba estesa procedent de la bugada d’algun veí de l’escala (és la que il·lustra la capçalera d’aquest apunt).

Més concretament, m’he sentit transportat als últims mesos de 1971 o als primers de 1972, quan jo ja havia acabat el servei militar i l’A. i jo buscàvem pis per poder-nos casar.

Abans d’optar pels pisos de propietat vàrem temptejar la possibilitat d’anar a viure a un pis de lloguer. Cada dia repassàvem la secció d’anuncis per paraules del diari (un vestigi que avui ja no recorda gairebé ningú) i marcàvem les ofertes que sobre el paper ens semblaven més atractives. Primerament telefonàvem per esbrinar algunes dades més enllà del que deia l’anunci i si el que ens explicaven ens interessava mínimament el pas següent era programar una visita al pis en qüestió.

Un dia el cor ens va fer un tomb: anunciaven un pis de sis mil pessetes de lloguer mensual a La Pedrera (sí, sí, la del passeig de Gràcia). Era un lloguer una mica més alt del que en principi ens podíem permetre però el fet de poder viure en aquell edifici tan notori potser sí que justificava el sacrifici.

Quan l’A. va trucar-hi una veu amb un deix de cansament gens dissimulat ens va fer tornar de cop a la vida real. Es tractava d’un error del diari a l’hora de publicar l’anunci perquè, senzillament, en el preu del lloguer hi faltava un zero més. I no pas a l’esquerra.

Com era d’esperar, a la vista d’aquella ganga, un munt de gent havia trucat a aquell número i la veu femenina que en aquella ocasió va atendre a l’A. abans de penjar va acabar la conversa amb un ‘Ja s’ho podien haver imaginat, que era una equivocació’, que era una manera més o menys dissimulada de dir-nos pallussos, passerells i poca-penes. I imbècils.

Val a dir que, després de temptejar durant unes quantes setmanes el mercat barceloní dels pisos de lloguer ja ens imaginàvem que allò de La Pedrera no podia ser normal, que hi hauria alguna trampa entremig, i que, per tant, tard o d’hora no tindríem més solució que passar a la fase B; és a dir, canviar de bàndol i anar al mercat de pisos de compra. Que és el que vàrem acabar fent.

La vida és dura, però no us amago que aquell dia, durant l’estona entre la descoberta de l’anunci i la trucada de l’A., em van passar pel cap unes quantes imatges del que seria viure en aquells pisos de passadissos corbats, pocs angles rectes i balcons amb baranes impossibles que havia parit Antoni Gaudí. I entre aquelles imatges, ho puc jurar, hi havia un parell de filferros al terrat plens de mitjons, calçotets, samarretes, calces, camises i llençols pertanyents a la família Isern-Rabella.

La foto de Colita porta data de 1982. És a dir que, seguint la meva pel·lícula mental, l’A. i jo, després de deu anys vivint-hi, seríem ja uns inquilins de La Pedrera d’allò més veterans. Com aquell qui diu, amb dret a filferros reservats per penjar-hi sense problemes la bugada entre vigilants de pedra disfressats de xemeneies.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!