Totxanes, totxos i maons

La bona gent de Pòrtic Edicions m’ha fet arribar un llibre de Joan F. Mira que acaben de publicar. Es tracta de ‘Papers de la roda del món’, una selecció d’articles apareguts a la premsa –principalment al diari Avui, al Quadern del diari El País i al setmanari El Temps— entre els anys 2010 i 2017. La tria l’ha feta el filòleg i escriptor Carles Fenollosa que en el pròleg ens ofereix una aproximació molt entenimentada a la vida i l’obra de Mira i explica com s’ho ha fet per plantar-se davant d’un conjunt prou extens de textos com els que tenia entre mans, uns set-cents pel cap baix, i fer-ne una tria amb criteri i endreça que ajudi el lector a conèixer més profundament el pensament del mestre Mira, sens dubte l’últim clàssic que ens queda.

Fer una immersió en l’obra periodística de Joan F. Mira per extreure’n una selecció no és cap feina fàcil. Sobretot perquè les servituds editorials obliguen a posar límits a l’hora de triar, cosa sempre dolorosa quan estàs en contacte amb tantes dosis de seny i de talent com les que habitualment destil·len els textos del mestre. Parlo amb coneixement de causa: fa uns quants anys l’Editorial Bromera em va encarregar que preparés una antologia d’articles que inauguraria una col·lecció que es va denominar Biblioteca Joan F. Mira. Com és el meu costum vaig complir els terminis que se’m varen fixar i el mes de juny de 2009 el llibre (vegeu-lo aquí) arribava a les botigues. D’aleshores ençà la Biblioteca JFM s’ha incrementat, si no m’erro, amb tres o quatre títols més.

Aquests ‘Papers de la roda del món’ que ara ens arriben apleguen prop d’una seixantena de textos periodístics que Fenollosa ha distribuït en tres epígrafs: el primer l’ha titulat ‘Luxes necessaris’ i conté articles sobre literatura, lectura i escriptors; el segon es titula ‘Històries, cultures i nacions’ i el tercer ‘El món d’avui’. He llegit el llibre amb l’avidesa de costum quan es tracta de coses del mestre Mira i m’ha semblat, com no podia ser altrament, un paper molt recomanable.

Ja avanço que no en faré cap ressenya, però sí que vull aturar-me una mica en un fet sobre el qual tinc la impressió que no s’ha parlat gaire i que en aquesta novetat d’ara podríem dir que està subjacent: ¿per quin motiu l’obra periodística de Joan F. Mira s’acaba l’any 2017 (i, a més a més, d’una manera abrupta i, ja ho avanço, no gaire edificant)?

Miraré d’explicar-ho fins on jo sé…

Em consta que un servidor no era, ni de bon tros, l’única persona que quan li arribava El Temps el primer que feia era buscar l’última pàgina i llegir l’article d’en Mira. Una presència habitual a la revista des de feia un munt d’anys i que era, per dir-ho breument, una de les ‘marques de la casa’. Una marca ben noble, certament.

Aquella idíl·lica situació es va estroncar sobtadament el maig de 2017. En el número 1718, del 16 de maig, va aparèixer en el lloc de sempre –la  secció ‘El temps que corre’— l’article de Joan F. Mira. Es titulava ‘França, Le Pen, Macron…’ i res en el seu contingut (comproveu-ho aquí) feia pensar que era l’últim que sortiria. La setmana següent, davant de la sorpresa de tots els lectors, l’escriptora mallorquina Llucía Ramis estrenava una secció a la mateixa pàgina titulada ‘Mercat dels encants’ i del mestre Mira ja no se’n va tornar a parlar.

Els orígens d’aquesta poc exemplar història comencen una mica abans, però. Més concretament el mes de març d’aquell mateix 2017 quan Eliseu Climent, editor i màxim responsable del setmanari, va nomenar el periodista i historiador Borja Vilallonga (vegeu-lo aquí) director d’El Temps. Amb una mica més de trenta anys –va néixer el 1985– el senyor Vilallonga es va considerar investit amb prou autoritat per fer una intensa renovació del setmanari. Una renovació sobre la qual l’únic que diré és que li va permetre desfer-se del veterà col·laborador d’una manera fulminant i sense cap explicació.

No cal dir que aquella defenestració es va fer sense informar als lectors i als subscriptors del setmanari i així va ser com, la setmana següent, ens vàrem trobar amb la inesperada desaparició de l’article de Joan F. Mira. De seguida, a través de les xarxes vaig començar una campanya de missatges en els quals demanava públicament als màxims responsables d’El Temps una explicació del que havia passat. Tres o quatre dies després vaig rebre una trucada telefònica de l’editor de la qual vaig treure la conclusió que deplorava com jo aquella decisió però que no va voler obstaculitzar ni desautoritzar la feina del nou director (*).

Aquesta conversa telefònica la tenia cap al 20 de maig aproximadament, però a la història li esperava un final encara més esperpèntic. El mes de juliol, tot just dos mesos després, el senyor Borja Vilallonga va fer saber a Eliseu Climent que deixava la direcció de la revista perquè li havia arribat una oferta de feina que considerava que no havia de refusar. Seré breu i pietós (i no faré cap comentari perquè l’oferta es comenta sola): era d’El Periódico.

Coneixedor d’aquesta poc edificant història esperava que la recopilació d’articles que acaba d’editar Pòrtic inclogués aquell article –l’últim– del 15 de maig. I posat a demanar esperava també alguna explicació –o esment, si més no– sobre aquell lamentable episodi. No ha estat així. A ‘Papers de la roda del món’ l’article més tardà que Carles Fenollosa ha triat dels que Joan F. Mira va publicar a la revista El Temps és l’avant penúltim.  Es titula ‘Urinari’ i va publicar-se en el número 1716 del 2 de maig de 2017. El trobareu a la pàgina 66.

Tot plegat em sembla una història molt poc edificant que hauria estat oportú de conèixer amb detall aprofitant l’oportunitat d’aquesta tria dels últims articles publicats per Joan F. Mira. Desconec si es tracta d’un oblit, de desconeixement o d’una consigna donada a l’antòleg –quatre anys més jove que el director Vilallonga— per no fer-ne cap esment ni complicar-se la vida. Respecto l’opció triada, és clar; però no la comparteixo. Per això he escrit el que acabeu de llegir.

———————————————————————————–

(*) Tinc la impressió que encara queden moltes coses per explicar sobre els anys de lluita clandestina contra el franquisme. A tot arreu, però al País Valencià de manera molt especial. Personatges importants com els esmentats Mira i Climent, però també altres com, per dir només un nom il·lustre, Joan Fuster varen viure situacions complicades que amb el pas dels anys i l’evolució del país i dels protagonistes comportaven diferències i, amb tota seguretat, malentesos. Són coses complicades –i delicades– d’explicar, sobretot quan alguns implicats encara són vius. El mateix Joan F. Mira ha escrit dos llibres magnífics de memòries la cronologia dels quals, si continuava amb un tercer, l’obligava a entrar en aquells anys de lluites compartides. Fins on jo sé el mestre no té previst de continuar el relat de les memòries. D’una manera egoista he de dir que em sap greu, però ho entenc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!