De solanes i obagues

Quan algú que estava en el projecte des del principi em va comentar la intenció de tirar endavant una revista trimestral que parlés de qüestions polítiques, filosòfiques, religioses, mediambientals, dirigida sobretot a joves i en català, no vaig sentir sinó una immensa tendresa i compassió. Doncs, ves per on ja porten un parell d’anys sortint i de moment no només sense defallir sinó amb moltes ganes.

Ells i elles són Relats, i els he posat als meus enllaços perquè a més d’originals i innovadors són valents i avui això té un mèrit especial. Us recomano la visita la web i si podeu la subscripció.

Escoltant el concert d’en Llach se’m repetia un pensament que ja vaig tenir escoltant el Miguel Poveda fa uns mesos: la moral d’aquest país, a més de moltíssima bona gent que discretament fa el que ha de fer, l’aguanten a dia d’avui el filòsofs, els poetes i el músics.

Si els polítics (els nostres vull dir, dels altres no se’n pot esperar res) se n’adonessin i fessin ni que fos una mica més per liderar tota aquesta energia, les coses realment anirien d’una manera molt diferent.

Gràcies Lluís per recordar-nos el camí cap a Ítaca i per tornar-nos a emocionar!!

Fa uns anys es va publicar també
amb el suport del Centre de Cultura la Història gràfica
de la Segarra, un recull d’imatges fotogràfiques sobretot de la primera meitat de segle XX. Tant un llibre com l’altre son bona mostra de la
vitalitat, interès i preocupació pel patrimoni més
proper: aquell que hauria de preocupar a tots però que ho fa especialment a les persones que viuen en el
territori concret o a aquelles que d’una manera o
altra s’hi senten lligats.

Ahir vaig anar a veure la pel.lícula el Perfum. Hi havia d’anar. Va ser una de les primeres novel.les que vaig llegir, fa mooolt de temps, quan encara les caixes d’estalvis regalaven llibres i no com ara que només "regalen", bateries de cuina o termos (hi tenen una obsessió amb els termos). A més va ser una de les poques pel.lícules de les quals en vaig veure fragments de rodatge, doncs s’utilitzà una part del barri gòtic de Barcelona sobretot per les escenes del principi de la pel.lícula

Hi anava amb una mica de por pel resultat. M’estimo molt la novel.la de Suskind, i em temia que n’haguessin fet algun desastre. Però m’ho vaig passar bé. En general m’ho passo bé al cinema, però en aquest crec que l’han encertat en l’adaptació del llibre, i no era fàcil tractant-se d’un argument que es centra sobretot en les olors. Algunes escenes com la del principi, amb el naixement de Grenouille, el director aconsegueix inspirar una repulsió olfactiva a partir només de la narració i dels efectes visuals. Es clar, la narració i en definitiva el text aguanten el pes del film amb una interpretació més aviat plana com s’estil.la en la majoria de pel.lícules. Sembla que els efectes visuals i l’espectacularitat tapin les mancances interpretatives. En fi, és una opinió i generalitzar suposo que no és massa just.

Un dels jocs inevitables va ser intentar identificar els llocs on passava l’acció. Ja sé que això fa una mica de "poble", però a més de què ho sóc, vaig patir les incomoditats, els sorolls i la invasió durant tot un mes de càmeres, extres, i tota classe de fauna cinematogràfica que es va sumar a la normal riuada de turistes. Tenia dret a voler veure’n el resultat, fins i tot, vaig dubtar si demanar que em deixessin entrar gratuïtament com una mena de compensació. Però no ho vaig fer, sobretot sabent com se’ls gasten els serveis de seguretat del Maremagnum.

En vaig tenir prou veient com naixia el protagonista davant mateix de la Basilica de la Mercé, com el carrer Ferran es convertia en un mercat parisenc de l’època, o com es cometia el primer assassinat a la plaça Sant Felip Neri. Ja veureu que no és tan fàcil d’identificar doncs entre decorats, i serradures pel terra tot està força desconegut però algunes parets, fonts o portalades permeten el reconeixement.

Encara que no hi estic tan familiaritzat també hi vaig poder reconéixer alguns racons fantàstics del barri vell de Girona, molt menys "maquillats" es clar que els de Barcelona

En fi aneu-la a veure si podeu. I sobretot si no ho heu fet, llegiu la novel.la, encara que ja no la regali la caixa, val la pena.

Als anglesos només els hi envejo una cosa la BBC. La portada de BBC News la tinc posada com a pàgina d’inici i ho fet amb plena consciència i per dues raons: primera recordar-me l’assignatura eternament pendent de l’anglès (ho confesso vaig estudiar fins i tot a Opening) i l’altra, treure al nas en aquest món que ens envolta i del qual a vegades n’estem estranyament absents. Com que cada vegada que obro el Mozilla m’apareixen doncs els titulars n’he pogut treure com a mínim quatre conclusions.

1- Una que ja sabia però que si et connectes sovint no deixa d’esparverar-te: a Iraq s’estan matant i molt. Cada vegada que s’actualitza la portada, ve sempre amb la notícia d’una escabetxina entre sunnites o xiïtes. La situació és fins i tot pitjor, que la que ens diuen els telenotícies.

2- Àfrica no aixeca el cap. Les eleccions al Congo, que van ser seguides d’una manera espectacular per la BBC, han deixat com a ressaca un país força inestable. I que dir també de Darfur (Sudan), i els mil.lions de refugiats i desplaçats. Cada vegada pitjor, i sense esperança.

3- Catalunya no hi surt mai a la portada excepte per un fet que es repeteix de tant en tant. Ho endevineu? Si, es clar és el Barça. No enganyéssim pas, si trèiem el cap en l’escenari de la globalització mediàtica que és la BBC és pel Barça i Ronaldinho, sobretot si juga amb el Chelsea es clar.

4- El món és cada vegada més petit. Repasso molt sovint el recull de fotos del dia que fan els fotògrafs i reporters de les agències. Els somriures, el dolor, la festa … Diferències culturals, totes i més. Però els sentiments són identificables. La humanitat desborda arreu, potser fins i tot més, allà on és més amenaçada.

En fi BBC forever!, i com m’agradaria una agència internacional de notícies catalana!.

Rebo un mail d’en Jordi Llisterri amb un "meme" que el wikipedia defineix com una unitat mínima de transmissió cultural. Miraré un altre dia amb més calma el significat i la història del concepte. De moment m’afegeixo al divertiment que em proposa el Jordi.

"Agafa el llibre més proper. Obre’l per la pàgina 123.
Troba la cinquena frase. Escriu l’oració juntament amb aquestes
instruccions. Ull!, no busquis el llibre que més t’agradi, si no, el
que tens al costat"

Hi he trobat això:

"En la puerta de un edificio vio a unos padres que llevaban de la mano a una niña que salía con lágrimas en los ojos de la consulta del dentista de arriba" (PAMUK Orhan (2002), Nieve ed Alfaguara, p.123)

Un dia, ja parlaré d’aquest llibre que m’ha impressionat molt. Per cert ara me n’adono que l’he de tornar a la Biblioteca!

Li reenvio al Marc Vilarasau

Saturat de paraules, de política, d’escalfaments globals, i de terratremols a destemps.. aprofito aquest divendres nit, ja dissabte per escoltar el disc Desglaç de Miguel Poveda que un company es va deixar posat casualment en l’equip de música. Em sembla una de les coses més belles que s’han fet en català en els darrers temps

Els sentiments de Jacint Verdaguer, Joan Brossa, Sebastià Alzamora, Maria Mercè Marçal i altres els fa un seus per obra i gràcia d’aquesta bèstia musical que és el Poveda. I un s’indigna amb els enemics, i celebra la fi del dictador, i es mor d’amor, i es rebel.la contra lògiques que glacen l’ànima.

El cor es desglaça escoltant aquest disc i hom recupera les arrels abandonades d’una Mediterrània acceptada a contracor, emmirallats com estem per un nord molt més net i culte però tremendament més avorrit. Penso que el dia que els catalans ens reconciliem pels sentiments amb la força d’aquesta Mediterrània que és casa nostra, ningú ens aturarà: ni els gals pretensiosos ni els adustos castellans, per moltes cimeres fortificades que convoquin.

Poveda, Llach, Mª del Mar Bonet, Antònia Font, Raimon …. ens conviden a deixar timideses, complexes i encongiments, per tal de construir a partir dels propis mots, de la pròpia música, una manera peculiar (la nostra) d’expressar sentiments i de cantar a la vida, i a la mort.

"sento la música: neix d’un cel clar,
d’una nit màgica que vol el plany
i ja sé la clau plorar és cantar."

_{Joan Barceló}

Acabo de veure la pel.lícula sobre els Borgia que m’ha decebut força. Un seguit d’escenes d’intriga, sexe i violència, però sense anar gaire més enllà en explicar context i motivacions profundes. Tampoc la intepretació és per tirar cohets. Si es salva és gràcies al bon ofici de Lluís Homar que interpreta a Alexandre VI. Durant la pel.lícula no m’he pogut estar de pensar molt en el p. Miquel Batllori.

Fou ell qui amb tenacitat i rigurositat aconseguí rescatar els Borgia del món de les llegendes boiroses, per tornar-los a la història. Els desmitificà i els explicà atenent a les circumstàncies d’un temps del qual van ser alhora protagonistes i víctimes. Un temps convuls que havia de desembocar en la Reforma.

Tot i sentir parlar molt del p. Batllori, no el vaig conéixer fins que quan amb vuitanta i tants anys, vivia ja retirat a la infermeria dels jesuïtes de Sant Cugat. Allà continuava dedicant cada dia unes hores (només 8) a revisar la seva obra completa, que tindria el goig de veure acabada abans de morir. No deixava però de llegir cada dia de dalt a baix el diari, ja que tot el que passava en el present li interessava, això si vist i interpretat des del seu humor i saviesa que li feia relativitzar moltes coses. Des d’allà sortia de tant en tant a recollir els premis que li plovien d’arreu com a reconeixement de l’obra de tota una vida.

La seva biografia la recull l’Agustí Alcoberro. Biografia de Miquel Batllori. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 2000.

_{Sobre els Borgia us recomano vivament la web de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians}

És un grup de música que potser no sonarà mai als 40 principals, ni a iCatFM, ni tocarà en cap  macro-concert, ni gravarà cap supervendes… Però cada dissabte al vespre, des de fa prop de 15, anys assagen amb una constància d’aquelles de treure’s al barret, sobretot en uns temps on les coses es fan i desfan a una velocitat cada cop més accelerada. Ells s’anomenen Distrets, i potser ho són, però a mi no m’ho semblen tant.

Els Distrets no ho són tant de distrets, són com centenars de grups petits que toquen en locals poc acondicionats de pobles i barris de Catalunya. Enlloc de ser només consumidors han decidit posar-se a crear; enlloc de discursos fan música; enlloc d’esperar consignes, subvencions i bons locals, han preferit posar-se en marxa amb poca cosa; enlloc de desanimar-se a la primera de canvi s’han mantingut fidels.

Per a mi simbolitzen encara aquell tipus de persones resistents que fan coses sense mirar als resultats, les audiències o la significació social, moguts per un ressort intern que els anima i que els dóna sentit. Penso que sort en tenim de gent així. És possible que siguin ells els que ens salvin d’acabar morint de tristesa o de pur avorriment.

– _{Els Distrets tenen una web poc actualitzada però molt ben feta on trobar més informació i escoltar el tipus la música que fan.}

Ahir vaig tenir sort, després d’un parell de setmanes anant-hi al darrere vaig aconseguir trobar a la biblioteca del barri El trànsit de les fades, segon llibre de la trilogia L’atzar i les ombres de l’escriptor badaloní Julià de Jòdar. El primer, L’àngel de la segona mort em va impressionar. Coneixia l’autor només d’alguna escadussera referència als diaris, una entrevista que li feren aquí a vilaweb el mes de maig i sobretot, es clar, per ser el guanyador del premi Sant Jordi 2005. Precisament amb el llibre El metall impur que tanca la trilogia

Segurament en moments més "normals", no sé si es concebible aquest terme per descriure la situació del nostre país o de cap país, aquest escriptor tindria el reconeixement que es mereix. Tirem molt de traduccions, d’escriptors mediàtics, de grans "cuentistes" en el bon sentit de la paraula, però no anem pas sobrats d’escriptors de novel.la en català de qualitat. Crec que fou Bru de Sala en una de les seves columnes sobre cultura al suplement de La Vanguardia que fa uns quants mesos, el situava en una restringida llista d’escriptors catalans, autors d’una literatura de cinc estrelles.

L’àngel de la segona mort em va impressionar per la forma: un llenguatge de vocabulari ric i de construcció difícil. Una història explicada utilitzant diversos gèneres i diverses perspectives, que narra el naixement d’un barri fruit de la primera migració castellana, la sacsejada de la guerra i totes les ferides obertes de la postguerra. No fa costumisme, els discursos que posa en boca dels personatges no volen copiar el llenguatge popular sinó ajudar-los a expressar de manera poètica i literària, situacions, pensaments i sentiments a voltes molt primaris.

I pel contingut. La recuperació d’una certa memòria històrica però sense fer història, sinó centrat en fer bona ficció literària, perquè és la literatura la seva gran passió i el vehicle que li permet accedir a uns fets bens reals.

En fi que us recomano l’autor i la trilogia, i amb el vostre permís continuo llegint…

Un dels autors més buscats a les llibreries i biblioteques del país és el suec Henning Mankell. Ell i el seu inspector de policia Kurt Wallander s’han convertit en un tot un fenomen. Parlem, es clar, d’un best-seller però amb unes claus d’èxit ben particulars.

Me’l va fer descobrir fa un any una persona de la qual et pots ben fiar quan et fa una recomanació. I des de llavors he resseguit la pista d’aquest anti-heroi suec per les pàgines d’alguns dels seus llibres. (uns quants els trobareu en català editats a Tusquets)

Mankell l’ha ben encertat en crear el personatge d’un policia divorciat, amb els anys suficient per començar a plantejar-se el que ha estat la seva vida. Dotat d’una gran intuïció per resoldre els casos que se li presenten, en la seva vida personal es mou sempre en el fràgil equilibri emocional de qui viu sol i té més aviat tendència a aixecar el colze. Únicament el salva de la fallida, el sentit de la responsabilitat exagerat, l’amor a la seva filla i una bondat sense mesura.

En la meva opinió però, allà on rau l’èxit és en haver sabut retratar aquell univers quotidià del sud de Suècia. El país d’IKEA, de Volvo i del miracle de l’estat del benestar, se’ns dibuixa envoltada d’una grisor i melangia que ho impregna tot. La droga, la perversió i el crim socaven per sota la societat de l’aparença i l’ordre.

Un paper principal el juguen les constants referències a la temperatura, a l’hora, al temps… són detalls que ens apropen a un ritme que és el nostre quotidià. La geografia adquireix un protagonisme central fins el punt que en la majoria d’edicions ens posen ja un mapa amb els pobles i ciutats que Wallander no es cansa de recórrer a la recerca de les seves pistes. És una geografia a escala real, detallada, que ens va entrant poc a poc. Mankell aconsegueix llavors, un efecte curiós: sentim com a nostra una quotidianitat a les antípodes del nostre univers mediterrani. I això és potser el que ens sedueix: en el paisatge d’Escania, més que un lloc concret hi identifiquem una geografia interior tocada també pas de les hores, el trancórrer de les estacions, el fred i la bonança..

A internet trobareu molta més informació sobre Mankell i Wallander. I si us decidiu anar visitar la ciutat d’ Ystad, l’ajuntament us té preparat un magnífic recorregut pels escenaris principals de la novel.la. Ja us dic però que no m’hi trobareu. M’estimo més continuar imaginant-m’ho.