Diàleg d’actius i passius després de Completar la DUI catalana del 27 d’oct 2017.

Publicat el 18 de setembre de 2018 per Salvador Molins i Escudé

Les condicions bàsiques del diàleg CATALUNYA-ESPANYA
extret del Bloc de Joan Mollà

DIÀLEG, TRIÀLEG o presa de pèl.

Aquests dies es parla de diàleg entre els governs de Catalunya i Espanya. Ningú vol passar com aquell qui no vol dialogar. Però llavors comencen a formular-se qüestions de principi. Es parla de diàleg sense condicions prèvies: es pot parlar de tot. Alguns, però, tenen clar que s’han de posar límits: per una banda, tot dins el marc legal; per l’altra, no es pot excloure el tema del referèndum d’autodeterminació. I una cosa no lliga amb l’altra. Ja som al cap del carrer.

I no es pot emprendre un diàleg, ja no parlem de negociació, amb posicions prèvies tan contradictòries. No és més que malgastar una oportunitat.

Però encara n’hi ha més. En tot diàleg convé que hi hagi un cert equilibri, una certa equitat en les posicions dels dos bàndols. No es pot qualificar així la conversa entre un amo i un esclau. No es pot dialogar si els d’un costat poden anorrear els de l’altre. Si uns són responsables de la violència policial i els altres les víctimes colpejades. Si uns empresonen i els acusen de delictes inventats i els altres tenen gent podrint-se a les presons. Si uns van permetre un 155 il·legal i desmesurat i els altres el varen patir. Si uns tornen a enviar “piolins” i els altres tenen els principals comandaments policials investigats per sedició. Si uns permeten l’economia extractiva de les elits financeres i els altres hi posen els impostos des de temps immemorials. Si uns porten les lleis dels rivals al Constitucional i els altres tenen un Parlament lligat de mans i peus…I podriem anar seguint…

Si amb aquest panorama algú dels nostres encara pensa que es pot anar a dialogar, sisplau, que s’ho treguin del cap. Que posin com a condicions prèvies, com a mínim, una mostra efectiva de bona voluntat. Efectiva, no promeses que sempre incompleixen des de fa segles.

Fem una petita llista de possibilitats, encara que sigui indicativa?

-Retirada dels piolins enviats aquests darrers dies a Catalunya. Enviar-los va ser una mesura mig ofensa, mig amenaça.

-Retirada dels recursos d’inconstitucionalitat de totes les lleis de caire social aprovades pel Parlament durant la legislatura anterior.

-Excarceració immediata dels presos polítics després de disminuir els càrrecs per part de la fiscalia.

-A més de retirar la mòmia del “Valle de los Caidos”, restablir l’honor del President Companys, vilment assassinat.

-Començar ja, de manera efectiva, a transferir part del deute de més de 7000 milions que ens impedeix funcionar de manera digna.

…

Potser sembla una llista molt ambiciosa, tot i que incompleta. Però és evident que no es pot iniciar un diàleg des del fons del pou mentre els altres tenen la corda. Això seria un suicidi a més d’una presa de pèl.

I que els nostres dirigents tinguin clar que nosaltres no ho podem acceptar, ans ho qualificarem de traïció. I actuarem en conseqüència en la nostra acció diària i en properes eleccions.

I una consideració final, i no menor: la presència d’observadors, negociadors o mitjancers internacionals, digueu-li com volgueu, de tal manera que sigui un diàleg a tres bandes, un triàleg. Que vagin entenent com les gasta aquest estat que ha sigut capaç de trepitjar la democràcia i els drets humans per tal de preservar la sacrosanta unitat d’Espanya, principi immutable de la història. Un estat que mai ha volgut negociar ni complir els pactes.

Joan Mollà

Disminuir, no! retirar tots els càrrecs amb el compromís explícit de respecte absolut i no tornar a segrestar mai més cap català que defensi la nació catalana i el dret d’Autodeterminació o qualsevol altre Dret Humà
(CDR*bic)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Anàlisi amb comentaris del pensament de Pilar Raola (la ex d’aquell PI)

Publicat el 17 de setembre de 2018 per Salvador Molins i Escudé

Entrevista de Vilaweb a la Pilar Rahola
feta per Txell Partal

‘Amb la conferència del president Torra ha començat una segona etapa del procés català’ afirma Pilar Rahola <ex capdavantera del PI>. I és que assegura que la conferència de Quim Torra d’aquesta setmana al Teatre Nacional ha deixat clar el començament del mapa que cal seguir, però afirma que ara caldrà construir-ne la lletra menuda, un procés que creu que serà molt més complex. ‘La cartografia gran ja la tenim, ara hi falten els camins’, sentencia.

Rahola creu que els mesos vinents poden haver-hi molts canvis i per això no s’atreveix a mirar gaire més enllà, encara que afirma que

1 – caldrà fer efectiva la República.

2 – Com? Encara és una incògnita, però

3 – si no hi ha cap referèndum pactat, diu que ja en tenim un de fet

4 – i també un mandat parlamentari inequívoc assumit per les forces del govern (27oct).

—Aquest setembre ha començat amb el discurs del president Torra al Teatre Nacional, un discurs que definíeu com el primer gran acte polític després d’un llarg hivern del 155. Som davant una fase nova?

—És evident que després de l’estiu i amb la conferència del president Torra ha començat una segona etapa del procés català. Això em sembla clar però no sabem gaire gran cosa més. La conferència hi obre la porta.

—Què en penseu, de la conferència?

— A mi em sembla que deixa clares algunes coses fonamentals:

1 – la no acceptació de les sentències,

2 – la voluntat de no rebaixar el compromís del primer d’octubre a excepció que hi hagi un referèndum pactat i acceptat per totes dues parts,

3 – l’apoderament de la ciutadania a través de

3-0 – <ara ens diuen que fem, però algú ens diu que no fem, que llavors ja ens diran que hem de fer, d’on no podem passar, si però no, mentre ningú prepara cap estratègia ni cap estructura de República.
Comencem i sobre el terreny ja corregirem quan sigui segur i de veritat calgui sols mirant els interessos de Catalunya i la seva Independència.>

3-1 – les accions i

3-2 – la marxa final multitudinària al llarg del procés del judici.

Tot això no és cap full de ruta però ja és un començament de mapa. Ara, tota la lletra menuda serà més complexa. Som davant la segona pantalla de l’etapa que vam començar amb les manifestacions del 2012 i que vam concloure amb el 27 d’octubre.

—Han criticat al president Quim Torra la falta de concreció en aquest discurs…?

—En una conferència d’aquesta mena no és possible de concretar la lletra menuda perquè parlem d’estratègia, de grans consensos entre les diverses sensibilitats de l’independentisme i això requereix un vol alt, però de mica en mica convé d’anar veient a on s’aterra i de quina manera es fa. Des del meu punt de vista demanar-li un excés de concreció era excessiu i malèvol.

Primera, perquè no ensenyarà l’estratègia públicament a la primera.

Segona, perquè no són tancades ni definides.

I tercera, i més important, les estratègies seran motivades per la realitat .

De moment no sabem si la fiscalia mantindrà l’acusació de rebel·lió, no sabem si l’advocacia de l’estat es retira o no es retira, no sabem si la voluntat, que ens diuen que hi ha, de determinades sensibilitats pròximes al socialisme es concretaran amb accions o mantindrà la línia dura. Com que tot s’ha de veure encara és molt difícil de definir específicament, no ja l’estratègia més puntual sinó fins i tot la pràctica. El president Torra ha fet com havia de fer: un discurs marc de gran traç. La cartografia gran, ja la tenim. Ara hi falten els camins.

—Enguany l’Onze de Setembre no és un més. Què ens hi juguem?

—Si el carrer és feble, el relat s’afebleix. El carrer no n’és la solució, però forma part del relat.

1 – Cal que el carrer s’ompli perquè la política pugui fer allò que ha de fer i

2 – perquè la ciutadania més o menys organitzada –de l’ANC fins als CDR, etc– també se senti forta . En això, és especialment important la Diada.

És la primera amb presos, amb exili, amb amenaces i repressió. Sobrevolen sentències de dècades de presó; per tant, és una Diada d’una importància enorme.

Necessitem tenir molta força al carrer perquè sabem que mentiran, manipularan i vendran una pel·lícula diferent d’allò que passarà.

Però sobretot també és important per a nosaltres mateixos.

—Hem de fer una concentració més gran que els altres anys?

—L’hem de fer tan important com la de l’any passat o la dels altres anys. Les llibertats i la democràcia a Catalunya són un combat gairebé de minut a minut, i de tant en tant hem de fer demostracions de força.

—Cal continuar anant a les presons a manifestar-se?

—Sí. No tinc cap mena de dubte que tots els actes que es fan, com ara a les presons, cantades, <ponts, llaços, cartes, sopars grocs arreu, tenen sentit. Donen molta moral als nostres a la presó i a l’exili, però d’alguna manera també ens cohesionen com a poble en la resistència i en la protesta.

Tanmateix, penso que del moment en què el president Torra –i entenc que és una iniciativa consensuada– proposa la gran marxa multitudinària pel dia final de les sentències, tots aquests aquests actes hauran de formar-ne part. Ara tenen un cert nivell d’espontaneïtat que és boníssim però hem de donar-los-hi un marc general en el qual prenguin un sentit global, com un calendari d’actes que es coordinin en una marxa multitudinària com les grans marxes de protesta de la humanitat, com la de Luther King o la gran marxa de la sal.

Per tant, sí, les trobo necessàries per a l’ànim interior, les trobo necessàries per a la imatge exterior i ara les trobo necessàries de manera estratègica.

—Què en resta, del primer d’octubre?

— Hi ha una herència que és el dolor. La gent encara recorda la porra al cos. Aquelles imatges les tindrem per sempre a la retina. Però per damunt del dolor roman la voluntat de ser, la persistència i la resistència. El primer d’octubre ens diu dues coses que són extraordinàries i, fins i tot per a molts, sorprenents.

—Quines?

—Una és que hi va haver una persistència brutal. El poble va voler votar i ningú no li va poder robar el vot. Ni amb amenaces, ni amb milers de policies. Ho va fer contra un estat poderós que en tot moment va dir que allò no passaria. Aquest és un recorregut d’una persistència realment extraordinària, d’un poble que és per damunt de la por i l’amenaça. I després, l’altre és la resistència.

A partir del primer d’octubre l’estat intenta liquidar l’independentisme per terra, mar i aire i el país resisteix.
Resisteix al carrer, resisteix en el tarannà individual de les famílies i en la voluntat de ser
<i de fer la República.>

Per això ara tornem a estar alçatsperquè hem resistit durant uns mesos en què havíem d’haver caigut i havíem d’haver perdut tres generacions per la independència.

Per això ara tornem a estar alçats, perquè hem resistit durant uns mesos en què havíem d’haver caigut i havíem d’haver perdut tres generacions per la independència. Per tant,

podem dir que del primer d’octubre ens resta dolor, persistència i resistència.

I, òbviament, la convicció que aquest és un mandat , que arribarà a port.

—Personalment què us evoca aquella data?

—Encara m’emociono quan penso amb la força amb la qual vam aguantar una situació que mai hauria imaginat ningú i segurament per la qual la majoria de la gent no estava ni preparada. Tanmateix vam demostrar una gran valentia. Reconec que no m’hauria imaginat mai veure avis de vuitanta anys a les cinc de la matinada custodiant escoles. Quan penso en els ferits em ve una ràbia profunda. Una ràbia que creix quan penso en la gent que tenim a les presons per la tossuderia i la voluntat que poguéssim votar. Però globalment em ve un orgull enorme per a aquest país que ha tornat a demostrat que no és fàcil de matar, que no és fàcil de destruir.

—Què s’ha de fer aquest primer d’octubre?

—Des del primer moment he tingut la convicció que calia fer una aturada de país. Hi ha un moment que Catalunya s’hauria d’aturar perquè ens van pegar. Van pegar a les nostres mares, als nostres fills, a les nostres parelles. Van pegar a qui custodiava urnes, qui custodiava vots. I això és d’una maldat! És tant greu que passi en ple segle XXI, en una democràcia liberal al cor d’Europa. És tant greu que a mi em sembla que pel cap baix hem de fer aturar el país per a alçar una protesta internacional de ràbia i de dolor per tot allò que va passar. No vull dir una vaga general <indefinida>. Aquesta ens l’hem de reservar per moments molt excepcionals. <no són moments molt excepcionals?>

Sí que podem fer una aturada de país. Pot ser un matí, una hora, és igual. Ara, en quins termes? Quant de temps? No sóc la persona. Sóc algú que parla en veu alta. No puc dir-vos-en res més. Jo sí que crec que seria un bon moment per a fer una aturada.

—Caldrà sortir al carrer quan hi hagi el judici dels presos?

—Com diuen els anglosaxons, ja travessarem aquest pont quan hi arribem. Abans passaran moltes coses. Abans de començar el judici sabrem si hi arribem amb una fiscalia general que depèn directament de l’estat espanyol, per tant amb una Moncloa que avala aquesta repressió embogida contra la convicció expressada públicament a nivell internacional. Això ens modularà la protesta, sabrem si la advocacia de l’estat, que aquests sí que depenen directament de la Moncloa, retiren el delicte de rebel·lió, que és una hipòtesi que també és damunt la taula i sabrem de quina manera ho aclarim. Ara, és evident que el començament dels judicis serà d’un gran clímax polític i social.

Les entitats que coordinen el carrer han de tenir molt clar què fer. A mi em sembla que al carrer hi haurem de sortir moltes vegades al llarg d’aquest procés. No en tinc cap dubte.

—Quines han de ser les prioritats del govern català a curt termini?

—A curt termini ha de governar, és a dir, fer que la vida quotidiana funcioni. Més que governar la Generalitat governem una diputació gran, mesuradament menystinguda, però amb tan poc com tenim, que és un concepte molt Tarradellas, però és cert, hem de fer les coses ben fetes. Per tant,

1 – la primera prioritat és que aquells compromisos de justícia social, de servei públic, amb els grans eixos (sanitat, escoles, seguretat, etc.) funcionin bé, no ens facin ensurts i vagin a la una. Això demano a les forces que tenen la majoria parlamentària, al president de la Generalitat i als seus consellers: ‘feu una bona feina amb això que teniu.’

2 – La segona és recuperar les lleis suspeses que el Tribunal Constitucional espanyol i el PP van tombar. Totes eren bones per al benestar del nostre país i de la nostra gent. En això s’hi ha de treballar molt de pressa.

3 – També s’ha de fer balanç dels danys que ha perpetrat el 155 i posar-los a l’abast públic perquè sapiguem què hem perdut, quin mal ens han fet, exactament per on ens han atacat i de quina manera han envaït la salut de la institució, la salut democràtica de la Generalitat.

4 – Òbviament en demanaria un quart, que és que en la mesura que sigui possible hi hagi una mica d’oli en les relacions entre les dues forces que governen i no ens facin tants ensurts, que no calen, que ja en tenim suficients.

5 – I després, a mig termini, amb el discurs marc del president Torra cal tenir consensuat el Consell de la República. S’ha de

6 – treballar totes dues bandes, l’àmbit internacional i nacional, ben coordinades perquè ara el combat internacional de Catalunya és sota lupa. Ens miren i és molt important. Ara sí, cal anar definint i aterrant en l’estratègia fina, en la tàctica d’allò que el president va dir.

—I a llarg termini?

—Al llarg termini, parlem de mesos, cal fer efectiu el mandat del primer d’octubre. Si no hi ha cap referèndum pactat, ja en tenim un de fet i un mandat parlamentari inequívoc assumit per les forces del govern. Com ho farem, hem de decidir.
És evident que trobarem aquest momentum que diu el president Torra.
Jo sóc de la convicció que tot es repeteix, però la història mai no es repeteix de la mateixa manera. El primer d’octubre amb milers de policies pegant a la gent ja no el podran repetir perquè el món es va esgarrifar. Un 155 ‘ara el munto ara el desmunto’ tampoc és tant fàcil. A més a més, ara tenim sentències internacionals que hem guanyat: a Alemanya, Bèlgica, Suïssa i Escòcia. Guanyarem a Estrasburg i a l’ONU.

Espanya té a sobre una onada judicial que no li va essent favorable. Vagi com vagi, d’ara endavant, és evident que l’estat espanyol es defensarà amb mitjans violents, perquè quan si no ho fa amb democràcia ho fa amb repressió. Però, s’ha de veure de quina manera, perquè no poden fer-ho tal com van fer. No els ha sortit bé.

L’ofensiva judicial els farà molt de mal.

Internacionalment han fracassat, els ha anat molt malament.

I l’ofensiva política tampoc els ha sortit bé.

Van intentar amb totes les seves forces, amb tots els mitjans polítics, mediàtics i institucionals que no hi hagués un president independentista i en tenim dos.

Jo sóc optimista.

Estem ferits, però més forts en els nostres drets
<en la consciència dels nostres drets i Declaracions?>

i en la nostra imatge, que abans del primer d’octubre.

—Què va faltar per a fer efectiva la República?

—No em veig capaç de jutjar els moments tan complicats del final de tot el procés. Calia ser-hi per a veure com amb la responsabilitat que representava es van anar gestionant els segons i els minuts pesants en què hi havia amb les amenaces bastant clares i concretes que sobrevolaven llavors. Vull creure que en aquell primer moment encara no teníem la fortalesa o les circumstàncies per a tirar-la endavant.

Crec que va ser un error no mantenir-ho però tampoc no em veig amb cor de dir que va ser un error. Ser allà devia ser molt complicat i al capdavall parlem de gent que finalment s’ha arriscat tant com per ser a la presó a l’exili. Ara bé, hem après que no podem arribar en aquest moment i no fer-lo efectiu.

Si ens hi posem, cal fer-ho pacíficament i democràticament amb les conseqüències pertinents.

En algun moment de la història d’aquests anys això passarà.

Haurem de dir: ‘o el fem efectiu, alçant les mans per defensar-nos, o assumim la derrota.’

—Quin paper hi han de tenir els presos i els exiliats?

—D’entrada no podem oblidar que són els nostres dirigents i representants legítims. Són la gent que hem votat el poble de Catalunya, que és una cosa que a les democràcies és important i que per tant la seva veu continua formant part del lideratge del procés. Més que presos o exiliats, els dirigents polítics catalans que són a la presó o a l’exili continuen tenint la veu perquè s’han mantingut lleials al mandat i fidels al país. Allò que diguin és d’una enorme importància política perquè són els nostres dirigents polítics.

La segona cosa és que és veritat que la presó els deixa com a ostatges a les mans de l’estat que modula la repressió i l’esperança justament per jugar amb la política.

Intenten jugar amb els presos, però els presos no s’han deixat. Hi va haver un moment en què es va

El paper que ha de tenir tant la presó com l’exili és la mateixa: aguantar l’intent d’utilitzar la repressió per a cedir en les condicions.

A partir d’aquí cal analitzar què passa al país,
no solament la presó i l’exili.

El país és molt més que la presó i l’exili, encara que tingui tant de pes. També hi ha les organitzacions ciutadanes, Òmnium, els CDR, l’Assemblea i els dirigents polítics.

Tot plegat és un engranatge que té moltes peces, i que malgrat les dificultats, les baralles i el soroll permanent, Déu n’hi do com ha anat funcionant. Som un caos organitzat. Tots els adversaris polítics i enemics sempre diuen que estem separats i que ens barallarem entre nosaltres, però cal deixar clar que, de la batalla permanent, n’hem fet una unió molt robusta.

—Tot i així, aquesta baralla permanent inquieta—Una de les grandeses del moviment català és que és un trencadís gaudinià. És fet de bocins d’idees, de personalitats, de projectes diversos. És evident que tots nosaltres som gent que pensem diferent, i que potser en una situació de República seríem en bàndols diferents, però malgrat això, tanmateix hem prioritzat la idea que ara anem a construir la República amb companys de viatge amb qui després ja debatrem. La CUP i el món ex-convergent i de Puigdemont vénen de cultures diferents i a més a més s’han barallat electoralment moltes vegades. Per això és normal que continuï havent-hi soroll. A mi això m’amoïna relativament. Jo, que he estudiat el catalanisme polític de la Renaixença ençà, des de l’alba dels temps, això és un constant, però hem arribat fins aquí. La CUP té una identitat tan diferenciada i li és necessari de marcar camins propis. Però als altres dos grans eixos centrals del país, que és el món Puigdemont o Torra i Esquerra Republicana, els demano que no es barallin respecte de l’objectiu i els tempos per a arribar-hi. Més igual si es barallen quotidianament per les altres coses. Ja ho debatrem a les tertúlies, però és una cosa menor.

—I del Consell de la República què en penseu? Com hauria de ser? Qui n’ha de formar part?

—No hi he pensat sobre però el qui no m’importa. En canvi sí que em sembla que el consell ha de tenir un paper de representació de la República que no hem pogut fer a l’interior.

La República ha de ser representada simbòlica i institucionalment a l’exili. Si hem anat a fora a cercar la justícia que aquí no ens han donat, també hem anat a fora per constituir la República.

El Consell de la República té aquesta força. És una força simbòlica política internacional però també d’alguna manera institucional. Ara caldrà veure com es coordina tot això.

—Les eleccions municipals del 2019 poden ser una oportunitat per a l’independentisme?

—Tot és sotmès a com anirà el judici. Això marcarà la pauta política. <aquest és el gran error anar a la defensiva, quan la República ha de ser la contra dels Judicis, aquest és l’atac ja des d’ara, que ens proposa sense especificar-ho així l’advocat de Posantí, si no pot Puigdemont que ho faci el Poble de forma autogestionada constituint els petits Consells de la República>

Hem d’estar pendents de què passarà amb la sentència i del paper del govern espanyol. Ara mateix és molt difícil de dir com serà aquest escenari electoral. És evident que les eleccions municipals són importants per a tenir el control del territori. Cal recordar que el territori també ha aguantat, amb els alcaldes, l’AMI… Encara que no hi ha dubte que la gran batalla municipal és Barcelona. Això no és resolt i si ho fos seria mal resolt.

—Però què pot passar aquestes municipals?

—Dependrà si es converteixen en alguna cosa més o no. A hores d’ara no ho sembla, però vés a saber. Podria ser que s’acompanyessin d’unes eleccions que s’avancessin o que s’ajuntessin amb les europees i que es convertissin com un plebiscit. Amb tota aquesta casuística no sé dir el que pot passar. Però per descomptat serà important, perquè ens mesuren cada dia i ens posen la lupa.

—Dèieu que Barcelona és d’enorme importància…?

—Sí, enorme. Hi hauria qui em diria que ja s’ha descartat completament la unitat d’acció electoral a Barcelona. Jo els respondria que avui si, però depèn. Falta a veure què passarà els mesos vinents i això pot implicar molts canvis. Una part d’aquest mapa que es construeix no és nostre i per tant no podem saber que passarà. Ara per ara tot és molt precipitat, del ball de noms dels candidats a les fórmules utilitzades.

—En aquest ball de noms hi ha el vostre…?

—Si… però jo això ho tinc descartat completament. No tinc gens d’interès personal de tornar a la política. Em sento molt convençuda que el meu paper és en el món de l’opinió. Però de tota manera, més enllà del meu nom, el problema és el ball de noms. Que s’aturi una mica. Que siguin els altres els qui tenen els noms fixats, però per a nosaltres depenen tant d’una conjuntura i unes contingències tan brutals que no sabem què tindrem… Preveiem una Diada tranquil·la però ens envien sis-cents agents a no sé què fer. El PSOE va dient que vol diàleg, però la fiscalia demana dos anys i mig de presó per uns nanos que es van encadenar en una reixa, un senyal que forma part de la simbologia de resistència de tots els països del món. És clar, sento paraules del PSOE però després veig porres. Ja no sé si el diàleg el volen fer amb paraules o amb porres. I si tenim una situació molt complicada… també anirem com ara? S’ha de veure. Espero que no. Tot és molt prematur.

—Què s’ha de fer amb la impunitat de l’extrema dreta a Catalunya?

—L’extrema dreta creixerà a Catalunya. De fet, no podem oblidar que durant el 155 van dir als Mossos que deixessin d’investigar l’extrema dreta perquè no era important. He parlat amb Mossos que formen part dels grups que la investiguen i em diuen que en perdien les dades, que no sabien qui venia i s’organitzava. Aquí hem perdut mesos de poder-los combatre i de tenir-los motoritzats, però parlem d’operatius molt bons que ara tornen a funcionar. Ara, l’extrema dreta creixerà perquè cada vegada que Catalunya planta la bandera creixen dues coses a Espanya: l’extrema dreta i el republicanisme espanyol. És a dir, pateix la monarquia i la democràcia, perquè Espanya és incapaç de resoldre el concepte de la via territorial de manera democràtica, cosa que erosiona les seves pròpies institucions i el seu propi sistema. Per tant, no em sorprèn que creixi i que el vulguin violentar. Però ja sabem què hem de fer: no caure en la provocació.

Pilar Rahola:
‘El primer d’octubre cal fer una aturada de país’
<ben llarga si pot ser!>

Entrevista a la periodista i escriptora

Per: Txell Partal

https://www.vilaweb.cat/noticies/pilar-rahola-els-independentistes-de-la-batalla-permanent-nhem-fet-una-unio-molt-robusta/

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Crit a l’esperança i als fets per a la Catalunya Independent en forma de República:

Publicat el 15 de setembre de 2018 per Salvador Molins i Escudé

COM PODEM COMPLETAR, TORRA, TORRENT i PUIGDEMONT ?
com podem completar l’acció de “tots” els nostres polítics i partits polítics?

Crit a l’esperança i als fets per a la Catalunya Independent en forma de República:

Hem de somoure la terra que trepitgem, que a l’enemic la nostra terra els balli sota els peus i afecti al seu sentit de l’equilibri.

Desbordem les limitacions que nosaltres mateixos ens imposem.

Comencem el Procés Constituent.

Comencem el Consell de la República.

Creem el Consells de la República Comarcals.

Creem la unitat de tots per a la Independència Catalana.

Sumem tots els esforços i totes les iniciatives, fem-ho de nou amb el somriure als llavis i el convenciment i determinació a la nostra ment, jo gosaria dir a la nostra ànima, personal i col·lectiva.

Als llaços i altres eines ajuntem-hi el document i les manifestacions de renuncia a Espanya.

Fem activitats rupturistes contínues fins quasi aixafar la ratlla vermella.

Apuntem-nos en massa a totes les iniciatives -la crida, per exemple, altres d’ERC per exemple- desbordem-les en massa com sabem fer a les manifestacions.

Seguim les consignes que emanin de Waterloo, de l’ANC, de …

Reeditem les campanyes positives d’abans del 9N i d’abans del 1r d’octubre, però, ara ja per la implementació de la República declarada el 27 d’octubre del 2017.

Marxes de cotxes, motos i tractors, … posem llaços als cotxes …

Estudiem i preparem una aturada de País indefinida i intermitent contra la repressió estrangera contra els catalans acusats i represaliats.

No esperem els judicis, tirem endavant, només la nostra determinació en abandonar Espanya farà que tot el món vegi clar que ens encaminem al divorci inevitable entre Catalunya i Espanya.

Explicitem-ho així mateix: Divorci !

Lluny Espanya i Fora les forces d’ocupació!
Un dia no molt llunyà els veurem desfilar en cúrrua vers Castella
com els tancs del Pacte de Varsòvia després de caure el Mur de Berlín.

Salvador Molins, CDR*bic

Per l’estat català independent en forma de República: https://www.vilaweb.cat/noticies/torra-demana-no-tenir-por-i-arribar-fins-al-final-en-la-defensa-dels-drets-civils-socials-i-nacionals/ Fora les forces d’ocupació com els tancs del Pacte de Varsòvia.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Cas Llarena. L’estat espanyol fa malversació de fons públics.

Publicat el 13 de setembre de 2018 per Salvador Molins i Escudé

El Govern espanyol incompleix la llei per sufragar l’astronòmica minuta de la defensa del “Juez Llarena”.
12 setembre 2018 per Carlos Enrique Bayo / Patricia Lopez

En afrontar la provisió de fons de mig milió d’euros contractada amb el bufet belga d’advocats Liederkeke Wolters Waelbroeck Kirpatrick, l’Executiu s’ha saltat diversos articles de la Llei 9/2017 de Contractes del Sector Públic i ha incomplert la Llei de Transparència, segons diferents fonts lletrades consultades.

Per a això al·lega la urgència d’una emergència inexistent i accepta un pressupost desmesurat que reflecteix el seu temor al futur escenari judicial a Europa.

El procés judicial contra l’Procés independentista català es fonamenta en el fet que la democràcia requereix l’estricte compliment de la llei, però el Govern de Pedro Sánchez ha incomplert diverses lleis, i s’ha saltat normes judicials establertes, per acceptar precipitadament la fabulosa minuta del bufet belga encarregat ara de defensar al jutge Pablo Llarena enfront d’una demanda civil per dret a l’honor que li van presentar al juny a Bèlgica l’expresident Carles Puigdemont i altres dirigents polítics catalans encausats.

Per començar, Llarena va presentar la seva petició d’empara fora de termini, el 14 d’agost, ia més els juristes de l’Estat van aconsellar a l’Executiu que no actués en aquesta causa civil privada, ja que la demanda responia a unes declaracions efectuades a títol particular pel jutge en un fòrum públic, una cosa que cap magistrat ha ni pot fer referint-se als justiciables d’una causa que està instruyendo.pero totes les fonts jurídiques consultades coincideixen que “un magistrat no pot parlar en públic d’una causa que està instruint, ja que en fer aquestes declaracions està prejutjant el que ha d’estar investigant imparcialment “.

“Els imputats poden al·legar que tota la instrucció va ser nul·la i acabar el Tribunal Europeu de Drets Humans sentenciant que no el jutge no va ser imparcial”

Un dels lletrats, amb llarga experiència en aquest tipus d’assumptes, subratlla que “els imputats podrien al·legar que tota la instrucció va ser nul·la i acabar el Tribunal Europeu de Drets Humans sentenciant que no han tingut un jutge imparcial.Porque, segons la doctrina establerta pel Tribunal d’Estrasburg, l’important no és que el jutge ho sigui, sinó que sembli imparcial pel que fa al justiciable “.

És per això que pràcticament la totalitat dels magistrats, si són preguntats per processos que s’estan instruint, subratllen: “Jo em limito als meus resolucions, perquè un jutge s’expressa mitjançant les seves resolucions”.

Aquest principi és respectat escrupolosament pels jutges belgues i potser Llarena va trigar a adonar-se’n, en no sol·licitar empara fins que només faltaven vint dies per a la data en què l’havia citat a declarar la primera sala del Jutjat de Primera Instància francòfon de Brussel·les.

Perquè al principi la Justícia espanyola va semblar menysprear la de Bèlgica: l’exjutge degà de Madrid, Antonio Vell, a través del qual es va canalitzar la citació, va tornar el exhort al jutge belga sense emplenar.

L’al·legació de Vell era que es tractava de jutjar “la responsabilitat de l’Estat per accions o omissions en l’exercici de la seva autoritat (acta iure imperii o actes de sobirania estatal)”, sense prendre en consideració que Llarena havia parlat a títol personal i no mitjançant un acte o resolució judicial.

La gran sorpresa va ser després que s’anunciés una provisió de fons astronòmica en el contracte signat amb el bufet d’advocats belga Liederkerke Wolters Waelbroeck Kirpatrick: 450.413,22 euros, més altres 94.568,78 en concepte d’impostos. En total, 544.982 euros.

És doctrina a la Sala Segona del Suprem, en la qual està Llarena, que com molt les costes judicials es taxen en 3.000 euros

“La quantia de la minuta és veritablement salvatge”, afirma un altre dels advocats consultats.

“Jo vaig defensar a un imputat en l’11-M precisament davant aquesta mateixa Sala Segona del Suprem [a la qual pertany Llarena] i al meu defensat l’acusaven d’haver participat en l’assassinat de més de 190 persones …

Vaig guanyar el cas en cassació i quan vaig passar la minuta per cobrar les costes em van dir:

“És doctrina a la Sala Segona del Suprem que com a molt les costes judicials es taxen en 3.000 euros”.

O sigui, la meva llarguíssima defensa d’un cas penal tan greu no mereixia més pagament que aquest, mentre que en una demanda civil de dret a l’honor en el qual només es reclama una indemnització simbòlica d’un euro s’accepta que el bufet que defensa a 1 dels seus magistrats facturi mig milió “.

En això coincideix plenament un altre dels lletrats, que subratlla que “només es facturen costes elevades quan les indemnitzacions per responsabilitat civil són també elevadíssimes … per exemple davant les d’una asseguradora després d’una catàstrofe o les d’un morós que ha milions.

En aquest cas, el bufet pot pressupostar un percentatge del indemnitzat que pot ascendir a bastants diners. Però per un sol euro! ”

En qualsevol cas, tan gran quantitat pressupostada hauria d’haver estat adjudicada després d’un concurs públic, en compliment de la Llei 9/2017, de 8 de novembre, de Contractes del Sector Públic.

I en el seu veloç selecció, adjudicació i signatura a l’Ambaixada d’Espanya a Brussel·les, el Govern s’estava saltant-segons valoren fonts jurídiques- els requisits dels articles 119 i 120 d’aquesta llei, referents a la “tramitació urgent” dels ” expedients corresponents als contractes la celebració respongui a una necessitat inajornable o l’adjudicació calgui accelerar per raons d’interès públic “.

En l’Article 120 s’estableix el règim excepcional en el cas que la “Administració hagi d’actuar de manera immediata a causa d’esdeveniments catastròfics, de situacions que suposin greu perill o de necessitats que afectin la defensa nacional”.

“El Govern s’acull a raons d’urgència quan hi va haver inacció voluntària en actuar fora de termini”

Però el Govern no es pot acollir a aquests casos excepcionals, ja que “la urgència provenir que es va sol·licitar l’empara fora de termini ia causa d’una inacció voluntària, ja que ni un jutge ni un Estat poden al·legar ignorància”, sostenen aquestes fonts jurídiques.

En això coincideix un altre prestigiós advocat barceloní que també demana guardar l’anonimat -alguna cosa que han sol·licitat totes les fonts consultades, el que revela com de delicada és aquesta situació judicial per a tots els que fan declaracions públiques-. “El que passa és que aquí han al·legat urgència … no perquè sigui una emergència sinó perquè ja no els quedava temps per a la primera vista … però no era més que una vista preliminar, de conciliació, i no era necessari contractar semblant pressupost” .

“A aquest bufet belga li ha tocat la Loteria”, continua el lletrat. “Encara que també és cert que el plantejament que els ha fet aquest bufet demostra que aquest procediment no serà tan senzill. Han d’haver posat aquí tots els previsibles escenaris en els que això pot acabar derivant (recursos, incidències, etc.) i per això ho han quantificat amb semblants imports “, estima.

És a dir, l’astronòmica minuta dels advocats belgues és una proposta que “ha d’haver quantificat totes aquestes actuacions i les ha d’haver descrit mínimament, fins a arribar fins al final, fins i tot fins al Tribunal Europeu de Drets Humans.

Una altra cosa és: ¿cal cobrar anticipadament per tots aquests previsibles recursos?

Perquè tot això portarà temps.

És necessari pagar-ho ja?

Aquí pot haver-hi molts matisos que no s’han explicitat, encara que ho haurien de fer per la Llei de Transparència.

Exactament: una altra llei que incompleix l’executiu (en el seu Article 70) en no mostrar públicament tot el detall d’una minuta tan elevada.

I per què ho amaga, arriscant-se a una nova demanda en el contenciós-administratiu?

“Si expliciten el plantejament del bufet belga, encara seria més escandalós, perquè es veurien les grans possibilitats que té de prosperar l’acció judicial”

Un altre dels lletrats consultats aventura: “Han decidit donar la dada de quant pot costar-nos aquesta pel·lícula perquè no es digui que s’han ocultat l’import, però no volen donar els detalls de l’oferta perquè si els donen és gairebé com descriure quina és la estratègia de defensa de l’Estat espanyol davant d’aquesta acció. a més, si expliciten el plantejament i l’oferta que els ha fet el bufet belga, encara seria més escandalós, perquè es veurien les grans possibilitats que té de prosperar l’acció judicial “.

“Una demanda de protecció a l’honor no té una complexitat especial”, insisteix aquest advocat, que ha portat moltes causes similars.

Així que crec que el Govern, el Consell del Poder Judicial i la ministra de sobte s’han espantat davant la possibilitat que Llarena perdi en successives instàncies de la Justícia europea, ja que quan un jutge té una causa en marxa no pot anar a unes jornades a parlar sobre aquest procés obert.

No pot fer el més mínim comentari ni tan sols en exercicis hipotètics o condicionals …

Això ho sap qualsevol jutge.

I això els dóna arguments als imputats per quan recorrin al Tribunal Europeu de Drets Humans.

Així que el Govern no només s’està saltant la llei i gastant-se una fortuna, sinó que té moltes possibilitats de perdre el cas Llarena.

Això sembla explicar els comptes del Gran Capità presentades pel bufet Liederkeke per defensar el jutge flagell de l’independentisme català.

Però això és encara més preocupant per a l’Estat espanyol.

Carlos Enrique Bayo / Patricia Lopez

———————–

Original en llengua espanyola:

El Gobierno español incumple la ley para sufragar la astronómica minuta de la defensa del Juez Llarena

septiembre 12, 2018

Al afrontar la provisión de fondos de medio millón de euros contratada con el bufete belga de abogados Liederkeke Wolters Waelbroeck Kirpatrick, el Ejecutivo se ha saltado varios artículos de la Ley 9/2017 de Contratos del Sector Público y ha incumplido la Ley de Transparencia, según distintas fuentes letradas consultadas.

Para ello alega la urgencia de una emergencia inexistente y acepta un presupuesto desaforado que refleja su temor al futuro escenario judicial en Europa.

El proceso judicial contra el procés independentista catalán se fundamenta en que la democracia requiere el estricto cumplimiento de la Ley, pero el Gobierno de Pedro Sánchez ha incumplido diversas leyes, y se ha saltado normas judiciales establecidas, para aceptar precipitadamente la fabulosa minuta del bufete belga encargado ahora de defender al juez Pablo Llarena frente a una demanda civil por derecho al honor que le presentaron en junio en Bélgica el expresident Carles Puigdemont y otros dirigentes políticos catalanes encausados.

Para empezar, Llarena presentó su petición de amparo fuera de plazo, el 14 de agosto, y además los juristas del Estado aconsejaron al Ejecutivo que no actuase en esa causa civil privada, puesto que la demanda respondía a unas declaraciones efectuadas a título particular por el juez en un foro público, algo que ningún magistrado debe ni puede hacer refiriéndose a los justiciables de una causa que está instruyendo.pero todas las fuentes jurídicas consultadas coinciden en que “un magistrado no puede hablar en público de una causa que está instruyendo, puesto que al hacer esas declaraciones está prejuzgando lo que tiene que estar investigando imparcialmente”.

“Los imputados pueden alegar que toda la instrucción fue nula y acabar el Tribunal Europeo de Derechos Humanos sentenciando que no el juez no fue imparcial”

Uno de los letrados, con larga experiencia en este tipo de asuntos, subraya que “los imputados podrían alegar que toda la instrucción fue nula y acabar el Tribunal Europeo de Derechos Humanos sentenciando que no han tenido un juez imparcial.Porque, según la doctrina establecida por el Tribunal de Estrasburgo, lo importante no es que el juez lo sea, sino que parezca imparcial con respecto al justiciable”.

Es por ello que prácticamente la totalidad de los magistrados, si son preguntados por procesos que están instruyendo, subrayan: “Yo me limito a mis resoluciones, porque un juez se expresa mediante sus resoluciones“.

Ese principio es respetado escrupulosamente por los jueces belgas y quizá Llarena tardó en darse cuenta de ello, al no solicitar amparo hasta que sólo faltaban veinte días para la fecha en la que le había citado a declarar la primera sala del Juzgado de Primera Instancia francófono de Bruselas.

Porque en un principio la Justicia española pareció despreciar a la de Bélgica: el ex juez decano de Madrid, Antonio Viejo, a través del cual se canalizó la citación, devolvió el exhorto al juez belga sin cumplimentar.

La alegación de Viejo era que se trataba de juzgar “la responsabilidad del Estado por acciones u omisiones en el ejercicio de su autoridad (acta iure imperii o actos de soberanía estatal)”, sin tomar en consideración que Llarena había hablado a título personal y no mediante un auto o resolución judicial.

La gran sorpresa fue después que se anunciara una provisión de fondos astronómica en el contrato firmado con el bufete de abogados belga Liederkerke Wolters Waelbroeck Kirpatrick: 450.413,22 euros, más otros 94.568,78 en concepto de impuestos. En total, 544.982 euros.

Es doctrina en la Sala Segunda del Supremo, en la que está Llarena, que como mucho las costas judiciales se tasan en 3.000 euros

“La cuantía de la minuta es verdaderamente salvaje”, afirma otro de los abogados consultados.

“Yo defendí a un imputado en el 11-M precisamente ante esa misma Sala Segunda del Supremo [a la que pertenece Llarena] y a mi defendido le acusaban de haber participado en el asesinato de más de 190 personas…

Gané el caso en casación y cuando pasé la minuta para cobrar las costas me dijeron:

“Es doctrina en la Sala Segunda del Supremo que como mucho las costas judiciales se tasan en 3.000 euros“.

O sea, mi larguísima defensa de un caso penal tan grave no merecía más pago que ése, mientras que en una demanda civil de derecho al honor en el que sólo se reclama una indemnización simbólica de un euro se acepta que el bufete que defiende a uno de sus magistrados facture medio millón”.

En eso coincide plenamente otro de los letrados, quien subraya que “sólo se facturan costas elevadas cuando las indemnizaciones por responsabilidad civil son también elevadísimas… por ejemplo ante las de una aseguradora tras una catástrofe o las de un moroso que debe millones.

En ese caso, el bufete puede presupuestar un porcentaje de lo indemnizado que puede ascender a bastante dinero. ¡Pero por un solo euro!”

En cualquier caso, tamaña cantidad presupuestada debería haber sido adjudicada tras un concurso público, en cumplimiento de la Ley 9/2017, de 8 de noviembre, de Contratos del Sector Público.

Y en su celérica selección, adjudicación y firma en la Embajada de España en Bruselas, el Gobierno se estaba saltando –según valoran fuentes jurídicas– los requisitos de los artículos 119 y 120 de esa ley, referentes a la “tramitación urgente” de “los expedientes correspondientes a los contratos cuya celebración responda a una necesidad inaplazable o cuya adjudicación sea preciso acelerar por razones de interés público“.

En el Artículo 120 se establece el régimen excepcional en el caso de que la “Administración tenga que actuar de manera inmediata a causa de acontecimientos catastróficos, de situaciones que supongan grave peligro o de necesidades que afecten a la defensa nacional“.

“El Gobierno se acoge a razones de urgencia cuando hubo inacción voluntaria al actuar fuera de plazo”

Pero el Gobierno no se puede acoger a esos casos excepcionales, puesto que “la urgencia provino de que se solicitó el amparo fuera de plazo y a causa de una inacción voluntaria, ya que ni un juez ni un Estado pueden alegar ignorancia“, sostienen dichas fuentes jurídicas.

En eso coincide otro prestigioso abogado barcelonés que también pide guardar el anonimato –algo que han solicitado todas las fuentes consultadas, lo que revela cuán delicada es esta situación judicial para todos los que hacen declaraciones públicas–. “Lo que pasa es que aquí han alegado urgencia… no porque sea una emergencia sino porque ya no les quedaba tiempo para la primera vista… pero no era más que una vista preliminar, de conciliación, y no era necesario contratar semejante presupuesto“.

“A este bufete belga le ha tocado la Lotería“, continúa el letrado. “Aunque también es cierto que el planteamiento que les ha hecho este bufete demuestra que este procedimiento no va a ser tan sencillo. Deben haber puesto ahí todos los previsibles escenarios en los que esto puede acabar derivando (recursos, incidencias, etc.) y por eso lo han cuantificado con semejantes importes“, estima.

Es decir, la astronómica minuta de los abogados belgas es una propuesta que “tiene que haber cuantificado todas esas actuaciones y las debe haber descrito mínimamente, hasta llegar hasta el final, incluso hasta el Tribunal Europeo de Derechos Humanos.

Otra cosa es: ¿hay que cobrar anticipadamente por todos esos previsibles recursos?

Porque todo ello llevará tiempo.

¿Es necesario pagarlo ya?

Ahí puede haber muchos matices que no se han explicitado, aunque deberían hacerlo por la Ley de Transparencia.

Exactamente: otra ley que incumple el Ejecutivo (en su Artículo 70) al no mostrar públicamente todo el detalle de una minuta tan elevada.

Y ¿por qué lo esconde, arriesgándose a una nueva demanda en lo contencioso-administrativo?

“Si explicitan el planteamiento del bufete belga, aún sería más escandaloso, porque se verían las grandes posibilidades que tiene de prosperar la acción judicial”

Otro de los letrados consultados aventura: “Han decidido dar el dato de cuánto puede costarnos esta película para que no se diga que han ocultado el importe, pero no quieren dar los detalles de la oferta porque si los dan es casi como describir cuál es la estrategia de defensa del Estado español frente a esta acción. Además, si explicitan el planteamiento y la oferta que les ha hecho el bufete belga, aún sería más escandaloso, porque se verían las grandes posibilidades que tiene de prosperar la acción judicial”.

“Una demanda de protección al honor no tiene una complejidad especial“, insiste ese abogado, que ha llevado muchas causas similares.

Así que creo que el Gobierno, el Consejo del Poder Judicial y la ministra de pronto se han asustado ante la posibilidad de que Llarena pierda en sucesivas instancias de la Justicia europea, puesto que cuando un juez tiene una causa en marcha no puede ir a unas jornadas a hablar sobre ese proceso abierto.

No puede hacer el más mínimo comentario ni siquiera en ejercicios hipotéticos o condicionales…

Eso lo sabe cualquier juez.

Y eso les da argumentos a los imputados para cuando recurran al Tribunal Europeo de Derechos Humanos.

Así que el Gobierno no sólo se está saltando la Ley y gastándose una fortuna, sino que tiene muchas posibilidades de perder el caso Llarena.

Eso parece explicar las cuentas del Gran Capitán presentadas por el bufete Liederkeke para defender al juez azote del independentismo catalán.

Pero eso es todavía más preocupante para el Estado español.

Carlos Enrique Bayo/ Patricia Lopez

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La Gran Manifestació del 11S del 2018 és sols per a la República Catalana Independent.

Publicat el 11 de setembre de 2018 per Salvador Molins i Escudé

La Gran Manifestació Independentista del 11 de setembre d’aquest 2018 és per la República Catalana Independent, única garantia d’alliberament de tot el Poble Català, dels capdavanters les dues principals associacions nacionals de la societat civil catalana, dels polítics catalans segrestats per l’estat espanyol sense judici i sense garanties, com a xantatge per a fer ajupir de nou el nostre Poble i per a obligar-el a claudicar i negar la validesa del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya vinculant del 1r d’octubre del 2017 i la consegüent Declaració Unilateral d’Independència catalana del 27 d’octubre del 2017.

La Gran Manifestació Independentista del 11 de setembre d’aquest 2018, malgrat molts s’entesten de fer-la servir per a múltiples i interessats propòsits és sols per la República Catalana plenament independent i tot el que d’ella n’emana de llibertat, justícia i dignitat.

Sra. Paluzie, Presidenta actual de l’ANC, sigui ben clara i contundent tal com ho fou en el seu moment l’anterior Presidenta, la Sra. Carme Forcadell: La Gran Manifestació Independentista del 11 de setembre d’aquest 2018 és sols per a la República Catalana tal com ho resa la seva principal i capdavantera pancarta.

Sra. Paluzie, no s’estovi de cap de les maneres, no cedeixi davant de cap polític ni de cap President, “sols per la Catalunya Independent en forma de República”, això és el que vàrem votar tres milions de catalans el passat 1r d’octubre, sols això!

Sra. Paluzie, no es jugui de nou per a no res la credibilitat i la capacitat de convocatòria i decisió de l’Assemblea Nacional Catalana -ANC- que vostè presideix, no cedeixi davant les insinuacions i temptacions dels partits que s’autoproclamen sobiranistes o independentistes.

La força de l’ANC, la força que li donen els seus associats i els seus convocats és una gran responsabilitat que té l’obligació de ben administrar ella mateixa -l’ANC-, la seva Presidenta i el seu Secretariat, però en aquest ordre si de veritat es vol ser efectiu i incisiu en el moment fonamental que viu el nostre Poble.

Cedir aquesta força a la Convergència del 2012, al President de Catalunya d’aleshores, va ser un greu error, perquè el que el Poble demanava d’Independència va ser rebaixat per interessos partidistes a l’indeterminat Dret de Decidir, allargant innecessàriament el Procés, donat temps a l’estat espanyol i als seus cooperants a Catalunya per a reorganitzar-se en contra nostra.

També va ser un error quan Ximenis amb bona fe va abandonar el comandament de la moguda de les Consultes i va perdre tota la força que l’esmentada organització havia acumulat. Cap capità pot abandonar el navili en hores de gran compromís.

Així, doncs, aquest 11’S, tots a Barcelona per a exigir que es completi la DUI catalana del 27 d’octubre i que cadascú des del seu lloc, es disposi amb determinació, amb coratge i amb fermesa, fer real i efectiva la Independència de Catalunya.

Salvador Molins, CDR*bic

POST DATA:

L’Hora de la Unilateralitat

Quan inevitablement arribi l’hora de la unilateralitat, si els partits independentistes actuals encara no se senten forts i preparats per completar el mandat del Parlament Català del 27 d’octubre del 2017, caldrà explorar la via Bàltica, un sol capdavanter, una sola estratègia, una alternativa política decidida i determinada a culminar el Procés de recuperació de la nostra set vegades centenària Independència. Portar la DUI catalana fins a les darreres conseqüències d’acompliment i certificació per part del Tribunal de Dret Internacional de La Haia.

Les mobilitzacions d’aquest setembre i del proper d’octubre donaran cos i nervi al Moviment Independentista del Poble en espera de la maduració i concreció d’un lideratge més lúcid i més determinat a completar definitivament el Procés d’Alliberament Català.

Salvador Molins Escudé, CDR*bic, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM.

__________________

Entrevista amb Elisenda Paluzie (ANC) extret de Vilaweb

“En aquest context, com que vam guanyar una gran batalla com el primer d’octubre però no vam ser capaços de fer efectiva la República, aquesta manifestació, d’alguna manera, servirà per a saber com està el moviment popular independentista.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/elisenda-paluzie-mantenir-nos-ferms-es-dir-los-que-la-repressio-no-te-efecte/?f=rel

Publicat dins de General | Deixa un comentari

DIADA 2018: PER A LA REPÚBLICA CATALANA INDEPENDENT (400.000 inscrits el 9S)

Publicat el 10 de setembre de 2018 per Salvador Molins i Escudé

DIADA 2018: PER A LA REPÚBLICA CATALANA INDEPENDENT:

Reafirmem el 1r d’octubre del 2017.

Completem la DUI catalana del 27 d’octubre del 2017.

Aturem el país de forma indefinida i intermitent.

Portem la DUI del 27’O al Tribunal de Dret Internacional de La Haia.

El 1r d’octubre vam votar més de 3 milions de catalans (2.262.424 + 770.000)
i va guanyar República Catalana Independent! Via Fora Catalans!

ELS JUDICIS PEL DIVORCI DE CATALUNYA I ESPANYA.
Separació de bens: ACTIUS i PASSIUS

Fa uns dies vaig participar en una penjada de llaços grocs ben proporcional a la realitat del país i del món, érem set dones i tres homes. Ho fèiem per la llibertat dels presos i exiliats catalans, de Catalunya, de tota la humanitat, … de tots els Pobles. Ho fèiem com ho han fet tantes persones al llarg de la història, i gràcies a ells ho fèiem amb molta més seguretat personal del que no havien pogut fer molts altres.

Daniella Levy, corresponsal de Jerusalem Post, pocs dies després del 1r d’octubre del 2017, escrivia que no sabia si ja havia arribat l’hora d’assolir una independència per vies pacífiques, però que sí que estava segura de que si algú podia eren els catalans.

S’acosten els “Judicis de la Vergonya”, els judicis dels encausats catalans per causa de la Independència de Catalunya. Espanya fa servir els que ha empresonat i segrestat com a eina de xantatge i coacció per aturar els catalans en el seu camí uni direccional d’alliberament.

Seran els “Judicis pel Divorci de Catalunya i d’Espanya”. Que sigui així perquè així és!

Que ningú intenti dissimular-ho i emmascara-ho, Espanya ataca els hostatges i tots els encausats catalans amb una sola finalitat, sotmetre de nou a Catalunya, seguir espoliant-la, seguir humiliant-la, seguir colonitzant-la.

Catalunya afronta aquests judicis amb el cap ben alt i sobretot d’empeus davant la fogacitadora, feixista i inquisitorial Espanya de sempre.

Una mostra diàfana i internacional d’aquest aixecament català contra la ignominia és el color groc, llaços, creus, pintades a terra, pancartes, pins, sempre pacífics, sempre democràtics, sempre en favor de la llibertat per a tots els Pobles i per a tota la humanitat del present i del futur.

Per afrontar amb èxit aquests judicis, per a la causa catalana de la Independència, cal que reafirmem el 1r d’octubre i el 27 d’octubre del 2017 sense dubtes ni vacil·lacions. Ara no té sentit lamentar-se pels errors del 10 d’octubre quan en realitat ja tenim votada la DUI catalana del dia 27 del mateix mes i any-.

Preparem-nos per portar al seu acompliment aquesta DUI, no li girem la cara, milions de catalans en som testimonis, molts érem allà al davant, la resta ho vàrem veure des de la televisió, com quan molts vàrem veure l’arribada de l’home a la lluna.

“La llibertat de Catalunya un pas més per a la llibertat de tots els Pobles, un gran pas per a l’home, un gran pas per a la humanitat”

La unitat catalana davant dels “Judicis de la Vergonya” passa pel reafirmament del 1r d’octubre del 2017, éssent ben conscients que la batalla que estem lliurant contra la tirania i l’opressió només té un objectiu, recuperar la plena llibertat dels catalans i de Catalunya: la Independència!

Finalment, determinem-nos i preparem-nos, també, per portar aquesta DUI al Tribunal de Dret Internacional de La Haia.

Catalans! la nostra única Victòria serà la Independència!

Salvador Molins, CDR*bic, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM. Membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- de Jordi Fornas que és alcalde honorífic de Venècia-

11 S 2018 (9S = 400.000 incrits)

La manifestació de la Diada a la Diagonal de Barcelona, convocada per l’ANC i Òmnium, ja ha superat la xifra d’inscrits de la de l’any passat, i ja en compta més de 400.000, segons les últimes dades facilitades per l’Assemblea. A més, dos dies abans de l’Onze de Setembre, ja hi ha més de 1.350 autocars contractats i les samarretes venudes superen les 260.000. Unes xifres enormes, que s’han assolit en ben pocs dies de setembre, tenint en compte que a l’acabament de l’agost la quantitat d’inscrits era força baixa

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ESPANYA … L’hARAKIRI D’UN IMPERI. El Poble Català rematarà aquest pervers drac.

Publicat el 8 de setembre de 2018 per Salvador Molins i Escudé

Extret de Vilaweb:

Ana Gomes (Lisboa, 1954) és eurodiputada socialista al parlament europeu. Ahir va visitar els presoners polítics catalans. Minuts després de sortir dels murs de la presó atenia telefònicament VilaWeb del cotxe estant i, un punt emocionada, ens parlava del seu gran amic Raül Romeva, amb qui es coneixen de fa molts anys. A la porta de la presó, Gomes va demanar la llibertat dels presoners i en aquesta entrevista diu que no els haurien de jutjar. Per ella, la nova fiscal de Pedro Sánchez hauria de canviar les acusacions. Gomes creu que si es fa el judici serà molt perjudicial per a la imatge internacional d’Espanya. Diu també que sondatges fets a Madrid indiquen que de l’octubre ençà els independentistes no han deixat d’augmentar en intenció de vot.

“Espero que sigui possible d’evitar el judici.

—Per què ?

—Perquè el judici serà terrible per a Espanya, terrible per a la seva credibilitat. La fotografia apareixerà a tots els mitjans. Les acusacions de sedició i rebel·lió seran desacreditades. No tenen cap fonament legal. Les famílies ens han dit que demanaran que hi hagi observadors internacionals, al judici. Això no és bo per a Espanya ni per a Europa.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/ana-gomes-espero-que-sigui-possible-evitar-el-judici/

S’acosta
EL JUDICI DEL DIVORCI ENTRE CATALUNYA I ESPANYA.
RUPTURA JA !

Salvador Molins, CDR.bic

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El 1r d’octubre, 3 milions de catalans van decidir República! Què esperem?

Publicat el 2 de setembre de 2018 per Salvador Molins i Escudé

Sr. Torrent, deixis d’excuses, mai serem prou forts, mai serem prou masses, tot i així el 1r d’octubre, al Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya hi van votar prop de 3.030.000 catalans. Anem per feina i deixem-nos de tantes excuses i dilacions!

ELS JUDICIS PEL DIVORCI DE CATALUNYA I ESPANYA.
Separació de bens: ACTIUS i PASSIUS

Seran els “Judicis pel Divorci de Catalunya i d’Espanya”. Que sigui així perquè així és!

Catalunya afronta aquests judicis amb el cap ben alt i sobretot d’empeus davant la fogacitadora, feixista i inquisitorial Espanya de sempre.

“La llibertat de Catalunya un pas més per a la llibertat de tots els Pobles, un gran pas per a l’home, un gran pas per a la humanitat”

Finalment, determinem-nos i preparem-nos, també, per portar aquesta DUI al Tribunal de Dret Internacional de La Haia.

Catalans! l’únia nostra Victòria serà la Independència!

El 1r d’octubre vam votar més de 3 milions de catalans i va guanyar República Catalana Independent!
Via Fora Catalans!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Nous capdavanters, nova força. El MxI està dormint als llims.

Publicat el 1 de setembre de 2018 per Salvador Molins i Escudé

On és el Moviment per a la Independència? Està dormint?
Calen ous capdavanters, nova força, concretar una estratègia alternativa …
El MxI està dormint als llims.
Fem real la DUI i portem-la a La Haia.
Qui en té la voluntat? Qui s’hi compromet? Qui ho farà?

CDR*bic

Entrevista a Julià de Jodar, escriptor i ex-diputat de la CUP, que valora els fets de l’octubre i explica què pot passar aquests mesos vinents. Extreta de Vilaweb pel CDR*bic. :

https://www.vilaweb.cat/noticies/julia-de-jodar-quan-hem-ocupat-els-carrers-lestat-ha-tremolat-i-fa-massa-temps-que-no-els-ocupem/

L’escriptor Julià de Jòdar (Badalona, 1942) veu clar que l’única autocrítica que ha de fer l’independentisme, especialment l’elit dirigent, és la falta de sentit del poder. Creu que l’octubre passat va faltar decisió i empenta per a fer efectiva la República, tant el dia 3, com el 10 com el 27. Una presa del poder amb força, diu, és l’única manera de fundar un nou estat en un context en què Espanya no vol negociar res. La força, precisa, no implica violència.

L’ex-diputat de la CUP considera que el judici i les eleccions municipals poden ser noves oportunitats per a l’independentisme si treballa en aquesta direcció. Però convida a reflexionar què pot canviar fins aleshores perquè s’aprofitin aquests moments, en contraposició a les oportunitats perdudes l’octubre passat i a la investidura de Puigdemont. Adverteix també que la divisió entre els partits polítics és inherent perquè hi ha molts interessos en joc.

—Què s’hi juga l’independentisme, aquest Onze de Setembre?
—No crec que sigui una diada de tot o res. L’independentisme hauria de veure clar que el seu bagatge ve de lluny, des del 2006. Aquests anys s’han fet grans mobilitzacions. La diada d’enguany seria una mena d’escalfament de motors que hauria de condensar el manteniment de l’esperit de lluita, la reorganització i el començament d’una nova fase. S’ha d’aprofitar, però no ens hi juguem el ser o no ser del nostre futur. És el moment de replegar forces i fer un balanç crític de la situació.

—S’han de fer més accions davant les presons?
—Quan estàs ficat en una lluita de caràcter antirepressiu s’han de saber destriar les situacions. Es fa difícil de parlar de fer la República quan aquesta batalla és defensiva. Hem de separar els plans. La lluita per la República és ofensiva, exigeix un gran moviment de forces i una claredat de programa i recursos. En canvi, la lluita antirepressiva és defensiva. En aquest sentit, hem de mantenir la lluita antirepressiva a un nivell de gran importància, a un nivell de masses. Tot allò que es faci en aquest sentit és bo. Cal convertir-la en una lluita democràtica que vagi més enllà de l’independentisme. És qüestió de tàctica. Ha de ser un combat de país, per la gent, la democràcia i la defensa dels drets fonamentals. Hem d’aconseguir que s’hi impliqui molta més gent, més enllà de l’independentisme.

—Quina herència en resta, del primer d’octubre?
—Em situaria entre el primer d’octubre i el 27, passant pel dia 3 i el dia 10. De l’1 al 3 hi ha una autèntica ofensiva de l’independentisme, però ens va faltar el moment de la força. Quan tu vols construir un estat, has d’imposar la teva força a un altre, que alhora te la vol imposar a tu. L’independentisme hegemònic no ha considerat això com una qüestió bàsica. S’ha jugat molt a una qüestió de tipus jurídico-polític. De la llei a la llei, el reconeixement europeu… això no podia funcionar sense un moment de força. Hi havia un full de ruta, però no s’havia treballat aquest moment. La presa del poder, la constitució d’un nou estat i la defensa d’aquest nou estat no formava part de l’estratègia. El dia 3 teníem la gent al carrer i no es va voler fer. I el dia 10 no tan sols el president, sinó que assessors, consellers… decideixen de fer aquella declaració en suspens tot esperant una mediació internacional. Això va ser una altra ocasió perduda. Malament rai. I allò que no havies fet el 10, ja no ho podies fer el 27.

—Considereu que va faltar aquest moment de força per a fer efectiva la República.
—Faltava una estratègia de presa del poder real autèntica. D’ocupar el país i establir un nou poder. Com que no es va fer, va haver-hi moviments en fals. No diria que era merament fer catxa, com ha dit tanta gent. És una mancança primària original. Mostra més una ingenuïtat o una falta de voluntat de poder real que no pas una jugada de catxa. Ens falta una elit dirigent decidida a fer l’estat. I fer l’estat és un acte de força. No dic de violència, hi ha moltes maneres d’exercir la força. Dirigir masses al carrer per a ocupar l’escena no formava part del pla dels nostres dirigents.

—Creieu que no hi havia voluntat real de ruptura?
—Crec que sí que hi havia aquesta voluntat de ruptura, però no podia només ser formal. No podia consistir només a substituir les lleis espanyoles i canviar la legalitat d’una manera indolora. Davant tenim un estat que no vol renunciar de cap manera a Catalunya. Si mirem la història, la relació entre Espanya i Catalunya no és un joc de legalitats. És un joc de forces, d’imposicions, de persecucions, d’anorreaments, de negació de llibertats catalanes. No es tenia prou coneixement del joc de forces que hi havia a l’escena política. I en l’àmbit internacional, hauríem d’haver sabut que Europa no estava per provatures. Sense fets consumats, no es podia obtenir cap reconeixement. S’havia de sostenir la República en el temps i en l’espai. Com que no va passar, no podíem esperar que vinguessin a salvar-nos.

Amb una Espanya endeutada fins al capdamunt, si es trenca cau l’euro. I amb l’euro cau Europa. És d’una evidència total. Ara, no tinc cap dubte que si l’elit espanyola hagués ofert un pacte, les elits catalana i basca s’hi haurien enganxat.

—N’esteu segur? S’hauria pogut acceptar un pacte en aquell moment?
—Ningú no nega la política econòmica europea, ni el pagament del deute i les hipoteques. L’independentisme hegemònic, tampoc. Per tant, la classe dirigent no posa en dubte el sistema i el pacte era possible. Però la classe dominant espanyola no volia compartir el poder. Encara no s’han convençut que el règim monàrquic hagi caigut en fallida. Els hem posat contra les cordes i en crisi, els obliguem a nous jocs de mans –això del diàleg–, però no hem fet caure el règim. I a Madrid pensen: qui dia passa, any empeny. Probablement una oferta de pacte hauria estat ben rebuda per la nostra classe dirigent. Com hem vist aquests últims temps, el canvi de Sánchez pel PP provoca que aquí es parli de diàleg, de realisme, d’administrar les competències… bé, les poques que queden. Que la Generalitat funciona amb una sabata i una espardenya, és evident. Tenim un govern autonomista i de rebaixes.

—Tornem al primer d’octubre. Personalment, què us evoca?
—Vaig sortir a dos quarts de sis de casa per anar al meu col·legi electoral. Vam fer guàrdia tot el dia, vigilant la cantonada per si venia la policia. Vam mirar de controlar la situació perquè les urnes poguessin passar… en qualsevol moment esperaven l’arribada dels piolins, però no van venir. Fins que vam poder votar.

—I enguany, què s’ha de fer el primer d’octubre?
—No ho sé. Tant l’Onze de Setembre com el primer d’octubre, si no són perquè tenim un calendari a curt termini amb maneres de lluita per a complir objectius concrets, si ho reduïm a elements massa simbòlics o de celebració… No hem de fer commemoracions, hem de combatre. La celebració i el simbolisme és molt important, però han de ser dies de lluita. Si no s’articula al voltant de la lluita antirepressiva tindrà poc sentit. L’1-O l’independentisme va demostrar una voluntat de lluita per la democràcia real com no s’ha vist a l’estat espanyol en quaranta anys. Això hem de celebrar. Si ho lliguem a la lluita antirepressiva, té sentit. Si serveix per a mobilitzar la gent i comença a fer forat la idea que no acceptarem de cap manera el judici, em sembla correcte. Si es fan actes descentralitzats, una aturada de país, una vaga general… ho deixo a les mans dels organitzadors. El càlcul de forces ha de venir de baix, de saber què vol fer la gent i actuar d’acord amb això, no amb consignes des de dalt. Tal com es va fer el referèndum. En aquest camí ens hem descurat, les institucions han pres protagonisme a la gent i hem de tornar a trobar l’equilibri. Això s’ha perdut perquè les institucions no han sabut –o no han volgut– portar l’empenta de la gent més endavant.

—Marta Rovira va verbalitzar que hi havia una amenaça de violència.
—S’ha dit que Puigdemont no volia morts al carrer. És una raó de pes fonamental. Del punt de vista subjectiu, és molt comprensible que un dirigent polític no vulgui carregar-se morts a l’esquena. Però si mirem la història, demaneu-vos quants líders polítics que han aconseguit fundar estats poden dir si valia la pena de fer-ho havent-hi morts. Què voleu que us digui… quan t’embranques en una lluita d’aquesta mena amb un estat ferotge com l’espanyol, que manté tics franquistes als aparells de l’estat, has de tenir-ho molt present. L’estat t’indueix la possibilitat de la violència i de possibles morts per a frenar-nos. Amb aquest criteri no hauríem fet ni el referèndum. El primer d’octubre hauria pogut haver-hi morts. El 20 de setembre, amb el setge a la seu de la CUP, si ens haguéssim enfrontat a la policia vés a saber com hauria acabat. Però vam practicar un pacifisme dinàmic. La força la tenien ells, però també nosaltres amb la resistència passiva. I davant la seu del Departament d’Economia, igual. El 10 o el 27 d’octubre hauria pogut ser això mateix. El govern tenia una gent preparada per a resistir la força de la repressió. Hauria pogut haver-hi morts? Ells volien acollonir-nos. Si hi ha morts, els faran ells. La nostra classe dirigent ha d’estar amb la força de la gent, que s’autoorganitza i fa el que fa perquè vol. En les anàlisis dels comentaristes i els politòlegs, sempre es parla dels moviments de les elits. Però mai dels moviments de la base, se solen menystenir. Hem de rearmar-nos ideològicament per a una nova fase.

—Veieu cap oportunitat per a fer efectiva la República a curt termini?
—Ells pretenen que l’independentisme abandoni els carrers. Per això ens arrosseguen a aquestes batalles de llaços grocs. Fer efectiva la República, en un momentum en concret? És difícil de fer especulacions. L’independentisme té una força soterrada que no és fàcilment manipulable ni reduïble. Però, tenint en compte la divisió existent dins l’independentisme, les batalles de poder no permeten de pensar que, per exemple, una victòria a les eleccions municipals faci caure el règim com va passar el 1931. En això seria molt prudent. Però entenc que hi ha també situacions com la del judici que poden fer que aquesta força soterrada aflori. La victòria del 21-D i la investidura de Puigdemont era un momentum, i no el vam aprofitar. S’hauria pogut revoltar la gent a favor del parlament. Investir Puigdemont perquè havia guanyat. A favor de la legalitat republicana de la Generalitat. Teníem majoria i havíem guanyat. En comptes de fer això, vam fer passos enrere. El candidat següent també ens el vam menjar amb patates. Això eren momentums. I els vam deixar passar. La pregunta legítima i crítica és, per què hauríem de trobar un altre momentum millor que aquests que hem tingut? En la consciència de masses de l’independentisme, què hi veiem que ens permeti parlar d’un altre momentum?

—Voleu dir que si no els hem aprofitat fins ara, per què hem de pensar que sí que aprofitarem la següent oportunitat?
—No ho sé. Deixeu-me ser molt prudent. Us diria que, a partir d’aquesta nova fase el lligam de la lluita antirepressiva amb la nova escenificació, la República és l’única sortida de l’independentisme per a tornar a recuperar la iniciativa. On és actualment? No ho sabem. En el govern, en la lluita antirepressiva, en les batalles de carrer que ens imposen per a posar-nos a la defensiva… Hi ha una mena de dubte i indefinició que impedeix que la gent vegi un camí clar i uns dirigents clars. Ara mateix no veig cap momentum, però això no vol dir que no hàgim de treballar per a crear-ne. Pot arribar a les municipals, ja veurem si l’independentisme pot lligar la República amb les qüestions de la realitat. Pot haver-hi un joc entre aliances per a manar als ajuntaments i les mobilitzacions per a canviar les coses. Tal com estem ara, la línia institucional pactista té força les de guanyar. Em fa l’efecte que molt.

—Parlàveu de la divisió de l’independentisme. Com cal afrontar-la?
—Si la deixem bullir en la seva dinàmica i rutina passarà com sempre. Partits autonomistes. Hi ha uns jocs de política professional, d’aparell de partit, d’interessos… tot i que va haver-hi un moment en què això es va incorporar a una mobilització que entenia que la independència implicava una transformació social i de la realitat. La República de tothom. Això es va aconseguir. El problema ha estat que la mobilització popular tan forta i enèrgica d’aquests últims anys no ha creat dirigents propis, capaços de plantejar als partits tradicionals autonòmics la qüestió del poder. No s’ha creat un contrapoder.

—La incorporació de dirigents de l’ANC i Òmnium a les llistes electorals ha estat un error?
—Ha estat una debilitat, més que un error. Després de gairebé trenta anys de pujolisme i sociovergència, és evident que la gent estava més separada de la política, que s’havia professionalitzat. A tot estirar, la gent anava a votar de tant en tant. Quan això canvia amb la irrupció de l’independentisme, ja amb les consultes, els nous lideratges no van pensar mai que la mateixa mobilització popular actués de contrapoder amb els partits tradicionals. Dit d’una altra manera, no es va decidir que aquest moviment fundés una nova força política amb líders propis que anés a ocupar la Generalitat democràticament, amb eleccions, i que escombrés els partits que venien de l’autonomisme. No es va fer segurament per una mena de respecte a la institució, per respecte a les regles establertes. De totes maneres, la lluita ideològica dins el moviment, amb militants de tots els partits, potser hauria esberlat la unitat també.

—La proposta de fer primàries respon a aquesta línia que apunteu?
—Em semblen massa parcials. Massa d’un sector. No respon a aquestes coordenades. És una recerca d’oportunitat de poder per part d’una gent, però no respon al moviment profund. La llista única independentista hauria necessitat un debat profund de base, d’assemblees populars i de barri. Allò que surt de baix, i aquestes primàries es dissenyen des de dalt. No tenen connexió orgànica amb el moviment que hem creat fins ara. Són una mena d’apèndix que sorgeix pel fracàs que hi ha hagut d’ençà del primer d’octubre, amb gent que vol fórmules salvadores que no em semblen útils.

—Quin paper han de tenir els presos polítics i els exiliats?
—Mentre hi hagi lluita antirepressiva han de tenir un paper central. No s’ha de permetre normalitat quan hi ha dirigents presos o exiliats. Els hem de treure de la presó com sigui. Ha de manar Puigdemont des de fora? Depèn de com vagin les coses a dins. Ignoro si Puigdemont estableix contactes amb determinades estructures de poder que tard o d’hora puguin beneficiar Catalunya. No ho sé, però he de sospitar que ho fa d’alguna manera. No crec que es limiti a ser un president decoratiu a l’exili. Imagino que treballa políticament a l’àmbit internacional.

—Aquesta ha de ser la tasca del Consell per la República?
—Li veig dues funcions. Aquest treball exterior i la permanència d’un nucli dirigent que pugui pensar en la possibilitat de construir la República. Hem de defensar els presos i exiliats, però ells continuen tenint una ideologia política pròpia. Els hem de defensar perquè és imprescindible, però hem de ser crítics també. Un Consell per la República pot ser bo si té majories àmplies, té representativitat autèntica, crea programes que responen a interessos amplis que poden complir-se estratègicament i que posa la relació interna-externa en un pla d’igualtat. És a dir, no ha de ser decoratiu, sinó executiu. I la gent ha de seguir-lo. Des de dins, si això la gent no s’ho creu i no ho fa seu, serà decoratiu. Com es fa perquè sigui útil? Els partits han d’alimentar el Consell per la República amb iniciatives que no puguin fer-se aquí i alhora han de dur a terme iniciatives. S’imposa una divisió de la feina. Per exemple, en política exterior i relacions internacionals, aquí no es pot fer gairebé res. S’ha de fer des del Consell per la República. I hi ha coses que només poden fer-se des de la Generalitat. Cal que l’engranatge funcioni i que la gent s’ho cregui. I que tothom consideri Puigdemont president de tots. Ens agradi o no la seva figura, continua essent el president legítim del país. Això no es pot oblidar. Si no, et deixes pel camí el poder del primer d’octubre, del 3 d’octubre i del 21 de desembre. La gent va votar el que va votar. Si, a més, els tribunals europeus li van donant la raó, la seva figura té actualitat i té un poder latent real.

—S’han de convocar eleccions a la tardor?
—No convocaria eleccions. Esperaria a les municipals. Em semblen més importants per a prendre la temperatura al país. Unes eleccions al parlament poden veure’s com un joc intern dels partits per a resoldre les tensions. No dic que no calguin, arribat el moment, però a priori no crec que s’hagin de fer.

—Què cal fer amb l’extrema dreta?
—Tot això s’ha inflat i faríem bé de no entrar-hi gaire. Ara arrepleguen tot aquest lumpen de gent que no sap cap a on va i que necessita la violència al carrer com a prova per a convèncer-se que existeix. Ciutadans ha perdut la iniciativa a Espanya i ara espera recuperar-la utilitzant Catalunya. Alimenten una estratègia de violència que no treu cap a res. No saben fer res més. El fracàs d’Arrimadas com a líder de l’oposició és evident. Estan en un terreny d’impotència. Els deixaria que s’anessin rostint en la seva salsa. No tenen cap base social real violenta. Institucionalment, sí que els cridaria a l’ordre. Els avisaria discretament que no continuïn per aquesta via. Si no, cal utilitzar els Mossos per a frenar aquests pollastres. Han de continuar actuant. Ara, si es dediquen a mirar les pancartes de la plaça de Catalunya quan ve el rei espanyol, doncs hi ha alguna cosa que grinyola. Els Mossos han de vigilar la tranquil·litat de la gent, de tothom. Si uns grupuscles fan aldarulls, cal intervenir. Ho fan per espantar l’independentisme, volen fer por i culpar-nos d’ocupar els carrers. Quan hem ocupat els carrers, l’estat ha tremolat. I fa massa temps que no els ocupem. Tenen por que tornem a fer-ho, i ens volen culpabilitzar de la violència que pugui haver-hi. Ciutadans escenifica una estratègia muntada en un altre lloc.

—A Madrid?
—Des de la profunditat de l’estat. No sé si el PP i Ciutadans hi tenen veu i vot. Hi ha una estratègia de clavegueres de l’estat contínua, alimentada per una premsa que deu favors i que està al servei d’aquestes clavegueres. L’independentisme ha de recuperar la iniciativa política, tenir molta gent molt organitzada i molt decidida. Els espanyolistes faran mobilitzacions el 12 d’octubre, però poca cosa més. No tenen massa social, no resisteixen una ofensiva independentista. Van haver d’enviar piolins, empresonar el govern… una operació d’estat brutal. Han posat Llarena a fer el ridícul a Europa. Si l’independentisme després de desafiar l’estat es distreu amb batalletes de llaços grocs, és que ha perdut la iniciativa. Perquè ells desapareixen. Pot haver-hi noves detencions, empresonament i més exili. Cada vegada que desafies l’estat, pot passar. No ens hem adonat de la importància del que vam fer i del nivell de desesperació de l’estat espanyol. Ja des de la xiulada al rei espanyol després dels atemptats. Ni ell ni l’aparell de l’estat no ho van tolerar. Si obligues un rei a treure’s la màscara i a donar suport a l’A por ellos és que els has posat a parir. Per no parlar de la repressió als col·legis. Entre l’1 i el 3 l’estat estava KO a Catalunya. Amb un milió de persones ocupant el territori, l’estat desapareix.

—Per això van enviar els piolins.
—Si la gent hagués ocupat els ajuntaments i les institucions, l’estat s’hauria fos. Els piolins no haurien pogut contra un milió de persones. No calia ni la força policíaca dels Mossos. Milers de persones organitzades als carrers i sense moure’s. Si no som conscients de la importància històrica del que hem fet, és fàcil que et deprimeixin quatre nens o ultres fent merder a la Ciutadella. Hi ha una cosa pitjor que no tenir força: no ser-ne conscient o no usar-la. Enlloc no s’ha aconseguit la independència amb el 100% de la població. Sempre hi ha un grup dirigent que arrossega una majoria de població organitzada i que, quan funda l’estat, concedeix tots els drets als contraris. L’independentisme no ha tingut consciència de poder, i sense això no fundes un estat. Ens ha faltat un bull. No sé si ara hem de canviar l’olla, l’aigua o els ingredients. Veurem si podrem acabar de fer bullir el brou.

———————

Ho torna a publicar el CDR*bic: Calen ous capdavanters, nova força, concretar una estratègia alternativa … El MxI està dormint als llims.

Fem real la DUI i portem-la a La Haia.
Qui en té la voluntat? Qui s’hi compromet? Qui ho farà?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La força del groc: INDEPENDÈNCIA

Publicat el 28 d'agost de 2018 per Salvador Molins i Escudé

1r oct: Eleccions a Waterloo?

Estar per la DUI o sigui pel camí del trencament polític amb Espanya, també es pacifisme i no és cap acció violenta. El Primer d’octubre no ha de ser reivindicatiu sinó determinatiu, o sigui que comenci la implementació de la República, si encara no podem fer-ho des de dins de Catalunya fem-ho des de Waterloo. Si no es fa res serà més traïció encara que la mateixa del 27 d’octubre al capvespre. Aleshores, dimissió de Puigdemont i noves eleccions de la República a Waterloo. No acceptem més entreteniments ni retards.

Un 1r oct reivindicatiu pot durar 300 anys com l’11S reivindicatiu!

No ens ho podem permetre. Els errors s’han de corregir de bon començament.

CDR*bic

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els Judicis del Divorci entre Catalunya i Espanya: Ruptura ja !

Diàleg d’actius i passius després de Completar la DUI catalana del 27 d’oct 2017.

Anàlisi amb comentaris del pensament de Pilar Raola (la ex d’aquell PI)

Pilar Rahola:
‘El primer d’octubre cal fer una aturada de país’
<ben llarga si pot ser!>

Entrevista a la periodista i escriptora

Crit a l’esperança i als fets per a la Catalunya Independent en forma de República:

Cas Llarena. L’estat espanyol fa malversació de fons públics.

———————–

Original en llengua espanyola:

El Gobierno español incumple la ley para sufragar la astronómica minuta de la defensa del Juez Llarena

La Gran Manifestació del 11S del 2018 és sols per a la República Catalana Independent.

DIADA 2018: PER A LA REPÚBLICA CATALANA INDEPENDENT (400.000 inscrits el 9S)

ESPANYA … L’hARAKIRI D’UN IMPERI. El Poble Català rematarà aquest pervers drac.

El 1r d’octubre, 3 milions de catalans van decidir República! Què esperem?

Nous capdavanters, nova força. El MxI està dormint als llims.

La força del groc: INDEPENDÈNCIA

Entrades recents

Nou títol

Nou títol

Pilar Rahola: ‘El primer d’octubre cal fer una aturada de país’ <ben llarga si pot ser!>

Entrevista a la periodista i escriptora

———————–

Original en llengua espanyola: El Gobierno español incumple la ley para sufragar la astronómica minuta de la defensa del Juez Llarena

Entrades recents

Nou títol

Nou títol

Pilar Rahola:
‘El primer d’octubre cal fer una aturada de país’
<ben llarga si pot ser!>

Original en llengua espanyola:

El Gobierno español incumple la ley para sufragar la astronómica minuta de la defensa del Juez Llarena