La Forastera

Aquest diumenge passat vaig accedir a arxius fa temps emmagatzemats a la meva memòria. Tot va passar durant un recorregut amb la família a casa d’uns amics que viuen a Aiguafreda, passats els cingles de Bertí. Molts records de la infància van saltar de les caixes de la ment amb un efecte terapèutic, un cop que una tristesa sense fi m’acompanyava des de la mort del meu pare, a inicis de maig.

Els records de moments feliços viscuts amb ell i la meva mare al Brasil, van reduïr les cicatrius del dol. Vaig néixer a Petrolina, ciutat de l’interior de Pernambuco d’on és la meva familia. Però de seguida anarem a viure  a Taboão da Serra, a l’àrea metropolitana de São Paulo, on vaig passar-hi la infància, fins als vuit anys, amb els meus pares i germans. Després tornarem a Petrolina, on vaig estar-hi entre els nou i els disset anys. En aquestes ciutats varem viure només en cases, sempre envoltades de plantes, una de les passions del meu pare, a qui també li agradaven els animals.

(més…)

Vaig conèixer les formacions dels castells des de fa un parell d’anys, només per mitjà d’imatges. Sabia que són una tradició important a Catalunya, però res més que això. Aquest més vaig tenir l’oportunitat de presenciar la presentació de dues colles: els Nyerros de la Plana i els Castellers de la Sagrada Família.

La presentació va ser davant de la Catedral de Barcelona, durant una tarda preciosa plena de llum, dins de la programació setmanal de La Festa Catalana, organitzada per la Generalitat de Catalunya, que anirà del maig fins a l’agost.

La plaça, plena d’espectadors, emanava una alegria especial propagada pel só dels músics de la cobla i el ball de la sardana. Allà quasevol tristesa era invitada a marxar. (més…)

Poder fer part de la comunitat de Vilaweb, com a blocaire, és motiu de molt orgull per a mi. El periodisme exercit al diari digital per l’equip d’en Vicent Partal i l’Assumpció Maresma és digne de nota. Aquí, parlo com a periodista amb llarga experiència en diaris impressos, emissores de TV i ràdio, i assessoria de premsa política al Brasil.

Un dels punts més destacats és la modernitat d’aquest treball que va néixer fa 20 anys, ja aleshores avançant-se al seu temps. Fer només periodisme digital en aquella època no era una aposta per a quasevol. I encara no ho és avui dia, quan la majoria de les pàgines web de notícies són productes d’altres mitjans i al final acaven competint amb ells mateixos. El qual genera un clima d’inestabilitat en les redacions de tot arreu i el questionament de que la premsa escrita està amb els dies comptats.

(més…)

Al meu entendre, la llengua és el símbol més destacat de la identitat catalana. On el sentiment de pertinença s’expressa amb més força. El mateix sentiment que va evitar que la dinastia borbònica i els seguidors de Franco tinguessin èxit en l’intent d’extingir la llengua en els últims 300 anys. Una preciosa font de resistència. Veig això des de dins de casa meva.

Aquí, a excepció del meu marit, tots estem estudiant català. Els dos nens, a l’escola, i jo i el fill més gran, en unitats del Consorci per a la Normalització Lingüística. El nostre aprenentatge és una font d’orgull i emoció per al meu marit, que va patir els últims anys a la ciutat on viviem, on quasi no hi ha catalans.

(més…)

Ahir va ser un dia especial. Sant Jordi, flors, llibres, tradicions, cultura. Des del matí, quan vaig sortir al carrer per acompanyar els meus fills a l’escola, vaig percebre que el clima era un altre, diferent dels dies de cada dia. Molta gent anant i venint parades de roses i llibres per tot arreu, homes ben aviat portant flors per les seves dones.

No era la primera vagada que estava a Barcelona per Sant Jordi. Vaig estar aquí al 2003. Peró tenia una expectativa molt gran per aquest 2015, especialment perquè tinc una lectora especial, la meva sogra, que volia saber com narraria aquest dia aquí, al bloc La forastera. (més…)

Ara és primavera i la temperatura comença a pujar. Finalment la meva ànima, després de dos mesos sense el sol sub-tropical, torna a gaudir dels raigs del caloret!. D’altra banda, pel que veig a les notícies, la temperatura també torna a enfilar-se en la política catalana. El proces sobiranista escalfa els motors amb la preparació de nou acte organizat per l’ANC per la Diada i els partits s’estan preparant per a les eleccions plebiscitàries del 27-S.

Sóc una mera obseradora i per això no m’atreveixo a posar la cullera en els assumptes de la política local-regional, nacional?. No obstant, sento una emoció similar a la d’estar rebent de nou els raigs del sol, pel fet de ser aquí en aquest moment tant important en la història de Catalunya.

(més…)

La violència és un tema present en la meva vida professional (per sort, no en la personal!). Durant molts anys vaig ser editora d’una secció en un diari de Brasil, on els temes recurrents estaven relacionats amb casos de violència de tota mena. Pernambuco, on vaig néixer, és un dels estats amb més registres de violència del Brasil, malgrat que en els darrers anys el govern aconseguí reduir de forma notable els casos d’homicidis.

Ara, vivint a Barcelona, i escrivint articles com a corresponsal a l’estranger, m’enfronto a freqüents notícies sobre la situació dels gihadistes a Europa. Que estan promovent una onada de violència, encetada enguany a Paris i que sembla que no té aturador. I aquest assumpte serà el tema d’alguns dels reportatges que m’he proposat escriure.

Amb tot, confesso que aquest és un problema que em deixa amoïnada. I crec que aquest és un sentiment compartit amb molts dels estrangers que són aquí per turisme o per provar sort.

(més…)

Al Brasil els dies festius de la Setmana Santa van de dijous a diumenge i per als catòlics hi ha les mateixes celebracions que arreu del món, começant dies abans en el diumenge de rams. És quan a les esglesies fan la benedicció de les fulles, normalment de palmeres. Al Divendres Sant és comú menjar bacallà i anar a la processó del Senhor Morto. Al Diumenge de Pasqua es regalen ous de xocolata, especialment als nens. I en molts llocs, aquests dies, hi ha representacions teatrals de la paixão de Cristo, amb una especial a Pernambuco, a Nova Jerusalém, amb actors i actrius famosos, que aconsegueixen reunir un gran públic vingut d’arreu del país.

Faig aquesta breu explicació per parlar una mica sobre la meva Setmana Santa a Catalunya. No ha estat la primera vegada que estava aqui per aquestes dates. Doncs al 2003, vaig tenir l’oportunitat de coincidir-hi. Peró, aquella vegada vaig fer un viatge a la Costa Brava i no em vaig immergir en les tradicions locals com enguany. (més…)

El proper diumenge el meu fill petit rebrà de la seva àvia la mona de Pasqua, ja que és la seva padrina. Com que té només dos anys encara no té ni idea del significat daquesta tradició. Però a l’escola bressol ja està tenint els primers contactes. Aquesta setmana ha portat un ou dur i l’ha pintat, per després poder utilizar-lo com a decoració a la seva petita mona, que portará a casa.

Ell ja ha provat el sabor de la mona feta, la setmana passada, pel seu germà que està a la primaria. Aquella era una mona més elaborada, amb una base de pa de pessic, revestida de pasta de xocolata i adornadeaamb plomalls, ous de xocolata i la figura d’un un pollet.

Després de menjar amb la felicitat pertinent als nens petits, va jugar amb el pollet a la taula durant una bona estona.

Al carrer també va tenir contacte (visual) amb les mones de Pasqua, exposades als aparadors de les fleques que aprofiten l’avinentesa per a vendre aquesta mena de pastissos de temporada. Va enfollir amb les figuretes dels dibuixos semblants els de la tele i cridar demanant per entrar a les botigues per comprar dolços.

A través dels meus fills he submergit de nou en l’univers de les tradicions catalanes, que m’estan servint per omplir el coneixement sobre la cultura d’aquest país on visc ara.

Cada vegada que passa això aprofito també per fer recerques. Així he descobert que la tradició de la mona està documentada almenys des del segle XV, tot i que hom sospita que es remunta a més antic. I que la forma i la composició d’aquest pastís ha variat molt amb el temps, feta inicialment a casa amb pasta de pa, i després, já al segle XX, passaren a ser decorades amb ous durs amb la closca pintada, un per cada any de l’infant a qui era lliurada.

En un article en la pàgina web de la revista Sapiens he vist que en alguns llocs el pastís tenia forma de ninot amb les cames esquifides i amb l’ou a la boca o al ventre, fet que alguns han interpretat com la supervivència d’un antic culte a la fecunditat.

També he vist com s’atribueixen molts orígens plausibles a aquest costum: de les ‘muníquies’, celebracions gregues dedicades a Artemísia; de les ‘pascorals’, festes que els pastors romans celebraven amb coques, o de la festa cèltica de Beltene —el primer de maig—, quan s’ofrenaven tortells rematats amb ous.

L’us d’ou a la mona també és relacionat al cristianisme, per ser símbol del naixement i a la fertilitat.

Etimològicament, les pistes ens porten a l’àrab antic, on per ‘mûna’ s’entenia un tribut d’arrendament de terres que es pagava amb coques, productes agrícoles i ous durs. D’aquesta llengua hauria passat al llatí, on l’ofrena prengué el nom de ‘monus’ (‘present’ o ‘ofrena’). En llatí, però, existeix també la paraula ‘munda’ (plural de mundum), mot amb què es coneixien les paneres ornades i plenes d’objectes, particularment coques i pastissos, que els romans ofrenaven a Ceres durant el mes d’abril.

A més de las informacions històriques, l’important per mi és estar experimentant i compartint a través d’aquests petits esdeveniments grans moments junt dels éssers que més m’estimo en aquest món.

Començo a estudiar català presencialment al proper 7 de abril, a Barcelona, després de fer una prova de nivell. Ara mateix estic al nivell Elemental 2. Gairebé al mig, a l’equador, doncs existeixen els nivells Bàsic 1,2,3, Elemental 1,2,3, Intermedi 1,2,3 i Suficiència 1,2,3. Fins ara he estat estudiat només per internet, pel parlacat i sense tutor, abans d’arribar a la ciutat, ara fa dos mesos.

Publicat originalment al bloc Da Catalunha para o Mundo al 11/03/15

Qui és de Catalunya i viu a Barcelona deu estar acostumat amb les festes religioses o tradicionals de la ciutat i moltes vegades ni se n’adona daquests esdeveniments. Peró per qui és d’un altre país i està interessat en submergir en la cultura i aprendre l’idioma és una oportunitat d’or. Especialment si s’està en família i part daquesta família és catalana, com és el meu cas.

Brasilera, vivint a la ciutat comptal des de fa un més, aquest diumenge de març fou especial. A les 11h del matí vaig sentir un so que venia del carrer. Vaig mirar per la finestra i vaig veure un munt de gent que omplia les boreres per veure passar l’Orquestra Municipal de la Guàrdia Urbana Muntada. Començava aleshores el famós llençament de caramels de la festa de Sant Medir.

Rapidament varem baixar les escales amb els nens per unir-nos a la multitud que allà es congregava. Els meus tres fills, de 18, 8 i 2 anys, semblavam conéixer la festa des de sempre, encara que fos la seva primera vegada. Cridaven: Aqui!, aqui!, per demanar més dolços a la gent de les colles que els lleçaven desde dalt dels camions que passaven. El petit no sabia on mirar i agafava tot amb un enorme somriure a la cara. El de vuit anys anava i tornava fent una muntanya de caramels. El més gran semblava haver tornat a la infància.

Poc després va arribar el meu sogre i minuts més tard el meu marit duia un paraigua del revés per recollir més facilment els carmels que queien del cel.

Em vaig enterar de la història de Sant Medir la setmana passada, al llegir un apunt de la escola d’un dels meus fills. Deia que era un pagès que vivia cap a l’any 303 d.c. a la serra de Collserola, en l’actual terme de Sant Cugat del Vallès. I que va ser mort pels soldats romans per protegir el bisbe Sever de Barcelona de la persecució feta per Dioclecià als cristians.

Després de la pluja de dolços, vam anar a veure el partit del Barça a un restaurant prop de casa. L’equip de futbol encanta el meu fill gran. Una passió compartida amb el seu avi, amb qui va comentar totes les jugades.

Al final vam anar a dinar i gaudir d’un dels costums més populars de Catalunya: la calçotada. Organitzada per una associació del barri on vivim, a l’aire lliure, les taules van ocupar tot un carrer, tallat especialment per a l’esdeveniment.

Teniem molta expectativa. La llarga estona que passarem a la cua ens va fer créixer la curiositat. La meva sogra m’explicava com es serveixen els calçots, tal com surten de la graella, i com cal pelar-los i sucar-los amb la salsa romesco. I que les calçotades es solen fer des de finals de l’hivern fins al març o principis d’abril, oportunitat per gaudir dels primers raigs de sol que anuncien l’arribada de la primavera.

Un cop el menjar arribà a la taula, els ulls es tornaren cap a nosaltres, els iniciants. El meu fill de 8 anys va menjar dues vegades, però no li va agradar. El petit va menjar només la carn i les mongetes. A mi i al meu fill gran ens va agradar molt. Amb pitets i guants de plàstic, varem sucar els calçots amb la salsa, i cap a dins! Les mongetes, la botifarra, el pollastre i el pa foren actors secundaris en la festa, però imprescindibles per complementar el plat principal. Feia un sol molt bo, la gent omplia el carrer i tot plegat era molt divertit!

Després vaig buscar per internet més informació sobre els calçots. Es veu que l’origen d’aquest àpat està a la població de Valls, on a finals del segle XIX un pagès conegut amb el nom de Xat de Benaiges, va descobrir una forma especial de fer créixer la ceba blanca. Es plantava de forma que només quedés mig colgada i a mesura que creixia es procedia a tapar-la amb terra. Aquesta acció, que es coneix com a calçar, és la que dóna nom al calçot. I que tot i que a Valls i comarca la calçotada se celebra des de principis del segle XX, aquest àpat va començar a popularitzar-se a partir de mitjans del segle passat.

El dia no podria ser millor. Vaig descobrir moltes coses sobre tradicions catalanes d’un vegada i vaig aprendre una mica més la llengua. És curiós observar com la vida a Barcelona, la gran metròpoli, també està molt influenciada pels costums del camp.

Val a dir que, des de l’edat mitjana, es coneix Barcelona com a cap i casal del país, títol designat a la ciutat, per la seva importància respecte a la resta de Catalunya.

Crec ademés que és molt important aprendre l’idioma del lloc on visc ara, doncs la llengua d’un país té molt a veure amb la seva cultura, la seva història i la seva forma d’entendre i d’estar en el món.