Totxanes, totxos i maons

Abans de concentrar-me en un encàrrec que se m’ha fet per dia 3 d’abril relacionat amb el Centenari de la Revista de Catalunya començo la Setmana Santa agafant forces i llegint Josep Pla.

Més concretament, un text que, per a la meva vergonya, m’havia passat desapercebut. Em refereixo a ‘Un infart de miocardi’, un esplèndid relat sobre l’infart de miocardi que l’escriptor va patir durant la nit del 17 al 18 d’agost de 1972 (tenia setanta-cinc anys) estant tot sol al Mas Pla.

És el text que tanca ‘Notes per a Sílvia’, el volum 26 de l’Obra Completa i el trobareu entre les pàgines 527 i 565. El va escriure l’any 1973, molt poc abans que el volum sortís al carrer i us en recomano ferventment la lectura. Que no us passi desapercebut com ha estat, fins ara, el meu cas.

L’existència és fràgil. Tant, que fa que sembli que les coses es mantenen en una ordenada placidesa fins que, sense avisar, tot es capgira. El dia abans del desastre pot ser tan bell com la descripció que en fa el Mestre de Llofriu: “El dia 17 d’agost féu un dia d’estiu normalíssim. A primeres hores del matí bufà un gregalet lluminós, radiant. Es produí la calma de migdia i a primeres hores de la tarda s’entaulà un llebeig petit. Des d’una finestra de casa vaig veure que el ventet feia girar les llargues fulles del blat de moro, que la girada feia brillar les fulles i que aquesta botànica anava creixent. Són els insignificants plaers del petit propietari rural que mira des d’una finestra el camp immediat. Feia una tarda tan fina i tan suau  –tot i que per l’agost bull el mar i bull el most–  que vaig pensar en el mar. Vaig recordar aquella tarda del mar descrita pel senyor Ruyra. Quina meravella!”

Després d’una nit angoixant, el matí del dia 18 els masovers varen avisar al doctor Fuster, el seu metge de Palafrugell, que va aplicar-li uns primers auxilis d’urgència que varen mitigar els forts dolors que patia Pla. Tot seguit Josep Vergés, el seu editor, se’l va emportar en el cotxe per ingressar-lo a la Clínica Corachán de Barcelona.

Allí rebia algunes visites. I una de molt especial: “… un xicot de Palafrugell, vagament emparentat amb mi, que feia de químic a la casa. El jove portava els cabells llargs, era pàl·lid i feia cara de savi. Jo no el coneixia, però havia conegut els seus avis i coneixia els seus pares. Tenia una discreció diguem-ne barcelonina, però de vegades li sortia la terra de la seva procedència, que no és pas gaire convencional.”

Pla reprodueix molt detalladament la conversa amb aquest innominat ‘xicot de Palafrugell’ que, pel que conta, feia de químic a la Corachán. Tota la conversa és impagable, i molt especialment quan el Mestre s’empesca una meravellosa definició de la vellesa i de les xacres que comporta: “– En el curs d’aquests dies, ¿ha enyorat alguna cosa?  — Sí senyor: fumar cigarrets.  –Res més?  –Absolutament res més.  –¿Què representa, al seu entendre, un infart de miocardi?  —És l’entrada en la vellesa passant per la porta gran i sense gaires compliments. Com a cosa directa, no crec que es pugui demanar més.“

Una mica més endavant, parlant del vici de fumar –un dels hàbits que li prohibeixen, conjuntament amb el cafè i l’alcohol–, escriu: “Fumar ha consistit per a mi encendre el cigarret que he fet (lligant jo mateix el cigarret) tantes vegades com s’ha apagat. Durant aquests intervals he tractat de trobar un adjectiu o de lligar una frase. He gastat una enorme quantitat de cerilles -que després en digueren llumins. A l’estanc de Palafrugell jo sóc tingut per l’home que ha gastat més llumins de la localitat. Probablement és cert. Ara m’ordenen de deixar de fumar. Molt bé. Tractarem de deixar de fumar: la decisió és difícil, però tractarem de deixar de fumar. Ara, com quedarà la meva literatura sense pauses, més aviat meditada, tot i haver arribat a una certa facilitat, que vostès es pensen que és espontània i no ho és -en realitat és tot el contrari; ¿com quedarà la meva literatura, lliurada als adjectius espontanis, és a dir, profundament repetits, vulgars i adotzenats? Però no hi ha més remei: l’arteriosclerosi no té entranyes.” 

Ja teniu, doncs, una bona proposta de lectura per a aquest començament de Setmana Santa.

Una proposta que podeu completar amb un parell de bons articles:

• El primer és el que Joan F. Mira va publicar al diari Avui el divendres 10 de maig de 2013. Es titula ‘L’infart del senyor Pla’ i el podeu llegir si feu clic damunt d’aquest enllaç.
• El segon és titula ‘Josep Pla i el seu infart’, d’Elena Guardiola i Josep-Eladi Baños, del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la Universitat Pompeu Fabra. El va publicar l’any 2014 la revista ‘Annals de Medicina’ i el podeu llegir aquí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!