Chào ông Viêt Nam

Viêt Nam va començar a lluitar per la seva independència l’any 40 de la nostra era contra els xinesos i la derrota dels americans l’any 1975 va posar punt i final a una llarga sèrie d’invasions que han marcat profundament el caràcter del país i la seva gent.

Els nordamericans poden enviar centenars de milers de soldats, fins i tot milions; la guerra pot durar deu anys, vint, potser més, però la nostra gent continuarà lluitant fins que vencem. Per què si no lluitar ? Per vèncer. Poden destruir cases, pobles i ciutats, però no ens desanimaran. I quan recuperem la independència, reconstruirem el nostre país des dels fonaments, i el farem encara més bell.

Ho Chi Minh ho veia molt clar i aquestes son les seves paraules, de les moltes que va expresar al llarg de la seva vida, i actuant, amb fets. Un líder polìtic no gaire conegut i que juntament amb el General Giap, traspassat fa un mes, van liderar una lluita cruel, plena de dolor i sacrificis, de tortures, humiliacions davant una màquinaria ferotge com és una guerra amb injustícies i violència en tots els bàndols.

En aquest el meu últim viatge vaig visitar el Museu de les Dones Vietnamites i vaig poder parlar amb dones joves i de mitjana edat. Totes elles profundament defensores de la pau que des de l’any 1975 gaudeixen i que no volen de cap de les maneres perdre. Dones que un dia i un altre miren endavant i van construint aquest nou país, poc a poc, sense presses. Dones que ja han nascut sense guerres, però que tenen l’esperit lluitador i l’orgull de ser vietnamites.

El problema és que nosaltres teníem la força, però ells tenien la voluntat. Paraules del General Douglas Kinnard. Van devastar el país per desmoralitzar la resistència vietnamita, però van aconseguir justament el contrari: generar cada cop més hostilitat cap als Estats Units.
El General Douglas Kinnard ho va resumir així: La guerra es va reduir a una situació d’esgotament. Sempre treballàvem pensant que si colpejàvem l’enemic amb la força suficient, es rendiria. Tot es basava en aquest supòsit, que era totalment fals. L’enemic no es rendiria, per més favorables que fossin les nostres estadístiques. Es va convertir en una guerra de voluntats, no de força.

Viêt Nam era, i encara ho és, un país eminentment agrícola i rural, i els membres del Vietcong acostumaven a ser camperols reclutats amb certa facilitat per a la causa de la independència. Molts teníen motius personals per allistar-s’hi (la detenció de familiars o amics, la destrucció de conreus o cases), i veien aquell conflicte com la prolongació de la guerra contra els colonitzadors francesos. Als llogarrets més militants, els joves tenien el deure d’oferir-s’hi voluntaris, i se’ls dedicava una festa de comiat quan marxaven. En molts indrets, però, només els més aventurers s’animaven a unir-se a la guerrilla, i en d’altres, els reclutaments es feien directament a punta de pistola.

 ….. // …..

El General Giap sabia que no podia enfrontar-se obertament als nord-americans, d’igual a igual. Les batalles llargues de grans unitats s’havien de reservar per a casos excepcionals. La prioritat, doncs, era portar sempre la iniciativa amb atacs ràpids cos a cos, en el moment i el lloc que més els convenia. Sempre alerta, molt poques vegades se’ls podia sorprendre. Quan una força nordamericana es dirigia a batre una zona controlada pel Vietcong, la seva arribada era sempre poc discreta, anunciada pels moviments dels helicòpters i les descàrregues d’artilleria. Llavors els vietnamites tenien dues opcions: si consideraven que tenien possibilitats, es quedaven a fer front a l’enemic; si no, evacuaven el terreny amb rapidesa dividint-se en petites unitats …. per tornar tan bon punt els nordamericans haguessin marxat.

I quan es quedaven, és perque tenien ben controlada la situació, amb morters i metralladores curosament emplaçats per emboscar l’enemic tan bon punt aterressin els seus helicòpters. Un cop començava el combat, la clau era mantenir-se tan a prop de l’enemic com fos possible, per neutralitzar els possibles bombardejos de suport.

Paradoxalment, en aquesta guerra, com més a prop eren dels qui els volíen aniquilar, més segurs estaven. Això requeria fermesa i disciplina en els combatents, i també una gran confiança en els seus camarades i oficials. 

De sobte, els nordamericans que anaven a perseguir l’enemic es trobaven defensant-se de la seva escomesa, sense opcions de retirada, dins d’una immensa trampa. Si arribaven reforços i es veien superats, els vietnamites es dispersaven en petits grups i desapareixien a la selva, per retrobar-se després en localitzacions preestablertes.

Va ser una victòria molt cara, però l’estratègia d’un poble petit va vèncer la força d’una nació poderosa, la que més en el món. Els vietnamites van saber que es pot guanyar, perque elles i ells així ho van voler, era la seva voluntat.

Nosaltres, el nostre país té la voluntat de començar a caminar en un procés pacífic per acabar éssent un país independent. La voluntat majoritària del poble és la secessió del reino de españa. Volem votar independència sí, independència no. Sense més. Els que tenen la voluntat que així sigui, no defalliran, no. Tota la resta són focs d’encenalls, partidismes absurds, paraules que no diuen res.

Tot comença amb un senzill referèndum on el poble de Catalunya pugui votar i començar a reconstruir el nostre país des dels fonaments, i el farem més bell i més lliure.

Bròquil is OVER !

Fotografia: Musée des Beaux Arts – Hà Nôi. RG.
Nguyên Trunc (1940).
1984. So’n dàu. Oil on canvas.
Chân dung ngu’ò’i lính. Portrait of a soldier.

Bibliografia: Revista Sàpiens.