Chào ông Viêt Nam

No hi ha lluna plena, no ferà un dia de cel clar, plugims espaiats per diferents comarques, unes nevades no gaire importants al Pirineu, solet avergonyit a Barcelona. Riu o plora La Candelera ? Depèn del territori.  Des de casa miro per la finestra i no he sentit encara el cant de la merla, sí  que l’he vista amagada rera les branques d’un arbre, i que de bon matí veig més ocells volant que fa una setmana i si surto al carrer i passo per el passatge Sant Felip la mimosa està ben florida. Així que sí que crec que l’hivern va marxant, i s’albira la primavera. El dia ja és més llarg i a les sis de la tarda no és negra nit.

Com és costum, avui, treuré el pessebre i guardaré les figuretes dins la mateixa caixa de fa molts anys fins el proper Nadal ( dia 13 de desembre-Santa Llúcia). M’agrada, i penso que és necessari, continuar conservant els costums, la cultura apresa dels pares, dels avis, del  pais. I el meu costum, també és escoltar Mozart i llegir Màrius Torres.

Enguany torno a llegir el poema de’n Màrius Torres La rosa, el xiprer i l’oreneta, intens, emotiu, genial, sincer  i amb música de Mozart de fons.

Parla la rosa, respon el xiprer i conclou l’oreneta. I si com diu el poeta ha passat un hivern que adorm tot el país, aquesta primavera ens desvetllarà un estiu molt feliç. I així ho penso i ho crec fermament. Una primavera i un estiu amb les portes ben obertes per arribar a la  la llibertat del nostre país.

Tu, reina rosa, i tu desesperat profeta, ara escolteu, si us plau, una oreneta.

Xiprer, si tú tinguéssis ales en lloc d’arrels, no hauríes dit paraules tan cruels.

Sabríes que la mort sols es pasta a la terra — l’aire, ni sap el pes d’una desferra!

Sabríes que l’hivern que adorm tot un país, desvetlla, més enllà un estiu feliç.

Que per a qui és ardit i no sap mirar enrera, sempre hi ha, al món, un lloc de primavera.

Que sempre, i sobretot per qui no vola sol, neixen roses a l’ombra del seu vol

i que morir no és res per a qui ha sabut viure de cara a un cel amic, amb el cor lliure.

I tu, rosa, també si volessis amb mi, veuries el teu tron cóm és mesquí!

Veuries que l’arrel de la teva nissaga als llavis dels pastors es fa manyaga.

Veuries la lluna, el sol i els aires verds també estimen les pedres dels deserts.

Veuries que no ets l’única ni, potser, la més bella, – tota rosa feliç creu que ho és ella-,

i que per l’ample món només prospera i creix qui s’oblida una mica d’ell mateix.

Qui en silenci, girant el cor i els ulls enlaire, confia i viu sense pensar-s’hi gaire.

Qui no guarda al seu pit l’avespa de l’orgull i a la pàtria de tots, l’atzur s’acull.

I si un xiprer agreujat, quan ve la primavera ja només pensa en la tardor que espera,

tu pensa que la rosa que és bella i és humil, creu en la inmortalitat de l’abril.

Màrius Torres ( 1937 – 1941 ).

Avui i a partir d’ara, més que mai, és dia de llegir poesia, estimar la nostra terra, sentir els compassos de la música, volar, somriure, sempre en moviment, lliures ……

…….. potser la nostra vida sigui un mal instrument, però és música, viure !  ( Màrius Torres – Mozart )

Penso que pocs llocs entomen tanta bellesa, art, música, espiritualitat, color, història, país, silenci ….. En el meu apunt Ahir a Montserrat us preguntava …. heu anat a Santa Cecília de Montserrat ? Sabeu de l’Espai d’Art Sean Scully ? Mercè Ibarz, magnifica periodista i escriptora, col.laboradora d’aquesta casa, va escriure un mail obert sobre Sean Scully i Santa Cecília. No us el perdeu per saber-ne molt més i millor d’aquest racó meravellós de Montserrat.

Aquest Espai es va inaugurar el dia 30 de juny de 2015. La trobada entre Sean Scully i el P. Josep de Calasanz Laplana l’any 2005 va ser essencial i ens ha portat avui a una realitat. El P. Laplana volia, desitjava, que el Monestir de Santa Cecília tornés a ser un referent de la muntanya de Montserrat. I ho ha aconseguit. La vella esglèsia romànica de Santa Cecília s’ha convertit en un centre que acull espiritualitat i obres d’art d’avantguarda de primer nivell, i de gran abast internacional. Sean Scully cercava un espai on poder mostrar permanentment una part important de la seva obra, moltes vegades dispersa en els més importants museus del món. I va voler mantenir des del principi un ambient sagrat propici a la contemplació i la meditació. El tema principal de la seva intervenció en aquest Espai d’Art ha estat la sèrie Holly, que el 2004 havia instal.lat a la Kunstverein, a Aichach. És un conjunt on ell interpreta de manera molt personal les catorze estacions del via crucis en memòria de la seva mare, després de la seva mort. La sèrie es va dispersar, però Sean Scully l’ha pogut recrear per aquest Espai. Una meravella.

M’ha sorprès un conjunt d’obres amb una gamma de colors cromàtica molt viva i alegre, austera i de sentit tràgic a la vegada, i amb un encaix perfecte dins aquest preciós tresor que és l’esglèsia de Santa Cecília.

Les vidrieres, humils, simples, de colors, vermell, blau, ocre, reflecteixen la llum natural dins l’Espai i sota em vaig embaladir amb uns petits frescos, que m’han explicat Sean Scully els va pintar seguint fidelíssimament aquesta tècnica mil.lenària i que contrasten amb les peces de grans dimensions que omplen les parets de l’esglèsia.

Un altar amb un reraltar de vidres de colors, les creus de vidre, quatre canalobres. Tot plegat una veritable simfonia artística d’art d’avantguarda dins una esglèsia romànica de l’any 945.

Vaig comprar un CD  de l’Escolania de Montserrat – Música espiritual contemporània. Una altra descoberta, el compositor contemporani actual, Arvo Pärt. Escolteu el Vater Unser o La Tabula Rasa.

Passar un matí sencer a Santa Cecília, i després fer una caminada per Montserrat, més exactament, a Can Maçana, t’omple tots els teus sentits per continuar endavant. Simplement, vaig ser feliç.

Emprenyada sí, desinflada no. Diumenge hi seré, com hi hauríen de ser tots els que volen desconectar, marxar del reino de españa, presionar als nostres parlamentaris que facin bé la feina i ens portin a la República Catalana. Nosaltres, els que trepitgem pedra des de fa anys, hem estat empenyent els partits. I ara hem d’escoltar bajanades de si la manifestació és de pandereta i mocador ? Que no serveix per a res ? Que estem desinflats ? Emprenyats sí que ho estem, desinflats no.

[vimeo 181967010 w=640 h=360]
<p><a href=”https://vimeo.com/181967010″>Estem a punt!</a> from <a href=”https://vimeo.com/assemblea”>Assemblea Nacional Catalana</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

Som-hi. Omplim Barcelona, Tarragona, Lleida, Berga, Salt i manifestem d’una vegada per totes que volem marxar, que volem ser lliures. I aquesta serà la última vegada, oi que sí senyors diputats, 72, del nostre Parlament ? Oi que sí, representants polítics als Ajuntaments ? Tots junts. Quantes vegades ho he dit ???????

Endavant les atxes. Ho aconseguirem, segur. Bròquil is OVER.

Com habitualment faig tots els matins llegint els diaris digitals, i la BBC ens ofereix un article dins ‘Art i Cultura’ molt interessant:

http:/www.bbc.com/culture/story/20160826-the-mysterious-power-of-the-pyramid

Què signifiquen les torres humanes ? Quin és el seu poder ? Quina és la seva simbologia?El periodista explica el fet casteller que va viure a les festes de Gràcia i ens fa reflexionar en la història de l’art i sobretot en fixar-nos en un pintor danès, desconegut  per a mí, Hans Rudyard Hangsten i la seva obra anti nazi, sorprenent, impactant.

Al final de l’article, el periodista ens resumeix aquestes torres humanes, fictícies i reals en una frase prou coneguda i amb una simbologia que no podem ignorar :

Whatever heights we may attain, we owe our reach to those who came before.

Sí, per reflexionar, i continuar amb la lluita per arribar al cim, per que no podem oblidar la gent que ens ha deixat i ha lluitat abans, per viure lliures en una República Catalana. Els castellers, gent de la nostra terra, ens marquen el camí.

Poca feina avui per escriure aquest apuntament. Un enganxar i copiar del que vaig publicar fa uns anys, exactament el dia 23 de juny de 2010. I continúa tant actual.

És un resum que vaig fer dels tres díes de Tê’t, any nou, a Hà Nôi. Febrer 2015. Any de la cabra. Preparatius, persones, escenificacions, passar pàgina, benvingudes al nou any, esperances. Ja el vaig publicar en aquest bloc el mes d’abril de l’any passat, però m’ha vingut de gust tornar-ho a fer, avui, precisament.

A Europa i al nostre país vivim moments, díes, setmanes difícils de païr. I el millor que he fet aquest matí ha estat reveure aquest video-muntatge de les meves fotografíes i viatjar a Hà Nôi, novament.

A les portes de la nit de Sant Joan, que sempre em dona alegria i esperant celebrar-ho juntament amb amics, conversant, degustant els musclos, pa amb tomàquet, embotits, truita i …. la coca, de llardons de cabell d’àngel, de crema, de fruita. Un bon xampany / cava, rosat pel meu gust i sí, fer volar coets i fer explosionar trons. El solstici d’estiu és aquí. Una nit curta. Foc, llum, esperances, passar pàgina, donar la benvinguda a l’estiu (on tota cuca viu ….). Esperances, fe ….. ho aconseguirem ? Guanyarem la llibertat ? Podrem viure en un país  independent ? Els nostres representants al Parlament tenen la clau i, una vegada més, no els perdonaré mai, mai, si no ho aconseguim per culpa d’ells i elles. I no sembla que vulguin fer realitat el desig de milers, milers, milers de persones, dos milions de vots afimatius d’una consulta,  el 9N, 72 diputats al Parlament i els 11S històrics des de l’any 2010.

Torno a Hà Nôi i preparada per la nit de Sant Joan. Un rampell d’aquests en el que vols compartir amb tots vosaltres un desig, una preocupació, unes imatges d’un país llunyà, i una celebració de la nit de Sant Joan.

[vimeo 124465133 w=640 h=360]
<p><a href=”https://vimeo.com/124465133″>Vietnam: One Day in Hanoi – Tet Prelude</a> from <a href=”https://vimeo.com/user3223114″>Roser Giner Bru&ntilde;&oacute;</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

Estic emprenyada. Molt.

No és això polítics, no és aixó. La gent, sí, el poble, que ha sortit al carrer, ha picat pedra un día sí i un altre també, no ho hem fet per estar on som ara. Com ja és habitual els poítics catalans, per damunt de tots, i sí, també part de la societat civil, no han estat a l’alçada, tots, sense cap diferència. Sí, els que hem picat pedra des de fa anys i anys, i hem continuat i ho hem fet molt bé a partir de l’any 2010, nosaltres convoquem, empenyem, apretem, demanem i fins i tot tenim tot el dret d’exigir. Volem desconectar.

El 27S15 vam votar clarament independència. I no entenc dels 48%, 49% o 51% …. No, aquelles eleccions van ser autonòmiques perque encara som dins el reino de españa, cal recordar-ho ? Però tenim un Parlamernt amb 72 diputats, escollits a les urnes, que sí volen la independència. Mai abans havia passat.

Es va fer una consulta on més de 2.000.000 de persones van votar i en aquella consulta també ens vam haver de cruspir el gripau de pregunta, tot, menys un SI o NO clar. I va guanyar la independència. I quan es convoca la gent a fer cadenes, víes i el que calgui, sortim al carrer, no uns quants milers o centenars, no. Les imatges ho confirmen.

Polìtics, escollits en unes eleccions autonòmiques, majoria absoluta al Parlament de Catalunya, una Presidenta del Parlament, un President de la Generalitat, un Govern amb un full de ruta clar de 18, 15, 16 mesos, quan desconectareu ? Submissió passiva ? Referèndum definitiu i vinculant? Quan ? Mentre, la gent, el poble, sí els que piquem pedra, estem ja farts de tàctiques polítiques, manifestacions, assemblees, votacions, jugar a la puta i a la ramoneta, personalismes. Sincerament ens fa vergonya tornar a veure aquests egos, que mai marxen, aquesta política de partits, de fireta, tots, tots.

No feu de ‘felpudos rojos’ com l’any 1714. És molt evident que continuar dins el reino de españa no ens porta enlloc, sí a la pobresa, a la foscor, a la manca de llibertats, i exemples en tenim cada dia. No hi ha marxa enrere ara. Hem de viure així, amb vergonya, durant els propers anys ?

I els podem, sí que es pot, no es pot, en comú i barrejats, esquerra, republicans, alternatius, anarquistes, socialistes, comunistes, verds, ecologistes, animalistes, pacifistes, demòcrates, sindicats, cristians, de dretes i d’esquerra feu de la República Catalana el vostre objectiu. I feu bé la feina del dia a dia i compliu amb la gent que més ho necessita, aproveu els pressupostos, respecteu la terra, la ciutat, el poble, el mas, la mar, sense falsedats ni medalletes, sense instagrams, ni what’s apps, ni aparicions estelars, amb efectivitat i fets reals, reclameu el que és nostre i bastim el nostre país, com hem fet fins ara, sense violències, democràticament, lliures. Si altres nacions han aconseguit la seva independència, perquè nosaltres no podem fer-ho ? No és possible ? I tant que ho és.

Ens demaneu, i ens goseu a dir-nos …. paciència, molta. Ara no és temps de fressa, sino d’endreça. La tenim, però la paciència té un límit i hem arribat a aquesta situació d’ara que ens demana més fressa per endreçar.  No ens falleu.  Farts de collonades, populismes, mala polìtica, pors, conveniències, comoditats, mentides, mitges i senceres. Volem la República Catalana, així de clar.

Encara convençuda que sí, ho aconseguirem segur. La gent, el poble, sortirem al carrer les vegades que calgui, com sempre ho hem fet, per recordar-vos, polítics, que som ací, que no hem baixat els braços, que no tenim por. Fins quan ?

Endavant les atxes. Bròquil is OVER.

Fotografia destacada: Dibuix d’un antic blocaire d’aquesta casa, Joan Grau.

Avui a la matinada ens ha deixat na Muriel. Un cop dur. La tristor ens envaeix. He anat cercant en el meu arxiu d’aquest bloc apuntaments i sí, n’he trobat, de l’any 2010. On tot va començar a perfilar-se, on es va començar un camí que la gent havíem de fer per arribar on som ara, a molt poc temps per viure millor, en català, en llibertat, la República Catalana. I na Muriel ha estat cabdal en aquest camí. La seva mort és un cop duríssim, molt dur, molt. No, no hi és, però sí que hi és. Sempre.

En un apuntament, vaig reproduïr una tanka de’n Màrius Torres;

Més que el silenci,

molt més que les paraules,

els ulls i els llavis,

les galtes sempre saben

els secrets d’un somriure.

Recordo els somriures de la gent una tarda del 10 de juliol de 2010.

I vaig escriure un petit text arran una entrevista que li van fer a la Muriel en un programa dels matins de TV3.

I recordo la conversa, xerrada, que vam tenir ella i jo a la Plaça Francesc Macià, un gener de 2014 quan vam instal.lar la primera paradeta de la Territorial de SSG de l’ANC. Era la primera vegada des de feia anys i panys, i potser mai, que una estelada onejava en aquesta Plaça. I vam estar parlant de la gent. De la independència. I sí, ja em va dir que nosaltres erem el somni.

No, no és just. Hem arribat lluny amb tú, i nosaltres el somni, continuarem, junts, per construir aquest país que volem:  tenaç, lliure, ple de somiadors, responsable, eficaç, amb molts de sentiments, amant de la cultura, reinvindicatiu socialment, no perdre mai la confiança, lluitador per defensar els drets de la gent, dialogant, que estima la llibertat.

Ho farem Muriel. Gràcies.

Tenia preparat un esborrany per publicar avui un apuntament de decensís, de tristor, de denúncia, de no perdonar mai als polìtics i l’he llençat a la paperera.

Sí,  després de fer-nos anar de bòlit durant tres mesos, els polìtics, els nostres representants han arribat a un acord que tots nosaltres els hem demanat des del primer dia després de les eleccions del 27S15. Ens devíen aquest acord per tot el que el poble ha fet des de fa més de cinc anys, i per tots els que ja no ho poden veure i que van lluitar des de fa anys i anys en circumstàncies difícils, violentes, d’autèntica guerra.

Avui és un altre dia per la història i també un 9 va ser el dia d’ahir.. Ho fan aposta ? I m’ha agradat el que ha dit La Stampa …. un acrobatico accordo ….. i un tuit de’n David Fernandez ….. indesinter – sense mai parar …. i la generositat política i el saber estar del senyor Mas. Moltes caretes han caigut, i tots nosaltres, polítics i ciutadans hem de saber estar a l’alçada d’aquest moment que iniciem. Hem de bastir la República Catalana perquè així ho hem decidit els quasi dos milions d’habitants del nostre país. Ara sí, el futur ha començat. Els somriures tornen. Esforç, lluita, generositat, comprensió. Hem de ser els millors. Sense rancúnies.

Ho aconseguirem, segur. Bròquil is OVER.

Fotografíes: Un petit recull de la nostra història recent.

Diumenge tornen les urnes. Aquesta vegada per votar representants a les cortes del reino de españa. Encara que no ho sembli, és cert. Poques coses a dir. Us deixo aquest video per recordar qui som i a on volem anar. Octubre de 2014. Molt clar: lluny del reino de españa.

M’ho he pensat bé. Sí, aniré a votar.

Sempre em dic a mí mateixa …la realitat és la que és, avui. Mirar el passat és important, molt, els fets, la història, cercar la veritat, però és avui, ara, que hem de cercar les solucions, lluitar i arribar on la gran majoria dels ciutadans del nostre país així ho van manifestar …. bastir la República Catalana. De vegades, moltes, veig que el moviment es va movent de dalt cap a baix, quan tot aquest procés ha estat i será de baix a dalt. És el poble que ho vol. I també constato que els representants politics que van rebre els vots de la gent de baix comencen a defallir i la ideologia i la cadira són una prioritat envers conquerir la independència. Començo a tenir el sentiment que aquests polìtics han fet alta traïció al poble de Catalunya.

El dia 2 de setembre de 1945 a Viêt Nam, a Hà Nôi, el President Ho Chi Minh va declarar solemnement la independència de Viêt Nam. I ho va fer llegint un document, històric i que va sorprendre al món sencer. És una declaració molt oblidada, i que en aquest cas sí que he mirat al passat, perque és necessari i penses per on han anat els camins de la democràcia i els pobles d’aquest món des d’aleshores.

Copío un petit resum d’aquesta declaració, però si voleu veure un video veritablement històric, podeu escoltar la veu de Ho Chi Minh davant milers i milers de ciutadans com fa la proclamació de la independència, en la seva totalitat, del seu país davant el món o llegir el llibre:

Dien Bien Phu – Vo Nguyen Giap /Estudio Introductorio de Paola Lo Cascio /Editorial Yulca-2015.

Tots els homes han estat creats iguals, i estan dotats per el seu Creador de certs drets inalienables; entre ells està el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Aquesta proclama immortal va aparèixer en la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica l’any 1779. En un sentit més ampli significa: tots els pobles de la terra són iguals per naixement, tots els pobles tenen dret a viure i a ser lliures i feliços. La Declaració dels Drets de l’Home i dels CIutadans feta en temps de la Revolució Francesa, l’any 1791, també estableix: Tots els homes neixen lliures i amb els mateixos drets, i han de continuar éssent lliures i no perdre els seus drets. Aquestes són veritats innegables. Malgrat aquestes veritats, durant més de vuitanta anys els imperialistes francesos han insultat aquest principi de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, han violat la nostra terra i han oprimit als nostres companys ciutadans. A l’estiu de l’any 1940 quan els feixistes japonesos van envaïr Indoxina per establir unes bases contra els aliats, els colonialistes francesos es van agenollar i van obrir les portes del nostre país per donar la benvinguda als japonesos. Han actuat en contra dels ideals de la humanitat i la justícia. Malgrat tot, els nostres ciutadans sempre han manifestat una actitud indulgent i humana envers els francesos. Després del cop japonès del 9 de març de 1945, el Vietminh va ajudar a molts francesos a creuar la frontera, va rescatar d’altres ciutadans de les presons i va protegir les seves vides i les seves propietats franceses. De fet, des de la tardor de l’any 1940,el nostre país havia deixat de ser una colònia francesa i es va convertir en una possessió japonesa. Quan els japonesos es van rendir davant els Aliats, tot el nostre poble es va revoltar, aixecar, per aconseguir el poder i va fundar la República Democràtica de Vietnam. Estem convençuts que els Aliats, que en les conferències de Teheran i San Francisco (de novembre-desembre 1943 a abril-juny de 1945)  van mantenir el principi d’igualtat entre les nacions, no poden negar-se a reconeixer el dret a la independència del poble vietnamita. Un poble que s’ha oposat amb coratge a l’esclavitut francesa durant més de vuitanta anys, un poble que no va dubtar en posar-se al costat dels Aliats en la lluita contra el feixisme durant els últims anys, aquest poble vol ser lliure, aquest poble ha de ser independent. Per aquestes raons, nosaltres, el Govern Provisional de la República Democràtica de Vietnam té el dret a gaudir de la llibertat i la independència, i de fet, ja s’ha convertit en un país lliure i independent. Tot el poble vietnamita està determinat a mobilitzar-se amb tota la seva força física i mental, a sacrificar les seves vides i les seves propietats, per salvaguardar la seva llibertat i la seva independència.

França va reconeixer el nou Estat, i van negociar, però no van arribar, evidentment a cap acord i la resposta va ser bombardejar Haiphong el 24 de novembre de 1946. Va començar la guerra entre la República Democràtica de Vietnam i França. En veure que Indoxina  es podia perdre, el General Eisenhower va donar suport a França i va lluitar conjuntament contra Viet Nam. França va perdre. Dien Bien Phu, 1954.

Any 1956 acord de GInebra. El país es divideix en dos, nord i sud i hi hauran eleccions.

El Vietcong del Sud volen enderrocar el govern titella de Saigon. Comença la guerra de Vietnam, amb els Estats Units. Any 1975 els americans marxen derrotats. Comença la reunificació del país i la República Democràtica del Vietnam enfila el seu camí per aconseguir, ara sí, la llibertat, els drets com a poble i la recerca de la felicitat.

Va passar encara molt de temps en concretar-se el programa de la declaració de 1945, pràcticament fins el final de la guerra amb els Estats Units, l’any 1975, i possiblement els nou anys que separen de la victòria sobre els colonitzadors francesos en Dien Bien Phu, van ser els més difícils, políticament parlant. Però va ser justament la declaració que va fer Ho Chi MInh que va calar en la població, en la gent , fins i tot el seu contingut ètic, i va significar la força, la convicció per lluitar i aconseguir la llibertat. Va ser l’embrió d’una nova articulació politica i institucional, reflectida en la victòria de Dien Bien Phu l’any 1954, en tots els aspectes, militar i polític.

I ho deixo aquí. Història, fets. De 1945 a 2015. Han passat 70 anys. Res és igual. La realitat és la que és, però sempre va bé recordar i llegir la història, no només del nostre país, també dels altres, perque al cap i a la fí, tots som d’aquest món.

Fotografíes:  Viêt Nam avui. Fetes per mí durant els meus diferents viatges i una que m’agrada molt d’una dona assenyalant amb el dit, copiada d’una web.

– Ho Chi Minh parlant amb els seus soldats i llegint el llibre de poemes ‘Kieu’.

– Entrada dels tancs a Saigon. Fí de la guerra. Els americans fugen.

– El General Giap, Ho Chi Minh i altres membres del Vietminh a les muntanyes de Cao Bang.

– Avituallaments durant la guerra.

– Premsa de Paris: Dien Bien Phu est tombé.

– Els somriures de la gent.

I el poble ja comença a sentir-se traïcionat per els polítics. No hi ha diferències amb la polìtica de fa anys i anys. No es posen d’acord  per obtenir una majoria i nomenar un govern per aquest periode de transició de 18 mesos, o això és el que diuen. Perque es tracta d’aixó, no pas d’una legislatura habitual, normal, no, d’un govern que comenci a treballar per bastir les estructures de la República Catalana i a més per enfrontar-se un dia sí i un altre també amb la força d’un estat conqueridor, amenaçador, poc democràtic, gens democràtic com tots sabem.  Els nostres polìtics tenen por, és un fet. Ens diuen al poble, els que sortim al carrer, els que empenyem, els que lluitem que no tinguem por, que és l’arma perfecta per tots aquells que volen poder, i ells i elles són els més porucs. No saben estar a l’alçada.

No, no sortiré al carrer amb l’estelada, i potser les trauré del meu balconet on onegen des de l’any 2010. I si anem a eleccions el mes de març, serà la derrota pura i dura i tornarem a fer política del ‘peix al cove’ i tot serà història.

El dia 20 de novembre es ferà un homenatge davant la presó Model a totes les victimes del franquisme al llarg de tants i tants anys de dictadura i lluita. Ells i elles van lluitar per veure un país lliure. Hi aniré. Avui tenim uns polìtics febles, covards i que no tenen un mínim respecte per tota la gent que ha estat lluitant fins avui. I també ho dic per a tot el poble. Davant la Model es respirarà el sentiment de tot un poble des de que el colpista i dictador general franco va arrabassar-nos tots els nostres drets i la nostra llibertat.

Deixem-nos de fer capelletes, tertúlies, especulacions, cercar culpables. Tots ho som. Tots podem fer canviar el destí del nostre poble. Només cal ser valent i mirar el futur, sempre amb el passat darrera el clatell.

Es tracta de bastir la República Catalana i d’un govern provisional de 18 mesos …… i tots ens necessitem, tots, en plena forma, sense embuts, amb la ma ferma, el cor calent i el cap fred. Més d’.1.900.000 persones així ho van decidir i van votar. Hem fet un llarg camí des de l’any 2010. Som ja al cim. Hem de caure perque una pedra no és al seu lloc ?

Ahir vaig ser al Nou Camp, i sí, vaig anar amb la meva estelada i un xiulet, però aquest fet ja no em val si els nostres representants que vam votar, per un sí a la independència, no són majoria per formar un govern de transició durant els propers 18 mesos. Els nostres vots són valuosos i es poden perdre, volar. La història ho explicarà i probablement es publicarà una altra novel.la, de nom VIctus II.

No us ho perdonarem mai si arribats fins aquí no sou capaços de complir amb el que la gent va decidir el 27S15.

Bròquil is OVER. Endavant les atxes. Ho aconseguirem, segur ?????

Sí, hem guanyat. Agú ho dubta ? Sí ja sé que ens hagués agradat guanyar per golejada, però el nostre país és plural, divers i ahir es va mobilitzar el 77%. És molta gent, molta, penso que la majoria, perque sempre existeix la bossa de la gent apolìtica. S’ha arribat al sostre, i els unionistes han arribat definitivament. No n’hi ha més.

El dia després, em sorprèn i molt el que diuen a la premsa estrangera i la premsa del reino de españa. Per The Guardian, BBC, Figaro, L’Indépendant, Die Welt, New York Times, Al Jazzera, etc. etc. el titular és ben clar: Els catalans independentistes han guanyat les eleccions. Ras i curt. Clar i català. Tot el que es digui al reino de españa és paper mullat. El que han de començar a rumiar i a treure pols del calaix és fer polìtica i deixar de ser uns hooligans menyspreables. Vaig escoltar per la ràdio o la televisió, no ho recordo, els crits de la gent de ciudadanos. Uns crits que ja me’ls han regalat mentre he estat en diverses parades de l’ANC al carrer del districtes del meu barri. Això sí que em fa mandra, haver d’escoltar mentides, insults, bajanades i poca polìtica de nivell.

No han volgut mai fer un referendum. Mai. I és en un referendum quan es compten els vots, un Sí o un NO. Ja ho sabíem que el dia després aquest seria el tema, el nombre de vots, i tornem a veure la manca de responsabilitat i de democràcia de la gent del reino de españa. I aquesta serà l’arma que utilitzaran un dia sí i un dia també.

Mirem les dades definitives ?

JXSI i CUP: 1.952.482 vots.

Nuls, en blanc, Unió, PACMA, Altres: 185.832 vots.

Ciutadans, PSC, PP: 1.599.527

Catalunya Sí que es pot: 364.823

I ens falten els vots de l’estranger.

Si ens mirem aquestes dades i especulem que sí que hem votat en un referendum:

SÍ: 1.952.482          NO: 1.599.527

Nuls, en blanc, altres:185.832.      Catalunya Sí que es Pot: 364.823.

Aquestes dues últimes xifres sense un resultat clar i evidentment no es poden comptar.

La diferència és clara.

Ens hem conjurat, ens hem mobilitzat, hem votat, i tenim un Parlament amb una majoria de 72 diputats que sí volen la independència. Mai abans havia passat. Està clar, no ? Majoria absoluta. Oi que no m’he equivocat ?

Ara els toca als politics treballar i fer realitat aquests resultats. Formar un govern de concentració. Proclamar la República Catalana. Començar el camí per la independència. Marxar del reino de españa. I també no deixar de banda la feina del dia a dia per no deixar a la gent del nostre país sense ajudes i que tot funcioni, educació, sanitat, assistència social, treball, pagesia. Hi haurà canvis durant aquesta transició, ara catalana. Cares noves al Parlament. Un parlament diferent. Diputats que no arriben de partits tradicionals, amb un nou discurs.

Tot es veu més clar. Serà difícil, però així és la política i aquí en sabem.

Hem guanyat i a continuar, amb un somriure, mentre escolto algú que diu no sé que de dimissió, de fer unes noves eleccions, que han guanyat, que hem perdut i no sé quines bajanades més. Nosaltres sabem que estem al punt de sortida per bastir la República Catalana. I així serà.

Via fora …. Hem arribat al punt de sortida. Continuem ….. No pararem.

Poc a dir i molt. Aquesta és la nostra lluita. Ho aconseguirem i bastirem la República Catalana des de baix, per els nostres fills, nets i besnets, i votarem per a tots el que no hi són.

I ja he votat. He anat cap al migdia i el col.legi estava a petar de gent. Molta cua. Ara sí. Aquest és el vot vàlid per començar demà el procés. No us podeu imaginar la emoció i la alegria. Endavant les atxes …. Ho aconseguirem, segur ….. Bròquil is OVER.

Ja no hi ha camí de tornada. Hem arribat al cim i una vegada fet el recompte de vots, començarem a bastir la Republica Catalana i el camí serà llarg, possiblement molt llarg. Però val la pena. Perque deixarem un futur als nostres fills, néts i besnets. Els fonaments hauran començat a posar-se. I patirem adversitats, menyspreus, atacs, disputes, decensís, ràbia. Però val la pena. La lluita serà aferrissada, però persistirem, amb raons, sense defallir. Sí, val la pena. No tenim por, i hem de fer possible que la gent que en té, la perdi, s’agafi ben fort a la revolució pacífica, democràtica, sense armes de foc, sense violènciia, amb la raó, amb els fets, amb vots, amd democràcia, amb la il.lusió i el sofriment. Una revolució no es guanya amb flors i violes, ho sabem.

He estat repassant els apuntaments que he escrit d’ençà l’any 2010, en la categoria de Catalunya Independència. Aproximadament 210. El primer el 27 de febrer de 2010. Quan van començar les votacions del dret a decidir i vaig anar continuant per els diferents Ajuntaments, manifestacions, vies catalanes i lliures, V-baixa.  Recordo molt el dia que vaig anar a Osona, concretament  Sant Vicenç de Torelló, on ens vam trobar diferents blocaires d’aquesta casa. No podíem votar, però sí fer un simulacre. I en vam gaudir. I vam votar el 9N14, que tampoc era vàlid. Ara sí, ara el 27S15, sí serà vàlid. Podría fer un bon resum de tot el que he escrit en aquests 210 apuntaments, i amb paciència, ho penso fer. No serà fàcil, però ho faré.

De tots els apuntaments que he publicat, havia d’escollir-ne un. Dificil, i he triat el que vaig escriure el 10 de juiol de 2011. I aquest és el primer paràgraf d’aquest post:

— Sí, aquesta manifestació que ningú sabia qui la convocaba, oblidada, en un petit racó, en un calaix, pocs mitjans, poc ressó, va aconseguir que milers de persones ens trobéssim a la Plaça Urquinaona. Gràcies noies, nois de la plataforma per la feina. Gent jove, moltíssima gent jove, que saben el que volen, independència per Catalunya, de primer, i després ja vindrà la resta. Cal però molta pedagogia, novament, per explicar a la gent que té por, que no ho veu clar, el ‘ara no toca’, el que significa per el nostre país, esperonar als politics, a tots ………….

–

I ens vam trobar en aquesta manifestació del 9 de juliol de 2011:  Indústries i Caminars …. L’Hereu Riera …. Temps d’incertesa (com tots) Borinotus, BioSofia,, Octavi, Eloi, Núria, plegats, caminant entre la munió de gent.

Blocaires de VilaWeb, i per damunt de tots, la Sílvia – Indústries i Caminars -. Em va fer un comentari que recomano de llegir si feu un click a l’enllaç del meu apuntament. Les últimes paraules del comentari : M’agradaria que la manifestació d’ahir, i qualsevol altre gest, idea, moviment …. per la independència, serveixi ara per aplegar forces i posar-les totes al servei d’un pla #totsjunts.

La Sílvia ens va deixar a començaments de l’any 2012. Sempre la recordo quan vaig a les manifestacions o a qualsevol acte, i el 27S15 la recordaré més que mai. Sílvia, diumenge 27S15, no podré posar el teu vot a les urnes, però sí que recordaré la teva lluita, la teva persona, com tantes altres que no podran fer-ho i que he estimat i amb tant d’orgull i força faré aquest gest que vosaltres no podeu fer: votar per començar el bastiment de la República Catalana. El 28S15 tot comença, i ara de veritat.

Ho aconseguirem, segur. Endavant les atxes. Bròquil is OVER.