Totxanes, totxos i maons

El proper 30 de novembre Francesc Parcerisas complirà vuitanta anys i la seva activitat com a poeta, traductor i activista cultural demostra que està en plena forma.

De cara a aquest Sant Jordi ens ofereix ‘Branquillons’, una petita peça d’orfebreria en forma de recull d’una vintena escassa de poemes que graviten al voltant de la vellesa, el pas del temps i la pèrdua (d’éssers estimats, de forces…)

L’edita, des de València, Edicions 96.

Us en reprodueixo una mostra:

EL POEMA D’AMOR

Em fa gràcia que sempre em demanis un poema d’amor

–i m’incomoda una mica, només una mica,

perquè no tic cap poema per a tu

i perquè no sé com escriure’l–.

Penso en la selva de l’Amazònia, i no em serveix;

o en els moments joves de passió, ja caducs;

penso en les joguines que els nens volen,

i en les que de debò tenen,

i en les que se’ls trenquen.

Penso en el que t’agradaria sentir,

i sé que no vols auguris nobles, estrafets,

sinó allò que a mi em vingui de gust dir.

Potser si em trobes un paper a la butxaca,

o uns gargots en un sobre estripat,

t’adonaràs que quan soc sol, a casa,

de tant en tant provo d’escriure el teu poema…

Inútilment, perquè penso massa

en el poema que voldria per a tu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!