Música i literatura: Robert Gerhard / Maria Barbal
Dimarts i dimecres he anat a un mateix lloc, la Sala de Caritat de la Biblioteca de Catalunya, l’antic Hospital de la Santa Creu. La meva mare hi anava a veure familiars malalts en una de les sales de l’antic Hospital. Sempre ho recordo quan m’ho explicava. Quan ho recordava, reflexionava en la difererència que hi havia entre hospitals de quan ella era jove i quan ja passava dels 90 anys de la seva vida. I jo pensava de com es va convertir un antic hospital en una Biblioteca i una Escola d’Art i Disseny.
La Sala Caritat és un espai preciós per assistir a homenatges a gent que fa important el meu país, i ens omple d’orgull :
30 anys de la publicació del llibre Pedra de Tartera de la Maria Barbal, present en aquest homenatge,
i projecció del documental Explorer de la BBC del músic Robert Gerhard.
Pirineus i Alt Camp. Lletres i música. Maria Barba pot viure aquest i molts més homenatges i és una alegria immensa, i en Robert Gerhard ens va deixar l’any 1970 i no va poder viure aquest nou escalf de la seva gent, després d’exiliar-se a Anglaterra.
Aquests dos díes han estat un redol de saviesa, de gaudi, de pau, d’alegria, fora de tot aquest espectacle grotesc, brut, feridor, d’una gent que fa i desfa el que li vé en gana per a conservar una cadira o no deixar-la perdre.
Llegeixo una vegada més Pedra de Tartera. El tenia ben amagat en un racó de la llibreria. Cent pàgines que a tots ens van enamorar. Va ser un començar un nou dia. Escolto la música creativa, contemporània, tradicional, diferent, emotiva, de’n Robert Gerhard. Tota ella creació, espais, llum, paisatges. Un documental que ha rescatat de l’oblit la Pietat Homs, filla de Joaquim Homs, i que amb un esforç extraordinari, individual, amb ajut d’amics, ha fet possible que poguéssim veure’l i saber moltes més coses d’aquest músic extraordinari i oblidat, poc conegut, poc difós, en el nostre país, no pas a d’altres països d’Europa i del món.
Sí, davant el safareig, lletres i música. La vida no s’atura i hem de continuar, perque en aquest el nostre país, la República Catalana, ho tenim tot, bò i dolent, meravellós i lleig, creatiu i indecent, alegria i decensís. Un país amb tantes i tantes persones anònimes, invisibles, que mai defalleixen. Perquè no es pot no existir. Perquè som un país de persones, de paisatges, de sentiments, i on la llibertat, la creativitat, la cultura, l’esperança, no es pot rebatre.
Maria Barbal i Robert Gerhard, mots i notes musicals, creació i amor, treball i obra feta. Les persones no desapareixen, persones que ho donen tot, precisament per continuar.
I allà estem escoltant música i paraules …….. Gerhard, Barbal.
Fotografia destacada: Fent camí. Montgarri. Estiu 2010. RG.