Portem la DUI del 27 d’octubre a La Haia. Defensem el Dret núm 14, el de l’Autodeterminació dels Pobles.

COMUNICAT del CDR*bic:

Completem la DUI portant-la al Tribunal de Dret Internacional de La Haia.

LLARENA i ESPAÑA o ESPAÑA i LLARENA, LAMELA, ETC són enemics declarats i contraris del DRET HUMÀ UNIVERSAL NÚM. 14 “El Dret de l’Autodeterminació dels Pobles”

Catalans, ara que s’ha demostrat la falsedat i la inconsistència de les acusacions dels fiscals i jutges espanyols, Lamela, Llarena i altres, és l’hora de contraatacar judicialment els enemics de Catalunya, els malfactors que volen mantenir empresonat el nostre Poble, els líders espirituals de la violència perpetrada contra la nostra gent l’1 d’octubre a cops de porra i després fins avui mateix amb denúncies, multes, acusacions gravíssimes, presó injusta contra persones innocents, bones, nobles i responsables, que mantenen empresonats i segrestats amb odi, mentides, humiliacions, venjança i injustícia els nostres capdavanters nacionals i democràtics.

Reforcem-nos de clarividència i determinació. Descobrim el seu engany, jutgem-los i expulsem-los de Catalunya.

Que marxin les forces d’ocupació: fiscals, jutges, tribunals espanyols, policies, delegats de l’estat espanyol, polítics colonitzadors.

Què esperem a portar els manuscrits de les actes de la DUI CATALANA del 27 d’octubre del 2017 al Tribunal de Dret Internacional de la Haia?

CDR*bic

 
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Cerquem les flaques d’Espanya. Fem boomerangs dels seus atacs.

  

JOC D’ESPECULACIONS:
EL QUE INTENTA EVITAR LA UE I ESPANYA: LA FOTO … ESCAC-MAT.

Ahir explicava que hi ha alguna cosa que no quadra en la sentència alemanya i és aquest interès en que Puigdemont quedi retingut, d’una manera o altra, a Alemanya, cosa que pot anar per uns quants mesos tal com s’han desenvolupat els esdeveniments.

També dies enrere que 2,5 hores de reunió entre Torra i Sánchez donen per segellar un pacte ….. Però què té Catalunya per provocar aquest pacte?

Tenim dues oportunitats molt clares per obtenir la independència …..

La primera és l’entrada d’Espanya en situació de rescat en breu, la qual cosa s’evita amb la independència de Catalunya i, si algú és mitjanament intel·ligent (ja sé que algun no) i estima els seus fills i néts, optarà per la segona opció. …. Això és una cosa que tan sols ens queda esperar ja que està garantit sent l’únic dubte el tant.

La segona és provocada pels polítics catalans … I és una foto … Al Kremlin.

Rússia té el monopoli del gas a tot Europa fins arribar a la península, on hi ha gas procedent d’Algèria …. Un dels projectes prioritaris de la UE és el Midcat, canonada que passarà per Catalunya i unirà el gas d’Algèria amb el rus, trencant el monopoli d’aquests últims i obligant-los a baixar preus.

Recordeu les paraules de Trump a Merkel dient-li que “depenia dels russos”? … Per aquí va el tema.

Només equiparar preus, Rússia perdrà uns 100.000 milions d’euros anuals cosa que, evidentment, vol evitar.

La independència de Catalunya, amb una DUI, és a dir, sense pacte amb Espanya, i fora de la UE, implicaria que el gasoducte no es fes … Una cosa que no és complicat pensar que els russos pagarien, i molt bé, obrint, a més, el seu mercat a les empreses catalanes, un mercat més gran que el de les empreses catalanes a Europa i amb menys competència ….

Què passaria si aparegués aquesta foto?

Una veritable hecatombe.

Espanya, en aquesta situació, perdria el 21% del seu PIB tributable, mantenint tot el seu deute actual de 1,161 bilions d’euros, a la qual hauria de sumar tot el FLA català ja que és de titularitat espanyola … Un default que ni la pròpia UE podria rescatar.

Això vol dir que caurien també la resta de països PIGS, Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia (l’últim és Espanya) … I suposaria la fi de la UE …

Per la seva banda Catalunya es transformaria en l’estat amb menys deute del món, i amb Rússia pagant-li una quantitat cada any (que els unionistes pensin i no se’ls acudeixi dir que té a veure amb política, és un tema purament econòmic).

Davant aquesta situació, la foto, implicaria que les primes de risc es dispararien i la UE, juntament amb Espanya haurien de córrer per pactar i evitar el desastre ….

És difícil que aquesta foto la tingui Torra ja que l’estat espanyol pot evitar la seva marxa, però sí la podria tenir Puigdemont, i, no ens enganyem, aquest és el motiu pel qual es reté.

Ja hi ha un pacte, i les parts fan els seus moviments per garantir que l’altra compleixi amb l’acord ….

El problema és que el poble és l’últim a assabentar-… Hem d’entendre que hi ha molt espanyol que això no ho assumirà bé …… Però queda poc perquè obtinguem la independència, això sí, segurament, en forma d’estat lliure associat.

Jordi Mas Font  BGG

Publicat dins de General | Deixa un comentari

TOT PACTE AMB ESPANYA ENS PORTARÀ AL FRACÀS MÉS ABSOLUT

  
Fotografia: Santiago Espot, molt jove, any 2005, primer acte de Catalunya Acció

Cercant el text del “Manifest d’Intel·ligència Republicana” de Joan Lluhí i Vallescà, que de moment al Google n’he trobat referències però no la redacció, he trobat l’engany del subsegüent Pacte de Sant Sebastià en el que ens vàrem refiar una vegada més dels espanyols que ens van fotre com han fet sempre, tantes i tantes vegades. Tal vegada sense depreciar el valor de la bona fe, el que ens cal de veritat és llegir-nos el manifest d’intel·ligència independentista i si no el trobem ens caldrà escriure’l de nou.

Dir-vos, perquè us feu idea de quan Catalunya Acció va començar a treballar per la Independència de Catalunya, jo tenia 51 anys (2004), en l’escrit que segueix en tenia 54 (2007) i en l’escrit posterior d’aquest mateix post en tenia 52 (2005), ara en tinc 65 cap els 66, la lluita continua, volíem fer la Independència en 10 anys (2004-2014) aquest era el “Projecte”. Sabíem que avançaríem, era fe i determinació, i hem avançat molt, infinitament, però hem de tornar a remuntar l’ascenció a l’Everest de la llibertat, de la dignitat … la Independència del nostre Poble mil·lenari.

Que siguin les paraules de les “Madres de Mayo”: “només es perden les lluites que s’abandonen”. Que siguin les paraules de Santiago Espot, President de Catalunya Acció: “ho tornarem a intentar”.
Que siguin les paraules de Nelson Mandela: “sempre sembla impossible fins que s’esdevé”.

Post NÚM 662. La màxima del maltractador: “o meva o de ningú!

smolins9 | divendres, 9 de març de 2007 | 09:35h    (Aleshores jo tenia 54 anys)

En el post anterior (llegiu-lo) amb gran finor i lucidesa de bones intencions, en Burniol -el notari federalista- ens diu …  “atès el gran efecte mimètic que, pel seu vell prestigi, desperta Catalunya a tot Espanya, cap de les comunitats més grans ha volgut ni voldrà mai ser menys que Catalunya.”

Jo us dic i repeteixo que el federalisme és bo a Alemanya, estat que a la pràctica real és uninacional i amb un sentit democràtic anys llum de l’español.

Ja he escrit moltes vegades que el Federalisme Español seria per a Catalunya una autèntica presó, seria la institucionalització i el blocatge del “tots contra uns”, 240 diputats españoles contra 70 de catalans, diputat amunt o diputat avall, autèntica garantia del pervers “café para todos”. Cap llei a favor de Catalunya! cap diner a favor de Catalunya! com ara que paguem 6.600 milions de pessetes cada dia i el Sr. Solbes ens diu que no hi han diners per a nosaltres. I per a més INRI no hi ha política que no ens solapin, qüestió que no ens qüestionin, gestió o decisió que no ens fiscalitzin. No podem respondre a les emvestides actuals segons els nostres codis i la nostra manera de ser. Per dir-vos-en un exemple recordar la mundialment exemplar escola de la república catalana. També en política i ensenyament i llengua i immigració “els catalans de les pedres en fem pans” … però Espanya ens té tenallats i tot per un pretès i excel·lent efecte de “prestigi i mimètic”?!

“Que bonita és Catalunya! Quanto la queremos! Nuestra amada región del noroeste!” “Que grande és España!”

Com digué Francesc Macià “Catalunya i España seran més felices separades!” que la vida són quatre dies i amb una mica de sort dos!

Subjugada Catalunya no podrà ser mai ella mateixa, no podrà aportar al món la seva mil·lenària idiosincràsia. Esdevenim així … responsables per omissió dels mals del nostre món, responsables de les guerres! responsables de la fam! responsables del canvi climàtic, responsables de la destrucció del territori! responsables de la infelicitat i les mancances dels nostres! … per omissió, som una pelleringa de poble i d’humans!

Catalunya Acció s’ha determinat a lluitar per la nostra llibertat i els nostres drets de poble i com és ben natural i bo i necessari fer real i efectiva la nostra responsabilitat com a Poble en el món i el temps que ens ha tocat viure.

Qui escolti aquestes paraules i senti la crida de la responsabilitat faria bé de contactar amb www.catalunyaaccio.org.

Salvador Molins i Escudé (Conseller de Catalunya Acció)
Fotografia: Manifestació de les Infraestructures

 

Post del 30 abril 2005

Federalisme: suïcidi per a Catalunya !

Per a Catalunya el federalisme és una marrada inútil i innecessària, i a més, molt perillosa per a la nostra llibertat; és tant el risc que correm, cada vegada més, relacionant-nos amb Espanya que serà més prudent començar per la Independència. En Lòpez Bofill ja ens ha fet veure que el mateix esforç requereix el federalisme que l’independentisme, però la diferència en els és abismal. L’independentisme ens porta a la llibertat i el federalisme ens portarà a la subjugació parlamentària. L’independentisme ens certificarà com a poble i el federalisme ens transformarà en una perpètua minoria dins  mateix de casa nostra. No us semblen resultats ben diferents?

Les oportunitats de reconciliació històrica entre el projecte català i el projecte espanyol són nul·les, perquè nosaltres direm “A” i ells entendran “B” i voldran fer “C”. És la seva manera de ser i això no ho canvia ni Zapatero ni molt menys ERC. Sr. Carod-Rovira treguis la vena dels ulls i no enredi més la gent del seu partit ni els altres catalans. No ens mereixem aquest tracte. L’Adéu a Espanya de l’avi Maragall és necessari i urgent. Vostè parla de por i aquí els primers porucs són els d’ERC o almenys els que en són més responsables pel coneixement que en tenen i la voluntat que expressen. No es deixin enredar més per en Montilla. No continuïn tancant finestres, no ofeguin els anhels de la seva gent, no canviïn el seu discurs imitant els socialistes com si fossin cotorres!

En Carod diu en veu alta que sense federalisme només ens quedarà una sortida que és la independència, però sembla mentida que no s’adoni que amb el federalisme ja no ens quedarà res! I el que és molt greu és que un dels partits que podia entendre aquest fet, ERC, ha esdevingut en pocs mesos un espléndit partit federalista. El federalisme espanyol no és un projecte vàlid per a Catalunya, i hom quan esdevé un veritable i convençut independentista s’adona que ni el federalisme ni la sobirania compartida amb Espanya són projectes vàlids per al nostre poble mil.lenari, i a més, hom sap ben bé que cap tracte amb Espanya és possible sense que sigui greument perjudicial per Catalunya.

El federalisme no és dolent intrínsecament, però aplicat a Catalunya ens deixa en minoria perenne i absoluta dins el parlament espanyol. Mai podríem posar els nostres interessos al nivell que els correspon! Sempre els interessos de la resta de l’Estat Espanyol estaran per sobre dels nostres. Aquesta és una de les justificacions del per què als catalans ens cal un estat autènticament uninacional!

Salvador Molins i Escudé, 52 anys

Berga (Berguedà)

President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
Fotografia del Cartell “Trencar amb Espanya”, primer acte-conferència a Berga de la recent fundada Catalunya Acció, any 2005.

 

Han passat molts anys, acabem el que hem començat !

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Proposta de canvi: Els 16 empresonats i exiliats que surtin de la presó i als altres 2.300.000 catalans que ens hi fiquin, ja que som “els líders espirituals de la Independència de Catalunya”.

 

Amb pocs presos i alguns exiliats, ens tenen agafats pels petrecols a 2.300.000 catalans.
Alguna estratègia ens falla. Algun estrateg ens cal !

Proposta de canvi: Els 16 empresonats i exiliats que surtin de la presó i als altres 2.300.000 catalans que ens hi fiquin, ja que som “els líders espirituals de la Independència de Catalunya”.

Si agafem les 110.000 persones d’aquesta manifestació del 14 de juliol del 2018, segons els comptes de la Policia Urbana, i les posem en fila d’un, tenin en compte que a cada metre lineal hi caben dues persones, tindrem una cua de 55 quilòmetres. Es tracta també de que cadascun de nosaltres portem un paper amb les nostres dades i la nostra signatura i que digui “jo sóc culpable com els que teniu empresonats, perquè sóc jo qui els vaig manar, amb el meu vot lliure i responsable, que fessin tot el possible per assolir la independència de Catalunya i la Ruptura amb Espanya, jo sóc culpable! fiqueu-me a la presó, perquè jo vull ser ciutadà europeu però mai de cap manera ciutadà espanyol, jo renego d’Espanya! fiqueu-me a la presó! malparits!
Aleshores potser Ecscanya tindria un problema ben grós que de moment sembla que no el té!
Sr. Sànchez, Srs. del PP i Cs, senyors “españoles todos” els hi faig una proposta amb la que encara hi guanyaran: Alliberin els acusats fins ara a canvi de ficar-nos als 2.300.000 que vam votar al Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya i que ja havíem donat aquesta ordre en les eleccions del 27S, en la Consulta del 9N i en les Consultes per a la Independència!
“Españoles todos”, no se’ls fa la boca aigua de satisfacció de pensar que enlloc d’una quinzena de catalans tancats en tenem 2.300.000?
Catalans, envíem Espanya a fer punyetes d’una punyetera vegada! Trenquem amb aquell país imperialista caducat! Independència ja!
Autisme total davant del repressor de sempre! No pagarem! Aturarem aquest Poble davant de tanta misèria, davant de tanta impunitat, davant de tanta barbàrie!
No som espanyols ni ho volem ser. Els alemanys ho poden entendre, ells no són pas francesos, ni ho volen ser! i a l’inrevés, també ho poden entendre els francesos i els demés europeus.

Salvador Molins, CDR*bic, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC, soci de l’ÒMNIUM, soci de l’ANC

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La clau i la porta de la nostra llibertat és la República catalana independent.

 
Benvolgudes, benvolguts,

El dia 14 de juliol, ens mobilitzarem novament per denunciar la repressió política i judicial que pateixen l’independentisme i la societat catalana. Tal com va dir ahir Elisenda Paluzie, durant la presentació de la Diada de l’Onze de Setembre d’enguany, abans d’aquesta data, haurem de tornar a sortir diverses vegades per denunciar l’assetjament que l’Estat espanyol exerceix. La clau que obrirà les cel·les als presos polítics i la porta al retorn dels exiliats és la República catalana.El dissabte 14 de juliol a les 19h, doncs, ens reunirem al carrer de Tarragona (cruïlla amb el carrer de la Diputació). El lema serà “Ni presó ni exili, us volem a casa”.

No podem caure al parany de creure que l’acostament de presos és un gest polític. A hores d’ara, tenim 9 persones de pau tancades injustament a la presó. Malgrat que alguns estiguin en centres penitenciaris de Catalunya, estan privats de llibertat sense haver comès cap delicte. I tenim exiliats que no poden tornar perquè la (in)justícia espanyola no els garanteix cap dret, ni tan sols a un judici just. Sense oblidar la llarga llista de persones represaliades.

Així, el dia 14 hem de tornar a omplir Barcelona. No podem cedir ni un mil·límetre davant la defensa dels drets i llibertats més bàsiques. Tothom a Barcelona!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

És Graupera un símptoma de la Regeneració del Caràcter que ens cal en els capdavanters?


El professor i filòsof Jordi Graupera ha presentat el llibre
‘Una proposta per a Barcelona’

L’anàlisi que Graupera fa al llibre l’ha resumit davant la premsa:

‘El catalanisme com a ideologia política present els darrers 150 anys és mort. Va arribar al final el 30 setembre, i el primer d’octubre la gent va posar el catalanisme allà on no havia estat. Resistència davant l’autoritarisme i violència. Pagant el preu de la repressió a canvi de defensar la llibertat. No era en els supòsits. El catalanisme és la ideologia que ha explicat als catalans a quines coses havia de renunciar per no entrar en conflicte amb l’estat espanyol. I això mor amb el primer d’octubre.

La política actual té un problema greu, de fons. De decadència creixent. Afecta els lideratges i mecanismes de representació. Afecta la qualitat i el discurs per mobilitzar. Quan vaig escriure la conferència, hi podia haver la sensació que exagerava. Que feia una anàlisi derrotista per a fer valer la proposta. Passats quatre mesos d’aquella conferència, es veu que la degradació de la qual parlava avança més de pressa que no preveia jo mateix, i és molt més profunda que no s’imaginava molta gent. I no hem tocat fons. És creixent i ho serà més. L’esquerda entre la gent que va defensar l’1-O i els seus representants és com més va més ampla. Passat el cop inicial, apareix la crítica. I veiem que ens venen política quan només hi ha renuncia. No sembla que hi hagi canvi de rumb. Al contrari: és un cadàver enterrat de bocaterrosa que quan es desperta grata avall en lloc d’amunt. La nostra anàlisi és que la degradació continua. Cal fer alguna cosa. No l’han de fer una política o uns partits, la farà la gent. Com l’1-O, que el va fer la gent.’

https://www.vilaweb.cat/noticies/jordi-grauperalesquerda-entre-la-gent-que-va-defensar-110-i-els-seus-representants-cada-cop-es-mes-ampla/

———————

Qüestió de caràcter  (Santiago Espot)

Si en el meu darrer article en aquest diari escrivia que la política és també una qüestió d’estil, avui afirmo que és, sobretot, una qüestió de caràcter. En el cas dels catalans adquireix una transcendència especial parlar sobre aquest fet perquè sempre, d’una o una altra forma, ha estat motiu de preocupació per part de molts dels nostres homes més significatius. Com anem els catalans en aquesta matèria? Tan important és el caràcter per a la nació?

El 1886, el que podem considerar pare del catalanisme polític, Valentí Almirall, en el seu famós Lo Catalanisme, apuntava: “Lo primer interès del renaixement és la recuperació del nostre caràcter”. Quatre dècades més tard, el gran polític i economista Carles Pi i Sunyer, no tenia més remei que reconèixer que  no havíem avançat gens. En “L’aptitud econòmica de Catalunya”, apunta: “És sobretot el caràcter dels pobles allò que determina llur evolució històrica i porta la prosperitat i la decadència. En el caràcter hi ha la llei del destí i la clau de l’esdevenidor. Continua, doncs, essent de viva actualitat, potser de major actualitat que quan va ésser formulada, l’afirmació feta fa una quarantena d’anys per Almirall.”

Sembla com si no ens haguéssim mogut de lloc. Poc després, amb el franquisme, les coses no van fer res més que empitjorar. El professor Batista i Roca, en ple exili l’any 1964, torna a la càrrega i ens adverteix: “Per què els catalans durant més de dues dècades hem estat sempre un poble dominat? La raó és que els catalans, diferents d’altres pobles, som febles de caràcter i ens deixem dominar”. Segurament qui més, i més profundament, ha teoritzat sobre aquesta feblesa col.lectiva de la nostra gent ha estat Carles M. Espinalt qui en el seu assaig “Els orígens del caràcter” (1967) escrivia: “En el camp de la pràctica, no és difícil arribar a la conclusió que nosaltres, els catalans, som un poble desorientat de caràcter”.

Però potser se’ns escapa una mica entre les mans el significat d’aquest mot del qual estem parlant. Per ser precisos vegem com el descriu Espinalt en la seva obra suara esmentada: “Com a caràcter entendrem les actituds del nostre “jo” davant dels esdeveniments. Així, diem que una persona no té caràcter quan no pren actituds, quan està indecisa enfront dels fets”.

Ben mirat, la política practicada per l’independentisme oficial en els darrers anys ha estat una tirallonga d’esdeveniments que demostren la seva manca de caràcter. Mai han controlat els fets i han acabat essent víctimes de les seves conseqüències més negatives. La indecisió i la nul.la resolució han estat la tònica dominant. El votant no ha sabut mai exactament el que pretenien fer, tret d’anat a remolc dels esdeveniments per treure’n un profit electoral. Tot sempre ha estat un “a veure què passa” per poder especular a posteriori.

Posar en mans de persones que juguen amb els fets polítics en lloc de dominar-los és una temeritat. És la plasmació d’una greu crisi de dirigents. Fins ara, possiblement ens havia passat desapercebuda la necessitat de tenir al capdavant del país als més ben preparats per fer efectiu el trencament amb Espanya. Eren majoria els que pensaven que “la força de la gent” era suficient per capgirar la situació. Però, arribat el moment de la veritat, arribat el moment de prendre les decisions dures i difícils, hem vist com Catalunya ha tornat a fallar per dalt. Qui no ha tocat el dos, s’ha lliurat a l’enemic sense presentar batalla. Aprendrem la lliçó?

El gran drama de Catalunya és l’absència d’un estol de dirigents capaços d’afrontar amb garanties d’èxit la fundació d’un estat català. Potser hi hauran algunes poques individualitats aïllades que reuneixin les condicions mínimes, però ara per ara la seva força no és suficient per transformar l’estil polític independentista en una opció  amb garanties de victòria. Sense metoditzar aquest necessari relleu al capdavant de la nació amb centenars de nous protagonistes, anirem donant voltes a la sínia del processisme.

Per aquest motiu, hem decidit crear caracter.cat, la primera escola de formació política per a tots aquells que aspirin a esdevenir artífexs i protagonistes del gran esdeveniment històric que ha de suposar la independència de Catalunya. Tot el que no sigui forjar nous polítics amb caràcter directiu és condemnar-nos a tornar a caure en els mateixos errors que ens han portat al cul de sac actual. No hi ha cap altra recepta.

Santiago Espot, President de Catalunya Acció.
(Candidat de Solidaritat per a batlle per l’Ajuntament de Barcelona en les anteriors eleccions municipals)

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Reafirmem el 1r d’octubre del 2017. Completem el 27 d’octubre i fem efectiu el control del territori.

Antoni Castellà ha estat diputat de Junts pel Sí aquesta darrera legislatura, després de trencar amb la Unió de Duran i Lleida i Ramon Espadaler i de fundar Demòcrates de Catalunya, partit del qual és el portaveu. És una de les veus més clares i directes de l’independentisme de centre i d’ordre, i no descarta de continuar amb la via unilateral si l’estat espanyol es nega a negociar després d’una hipotètica victòria independentista el 21-D. A més, explica que no es complien dues condicions de les tres que hi ha per resistir l’embat de l’estat espanyol després de proclamar la independència: el control dels Mossos d’Esquadra i la capacitat financera de la Generalitat.

En aquestes eleccions, es presenta com a número quinze de la llista d’ERC a Barcelona. Conversem sobre els condicionants d’aquestes eleccions excepcionals i les incògnites que hi ha més enllà del 21-D. Qui hauria de presidir la Generalitat? Com es farà efectiva la República? Cal que l’independentisme superi el 50% dels vots? És possible la independència, en aquesta legislatura? Hi ha sobre la taula l’amenaça de violència de l’estat espanyol?

—Marta Rovira o Carles Puigdemont?

—Què voleu dir? Els dos!

—Qui ha de ser el candidat a la presidència?

—Candidats a la presidència d’aquest instrument autonòmic que no reconeixem ho són tant Carles Puigdemont com Oriol Junqueras. Si em pregunteu qui és el president legítim de la República, aquest és Carles Puigdemont. I a més, tinc una opinió particular: el president legítim no hauria de sotmetre’s a un 155. Probablement l’imperatiu de partit també ho ha comportat. Hi hagi el resultat que hi hagi, jo defenso que el president legítim és Puigdemont. I no ho serà ni més ni menys perquè ho digui el 155. Que l’autoritat de ser el president de la República no la donen aquestes eleccions, que són il·legítimes, unilaterals per part de l’estat espanyol una vegada han desestabilitzat les institucions, han posat gent a la presó i n’hi ha altres a l’exili.

—Quin és l’objectiu d’aquestes eleccions?

—Recuperar el control de les institucions. L’única cosa que no pot censurar el 155 és la voluntat política. Parlem clar, no passa res. És la primera part de l’efectivitat de la República, no perdre la perspectiva de què el president de la República és qui és. I que el govern que sortirà d’aquestes eleccions és instrumental, servirà per a recuperar el control de les institucions.

—Per tant, veieu viable l’opció del doble govern? Un govern executiu que funcioni amb el govern a l’exili?

—Demòcrates vam ser els primers que ho vam dir. De fet, en qualsevol república hi ha un president i un primer ministre. Crec que el president de la República, fins que no arribin les eleccions constituents, és Puigdemont. Això pot coincidir amb la mateixa persona si el president Puigdemont pot prendre possessió del seu escó. Però hem de parlar molt clar a la gent: és possible, gairebé probable, que el president Puigdemont no pugui prendre possessió del seu escó. En aquest cas, qui surti president d’una institució que encara serà autonòmica s’ha de posar a la disposició del president de la república. Si hi ha voluntat política, això és possible.

Fotografia: Nela Megía

—Posem per cas que Junts per Catalunya no guanya les eleccions i Puigdemont presenta la seva dimissió. La situació seria estranya.

—Espero que no ho faci. Si ho fes, sotmetria la seva condició a un 155 imposat. És una contracció. Si reconeixem que l’únic govern legítim és el que va nomenar el Parlament de Catalunya en el seu moment, i és el que és fruit de la proclamació del dia 27, això no és modificable pel 155. Reconec que pot comportar una contradicció el fet de presentar-se per una de les opcions polítiques, però ara no és el moment dels partits. Les forces lleials a la república sempre hem tingut certes contradiccions, i l’important és l’objectiu global. Independentment dels resultats, és important mantenir en el marc mental que el president i el govern de la República continuen sent el mateixos, i no canviaran fins que arribin unes constituents. Ningú no pot negar que el pròxim president de la Generalitat despatxi amb el president de la República. I que els consellers despatxin amb els consellers legítims. Res no ho impedeix.

—De totes maneres, Junts per Catalunya ha assegurat que no investiria ningú que no fos Puigdemont. Descarten aquest doble govern.

—Això ho heu de preguntar a Junts per Catalunya. En campanya es fan declaracions de tot tipus. Què volen dir? Que Junts per Catalunya condiciona el paper del president de la república al 155? Estic convençut que no. Per tant, en qualsevol dels casos, no és tan important allò que es voti en una investidura d’un president autonòmic, sinó si les forces lleials a la República reconeixem el govern legítim i si el propi president i govern s’ho senten i no queden condicionats per uns resultats determinats en unes eleccions imposades i il·legítimes.

—Continueu optant per la via unilateral?

—Sí, amb una condició. Tots els partits independentistes tenim un repte, unes eleccions il·legítimes unilateralment convocades per l’estat espanyol. Podríem haver decidit de boicotar-les, però en el moment en què decidim de participar-hi entrem en un marc bilateral. Per tant, la bilateralitat l’hem acceptada tots, fins i tot la CUP. Ara bé, si les forces lleials a la República obtenim la majoria absoluta, l’estat espanyol, per coherència, s’ha d’obrir a la negociació. Si no ho fa, haurem de recuperar la via unilateral. Cap renúncia, cap ni una.

—Però alguns dirigents d’ERC, com Anna Simó, sí que han dit que descartaven la via unilateral la pròxima legislatura.

—No faré cap comentari sobre una declaració d’algú que ha passat per un procés judicial molt complex sota amenaça de presó. Tot el respecte per les seves declaracions. Però insisteixo: tot és obert, tot és possible i no hi ha cap renúncia.

—Després dels empresonaments, vau dir que s’havia acabat la ‘revolució dels somriures’. Com definiríeu el moment polític actual?—Era una manera d’expressar-ho. El full de ruta que s’havia plantejat no incloïa la violència. Discrepo de l’afirmació ‘No ens ho imaginàvem’, perquè si us sóc sincer, jo, personalment, sí que m’ho imaginava. Sempre vam dir que no traspassaríem mai la línia vermella de la violència. Mai és mai, en cap condició. L’estat espanyol trenca les regles del joc, fa trampes i exerceix la violència. I amenaça amb la violència. De fet, la violència a curt termini només s’atura amb violència. I aquesta era la nostra línia vermella. El repte ara és com continuem endavant sabent que hi ha un estat disposat a utilitzar tots els seus instruments, inclosa la violència, contra nosaltres. A curt termini, la violència sempre guanya, sempre. A mitjà i llarg termini, la democràcia i la voluntat de la majoria d’un poble sempre s’imposen. Fer efectiva la República serà una realitat, potser no a curt, però sí a mitjà i llarg termini. L’estat no se’n sortirà només amb la violència.

—Amb quin termini es farà efectiva la República?

—Probablement ara som en el moment de dir que el termini serà quan això sigui efectiu.

—Quan desaparegui l’amenaça de la violència?

—No, quan tinguem la capacitat de fer-ho possible. Hi ha un moment en què no es pot mantenir sistemàticament la violència política, judicial i física com a resposta. I menys en el marc de la Unió Europea. Sé que s’és molt crític amb la Unió Europea, però tot té la seva agenda. La diplomàcia europea respon amb l’ortodòxia tradicional, però estic convençut que no suportaran l’opinió pública europea. Finalment, això serà insostenible.

—Passi allò que passi el 21-D, com enfoqueu la pròxima legislatura?

—Primer cal que les forces lleials a la República guanyin aquestes eleccions.

—Superant el 50% dels vots?

—Si pot ser sí, però això no pot substituir en absolut el referèndum del primer d’octubre. Seria un error. De referèndum només n’hi ha un. El mandat del poble de Catalunya és clar, i l’objectiu és fer efectiva la proclamació de la República. Hem de recuperar el control de les institucions. No l’autogovern, que està més que mort. Les institucions per a fer efectiva la República. També cal incrementar les complicitats institucionals, mantenir el pols de la gent al carrer i desenvolupar tots els instruments necessaris per a tenir el control del territori. Costi el temps que costi. I així farem efectiva la República.

—Però dieu que l’amenaça de la violència guanya a curt termini.

—L’amenaça hi serà, i a curt termini haurem d’intentar de passar-hi per sobre democràticament. Hem de fer-ho amb vots, vots i vots. La voluntat de la gent, la mobilització al carrer, la capacitat de denúncia internacional i les decisions que ens ajudin a aconseguir-ho a mitjà termini i a llarg termini. No poden aturar la voluntat d’un poble. Ni tan sols el franquisme no ho va aconseguir. Probablement, cal fer més feina en aquest sentit i menys conferències de premsa. Som davant un estat repressor i els ciutadans han d’entendre que, malgrat els errors que puguem haver comès, han de fer confiança als partits que ens hem compromès a complir el mandat del poble de Catalunya amb tota la capacitat democràtica i a cercar les complicitats internacionals. I això no s’aconsegueix fent una conferència de premsa cada setmana.

—Rajoy va rebre pressions per a convocar les eleccions immediatament?

—N’estic absolutament convençut. Quan et permets el cost polític d’exercir violència física, de tenir representants públics a la presó pels seus ideals polítics, d’intervenir il·legalment una administració amb una interpretació absolutament fora del dret del 155 i de col·locar persones no votades pels ciutadans, té sentit ocupar el país i fer eleccions quan et convé. I això canvia amb la convocatòria d’unes eleccions immediates. Estic segur que hi ha hagut pressió internacional.

—Us consta la denúncia de Marta Rovira de les amenaces de violència de l’estat espanyol?

—Va ser així. Ens ho va explicar el president Puigdemont el dia 26 al matí durant la reunió de Junts pel Sí. No dubto de la paraula del president de la Generalitat. Probablement, en tinc prou amb la declaració de Felip VI el 3 d’octubre: en nom de la unitat d’Espanya va autoritzar qualsevol actuació a tots els nivells. Va ser una barra lliure. Des d’aquesta declaració fins a l’actuació del govern espanyol, ha causat que els elements més violents i feixistes de Catalunya hagin pogut manifestar-se i campar lliurement pels carrers. La permissivitat és absoluta. Quan veus que hi ha gent que aixeca el braç i porta banderes pre-constitucionals davant la policia espanyola i els agents somriuen, el missatge és molt clar. Hi ha impunitat.

Fotografia: Nela Megía

—Compartiu la manera com va actuar el govern després de la declaració d’independència?

—Lògicament he de ser solidari amb el govern, però ens va sorprendre perquè Demòcrates no formàvem part de l’estat major.

Hi ha tres condicions que ens semblen absolutament importants per a la implantació de la República que en aquell moment no es van complir. No teníem capacitat per a imposar un estat després del dia 27, però sí la capacitat que l’estat espanyol fes fallida en territori català.

Necessitàvem aquestes tres condicions bàsiques:

1 – la resistència de la gent al carrer, que crec que la tenim;

2 – la capacitat de l’exercici de la seguretat pública a les ordres del president de la República, que no la teníem, i

3 – la capacitat financera de la República, que tampoc no la teníem.

Us diria que si haguéssim tingut aquestes tres condicions la decisió hauria estat la resistència. Però el dia 26 ens vam assabentar que no es complirien, i per tant la decisió del govern fou la correcta.

—De qui és responsabilitat que només es complís una de les tres condicions?

—És col·lectiva. <potser vam votar la gent inadecuada?  SME. BIC*cdr> No m’agrada gaire entrar-hi… En aquests últims cent anys, el catalanisme polític ha estat molt autocrític. Crec que podríem haver fet les coes més bé, però deixeu-m’ho dir així, nosaltres som els bons. Som els demòcrates, som els que estem a favor de la llibertat. S’ha fet tot allò que es podia fer, i no vull fer cap crítica.

—Per què es va fer la declaració d’independència el dia 27, si el 26 us vau assabentar que dues condicions de les tres no es complien?

—Exercir el mandat del primer d’octubre no era interpretable. Tan sols és discutible com s’actua després. Una vegada has fet un referèndum, has retornat la cessió de sobirania que fa la ciutadania als ciutadans. Per tant, el resultat del primer d’octubre i la llei del referèndum no eren interpretables. L’obligació coherent era fer la proclamació. Era un mandat absolut del poble de Catalunya irrenunciable. Aquesta va ser la nostra idea, no si hi havia més o menys garanties de fer efectiva la República. En política, els compromisos es compleixen. No vam entendre els dubtes en aquell moment.

—Però el mateix 26 el president Puigdemont va estar a punt de convocar eleccions.

—Inacceptable. Si el poble de Catalunya t’ha fet un mandat, tu l’has de complir. Aquesta és la base de la política i la democràcia. Si ara tens dubtes, no haguessis convocat el referèndum. Per això, alguns ens vam mantenir tan contundents i vam insistir que la proclamació s’havia de fer. I també hi ha la qüestió del reconeixement internacional. No podem pretendre que en un futur ens reconegui internacionalment si primer no ens hem reconegut nosaltres mateixos. El 27 vam fer un salt enorme, vam reconèixer que havíem exercit el dret d’autodeterminació. Això no ens ho pot treure ningú. L’efectivitat del control del territori vindrà amb el temps.

—La declaració es va fer ben feta? Amb una resolució que instava el govern a desenvolupar la llei de transitorietat?

—No té més importància, són tecnicismes. De fet, l’exercici de l’autodeterminació i el fet de reconèixer-nos com a República es va fer el primer d’octubre. És el moment en què la ciutadania expressa que volem ser una república. El Parlament de Catalunya tan sols n’havia de fer les formalitats. Jo defensava que no calia votar-ho, que no tenia cap sentit. Quin sentit tenia sotmetre a votació quelcom que ja havia votat el poble de Catalunya? El parlament només s’havia de fer seva la proclamació política d’allò que ja s’havia decidit en el referèndum. Crec que tots els mecanismes disponibles eren correctes.

…/…

Tornat a publicar per Salvador Molins, CDR*bic, CA, UPDIC. s/ANC, s/ÒMNIUM

Reafirmem el 1r d’octubre del 2017. Completem la DUI del 27 d’octubre i fem efectiu el control del territori.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

PROCÉS CONSTITUENT: Política de regeneració històrica “CARÀCTER I CONSCIÈNCIA DE LA NACIÓ” (Catalunya Acció)

Política de regeneració històrica
“CARÀCTER I CONSCIÈNCIA DE LA NACIÓ”
Catalunya Acció, 2010

CONTEXTUALITZACIÓ

Tal com afirma el professor Daniele Conversi al seu llibre La desintegració de Iugoslàvia: “El factor més potent de construcció de consciència nacional és el coneixement de la pròpia història”.

La història és una ciència social que fomenta el coneixement i la difusió del passat, del qual les
generacions actuals en som hereves. Per això, esdevé una eina imprescindible al servei dels
ciutadans, a nivell individual i col·lectiu, els quals tenen el dret i l’obligació de reunir coneixements històrics d’àmbit general, però sobretot nacional.

La història crea un lligam estret entre els territoris i llurs ciutadans respectius, en tant que els primers, donen identitat a sengles habitants i aquests, alhora, donen entitat nacional al territori que els identifica, tant si hi han nascut com si no.

La memòria històrica no ha de tenir altra finalitat que donar a conèixer el nostre passat als
ciutadans de tot el territori de parla catalana i al món en general. Aquesta història nacional que pel fet de no posseir un estat propi ha restat amagada, segrestada i adulterada durant els últims cinc segles, emmarcada dintre de la història nacional espanyola i francesa.

La política de memòria històrica del nostre país, doncs, ha d’assumir aquesta tasca, desenvolupar-la, defensar-la i difondre-la, tot seguint una pauta de rigor i de veracitat per tal de satisfer les ànsies de coneixement del poble català. D’aquesta manera, la nostra societat se sentirà orgullosa de la seva història mil·lenària, i serà conscient d’allò que la nació catalana ha aportat al món i també acomplirà el deure d’assumir amb plena consciència aquells aspectes i moments en què s’han comès errors o no s’ha estat a l’alçada de les circumstàncies. En definitiva, Catalunya aspira legítimament i deliberada, en l’aspecte de la seva coneixença històrica, com en tots els altres, a assolir el mateix estatus que qualsevol altra nació amb autoestima, orgull i voluntat de continuar existint amb plena llibertat i amb tota la seva vitalitat i caràcter.

Catalunya és una nació amb un bagatge històric eminentment europeu, de molt llarg recorregut i summament ric; seu i centre político-militar d’una potència medieval i renaixentista com ho va ser la Corona catalano-aragonesa, centre comercial i pol dinamitzador d’una economia de primer ordre europeu, mediterrani i d’abast mundial durant llarg temps, i capaç al segle XIX d’engegar una revolució industrial sense tenir recursos naturals propis ni el suport i l’interès d’estat al darrere, bressol cultural europeu i centre de pensament filosòfic i científic d’interès internacional, referent i model jurídico-administratiu de les futures democràcies occidentals, etc., patrimoni que malauradament i intencionadament, la majoria de catalans ignoren. Aquesta ignorància històrica que patim els catalans es deu a diferents factors emmarcats en el procés global de colonització i d’assimilació cultural per part dels estats espanyol i francès, on la nació catalana malviu, pateix i suporta d’ençà dels segles XV/XVI i sobretot des de la pèrdua de l’estat català l’any 1714.

Els catalans hem sofert durant segles un genocidi cultural en tots els àmbits, del qual la
història no se’n ha escapat. La importància de la història en la formació dels estats-nació moderns, pren molta dimensió en el cas català, quan la construcció de l’estat espanyol afirma, justifica i legitima l’hegemonia política de Castella, i per tant, i en contraposició, obvia, menysprea i nega l’existència de la realitat nacional catalana. Aquí, ens trobem en el punt de partida del procés sistemàtic d’adulteració de la nostra història, que podríem encabir des de l’edat mitjana tardana – alta edat moderna, fins als nostres dies.

Premeditadament, doncs, i mitjançant la història “oficial” se’ns imposa una memòria històrica falsa,  reduccionista i manipulada amb la finalitat d’amagar-nos i segrestar-nos tots els referents i exemples de valentia, heroïcitat i patriotisme del nostre imaginari col·lectiu. En canvi, a les escoles, universitats i mitjans de comunicació, ens inculquen una història acomplexada i de perdedors amb l’objectiu de domesticar el nostre caràcter nacional, històricament gelós a ultrança de la seva llibertat, possibilitant així una consolidació del seu règim de dominant i de subordinat, d’amo i d’esclau, de metròpoli i de colònia, d’Estat i de província. D’aquesta manera i durant cinc segles, podem afirmar contundentment que el nostre passat és barroerament esborrat, manipulat i substituït per tal de legitimar i consolidar el domini colonial espanyol i francès sobre la nació catalana. Es produeix, d’aquesta manera, un historicidi de gran magnitud.

Qualsevol realitat nacional que vol aspirar a ser no pot sobreviure sense saber precisament què va ser en el passat, òbviament lliure de falsedats i manipulacions. Per tant, per a reforçar la nostra consciència nacional i identitària i aprofundir en el nostre procés de descolonització i
d’alliberament nacional, cal abans identificar i analitzar aquests factors que ens imposen un
imaginari col·lectiu aliè i que adulteren la nostra memòria col·lectiva.

Aquests factors, doncs, són:

· L’apropiació i segrest de la nostra història. Per exemple la descoberta d’Amèrica, el segle
d’or de la nostra literatura o la bandera de la marina catalana, actual bandera espanyola.

· La falsificació i manipulació de la nostra memòria col·lectiva. Com la substitució de la
identitat de catalans il·lustres com Joan Cristòfor Colom o Miquel de Sirvent (segons
recents estudis en vies de ser acceptats per la comunitat científica mundial), i l’adulteració
sistemàtica duta a terme per la censura de documents jurídics, cartogràfics i literaris
originals per tal d’afavorir els interessos de Castella.

· La interpretació i el complex imposat per l’ status colonial -colonitzadors i
col·laboracionistes-, transmet per exemple, i mitjançant les estructures educatives,
acadèmiques i mediàtiques establertes, l’oblit i la pèrdua de referents patriòtics de la nostra
història, la interpretació del pactisme com a justificació de les renúncies polítiques actuals o
la separació premeditada de la història del conjunt d’estats de la nació catalana.

A partir d’aquí, i un cop detectada l’anomalia històrica que pateix el país, cal posar-hi remei partint de la base dels estudis i recerques de la nova historiografia catalana no sotmesa ni controlada pels poders acadèmics i polítics colonials i col·laboracionistes.

Amb l’assoliment de l’estat català, proposem unes mesures i objectius que hauran d’aplicar-se a futures polítiques de memòria històrica. Amb això voldríem redescobrir el nostre passat, com a única via possible i eficaç que garanteixi la transmissió i l’ensenyament de la nostra història
nacional tal com va succeir. Es prescindirà, òbviament, de les visions històriques
regionalistes/autonomistes imposades per França i Espanya, difonent amb rigorositat la nostra
història a partir d’una base d’identitat col·lectiva d’acord amb la nostra integritat territorial.
Ens proposem, per tant, i amb tot el dret i el deure, elaborar, desenvolupar i promoure la difusió d’un programa de mesures d’acció immediata en l’àmbit de la memòria històrica, amb l’objectiu d’obrir el camí a la reflexió i el consens d’una futura llei de memòria històrica que contempli un Pla Estratègic de Regeneració Històrica, que haurà de garantir la consolidació de les estructures identitàries i culturals de l’estat català, per tal de soldar la seva independència i enfortir la seva cohesió social.

1. ACCIÓ I ACTIVITAT INSTITUCIONAL

1.1. Es realitzarà un pla de commemoracions de personatges il·lustres i de dates cabdals de la
nostra història com a instrument de formació, afirmació i de cultura.

1.2. S’organitzarà una guàrdia d’honor en indrets emblemàtics de la nostra història amb
l’objectiu de mantenir un record i homenatge etern al monument o espai que ocupi.

1.3. Es subvencionarà totes aquelles entitats i organitzacions que fomentin la
investigació, així com la difusió dels resultats obtinguts, d’acord am la nova política
de memòria històrica, de qualsevol dels territoris dels Països Catalans encara que
no estiguin sota la sobirania de l’estat català.

2. RECERCA I INVESTIGACIÓ HISTÒRICA

2.1. Es promourà mitjançant ajuts i beques, que en la recerca històrica catalana participin, en
la mesura del possible, investigadors, entitats i universitats reconegudes mundialment i de
gran prestigi. Aquesta mesura busca maximitzar l’autoritat i l’objectivitat dels resultats
obtinguts, amb la finalitat de desemmascarar d’una manera científica i irrefutable el
genocidi històric que ha patit la nació catalana durant tants segles.

2.2. Es fundarà un premi de prestigi a la recerca històrica. Per tal que el premi aconsegueixi el
màxim reconeixement internacional se’l dotarà generosament i s’atorgarà cada any als
investigadors que hagin dut a terme els millors treballs en diferents branques de la recerca
històrica d’arreu del mon. Aquestes branques estan per definir, però com a atorgadors del
premi ens reservarem cada any atorgar-ne un a la recerca històrica catalana. Aquesta
mesura busca impulsar i prestigiar la recerca històrica al nostre país, mostrant-la com
avançada, oberta, generadora de resultats fàcilment objectivables i allunyada del curt
circuït d’aquells estats que tenen la gosadia de manipular o robar la història aliena amb
interessos de nacionalisme expansionista.

2.3. S’estudiarà si ve al cas fer de la recerca per al desemmascarament de la falsedat històrica
i dels seus mals usos una disciplina en sí mateixa. Amb tota certesa, Catalunya no és
l’única nació la història de la qual ha estat falsejada, malversada i aprofitada amb
mentides i trampes per altres nacions que volien bastir-se un passat. Elevar l’estudi del
frau històric a disciplina implicarà definir els seus propis mètodes de recerca, resultats i
càtedres.

3. APLICACIÓ I DIVULGACIÓ ACADÈMICA EN L’ENSENYAMENT

3.1. D’acord amb les reformes legislatives en l’àmbit de l’ensenyament del Govern de
Catalunya, s’aplicarà, amb un consens previ amb els diferents actors implicats, en el
currículum acadèmic referent a les assignatures de Ciències Socials i d’Història de
l’ensenyament primari i secundari, el temari i els continguts que un consell d’experts en la
matèria consideri oportú, seguint i tenint en compte els nous criteris d’investigació, difusió i
d’interpretació que el Govern de Catalunya consideri prioritaris.

3.2. Es finançarà en la seva totalitat, les modificacions o noves propostes curriculars de les
diverses publicacions de les editorials destinades a l’ensenyament públic i concertat.

3.3. Es finançarà l’elaboració i publicació d’una Nova Enciclopèdia d’Història de Catalunya, on
es posaran al dia tots els elements i continguts assumits i acceptats pels nous criteris
d’interpretació i divulgació de la futura llei de memòria històrica d’acord amb la comunitat
acadèmica i professional.

4. DIFUSIÓ DE LA NOSTRA HISTÒRIA

4.1. Museus i altres institucions competents

· Elaboració d’un informe sobre l’estat del paisatge museístic de competència estatal,
per tal d’unificar criteris, connectar-los en xarxa i establir ponts de comunicació que
permetin l’adaptació i la posada al dia d’acord amb els criteris i objectius de la futura
llei de memòria històrica.

· Es finançaran entitats i institucions museístiques que projectin de manera original
llurs projectes de recerca i difusió per tal de motivar la seva activitat pedagògica i
d’investigació d’acord amb els nous criteris de memòria històrica que consideri
prioritari el Govern de Catalunya.

4.2. Mitjans de comunicació

4.2.1. Cinema i televisió

· Es promourà la producció de cinema de qualitat que porti a la pantalla la nostra
història, centrada en els diversos passatges i personatges del nostre passat. Cal
ser intel·ligents en la dosificació de les obres per tal d’aconseguir fer-ne un gènere.
La situació ideal seria que dècades després, aquesta col·lecció de pel·lícules fos
considerada un referent per aquells que volguessin adquirir una visió global de la
història de Catalunya.

· Es promourà la producció de documentals de temàtica històrica catalana, així com
la producció de dibuixos animats per als més menuts.

4.2.2. Sector editorial en paper, digital i internet o 2.0

· Es promourà la publicació d’obres de divulgació que difonguin la nostra història i
que incorporin les troballes de les darreres recerques. Abasta des de llibres i
revistes de temàtica històrica adaptats per al gran públic, fins a còmics per als
infants passant per novel·les històriques que es considerin acurades.

· Es promourà la publicació d’iniciatives 2.0 adaptades a les noves realitats virtuals
i/o xarxes socials com a eina de difusió i debat sobre temàtica històrica.

· Es promourà la creació de videojocs de temàtica històrica, acurats i pensats per a
que el jovent es familiaritzi amb els fets principals del nostre passat, amb els seus
protagonistes, amb els indrets que han estat escenaris històrics importants, amb les
dates més rellevants. Han de servir almenys per a què entenguin qui ha estat qui, al
marge que després el joc permeti derivar els fets cap a diferents escenaris
possibles.

4.3. Turisme

· S’assenyalaran amb rètols o fites informatives oficials i estandarditzades els indrets
rellevants de la nostra història i amb el nostre art: la casa on ha nascut tal
personatge, l’indret on es va signar tal document, el camp on va tenir lloc
determinada batalla, determinat monument, etc., de manera que la gent curiosa rebi
píndoles d’informació sobre la nostra història quan passa pels indrets on s’ha
desenvolupat.

· Donar sentit territorial i temporal a les senyals i fites informatives del punt anterior,
tot presentant-les en webs amb diferents capes temporals, connectant fets amb
llocs, tant per a visites virtuals -2D i 3D tipus Google Earth-, com per a la selecció
de rutes temàtiques d’interès turístic, ja siguin predefinides o confegides per
l’usuari. Amb aquesta mesura i d’altres semblants podem aconseguir donar a
conèixer el nostre patrimoni cultural, artístic i paisatgístic en clau estrictament
catalana, mostrant Catalunya com un país orgullós del seu patrimoni a la vegada
que dona imatge de modernitat i contribueix a crear la marca “Catalunya”.

5. PROJECCIÓ I IMATGE DE CATALUNYA A L’EXTERIOR

5.1. Es crearà un col·lectiu de ràpida reacció a la difusió de la mentida històrica, ja sigui
malintencionada o per ignorància. El col·lectiu de defensa de la nostra memòria combatrà
la falsedat contraposant els arguments objectius i científics que representin l’estat del
saber sobre cada tema en cada moment. Amb aquesta mesura volem neutralitzar
l’agressió al nostre passat mentre aquesta es produeixi des de l’àmbit d’aquells que se’l
volen apropiar o malmetre. (NOTA: estudiar mesures defensives contra el frau,
propaganda i de contrapropaganda…).

5.2. Promoure i finançar projectes de grans produccions cinematogràfiques implicant la
indústria americana i europea, així com de sèries d’abast mundial, basades en passatges i
personatges de la nostra història. L’enigma i la conspiració al voltant de la figura d’en
Colom i el seu temps, relacionat amb la descoberta del continent americà tindria, sens
dubte, un interès mundial.

5.3. Promoure la participació amb empreses internacionals que es dediquin al sector dels
videojocs, influint en els continguts d’aquests per tal de fer aparèixer la nova realitat
catalana i aprofitar a més, el potencial econòmic que ofereix aquesta indústria emergent
per estudiar un futur projecte d’innovació públic basat en els videojocs per tal de difondre
la nostra història.

  Organització Política per a la Independència

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Només la Independència ens treurà tots de la presó “espanyola i autonòmica”

COMUNICAT DEL BIC ((Berguedans per a la Independència de Catalunya)

“Creiem que és urgent l’hora en la que cal portar la DUI Catalana del 27 d’octubre del 2017 al Tribunal de Dret Internacional de La Haia per a la seva aprovació i certificació, tal com es va fer en el cas de la DUI de Kosovo.”

COMUNICAT:

1 – Ens Reafirmem en el Sí al Referèndum “Vinculant” d’Autodeterminació de Catalunya del dia 1 d’Octubre de l’any 2017.
.
2 – Ens comprometem i ens preparem per a completar el mandat de la DUI votada al Parlament de Catalunya per la Majoria de 72 diputats a primera hora de la tarda del dia 27 d’Octubre del mateix any 2017.
.
3 – Creiem que és urgent l’hora en la que cal portar l’esmentada DUI al Tribunal de Dret Internacional de La Haia per a la seva aprovació i certificació, tal com es va fer en el cas de la DUI de Kosovo.
.

4 – El darrer pas del “Procés de Recuperació de la set vegades centenària Independència de Catalunya (985-1714)” serà assolir l’Ingrés de l’Estat Català en forma de República en l’Organització de les Nacions Unides (ONU).
.
5 – La Majoria Independentista del 9N, del 27S, de l’1 d’octubre i del 27 d’octubre és plenament democràtica, legítima, legal i suficient. Que ningú s’equivoqui. Els enemics de Catalunya i de la seva plenitud malden per imposar el fals i erroni discurs del “no som prous”.
.
6 – Dins de les files independentistes se senten veus que pretenen que sense Referèndum acordat, completar la DUI que vàrem declarar no és un camí ni acceptable ni viable, i pretenen tancar així la via Unilateral. Res més lluny de la realitat quan ja les forces polítiques espanyoles han blindat i tancat tota via possible de diàleg entorn al Dret d’Autodeterminació de Catalunya.
.
7 – La Independència no es demana ni pidola, ni tan sols es negocia, amb Espanya segur que no! la Independència no es pot assolir amb les lleis espanyoles, el PSOE la negociaria en pla decoratiu i després el TC, el PP i Cs se la carregarien de la mateixa manera que es van carregar l’estatut. Per tant, per poder donar resposta a la Voluntat
del Poble Català sols resta completar la Via Unilateral que vàrem començar al Parlament Català a primera hora de la tarda del 27 d’octubre del 2017.
.
CDR*bic
(Berguedans per a la Independència de Catalunya)
(President i vocals)

 

(Actualment “CDR*bic”, Catalans -nacional i políticament- en Defensa de la República, Catalana i Independent”)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Catalunya Independent completarà Occident.

 

La Creu d’Occident a Europa, la bandera de Sant Jordi i la nostra Estelada

Amb Catalunya, Occident pot completar en el marc d’Europa un dels seus grans eixos, em refereixo a l’eix anglosaxo que connecta els Estats Units amb Londres i va fins Israel, un estil de democràcia i de defensa de la llibertat en el que Catalunya encaixarà bé i esdevindrà una vàlua que d’alguna manera encara resta pendent.

L’altre eix més significatiu enllaça Alemanya, França i Itàlia. L’arc del Nord el formen països com Suècia, Noruega, Islàndia i Dinamarca, …

A més, dins d’Europa no és bo que Anglaterra es trobi gaire sola i amb Catalunya hi trobaria un bon aliat i una altre ferma companya.

Els dos eixos ben completats dibuixaran una creu, no pas d’estels lluents com els que dibuixen la famosa i bonica constel·lació anomenada «la Creu del Sur» brúixola i nord de vaixells i mariners al llarg de tota la història, sinó una creu formada pels diferents estels blancs corresponents a nacions europees, estels que simbolitzen la llibertat dels Pobles que frueixen del suprem valor de la seva pròpia independència, estels blancs com el que figura dins del triangle blau de la nostra estelada.

  1. Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM, membre de l’UPDIC «Units per declarar la Independència Catalana» de Jordi Fornas ex batlle de Gallifa.
Publicat dins de General | Deixa un comentari