Totxanes, totxos i maons

Hem vingut al món a jugar

(Article publicat a Vilaweb el dilluns 20 de novembre de 2023)

(Podeu llegir-lo també aquí)

“El joc és més antic que la cultura i som humans perquè juguem.” Ho escrivia el 1938 l’historiador neerlandès Johan Huizinga a ‘Homo ludens’, llibre que defensava la tesi que abans de ser ‘faber’ –és a dir, “home que fabrica”– els ‘sapiens’ vàrem ser ‘ludens’, és a dir gent juganera.

Juguem amb les paraules i els significats per fer sortir una atàvica pulsió interior que ens mena a descriure els conceptes i les coses de manera com més envitricollada millor. I a divertir-nos mentre maldem per desxifrar-les.

De tot això, ens en va parlar de manera enciclopèdica –i fins avui no superada– Màrius Serra en la monumental ‘Verbàlia’, publicada l’any 2000 a la Biblioteca Universal Empúries. Però en paral·lel als esforços de l’enginy literari de què parlava el ‘tractatus’ de Serra, circula també un amplíssim repertori de jocs d’una altra mena que també han ajudat a configurar els contorns del nostre ‘Homo ludens’ d’ençà del Joc Reial d’Ur, que es jugava a l’antiga Mesopotàmia i que es va crear al mateix temps que l’escriptura, fins ara mateix. Em refereixo als jocs de taula, que abasten un arc temporal de quasi cinc mil anys i que, per tant, portem incrustats a l’ADN individual i social.

En aquesta variant del joc tenim a casa nostra un altre savi de coneixements enciclopèdics i prestigi internacional: es diu Oriol Comas i Coma i fa una pila d’anys que el seu nom va estretament associat al concepte de “jocs de taula”, no solament com a difusor i practicant empedreït; també com a catalogador, col·leccionista i creador.

Al començament, el gran Tísner

Si la memòria no em falla, la primera notícia que em va arribar d’Oriol Comas es remunta a l’any 1990 arran d’un primer Campionat Escolar de Scrabble en Català que va dirigir el mestre Tísner i al voltant del qual es van conjurar la majoria de noms que d’aleshores ençà hem associat a l’enigmística i als jocs. En català, és clar.

L’impacte de l’Scrabble a casa nostra va ser molt remarcable d’ençà del primer moment. Recordo amb gratitud les sessions setmanals nocturnes al bar Queimada i també la llarga temporada que a les pàgines d’entreteniments del diari Avui hi havia una secció, pionera a la premsa europea, amb un problema de Scrabble que gestionava cada dia Miquel Sesé.

Deu anys després d’aquells inicis trobem Oriol Comas al costat de Lluís de Yzaguirre com a autors del Diccionari Oficial de l’Scrabble en català (Enciclopèdia Catalana, 2000). Cinc anys més tard, el març del 2005, va publicar ‘El món en jocs’, editat per RBA La Magrana, i, simultàniament amb la sortida del llibre, al Museu del Joguet de Figueres es va fer l’exposició “Més de 100 jocs indispensables”, en què tot allò que el lector trobava descrit en paraules al llibre ho podia contemplar directament gràcies, en gran part, al vessant de col·leccionista, ja esmentat més amunt, de l’autor.

A partir del juliol del 2007, Oriol Comas va dirigir una esplèndida col·lecció de llibres de butxaca dedicada als jocs i editada per RBA. Va ser un projecte sorgit amb la pretensió de posar al mercat una dotzena de títols cada any i que va deixar-nos llibres de gent tan notable en el gremi lúdic com Robert Abbott, Angela Dunn, Henry E. Dudeney, Martin Gardner, Jordi Fortuny i Sid Sackson. Més cap aquí, Oriol Comas ha dirigit durant els deu primers anys el festival de jocs Dau Barcelona, una cita obligada cada mes de novembre que l’any passat va superar els trenta-cinc mil visitants.

Gran format i impacte visual

Ara Oriol Comas ens presenta la primera part d’un projecte de gran volada. Un llibre de format gran i de fort impacte visual titulat ‘Un món de jocs’, i de subtítol: ‘Una història dels jocs de taula: del Joc Reial d’Ur al Monopoly’. És a dir, l’arc d’aquells quasi cinc mil anys que deia més amunt fins el 1960. I centrant-nos en les xifres, cinquanta-tres jocs en total. El llibre l’edita Sugaar Editorial amb la participació de la Fundació el Cercle i la Companyia de Jocs l’Anònima, i ha sortit també en versió castellana.

La primera impressió que transmet al lector ‘Un món de jocs’ és la condició de poderós antídot contra la creença que això de jugar és una activitat infantil o una manera com una altra de fer passar més de pressa el temps. Ben al contrari, Oriol Comas ens demostra que el joc és una experiència cultural de primera magnitud perquè ha estat present a totes les civilitzacions que fins avui han poblat la Terra. I que, a més, ara mateix vivim una nova edat d’or de la creativitat i solucions gràfiques a l’hora de concebre nous artefactes per a fer jugar el personal.

La prova d’això que dic és que el segon volum d’aquesta obra aplegarà un nombre de jocs notablement superior al del que ara tenim a les mans. I tots creats del 1960 ençà.

Una tria personal i fonamentada

Val a dir que l’estructura del llibre en tres parts, la tria dels jocs descrits, les fotografies i els esquemes que els il·lustren, i la manera d’enfocar l’obra corresponen, com no podia ser altrament, al criteri fiable i fonamentat d’Oriol Comas. També l’important matís sobre què és el que entra en el contingut com a “joc de taula” i el que no. Per entendre’ns: tot i que el pòquer, la brisca, el mus, el bridge i similars són jocs que es desenvolupen generalment damunt d’una taula, cap d’aquests no entra en l’àmbit de la present enciclopèdia. Parlem, doncs, d’una selecció de cinquanta-tres jocs de taula que en tots els casos requereixen el suport d’un tauler.

Val a dir que, tal com els veiem descrits i il·lustrats, no solament podem jugar sense problemes a tots els jocs continguts en aquest llibre; també ens expliquen unes quantes dades bàsiques de cadascun. És a dir, nombre de jugadors, edat mínima i durada mitjana d’una partida. Quan és el cas, a la fitxa de cada joc trobem el nom de l’autor i la data de la primera publicació, a més d’un parell de pictogrames que ens orienten sobre la possible accessibilitat –temps que podem necessitar per entendre les regles i posar-nos a jugar– i, molt important, la possibilitat de poder-nos fabricar nosaltres mateixos el joc a casa.

Acabo amb unes paraules del prefaci escrit per Màrius Serra: “Posar-se a jugar implica suspendre el temps i entrar en un altre món, regit per unes altres normes. Ser-ne conscient dota la mirada del jugaire d’esperit crític i li permet desmuntar moltes fal·làcies de l’organització social que sovint ens han estat presentades com inalterables. Totes les societats humanes segueixen les seves regles del joc, moltes vegades inconfessables.”

Hem vingut al món a jugar. Juguem, doncs, que el món s’acaba!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!