Rara Avis tant vostrada
Començo a estudiar català presencialment al proper 7 de abril, a Barcelona, després de fer una prova de nivell. Ara mateix estic al nivell Elemental 2. Gairebé al mig, a l’equador, doncs existeixen els nivells Bàsic 1,2,3, Elemental 1,2,3, Intermedi 1,2,3 i Suficiència 1,2,3. Fins ara he estat estudiat només per internet, pel parlacat i sense tutor, abans d’arribar a la ciutat, ara fa dos mesos.
I perquè explico tot aixó? Per què crec que és important aprendre l’idioma d’on es viu. Per tot: entendre la seva gent, els seus sentiments, la seva identitat. I fer-me entendre.
Tot i l’esforç que hi dedico, un mur d’incomprensió s’interposa al meu camí. Cada cop que intento parlar amb la gent en català, la major part de les persones em respon en castellà. Al diumenge passat, per exemple, em trobava a l’ambulatori pediàtric de Sant Joan de Déu i fou interessant el que succeí en el diàleg amb la metgessa.
Tot i que el meu marit inicià la conversa en català, i la metgesa demostrà que el sabia parlar amb fluidesa, al veure la meva fisionomia, se’m dirigí en castellà, certament al pensar que era el mode de comunicació més efectiu per entablar conversa amb mí: una forastera(!)
Llavors vaig explicar-li el problema de salut del meu fill petit i que estavem a Barcelona des de feia poc temps… fins que em va tallar: “- No ho entenc (!) com és que parles català? Com pot ser? En només un més i mig?”. La pregunta va desencadenar una explicació de que ja venia estudiant català d’abans, que ja havia estat altres vegades a Barcelona i tal.
Tot i que la seva sorpresa podria revelar una admiració davant de la meva gesta, ella es comportava com si estigués davant d’un esser rar. Semblava que jo li havia aixafat la guitarra, com si ella, de fet, hagués preferit continuar la consulta amb la llengua amb què s’havia afigurat. Així, tot seguit, es disposà a examinar el meu fillet, en un castellà ben afectuós…
Comparteixo aqui aquest episodi en un dels primers apunts d’aquest bloc “La Forastera“, on pretenc narrar les meves experiències a Catalunya i les meves desventures i reflexions a l’hora d’aprendre el català. Això sí, prometo ser fidel a la mirada d’una persona que no és d’aqui, sino de l’exterior.
Res millor que el punt de vista d’algú que és de fora i pretén integrar-se plenament en aquesta terra d’acollida, per a fer aflorar les paradoxes i contradiccions del sentit comú de la vida quotidiana tan vostrada.