El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Nunca mires hacia atrás con ira; mira siempre hacia adelante con esperanza

Avui Maurice Micklewhite fa 83 anys i hi ha ben pocs dubtes sobre la seva promiscuïtat fílmica i sobre la vàlua de la carrera artística d’aquest geni dels escenaris.

Jo vaig conèixer al Senyor Caine quan més es necessiten els referents, és a dir, en format cinta de casset gravada per un amic quan tenia catorze anys de vida. Un servidor, no pas en Michael, que ja era pare d’una filla que l’enredava amb músics de carrer.

Sir Michael, l’actor de les mil cares, però una sola fesomia, em venia a buscar entre les notes d’una Bogeria que em tenia el cor robat i les neurones en dansa perpetua.

Després van venir les pel·lícules de lladres i serenos i, sobretot, aquella on Harry Palmer i James Bond jugaven amb foc per llur vanitat suprema.

Ara bé, el treball més memorable del meu admirat cockney va ser al costat de tot un senyor. Quin treball! Pura dinamita per a un lletraferit com jo: L’empremta, el guió de la qual fou cas d’estudi al Taller de Guionistes, i que vaig visionar en aquells anys, és una obra mestra carregada de crítica social i amb la ironia afegida que els personatges protagonistes vinguin socialment dels ambients dels actors que els representen.

Caine encara ara em sorprèn i és per això que, des dels suburbis de la mediterrània no puc estar-me de cridar:

Per molts anys, mestre!
Per molts anys, flemàtic fill de la internacional dels blocs.