et recomana
Descobrir la Fundació Bodmer
Hem après a llegir amb un llibre a les mans, per bé que avui ja som capaços de practicar la lectura sobre qualsevol mena de suport. A mesura que anem descobrint els efectes de tot signe que té i tindrà aquesta progressiva desmaterialització de la lectura, val la pena que posem en valor el patrimoni escrit que ens ha fet com som. Ens hi ajuda la Fundació Bodmer des de la vora del llac Léman.
et suggereix
Mirar com llegim
La lectura és una experiència rica i diversa, multiforme, personal i amb prou feines transferible, que ens modifica i té la capacitat d’ajudar-nos a créixer més enllà de qualsevol límit. Cada vegada m’agrada més descobrir empremtes d’aquest poder transformador. L’art i la fotografia n’ofereixen incomptables testimonis, una mínima mostra dels quals es pot trobar en aquesta galeria.
et proposa
Visitar la casa d’Anne Frank en línia
De totes les cases museu, la d’Anne Frank a Amsterdam deu ser la més coneguda i la que amb més certesa commou el visitant i el convida a viure una veritable experiència. Per si de cas no hi podeu anar, teniu a l’abast una visita web simple, fidel i potent, que mostra el bon ús que es pot fer de les eines digitals.
l’atles
Per descobrir les llengües del món
la revista
Le Tiers Livre, de François Bon
per a amants de la tipografia
Retinart, d’Alexander Ross
Començar Europa per la teulada
No és un tòpic que Catalunya ha mirat sempre nord enllà, cap a Europa, ja molt abans que comencés a prendre cos la Unió Europea. Hauríem de deixar de fer-ho, ara, si la independència ens en fes fora d’entrada?
De totes, una de les que deu haver fet córrer més rius de tinta, i deu haver provocat d’antuvi més cops de telèfon, és la futura relació d’un Estat català amb la Unió Europea. És revelador que, en un primer moment, la majoria de portaveus de la Comissió europea sempre hagi manifestat que sobre això no hi ha norma ni jurisprudència per, de seguida, presumiblement després d’alguns tocs d’atenció, alinear-se amb els interessos espanyols. I repetir la seva amenaça: la independència condemnaria Catalunya a l’exclusió de la Unió i a l’aïllament.
Davant d’això la nostra reacció ha estat sempre, és clar, l’argumentació i el raonament, l’apel·lació a la singularitat sense precedents de la situació que es planteja i a les conveniències comunes. Però per més que les raons, i també la història provada de pragmatisme de la mateixa Unió, ens hagin portat indefectiblement a relativitzar l’amenaça, la rèplica ha estat una vegada i una altra encastellar-s’hi i redoblar-la. Fins a extrems d’irracionalitat. Que no sabria com designar, si no, els temibles vaticinis profètics amb què ens van flagel·lant: ens quedarem fora del món i vagant pels segles dels segles per l’espai interestel·lar.
Arribats a aquest punt m’assalten dos dubtes. El primer és com és que hi caiem sempre de quatre potes, en aquesta discussió. Ja ho sé, és el que ens toca fer, posar arguments i raons sobre la taula, incansablement, per reduir tant com es pugui l’impacte de l’amenaça. Però no deixa de ser una manera de fer-los el joc i deixar-nos arrossegar al seu terreny, aquest espai dialèctic més aviat poc productiu, generalment avorrit i al capdavall estèril.
L’altre dubte és si d’aquesta manera no hem magnificat la importància d’Europa i de la pertinença a la Unió. Aviam si em sé explicar. Pot ser la nostra Europa, aquesta Europa feta de la suma contradictòria dels interessos i els tabús dels estats que en són membres? Perquè, sense entrar en altres consideracions sobre la seva deriva econòmica i social, aquesta, per a mi, ja se la podrien confitar…
Per això no perdria ni un minut més a discutir com anirà la reintegració formal i institucional de la Catalunya independent a l’espai europeu. És allò de començar la casa per la teulada. Si a tots els actors en lliça els convé, i no tinc gaire dubtes que serà d’entrada al conjunt de la Unió i, nogensmenys, al que sigui que quedi d’Espanya que els convindrà, quan en sigui l’hora ja se’n parlarà. I de presseta.
Novísima generación catalana
Carles Geli
El prometedor momento de las letras en Cataluña contrasta con la compleja situación del mercado. Los novísimos, que utilizan el catalán de manera más natural, se codean con una generación que bordea los 50 años. Una buena parte aborda con éxito el costumbrismo, mientras otros juegan con los géneros populares sin prejuicios.
“Si editamos a Jaume Cabré o a Albert Sánchez Piñol no es por cercanía geográfica o simpatía cultural, sino porque su literatura es buena y universal”, argumenta Alzira Martins, la secretaria general del prestigioso sello francés Actes Sud, justificando así la proliferación de autores catalanes en su catálogo y la promoción espectacular que hicieron de ellos el año pasado en el 33 Salón del Libro de París, entre otras razones porque venden. Un argumento parecido esgrimen en la alemana Suhrkamp, atentos desde 2007 cuando Cataluña fue la invitada de honor a la Feria del Libro de Fráncfort. El momento de las letras catalanas es, a tenor de críticos, editores, estudiosos y los propios autores, de los mejores que se recuerdan en las últimas décadas, con la consolidación de una gran generación que bordea los 50 años y, al unísono, una nueva oleada de talentos que giran apenas sobre la treintena de tal calibre que de aquí a cuatro días probablemente arrasen en la Diada de Sant Jordi. Ni que sea numéricamente, la también autora Lolita Bosch reunía en 2010 en la antológica Veus de la nova narrativa catalana a 41 narradores de menos de 45 años. Aciertos y azares de toda condición explican este particular y denso magma.
Del abuelo Monzó al padre Pagès. Para conocer a la novísima generación catalana hay que remontarse a finales de los setenta, con los reyes del relato Quim Monzó (1952) y, poco después, Sergi Pàmies (1960) como abanderados de una literatura no comprometida ya con estrategia ideológica alguna, sino solo con la lengua literaria; su consolidación a finales de los ochenta y la irrupción de los que surgieron tras ellos se asentó en que “no tenían ninguna conciencia generacional; en su voluntad de hacer solo literatura y en la nula predisposición a militar en una tradición literaria autóctona”, resume el crítico literario y, a la vez, novelista tardío y pausado de esa generación, Ponç Puigdevall (1963). Cita en esa transición tras un Pàmies “cada vez mejor”, a Imma Monsó (1959), Núria Perpinyà (1961), Manuel Baixauli (1963) y Vicenç Pagès (1963).
El de Pagès, autor de novelas como El món d’Horaci (1995), El jugador de whist (2009) y ahora con el Premio San Jorge por Díes de frontera,parece ser el nuevo nombre-faro. “Pagès ha mostrado a mi generación un abanico de posibilidades más aceptadas en Reino Unido o Estados Unidos que aquí, y que otros nombres, como Pàmies o Empar Moliner, no nos abrieron; su consagración deja más espacio a los que venimos”, plantea Borja Bagunyà (Barcelona, 1982), profesor de Literatura en la Universidad de Barcelona y nombre ya clave de la segunda oleada, entre otros gracias a los elogiados relatos de Defensa pròpia (2006) yPlantes d’interior (2011). “No me sorprende que sea uno de sus referentes: Pagès es hoy lo más opuesto a Monzó porque privilegia la novela y si bien la plantea con estructura fragmentada y puntos de vista contradictorios no la desmonta como aquel”, analiza Jordi Marrugat, profesor de Literatura de la Universidad Autónoma de Barcelona y autor del reciente Narrativa catalana de la postmodernitat. Otro referente local, cree, de la ultimísima hornada es Jordi Puntí (Manlleu, 1967). “Es otro autor que empezó guiado por Monzó, pero que con una novela como Maletes perdudes (2011) ha puesto una piedra en la gran narración de la Europa posmoderna, mezclando road movie, folletín, los evangelios y los universos paralelos; junto a Pagès ha recuperado parte de la psicología y del realismo de la novela del XIX; están en su madurez”.
Ningún género es ajeno. “Conocen cómo está el patio y han visto en nuestra generación actitudes diferentes, que, con coherencia, te permiten arriesgar; si ellos no apuestan saben que desaparecerán y la opción, sabiendo los riesgos, de por ejemplo gente como los contistas Alba Dedeu [Granollers, 1984; Gats al parc] o Yannick García [Amposta, 1979; La nostra vida vertical] es honesta”, defiende Serés. La vía está siendo doble. Por un lado, apunta Puigdevall, “a diferencia de la generación de los ochenta, una buena parte aborda la vida cotidiana del aquí y el ahora, un costumbrismo que explica el éxito de autoras como Llucia Ramis [Palma de Mallorca, 1977; Egosurfing] o Marta Rojals [La Palma d’Ebre, 1975]. La de esta segunda es todo un fenómeno: con solo dos novelas muy tardías en menos de tres años —Primavera, estiu, etcètera (2011) y L’altra (2014)— y una política comunicativa a lo Salinger (no hay una sola foto de ella; no concede entrevistas presenciales), lleva vendidos 25.000 y 30.000 ejemplares, respectivamente. Cifras de vértigo. “Nosotros, por la época, pudimos ser temáticamente más aristócratas; ellos conviven con la crisis y están más sensibles a eso, como dejan entrever Ramis y Rojals o el debutante Sergi Pons Codina [Barcelona, 1979] en Mars del Carib”, prosigue. “Está aflorando mucho más la narrativa de la vida horizontal, la más precaria, si bien aún no tenemos una novela sobre la crisis industrial”, apuntala Serés (1972).
Don de lenguas y vasos comunicantes. “Características generacionales no tienen, quizá solo les une que han interiorizado determinados postulados posmodernos con algún retraso; y, sobre todo, que pueden leer lo que quieran de donde quieran porque, por formación, no tienen límites idiomáticos”, enmarca el crítico y periodista Ricard Ruiz Garzón. La tradición catalana (Rodoreda, Calders, Monzó…) ya no es suficiente para juzgarles, expone Bagunyà. Si Monzó dejó el halo de Carver en las letras catalanas, el abanico de autores importados ahora impresiona. “Eso de que la condición natural de la novela es ser realista se ha terminado; esa estética ya nos la han roto Pagès, Bosch con La familia del meu pare o Miquel de Palol hace más años con El jardí dels setcrepuscles; a ellos ahora hemos de añadir toda la posmodernidad, de Carver a Pynchon”, recita didáctico el escritor, que tras fijar como esencial a Donald Barthelme, va haciendo parejas de baile: “John Cheever y su mirada al suburbio está en Francesc Serés, otro muy leído entre mi generación; es difícil no ver a Don DeLillo en la obra del mallorquín Pere Antoni Pons[1980]”. Y animándose, quizá por vez primera en las letras catalanas contemporáneas, hace de celestino de estos nuevos con autores catalanes en castellano: “Si analizas la obra de Albert Forns [Granollers, 1982; Albert Serra: la novel·la, no elcineasta] y de Max Basora [Barcelona, 1980; Vulcano], por ejemplo, te das cuenta de que no pueden no haber leído a Vila-Matas”. Novedosos vasos comunicantes.
La otra vía está siendo el género, de toda forma y condición. “De la novela negra a la fantástica y del retorno de la aventura al pulp y al best seller más puro y duro, los novísimos están jugando con los géneros populares sin el prejuicio de sus predecesores; que el último Premio Josep Pla, Albert Villaró [La Seu d’Urgell, 1964; Els ambaixadors], sea una ucronía, subgénero de la ciencia ficción, y del que han aparecido algunos más, lo ratifica”, cree Ruiz Garzón. “Villaró no tiene miedo de intentar ser Frederick Forsyth”, apuntilla Puigdevall, a la vez que recuerda que “los de los ochenta se saltaron los géneros por considerarlos menores, mientras que en los setenta, colectivos como Ofelia Dracs los rescataron por un tema de militancia y necesidad cultural”.
“Se está dando una legitimización del subgénero de todo tipo y en especial de la distopía, que quizá tenga una semilla primigenia en Manuel de Pedrolo”, apunta Bagunyà, que sentencia: “Nuestros padres son autoridades que rechazaron ya casi toda autoridad; la literatura en catalán es hoy magníficamente extraña, da sensación de fluidez y nadie reacciona contra nadie”. “Los más jóvenes son hoy mucho mejor conocedores de la cultura de Estados Unidos y no solo de la literaria, sino de series, música…; eso ayuda a que su escritura sea en todo más desacomplejada”, enmarca Eugènia Broggi, durante casi diez años editora en Empúries en el gigantesco Grup 62 (de Planeta), que hace cuatro meses dejó para montar la unipersonal L’Altra Editorial, que ya ha publicado a Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) y al novísimo García, último Premio Documenta. “Son autores con voces y estilos muy diferentes entre sí”, dice Broggi, “y eso se plasma en sus temáticas: García mira hacia otros mundos; Rojals es el aquí y el ahora; Sala es más próximo a las raíces físicas, a la tierra y a la naturaleza…”. Esa diversidad explica, según Marrugat, la irrupción “casi como un outsider”de Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965), con novelas tan trepidantes, inquietantes o de best seller de calidad como La pell freda o Pandora alCongo. O, en otras coordenadas de convivencia, la lenta autoconstrucción milimétrica de Cabré (Barcelona, 1947; Jo confesso).Nadie ni nada, pues, es ajeno.
Desde los confines del imperio. Que el conflicto social haya asomado más también responde, según Serés, a la importación del tema por parte de escritores que son de fuera de Barcelona, más representados que nunca en las letras catalanas, parecido a lo que ocurre con la música. “Esa crítica al sistema estaba en la novela negra, pero no en la clásica y se ha dado también por la eclosión de autores de comarcas, que han reflejado en su literatura episodios más conflictivos como la deslocalización; además, describir hasta ahora la Barcelona real ha sido difícil porque habías de matar la fiesta con la que se ha estado explicando esta ciudad”, apunta. “Barcelona ya no tiene la bandera ni el monopolio de la escritura urbana; quizá vivamos un momento de descrédito de esa literatura y de cierto auge del neorruralismo. Para Marrugat, “cualquier pequeño pueblo es una gran urbe ya; en realidad, no veo diferencia alguna entre el Jesús Moncada de Camí de sirga y las novelas de Monzó: la visión fragmentada de la sociedad está en ambos”. En cualquier caso, muchos de los mejores nombres no son de la capital del imperio, sino que proceden de sus cuatro esquinas: Joan-Lluís Lluis (Perpinyà, 1963), Serès (Saidí, Baix Cinca), García (Amposta); Baixauli (Sueca)…
La lengua del bar. Inevitable fijarse, en Cataluña, en el idioma. “El modelo de catalán de los más jóvenes es mucho más elástico, más natural que el usado por los de la generación de los ochenta; vamos, reconocible en la barra de un bar… Y si es muy puro hacen que gramaticalmente lo sientas muy tuyo, como propone Rojals”, resume Broggi. Más sutil, Puigdevall habla de “un catalán más tranquilo”. Marrugat es más crítico: “Rojals i Serés lo trabajan más, pero en el 90% de los casos suele ser un catalán muy neutro, sin trabajo artístico; para mí es preocupante y choca con el trabajo brutal lingüístico que había en Monzó, por ejemplo”. “La media ofrece una lengua muy instrumental; en muchos casos las voces de los personajes se parecen mucho a las del autor”, tercia Oriol Izquierdo, excrítico y exeditor y hasta hace poco más de un año director de la Institució de les Lletres Catalanes, organismo promotor de la literatura en la Generalitat.
Los autores se alejan de la discusión, de manera contundente: “Utilizar hoy el catalán de un genio como Josep Maria de Sagarra te coloca en una situación de anacronismo; con Monzó y Pàmies se consagró un modelo de cuentos, pero también de lengua: hay una tendencia en la literatura catalana a hacer grados cero de todo y, en cambio, habría que preguntarse cómo hacer del catalán contemporáneo una buena herramienta literaria”, lanza Bagunyà. Serés es aún más drástico: “Es una pregunta que está fuera de mis horizontes: he leído a Josep Pla sin pensar qué había hecho o no, o si lo había hecho bien; la diversidad de registros lingüísticos me parece obvia, pero no sé si es mayor o menor que antes o si conviene así o no”. Como resume Ruiz Garzón: “La lengua ha dejado de ser una finalidad para ser solo un instrumento; la voluntad extraliteraria ha desaparecido y como mucho puede haber exploradores refinados con actitud más lúdica o transgresora, como el rutilante Víctor García Tur [Barcelona, 1981] en Twistanschauung.
Un big bang editorial. La aparición de una nómina tan numerosa en cantidad y calidad de autores no puede separarse, según los expertos, de la eclosión de editoriales que se ha dado en Cataluña, en parte como reacción al proceso de concentración de la última década, y que pueden simbolizar RBA y Planeta, especialmente esta última desde 2006 con su entrada y la creación, junto a Enciclopèdia Catalana, de Grup 62. La lista es casi infinita en este minifundismo editorial en catalán; valgan nombres como Alrevès / Crims.cat, Saldonar, Llibres del Delicte, Periscopi, Males Herbes, Raig Verd, Labreu, Adesiara…, la mayoría nacidas en los últimos cinco años. “Son sellos similares a los del colectivo Contexto en castellano, pero apuestan por nombres locales”, diferencia Ruiz Garzón. “Son autores de venta media y rentabilidad no muy alta, que a los grandes grupos no les sale a cuenta porque han de invertir mucho en promoción y librerías, y como necesitan facturar mucho, van a buscar grandes nombres o fenómenos seguros”, explica, por experiencia Broggi. Y redobla el clavo: “Estos sellos pequeños buscan, buscamos, sacar escritores de canales no tan convencionales, del mundo de la música o la contracultura, y eso enriquece como nunca el panorama”. Bagunyà alerta: “Las editoriales pequeñas demandan mayor número de autores, lo que debería exigir a los medios de comunicación y a la universidad a realizar una labor más crítica para legitimar autores y fenómenos ante los lectores”. Al final, el lector.
Buscando el mercado. El momento de las letras catalanas es prometedor, pero los más jóvenes “ni nos planteamos vivir de esto”, lanza por delante Bagunyà. La situación del mercado es delicada y compleja. “No hay un grosor de público suficientemente maduro para sostener la oferta que se le hace; la concentración de Grup 62 es un falso éxito porque enmascara la debilidad de las editoriales medianas que no pueden convocar un número estable de lectores”, diagnostica Izquierdo. ¿Qué se ha hecho mal? “Cataluña es la comunidad más lectora de España, pero nos hemos de partir en dos mercados y dos espacios culturales y lingüísticos distintos, catalán y castellano, y eso condiciona el crecimiento del público lector en catalán”, asegura. También parece haber un desajuste entre la retórica política (nación cultural) y su traducción en la práctica política, opinan tanto Izquierdo como Broggi. “Hay una masa de lectores que viven, hablan y educan a sus hijos en catalán, pero que leen y escogen libros en castellano, quizá por pereza, desconocimiento o prejuicios”, constata la editora.
Las cifras le dan la razón: un 89% de la población puede leer en catalán sin recurrir a un diccionario, pero solo lo hace habitualmente un 22%, mientras que los que lo hacen en ocasiones es un 55%. La tirada media de los libros es de 2.292 ejemplares por título, que en 2012 fueron 8.496, bajando por segundo año consecutivo. “En lugar de hacer motor del sistema al lector se ha dado protagonismo al editor y al escritor por inercias históricas y se tardará 10 valiosos años en sustituir la política de subvención a la producción por la del estímulo al consumo”. Y en ese panorama, entre sorpresa y decepción por el escaso eco de las letras catalanas en el mercado español. “Ese público, por la asimetría, se inclina por el mercado hispanoamericano”, apunta Bagunyà. “El desinterés es increíble y choca con el interés de otras culturas, como la francesa o la alemana; parece un prejuicio más sociopolítico que literario”, lanza Izquierdo. Pues ahora sería un buen momento para probar de nuevo.
Tsunami poético
Sin una estética predominante clara, la explosión lírica catalana viaja desde la radicalidad heredera de las vanguardias a la más narrativa o clásica. Esta atomización hace peligrar la evolución de la poesía
Nadie puede controlar hoy la poesía en Cataluña por lo plural que es, por la explosión brutal de creatividad”. Para que eso lo diga un veterano de la crítica y estudioso del género como Sam Abrams es que la cosa es seria. En su opinión, ese big bang arrancó sobre 2000 cuando, en su expresión, “saltó el tapón” que se venía creando desde los años setenta. “Había un triple muro: uno, el de la generación de los setenta, con nombres como Miquel de Palol, Xavier Bru de Sala o Ramon Pinyol Balasch, que alrededor del sello Llibres del Mall, rompió con la estética de la poesía civil tipo Espriu; otro, el formado por una generación que podríamos ejemplificar en Francesc Parcerisas, y un tercero que formaron una generación que estalló en los ochenta, como Carles Torner, Jaume Subirana y David Castillo, entre otros; esos tres muros hicieron de dique de contención hasta hace muy poco”.
El tsunami poético no sabe de edades. Va desde el estallido de una generación reflotada que quedó silenciada entre el primer y el segundo muro, y que hoy son los dioses vivos de los ultimísimos (Màrius Sampere, Francesc Garriga Barata…, nacidos en los años veinte; Montserrat Abelló lo hizo en 1918; su dios muerto es Joan Vinyoli, frente al Josep Carner de los ochenta) a Eduard Escoffet (de 1979) o Anna Gual (de 1986). Lista imposible: Víctor Sunyol, Josep Pedrals, Lluís Solà, Blanca Llum Vidal, Montse Rodés… Un catálogo que, además, ofrece como nunca una notable presencia de calidad y cantidad de mujeres, como ocurre también en narrativa.
“Tampoco hay una estética predominante, está todo atomizado: desde la herencia de la radicalidad heredera de las vanguardias históricas como Carles Hac Mor, a poesía más narrativa o todo lo contrario, muy clásica de forma y fondo; eso ha generado que no haya, ni habrá, un poeta nacional en Cataluña como se entronizó a Riba o Espriu”, sentencia Abrams. Tanta pluralidad (dispersión) tendría un inconveniente claro: “No hay una compresión completa de la poesía catalana hoy y eso a la larga se traducirá en una poesía demasiado desvinculada de la tradición, sin la poesía que debería justificar su evolución; si todo es tan individual y atomizado no sé si esta poesía servirá para una sociedad con la que no tiene vínculos”, reflexiona agudo Jordi Marrugat, profesor de Literatura de la Universidad Autónoma de Barcelona.
La obvia pérdida del centro de gravedad de Barcelona como vivero poético —“Cataluña debe ser la zona del mundo con mayor densidad de poetas por centímetro cuadrado”, bromea Marrugat— se explica en parte también por un fenómeno industrial: el escaso peso de la poesía en las grandes editoriales. “Por su fuerza de arrastre comercial, en los años ochenta los grandes sellos apostaron ya por la narrativa; y ese espacio ha sido ocupado por las microeditoriales, algunas de las cuales solo publican este género, como Terrícola, en Granollers”. Hay muchas, claro: Labreu, Llibres del Segle (en Girona)…“Son autores que han buscado donde les ha interesado, y eso está bien, pero no han mirado tanto en la tradición de aquí”, completa Marrugat. Y a lo mejor eso explica que su catalán tenga “mucho menos riqueza verbal que la de autores como Espriu, Joan Teixidor o Josep Maria de Sagarra… Y eso pasa porque los poetas de hoy los han leído menos seriamente”, refuerza Abrams.
La vitalidad poética contrasta con la situación del ensayo en catalán, prácticamente un erial. Salvo excepciones (Fragmenta, pero para tema religiosos; la pequeña Arcàdia, más de ensayo literario breve…), los sellos editoriales son escasos y los autores o son minoría o no encuentran dónde publicar. “La moda del instant-book, con temas muy oportunistas y en formato breve está bloqueando otro tipo de ensayo más serio”, opina la editora Eugènia Broggi, que también ve en las librerías “demasiada sociolingüística y política catalana”. “Es bastante insalvable: no hay una gran tradición, la fuerza del mundo universitario es menor, han desaparecido revistas que acogían ese género y se hace difícil que la traducción al catalán no sea redundante con la oferta que ofrecen los sellos de ensayo en castellano, la mayoría fuertes en Madrid”, apunta el excrítico y exresponsable de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo. “A todo ello se une que las editoriales grandes cada vez publican más de lo mismo para garantizar sus ventas, con lo que sacar a la luz según qué ensayos o poesía es casi imposible”, remacha. “Excepto en algún ámbito como el ensayo, estamos en un gran momento literario en Cataluña; la única incógnita temible es cómo impedir que la crisis económica destroce este sistema, porque de afectarlo lo hará seguro”, resume Marrugat.
Polítics i servidors públics
Ja ho sabem: un dels termòmetres de la salut democràtica d’una societat és la confiança dels ciutadans en els seus polítics. I d’això, en general, a les nostres latituds no en sobra. Entre altres coses perquè és certament difícil que els ciutadans de peu, per més aptes i capaços que siguin, es puguin dedicar a la gestió de la cosa pública. I, en conseqüència, no veuen el polític com un ciutadà més sinó més aviat com el representant d’una casta a part. Però, té fonament aquesta percepció?
A escola ens explicaven que un dels aspectes més visibles del pas de l’Antic Règim a les democràcies modernes és aquest: abans, només els grans braços tenien veu i vot. Després, la tendència va ser ampliar el sufragi fins a fer-lo universal i, igualment, es va eixamplar la base dels que optaven a ser electes, que potencialment i en teoria és ja també l’univers de tots els ciutadans.
Vist a vol d’ocell és poc discutible que això ha estat i és així, però començarem a trobar-hi peròs si baixem a l’arena del detall. Perquè, tal com ho hem organitzat tot plegat, a la política i a la gestió pública no s’hi poden dedicar ni els més brillants, ni els més preparats, ni els més capaços, ni els més tocats per la vocació. No. S’hi poden dedicar i generalment s’hi dediquen els que, per dir-ho així, no tenen el cul llogat. Això és, els que tenen possibles, com es deia abans, o bé són engranatges a tota jornada de la maquinària del partit polític de torn o, sobretot, són funcionaris amb plaça titular.
Fora d’aquestes tres tipologies sociolaborals, l’aventura del servei públic pot ser una absoluta hipoteca. Jo mateix, sense anar més lluny, vaig acceptar un càrrec amb molta il·lusió i per esperit de servei. Vaig abandonar la feina i els compromisos laborals, tot i que no es pot dir que la responsabilitat estigués gaire ben pagada; per sort la llei d’incompatibilitats –que vaig complir amb disciplina espartana– contemplava una excepció gràcies a la qual vaig poder mantenir unes exigües classes remunerades. I així, durant uns anys, vaig abocar-me a aquella tasca, posant-hi totes les hores i uns quants estalvis. No me’n penedeixo gens.
Però el dia que el càrrec polític de què depenia va decidir donar-me les gràcies pels serveis prestats, em vaig trobar, com aquell qui diu, amb una mà al davant i l’altra al darrere. A l’atur i sense possibilitat de reincorporar-me plenament als llocs de treball anteriors. En plena crisi. I vull creure que no pas estigmatitzat per haver format part de l’administració, però aneu a saber…
El cas personal no té res d’exemplar però ajuda a parlar tocant realitat en comptes d’especular amb abstraccions. I, pel que sé, no es pot considerar una excepció. Traguem-ne conclusions: té fonament, doncs, aquella percepció de distància entre els ciutadans i els professionals de la gestió pública? Més que en tindrà si es continua abandonant el servei públic a mans de les castes de funcionaris, de pseudofuncionaris i de postaristòcrates.
Ho canviarem això, al nostre Estat, o tampoc irem bé?
Desresponsables
D’anècdotes segur que tothom en pot aportar una pila: quantes vegades no heu tingut la sensació que els serveis d’atenció al client són, en realitat, ardits grollers per driblar-lo i les oficines d’atenció al ciutadà, pous de foment de la desesperació? Lluny de cometre l’abús de convertir anècdotes en categories, què ens diu aquesta casuística infinita?
Entres en una oficina bancària per fer un ingrés en efectiu i et diuen que allò només es pot fer dos dies determinats per setmana i en un horari restringit. Tant se val que miris d’argumentar que el seu client està esperant aquell pagament i que no es poden deixar passar els dies que diu, que aviam si hi pot haver una mica de flexibilitat… Tant se val, perquè l’eficient caixer deixa anar, potser commiseratiu i tot, que no hi pot fer res, que el programa informàtic està «capat», que tornis tal altre dia, i es gira per passar a escoltar el requeriment del client següent.
Tens una fuita d’aigua i ho comuniques a la companyia d’assegurances que, ràpidament, t’envia un apedaçador a tallar el problema. Feta la primera intervenció, l’apedaçador diu que allò és més greu que no semblava i que ho ha de comunicar a la companyia. Que després de rebre el preceptiu informe del seu pèrit comunica al client que, a més de ser greu, l’incident no entra en la pòlissa i, per tant, que es «retiren». I el forat qui me’l tapa? No hi podem fer res, diuen a l’altra banda, ens hem de retirar; però no pateixi, que la companyia l’indemnitzarà.
Veus una grua de l’ajuntament que es disposa a retirar un cotxe que ocupa un espai reservat que només s’utilitza en hores d’oficina. Et fiques a la pell del conductor i, com que ja és hora de sopar, goses fer notar als operaris de la grua que estan a punt de cometre un abús. La resposta és que ells compleixen ordres. De res no serveix apel·lar a la seva improbable solidaritat amb el proïsme o a cap consciència moral. De res: d’això no en gasten.
Què tenen en comú aquests casos, i tants d’altres que podríem adduir? Que, davant de qualsevol problema o necessitat, el ciutadà i el client es troben sempre com a interlocutor un intermediari sense cap capacitat de decisió, sense l’opció de llegir les situacions amb sentit comú per aplicar-hi el reglament corresponent amb una flexibilitat proporcionada. Treballadors amb ànima i hàbits de buròcrates. Que no se senten responsables dels seus actes. Que no es deixen afectar per les conseqüències que puguin tenir perquè, ai las, ells no tenen la culpa de res. Són del tot i en tot desresponsables…
La culpa, si de cas, és de les ordres que han rebut. Del programa informàtic. De la lletra menuda. D’una instància sempre remota, distant i invisible, que governa la realitat i ens belluga a tots com titelles sense que ens en puguem defensar.
I ho acceptem com una fatalitat, amb esgotament, sense esma. Pagant sempre, això sí, fins a les últimes conseqüències de la situació. Si no és que, per una d’aquelles coses, podem desplaçar-les a algú altre. Desresponsabilitzar-nos-en. Només cal que trobem un culpable potencial sense capacitat, ell no, de defensar-se’n.
Plantacions d’eucaliptus
Tots sabem, poc o molt, què és un eucaliptus: aquell arbre alt, que creix de pressa i té unes fulles i uns fruits profundament aromàtics. Diuen que és originari d’Austràlia i que, introduït amb fortuna com a arbre de fer bonic als carrers i als jardins, aviat va ser objecte de cultiu industrial, vist l’alt rendiment que a curt termini es pot treure de la seva fusta. Però deixem de banda la silvicultura i anem al tema.
Els vuitanta seran uns anys d’indubtable interès per a l’estudiós que intenti resseguir els debats que han marcat el pols de la cultura catalana: si al principi, després dels expansius primers anys de la transició, la dècada semblava començar reduint la marxa (ja que, tal com ha assenyalat Alex Broch, la generació dels setanta anava entrant en una etapa de resituació literària, social i històrica), al cap de cinc anys es començava a elaborar un discurs de la continuïtat sobre el pretext de les primeríssimes obres dels autors nascuts al llindar dels seixanta. Semblava que de la «normalització» aviat es passaria a la «normalitat», i tots sants i bons.
Però no. Els autors dels setanta no han sortit encara d’aquella «crisi de funcionalitat» (segons l’expressió de l’esmentat teòric) i les obres dels dels vuitanta tampoc han deixat de ser «primeres» obres. Mentrestant, el panorama s’ha enriquit bastant per a diversió dels hipotètics seguidors del debat cultural, ja que als primers intents de descriure l’esprit dels nous autors sembla que ha de seguir una faramallosa discussió sobre l’oportunitat de considerar-los una altra generació o només el pont entre l’anterior i la següent, o l’eclosió d’aquesta. Una discussió, tanmateix, que trobo absurda, i més en un moment com l’actual, que molts coincideixen a considerar d’indigència, o, si això us sembla excessiu, que té l’esplendor del llautó. Al capdavall, més enllà de generacions i altres generalitzacions, el que compta són les obres, les bones obres, i les trajectòries literàries dels seus autors.
Si el que interessa de veritat és la literatura, i la possibilitat que té avui la nostra literatura –a la recta final d’aquest segle densíssim i després de la trontollada que han suposat per a la nostra societat els últims cinquanta anys–, caldria resituar el debat perquè tingui sentit. Si és que arribem a la conclusió que aquest debat, més enllà d’interessos de poltrona i antigues solidaritats, és convenient i pot contribuir en alguna cosa a la modificació de la realitat. Si no, serà qüestió de deixar la crítica en mans dels periodistes i esperar que passin vint anys; aleshores podrem recuperar de les dècades dels vuitanta i els noranta el que hagi resistit el pas del temps, i si res no se’n salva en tindrem prou de retrocedir deu o vint o cinquanta anys més. I, aleshores sí, tots sant i bons i purs.
De qüestions a discutir fins a estirar-se els cabells –amb dignitat, i capteniment senyorívol, això sí– n’hi ha, i algunes no són precisament tangencials. Per exemple, per què la cultura catalana no engendra una tradició literària que sigui operant, és a dir, un conjunt de referents i de models amb el qual l’escriptor pugui dialogar, o que pugui rebutjar. O en quina mesura la funció de la crítica ha de ser complementar l’activitat dels departaments de promoció de les editorials. O què es pot exigir, des dels paràmetres de la normativa, a la llengua de la literatura, entesa com a investigació i creació de llenguatge. O fins a quin punt la preocupació per consolidar i ampliar el públic cal que sigui, per a l’escriptor, anterior a la preocupació per la seva obra en ella mateixa.
Tinc la impressió que, si es continua posposant el debat sobre aspectes que, com els esmentats, sovint esdevenen intocables com si protegissin falsos ídols, dintre d’un temps la literatura catalana, la cultura catalana, ja irremissiblement endògama i dogmàtica, per moltes obres singulars i excepcionals que engendri, pot arribar a semblar en conjunt una plantació d’eucaliptus: el seguit limitat de rengleres d’aquells arbres de creixement ràpid i aparença robusta, aromàtics fins a embriagar, que deixen la terra erma i s’inflamen amb facilitat.
«Plantacions d’eucaliptus», comunicació presentada al II Encontre d’Escriptors, sobre «Literatura i mitjans de comunicació», celebrat a València l’octubre de 1989, va aparèixer lleugerament corregida en forma d’article a El Temps (n. 286, 11-XII-89, p. 67).
Diu que ara el Partit Popular s’ha començat a preocupar de veres per això de Catalunya i que, per posar-hi remei, prepara, per exemple, uns mesos de gira catalana per als ministres del govern espanyol. Es veu que vindran a la província a contar les bondats de la pertinença a la seva nació…
L’anunci m’ha dut involuntàriament al cap, per un moment, una imatge i un nom. La imatge d’un barret penjant d’una asta. I el nom de Guillem Tell. Segur que recordeu poc o molt la història que Schiller va convertir en clàssic: Gessler, governador imperial dels Habsburgs als cantons de Schwyz i d’Uri, no en tenia prou de cobrar uns tributs abusius i pretenia obligar tothom a mostrar respecte públicament pel seu emperador. I per això va fer clavar un pal al mig de la plaça d’Uri i hi va plantar al capdamunt un barret que tots els vilatans havien d’honorar amb una reverència cada vegada que hi passessin per davant. Com si el barret fos l’emperador mateix en persona.
Des d’aleshores aquell pas, abans molt concorregut, va quedar desert. Fins que Tell hi va passar per fer via, del tot aliè a cap obligació imperial, i Gessler el va fer detenir. Llavors va venir tot allò de la poma. I la presa de consciència social i nacional de Tell. Que el va acabar convertint en llegenda fundacional de Suïssa, de la seva voluntat d’independència i d’autogovern, de la resistència a la injustícia ni que es disfressi de llei.
Som allà mateix. Els catalans intentem treballar i viure lliures i en pau, com els pagesos i els pastors d’Uri. I mentrestant, com si no tingués res més a fer, com si això fos el més important, Gessler Llanos de Luna espia si acotem el cap davant cada barret rojigualdo. I Gessler Wert, amb pertinàcia immisericorde, diu i repeteix que mereixem ser austríacs, indiferent al que vulguem decidir triar de ser lliurement.
Potser trobareu l’analogia massa fàcil o massa forçada, i segur que ho és. Però jo fa moltes nits que, després d’acotxar el meu fill amb un petó i una abraçada, esmolo la punteria per no fallar quan hagi d’encertar des de cent peus la poma que el tirà posarà sobre el seu cap.
—Quin és el vostre ideal vital i professional?
A aquestes alçades de la pel·lícula, respondria glossant la ‘Tirallonga de monosíl·labs’ i diria, espero que expressivament, que en tindria prou amb ‘un xic de poc’… Ideal, dius? El més radical de tots: poder viure, i això també vol dir treballar, sense haver de renunciar del tot a la dignitat.
—Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
Em resisteixo a parlar de generació i, per tant, a fer generalitzacions que per força seran imprecises i injustes. En la ‘generació’ anterior hi tinc bons amics i a més, després de tants anys de brega (fent d’editor de molts d’ells o des d’altres i encara més altes responsabilitats), em sembla que sé reconèixer talent literari en molts dels que hi pertanyen i, de la seva mà, unes quantes obres ben rodones i alguna de gran i tot.
Amb tot, si he de fer l’esforç de respondre a la pregunta se m’acut de dir que, vist des d’ara, la generació anterior sembla haver estat col·lectivament a l’alçada de les seves circumstàncies històriques, que no eren qualssevol: el pas de la resistència a la ‘normalitat’ democràtica transitant en l’endemig per una transició que va ser un camp de mines.
—Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?
La resposta impulsiva és dir lliure!, amb signe d’exclamació, i esperar-ho, i exigir-ho. I això vol dir, naturalment, independent. Si posem a la resposta un matís de correcció política, necessària, ho podríem dir així: vull que el demà de Catalunya, de les Illes i del País Valencià sigui el que decideixin els ciutadans de cadascun d’aquests països. I jo treballaré perquè els ciutadans de Catalunya vulguin, com jo, que el nostre país sigui un estat tan independent com ho són els altres. I desitjo que els ciutadans de les Illes, del País Valencià i dels altres països catalans vulguin, també, conquerir la seva independència i apostin aleshores, com hi aposto jo, per la lliure federació dels Països Catalans.
He sentit a dir que estan pentinant episodis de les aventures de Tom i Jerry per suprimir-ne les escenes de violència. I no m’ho crec. Segur que els recordeu: en Tom i en Jerry són aquelles dues bestioles simpàtiques i cafres que es passen el dia empaitant-se i s’estomaquen i es fan la vida impossible. Ben mirat, allò que esperaríeu de qualsevol gat i de qualsevol ratolí. En Tom té veu ronca i posat gamberro, com de gat de carrer, i no deixa d’ordir estratagemes per venjar-se del petit Jerry.
Totes li surten malament: rep més bastonades del que podem arribar a imaginar. En Jerry, en canvi, sembla innocent i inofensiu, tan menut, tan somrient, però no perd cap ocasió per fer la traveta al seu company de jocs i alimentar-li encara més la ira natural. El pretext argumental que apareix gairebé sense excepció a cada capítol és el joc del gat i la rata: el gat empaita sense escrúpols el ratolí, i el ratolí està disposat a tot per fugir-ne. Tornem-ho a dir, allò que esperaríeu de qualsevol gat i de qualsevol ratolí. Però servit sempre en clau còmica i sempre –malgrat la bestialitat de la majoria d’episodis si en féssim una observació diguem-ne clínica– de manera en el fons incruenta.
Fem-nos dues preguntes. Què quedarà de Tom i Jerry si se’n filtren les escenes de violència? Res, segur. I, en canvi, algú pot assegurar sense dubtar-ne que les aventures de Tom i Jerry són violentes i que inciten a la violència? M’estranyaria. De vegades em fa por que, davant la dificultat de relacionar-nos amb fenòmens tan omnipresents, tan atàvics, tan íntims i tan problemàtics com la violència, no adoptem sortides simples, aparentment fàcils i finalment inútils sinó contraproduents. M’explico.
Tots els qui hem estat pares devem haver sentit en algun moment, a l’hora d’explicar contes i rondalles, l’impuls de suavitzar algun passatge de les històries que formen part de la nostra educació sentimental i que estàvem a punt de transmetre als nostres fills. No sé si per un gest reflex de protecció o com una deixa, no em fa res confessar-ho, de la pobra tradició progre i seixantista de la qual alguns, si no tots, som en bona mesura hereus. És un impuls que podríem anomenar la síndrome de la caputxeta i el llop.
Ja sabem que el llop ferotge burla la innocència de la tendra caputxeta per arribar a casa de l’àvia i cruspir-se-la, pim pam, d’una sola queixalada. Llavors, la caputxeta truca a la porta i vet aquí que, després d’aquell diàleg cerimonial –que si els ulls vermells, que si les orelles llargues, que si la boca tan grossa… per menjar-te millor–, tot són crits i corredisses i nyam. Sort que un caçador diligent ha sentit l’escàndol i arriba a temps d’esventrar el llop, de la panxa del qual sortiran tremoloses però estàlvies l’àvia velleta i la caputxeta alliçonada.
Ho confesso, sí: la primera vegada que vaig explicar el conte a un dels meus fills no vaig ser capaç de matar el llop, potser ni tan sols vaig deixar que es mengés l’àvia, que devia córrer a amagar-se, ves quina pensada, dins un armari. Hi guanyava res la història, amb aquell cast gest de censura? No gaire. I en canvi segur que perdia un dramatisme que ajudava a posar tot l’èmfasi en la seva lliçó moral, que tampoc no calia fer explícita. A saber. Per què s’havia desencadenat aquell drama? Què havia dit la mare a la caputxeta en donar-li la cistelleta amb el berenar de l’àvia? Quina manera més subtil, i terrible, i efectiva, de proclamar la bondat de l’obediència!
Aviat, en repetir-los el relat, els meus fills em corregien si requeia en el tic de rebaixar aquelles escenes decididament violentes. Però, en canvi, no veig que hagin sentit una especial predilecció per escapçar les flors, per torturar els animalons, per furgar les ferides fins que sagnen. Ni tan sols ara, que ja són poc o molt adolescents i els toca estripar tot el que tenen lluny i a la vora.
És raonable endolcir rondalles com la de la caputxeta i el llop? Seria raonable rebaixar la quantitat de batzacs que es reparteixen en Tom i en Jerry? Jo estic convençut que no. Potser sí que, des d’una certa concepció de la prevenció de la violència, algú aconsellarà suprimir aquestes escenes o aquests personatges de la programació televisiva, de l’imaginari infantil, de la faç de la terra. I això ens faria menys violents? Ja em permetreu que en dubti.
Hi ha una certa concepció de la pedagogia que sembla voler evitar allò que considerem negatiu negant-li l’existència. Com si la millor manera d’eradicar el mal fos deixar-ne de parlar. Jo, en canvi, estic convençut que ens cal incorporar als nostres relats també el que considerem negatiu, també el mal, fins i tot la violència. Per no enganyar-nos. Assumint el risc que, en fer-ho, alguns de nosaltres serem tan enzes que ens confondrem i hi veurem models de comportament. I confiant que la majoria, en canvi, serem prou capaços d’aprendre a llegir per saber-ne treure profit. Per aprendre a reconèixer també aquests aspectes de la realitat i de nosaltres mateixos. Que hi són. Que ho són.