El proper diumenge el meu fill petit rebrà de la seva àvia la mona de Pasqua, ja que és la seva padrina. Com que té només dos anys encara no té ni idea del significat daquesta tradició. Però a l’escola bressol ja està tenint els primers contactes. Aquesta setmana ha portat un ou dur i l’ha pintat, per després poder utilizar-lo com a decoració a la seva petita mona, que portará a casa.
Ell ja ha provat el sabor de la mona feta, la setmana passada, pel seu germà que està a la primaria. Aquella era una mona més elaborada, amb una base de pa de pessic, revestida de pasta de xocolata i adornadeaamb plomalls, ous de xocolata i la figura d’un un pollet.
Després de menjar amb la felicitat pertinent als nens petits, va jugar amb el pollet a la taula durant una bona estona.
Al carrer també va tenir contacte (visual) amb les mones de Pasqua, exposades als aparadors de les fleques que aprofiten l’avinentesa per a vendre aquesta mena de pastissos de temporada. Va enfollir amb les figuretes dels dibuixos semblants els de la tele i cridar demanant per entrar a les botigues per comprar dolços.
A través dels meus fills he submergit de nou en l’univers de les tradicions catalanes, que m’estan servint per omplir el coneixement sobre la cultura d’aquest país on visc ara.
Cada vegada que passa això aprofito també per fer recerques. Així he descobert que la tradició de la mona està documentada almenys des del segle XV, tot i que hom sospita que es remunta a més antic. I que la forma i la composició d’aquest pastís ha variat molt amb el temps, feta inicialment a casa amb pasta de pa, i després, já al segle XX, passaren a ser decorades amb ous durs amb la closca pintada, un per cada any de l’infant a qui era lliurada.
En un article en la pàgina web de la revista Sapiens he vist que en alguns llocs el pastís tenia forma de ninot amb les cames esquifides i amb l’ou a la boca o al ventre, fet que alguns han interpretat com la supervivència d’un antic culte a la fecunditat.
També he vist com s’atribueixen molts orígens plausibles a aquest costum: de les ‘muníquies’, celebracions gregues dedicades a Artemísia; de les ‘pascorals’, festes que els pastors romans celebraven amb coques, o de la festa cèltica de Beltene —el primer de maig—, quan s’ofrenaven tortells rematats amb ous.
L’us d’ou a la mona també és relacionat al cristianisme, per ser símbol del naixement i a la fertilitat.
Etimològicament, les pistes ens porten a l’àrab antic, on per ‘mûna’ s’entenia un tribut d’arrendament de terres que es pagava amb coques, productes agrícoles i ous durs. D’aquesta llengua hauria passat al llatí, on l’ofrena prengué el nom de ‘monus’ (‘present’ o ‘ofrena’). En llatí, però, existeix també la paraula ‘munda’ (plural de mundum), mot amb què es coneixien les paneres ornades i plenes d’objectes, particularment coques i pastissos, que els romans ofrenaven a Ceres durant el mes d’abril.
A més de las informacions històriques, l’important per mi és estar experimentant i compartint a través d’aquests petits esdeveniments grans moments junt dels éssers que més m’estimo en aquest món.
