Vist el que va donar de si el debat del dijous passat al Kosmopolis sobre el canon literari català crec que s’imposa amb la màxima urgència que algú amb una mica de trellat fixi el canon… dels qui han de pontificar en els debats sobre el canon literari. (n’hi ha més) L’imparable Hèctor Bofill, que
M’ha sorprès força que la major part de comentaris que he vist publicats sobre “Pa negre”, la memorable novel·la d’Emili Teixidor, se centrin en la meritòria tasca de recuperació del llenguatge rural de fa 50 anys que hi ha en les seves pàgines i que, en canvi, no facin cap esment al que per a
Quan jo em dedicava a fer de jurat de premis literaris -una perversió que fa dos anys que ja he abandonat- tenia una norma que procurava seguir escrupolosament i que deia que la feina d’un jurat es desenvolupa en tres fases: llegir, fallar… i callar. (n’hi ha més) Potser són manies meves, ho admeto, però sempre
La darrera referència daliniana de l’estiu correspon a la lectura de “Dalí y otros amigos”, de l’arquitecte i dissenyador Oscar Tusquets Blanca i publicat -pèssimament, i ara diré per què- per la nova editorial RqueR. (n’hi ha més) M’havien fascinat -i així ho he manifestat públicament en diverses ocasions- els tres anteriors llibres de
La segona referència daliniana de l’estiu correspon a la relectura que he fet d’"Els colors de l’aigua", la magnífica novel·la d’Isidre Grau que va guanyar el premi Sant Jordi de 1985 i que era -i és- la punta de llança d’un projecte literari summament ambiciós. (n’hi ha més) Amb un dels capítols inicials més rodons
Fascinats per Valentí Puig (publicat el 15 de juliol). He de confessar que no acabo d’entendre la fascinació que la figura i l’obra de Valentí Puig suscita en bona part dels cervells pensants i escrivents d’aquest país. Atribuiu-ho, si voleu, a les meves limitacions però no hi puc fer més: detesto combregar amb rodes de molí. Si més
La fatiga de la ficció (publicat el 20 de juny). Dedico mig cap de setmana a la lectura de “D’Arbeca a l’Opus Mei”, les memòries del periodista Josep Pernau que La Campana acaba d’editar. És un encarrec del suplement de llibres de l’Avui que, curiosament, m’arriba en un moment en el que cada dia que passa em
De bona tinta (publicat el 23 de juny). Qui m’ho ha dit és persona formal i, per tant, em mereix tota la confiança: sembla ser que dies enrere es va celebrar un acte literari en una localitat propera a Barcelona en el que NO hi va intervenir en D. Sam Abrams.
He de confessar que no acabo d’entendre la fascinació que la figura i l’obra de Valentí Puig suscita en bona part dels cervells pensants i escrivents d’aquest país. Atribuiu-ho, si voleu, a les meves limitacions però no hi puc fer més: detesto combregar amb rodes de molí. (n’hi ha més) Conec tots els vessants de l’obra de Puig encara
Soy poco lector de poesía pero “Confieso que he vivido” me impresionó. (Miguel Rios a La Vanguardia del 6 de juliol de 2004) Una bonica aportació al centenari del naixement de Pablo Neruda que, precisament, se celebra avui.
Qui m’ho ha dit és persona formal i, per tant, em mereix tota la confiança: sembla ser que dies enrere es va celebrar un acte literari en una localitat propera a Barcelona en el que NO hi va intervenir en D. Sam Abrams.
Dedico mig cap de setmana a la lectura de “D’Arbeca a l’Opus Mei”, les memòries del periodista Josep Pernau que La Campana acaba d’editar. És un encarrec del suplement de llibres de l’Avui que, curiosament, m’arriba en un moment en el que cada dia que passa em sento més atret pel que podríem definir com “literatura del