Chào ông Viêt Nam

Avui és any nou a Birmània; lluna nova. Thingyan significa ‘un gir, un canvi’. Celebrar el nou any. Esperar les pluges, fa molta calor ara, les vacances escolars ja han començat, i al llarg dels propers quatre díes la gent espera el nou any amb il.lusió. 
I aquesta il.lusió i desig es transmet llençant-se aigua neta uns contra els altres, ata, aigua, per purificar, per netejar, per treure els mals esperits.

La fotografia és d’avui mateix, un carrer de Rangoon.
Abans deixàven que les dones fóssin les primeres en llençar aigua, amb galledes i tota mena d’estris es dirigíen als homes per llençar l’aigua entre riures i alegría . Tot home que passava per el carrer podía rebre una dutxa sense més, i tots ho accepten amb humor i de bon grat.

Avui ja són tots els que llencen l’aigua en qualsevol moment, indret, racó, pels balcons, des d’un camió, amagats darrera l’arbre. Fins i tot es munta una tribuna en certs carrers de Rangoon o Mandalay i a totes les Ciutats i pobles del país on la gent hi puja per anar llençant-se l’aigua i divertir-se.

També hi ha molta gent que es passarà el dia resant o meditant, i els vuit preceptes del budisme que professen s’acompleixen: no matar, no prendre el que se’ns dona, no mantenir una vida sexual correcta, no mentir, no beure alcohol, no menjar després del migdia, vestir-se de blanc i dormir en llits grans o de certa alçada. També deixant lliures els ocells i els peixos en captivitat, fent un acte meritori o bona acció. 

No es poden encegar per la ira, i en aquest cas està molt mal vist llençar aigua a les persones que no ho desitgen.

Hi ha unes menges especials durant aquests díes; bunyols d’arròs farcits de sucre de canya i saltejats amb un polsim de coco fresc tot trinxadet.  Més d’una vegada dins el farcit hi posen ‘bitxo’ molt picant i el que li toca aquest bunyol li ha tocat el rebre, davant la riota de la gent.

Com fa moltíssima calor, es serveixen begudes molt refrescants, llet de coco barrejada amb trocets de pasta d’arròs tenyit d’un color verd clar, jalea d’algues, segó i altres ingredients, els que troben, però sempre begudes agraïdes.

Abans de la dictadura militar ( d’això fa més de 60 anys …. ) grups de gent, cors, cantàven cançons iròniques, una mica com les nostres ‘caramelles’. Era la manera que la gent tenia per poder expressar-se lliurement. Però, ara, avui, aquestes ‘caramelles birmanes’ estàn absolutament prohibides.

La flor per excel.lència d’aquesta festa és la del Padauk, d’un color groc brillant i apareix als arbres perque anuncia la pluja que tothom espera. Les noies es posen les flors al cap. Vaig portar de Birmània un trocet de fusta de padauk; els dona sort.

En l’arxiu hi ha una fotografía d’un padauk, i no sabia en aquell instant el què sgnificava.
En l’arxiu algunes fotos que he trobat de la Festa de l’Aigua, d’enguany, tot just d’ahir o aquest matí molt aviat – Any Nou – THINGYAN.

Avui fa 14 anys i 271 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

 

No he pogut resistir la tentació i passar fins la pàgina 363 : ”Aquí descriu la Ciutat de Mien” (Pagan o Bagan) – Birmània:
És cert que antany hi hagué en aquesta ciutat un rei ric i poderós estimat per tothom.
Quan era a punt de morir, va demanar que damunt la seva tomba, ço és, sobre el seu monument, s’hi aixequessin dues torres rodones, l’una d’or i l’altra d’argent, i de la manera que us descriuré. Una era de belles pedres i després coberta per totes bandes de plaques d’or d’un dit de gruix. La torre n’estava tan ben recoberta que semblava que fos feta només d’or.
El Rei Arawratha (1014 – 1077 ) va ser aquest gran rei, fundador del reialme de Pagan/Bagan. La decadència d’aquest Regne de Pagan va començar l’any 1287, just quan els mongols de Kublai Khan van entrar a conquerir Bagan i amb ell viatjava Marco Polo.

Shwezigon és la Pagoda construïda durant el període del gran Rei Arawratha. També podeu veure una imatge de Buda, encara original del mateix període, dins el temple d’Ananda.

És el que va veure Marco Polo …….. el reialme de Mien – Pagan. Una meravella.

Avui fa 14 anys i 258 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.
 

Permeteu-me presentar-vos els alumnes del parvulari a Mae Sot. Les seves edats de 3 a 5 anys. Vaig tenir el privilegi de ser una ‘mestra accidental’ durant dues setmanes i tots els matins erem plegats en aquesta aula. Noiets, com en Ryan Lin, o en Saw Lay Htoo, Ye’ Ye’ Zaw Zaw, Thant Zin, Khant Kyaw Kyaw, Toe Wai Soe, noietes com Moe Moe Aye, Wa than Oo, Floral Bell, Nan Sqwe Yee, Mother Paw, Su Myat Noe, December Htoo, December Say, i aíxí fins a 53 alumnes. La directora, na N. K. P., era la persona amb qui m’entenia en anglès i ella transmetia el que havíen de fer els alumnes en la seva llengua, el karen.
En S. em venia a cercar a la casa on tenia l’al.lotjament. Una habitació, planta baixa, mosquiteres a les finestres, calor molta calor, un ventilador que vaig posar en marxa el primer dia i no va parar ni uns instant fins el dia de tornar a Bangkok. Els altres llogaters entràven i sortíen de la casa; en A. futur metge nordamericà, de Tennessee, i voluntari a la Clínica de la Dra Maung, en J. periodista, free lance, enregistrant un reportatge de tota la situació dels birmans refugiats a la frontera i de la Clínica Mae Tao; en T. un xicot xinès de Taiwan, treballador a la clínica; en J. i na V. una parella d’australians, estudiants de medecina i també voluntaris.
Mai coincidiem plegats, però sí per separat. En J. el veia davant el seu ordinador molt aviat pel matí; ”good morning lady – how are you today ?’ Poc parlador, i amb la seva càmera sempre apunt.

En A. molt concentrat en les seves tasques a la Clínica Mae Tao. Ara era al pavelló de malalts infecciosos, sobretot de malaria. Vaig veure en la seva mirada una honestat i humanitat molt grans i sempre pensaré que serà un molt bon metge.
Tots ens feiem l’esmorzar a la cuina de la casa (homestay). En S. arribava sempre puntual, i em portava a l’escola. Vaig saber que era un entusiasta del futbol i del Barça i li vaig prometre d’enviar-li una samarreta. Va voler el seu nom al darrera i el no. 15, ja que ell encara juga a futbol a Mae Sot. Li vaig enviar l’altra dia juntament amb llibres per els infants de l’escola i cafè per E. que li agrada molt. Ja ho han rebut!

Però les dues/tres hores amb els nens i nenes són els records que més em faig repetir en el meu ‘disc dur’.  ”Good morning teacher” ……. i apa comencem a ensenyar paraules en anglès, cançons i sobretot jugar amb ells.

Els birmans no són molt donats a expressar els seus sentiments en públic i per a mí era sorprenent veure a la família quan veníen a cercar-los, que ni tan sols es feien un petó, o una carícia. Quan era amb ells, veníen, m’abraçàven, i amb la seva mirada, ja sabía que volíen que els acaronés. En totes les guíes diuen molt clar que és una falta de respecte acaronar el cap dels nens a Birmània i altres països del sudest asiàtic ….. bé, s’ha de respectar, però l’instint mediterrani i de mare va transgredir una i una altra vegada aquesta manca de respecte, i no us podeu imaginar com de feliços eren quan els acaronava i els pujava a coll.
No hi ha ni races, ni fronteres, ni ètnies, ni costums , ni cultures diferents …. són simplement, infants.

Avui, primer dia de primavera tinc molt present aquestes dues setmanes a Mae Sot.
Són lluny però molt properes a la vegada. Continuaràn encara tots a ‘escola ? Jo sé que ténen problemes de mobilitat i de vegades no poden anar-hi per manca de transport, o perque senzillament els pares han fugit, no se sap on, si dins de Tailàndia o han tornat a Birmània, sempre il.legalment. I no cal dir res més.

La fotografia és de la classe l’últim dia de la meva estada. No hi eren tots.
En l’arxiu en A. marxant amb la seva bici a la Clínica. El día seria dur, molt dur.
I una classe d’escriptura. Què fan els llapis Alpino a Mae Sot ? Fàcil d’entendre, oi? 

Avui fa 14 anys i 245 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Novament he fet un video a partir de les fotografíes del meu arxiu. N’hi ha algunes de l’escola de Mae Sot (Tailàndia) i sud de Laos. Però la majoria són de Birmània, un país sorprenent, meravellós, amb una Junta Militar que governa a la bona gent amb crueltat. He escrit molts apunts de denúncia. Però avui només voldria compartir amb tots vosaltres aquestes imatges de persones, homes, dones, nois, noies, infants que es van creuar en el meu camí per aquest país que necessita ajut, molt ajut.

Em vaig assebentar el dia de la meva arribada a Birmània, de la coincidència durant la meva estada al llac Inle/Inlay amb la cerimònia del Phaung Daw U Kyaung. Una gran sort i alegria a la vegada ! Havia vist tantíssimes fotografíes d’aquest festival, i ara el podria veure en directe. 
Aquesta cerimònia molt espiritual i religiosa, budista, es celebra entre els mesos de setembre i octubre i té una durada de 20 díes. Enllaça amb una altra cerimònia important, el Thadingyut, i els Inthas i els Shan, estrenen nous vestits i celebren amb molt de fervor el final del Waso o Quaresma Budista.
El 90% del poble a Birmània són budistes, profundament religiosos i creients , i no és estrany que les famílies, malgrat els seus ingressos tan minsos, guardin el poquet que els queda per poder celebrar les cerimònies amb tota la família.
Aquests mesos de setembre i octubre fa fresqueta, i així ho vaig poder constatar. A trenc d’alba, el jersei no feia gens de nosa, ni el barret i fins i tot vaig passar una mica de fred ! Durant els mesos de gener i febrer el fred és encara més rigorós, sense arribar a les temperatures hivernals del nostre país, és clar. 
Es celebra un mercat setmanal en el mateix llac, anomenat Ywama. És el més gran i on pots trobar-hi de tot; un mercat flotant, que jo no vaig veure. No era el dia. En aquesta zona fan mercats rotatius, i a mí em va tocar el de Kalaw. Però a Nyaung Shwe n’hi ha un d’esplèndid, i és on vaig comprar la bossa feta a mà que tothom porta, còmoda, ampla i de bon portar. Els colors, brillants. Coneixes a quina ètnia pertany la persona, segons els colors del teixit de la bossa.
Però expliquem una mica què és el Phaung Daw U Festival …..

És l’aconteixement popular i religiós més gran i important del Shan State. La pagoda Phaung Daw U Kyaung és un lloc sagrat i de devoció dels budistes. El festival comença el primer dia de la lluna en quart creixent i culmina el tercer dia després de la lluna plena i de la quaresma budista.
Dins la pagoda hi ha cinc Budas , tres son imatges de Buda i dues d’Arahats, els deixebles més importants. Ara bé, si no ho saps, és impossible veure les imatges, perque totes cinc estàn cobertes per petits papers d’or que els homes van enganxant com a ofrena i avui, ni veus la cara, ni els ulls, ni les mans, només una peça desigual i amorfa.
Diuen que les cinc figures van ser instal.lades en aquesta pagoda per el Rei Alaqungsithu (112-67). És tant el gruix dels papers i fulles d’or, que més d’una vegada hi ha creients que se les emporten, i les pengen en la seva bicicleta o barca per rebre la seva protecció.

Durant els 20 díes una barca espectacular per aquesta cerimònia transporta les imatges a cadascuna de les pagodes de tots els pobles del llac. Una altra barca auxiliar les fa arribar per els petits canals i els horts flotants fins el temple. És una peregrinació multitudinària per el llac. Quan arribes al lloc on han deixat les imatges, es ben  difícil trobar ‘aparcament’ per la teva barca. Baixes, camines al costat de la gent, abans d’entrar al temple, un gran passadís cobert, on pots trobar menges, figuretes, bosses, fulls de paper coberts d’or, famílies senceres i no us podeu imaginar la gent que hi ha dins el temple ! Davant les imatges ofrenes de tota mena. Sabates fora des del començament del camí fins al temple.

Ara bé, el més bonic és ser dins la teva barca i esperar el pas de les barques cerimonials i el seu seguici, sobretot les que els nois remers van obrint pas; música, fervor, fe. Centenars de barques plenes de gent, esperen aquest moment, famílies senceres, no hi falta ningú, arribats de lluny. Hi ha veritables problemes per aconseguir-ne una i seguir la processó.  Aquell matí feia fresqueta; el cel però era clar i els núvols blancs com un floc de neu nova, encara que més tard el cel es va ennuvolar.

En veure a la llunyania l’arribada de la barca cerimonial i els remers, em vaig quedar dreta, intentant mantenir l’equilibri, fer fotografíes … però, senzillament vaig deixar la càmera per compartir amb la gent aquell moment. Penso ….  de vegades les càmeres estorben. Algunes fotografíes d’aquest aconteixement. Estic contenta. M’he fet un arxiu ‘especial’ del Phaung Daw U Festival. Paga la pena.

Avui fa 14 anys i 118 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

L’any passat vaig escriure un apunt (bastant acurat) explicant com m’agradaria visitar i navegar per aquest llac tan i tan sorprenent – ACÍ –. Ja ho he fet. De vegades quan esperes amb delit viatjar a un indret perque t’han explicat les meravelles i bones experiències, o has vist fotografíes, et pot decebre; no és el cas amb el llac Inle o Inlay (novament els noms a Birmània canvíen segons qui els diu ).

Quasi una quarta part de Birmània/Myanmar està ocupada per l’estat Shan. Abans de 1989 aquest estat estava dividit en diferents administracions locals anomenades ‘Shan States’. És la regió més muntanyosa del país. Té una frontera natural molt important com és el riu Thanlwin o Salween. A l’est d’aquest riu està el Shan Plateau, més de 1.000 metres d’altitud on vaig fer el trekking per arribar al llac Inle/Inlay, a l’est ens trobem amb diferents carenes de muntanyes i les fronteres internacionals amb la Xina, Laos i Tailàndia, el famós ‘Triangle d’Or’ epicentre mundial del tràfic de drogues. Més de la meitat de la població és de l’ètnia Shan. Al llarg de la seva història aquest poble va tenir uns privilegis i unes lleis que ara en aquest apunt no explicaré en detall. La història de Birmània/Myanmar m’ha sorprès tant i tant, que crec passarà molt de temps fins que no en sigui conscient i tingui els suficients coneixements per poder comprendre millor el què passa a Birmània ……

Però, comencem explicant dades pràctiques per a qualsevol viatger.

Habitualment, els viatgers i turistes occidentals arriben a l’aeroport de Heho, o en tren a Shwengyaung, i continúen fins arribar a Nyaung Shwe (‘Plataner daurat’ – En el meu apunt de l’any passat vaig escriure errònicament ‘figuera daurada’ -). Una petita població, molt, molt agradable a la part nord del llac. Es poden trobar al.lotjaments molt barats.

Però jo vaig arribar al llac Inle/Inlay després d’un trekking de dos díes venint de Kalaw amb arribada a Indein (sud del llac). Recomano aquest trajecte amb entusiasme. Hi han pocs indrets en aquest país on pots caminar sense perills, és a dir, mines, exèrcit, guerrilla, jungles, indrets estratègics i per tant prohibits per part de la Junta Militar. Cal, doncs, aprofitar aquests petits ‘tresors’ per poder caminar i respirar i contemplar la bellesa d’aquest país extraordinari.
L’al.lotjament a l’Hotel Shwe Inn Tha és un altre encert. Una nit, no en calen més. Després del trekking poder gaudir d’un petit bungalow flotant amb totes les condicions ‘occidentals’ és un veritable plaer, encara que al capvespre sempre pots trobar-te sense electricitat.
Aquest hotel és molt proper a Indein, així que el trajecte en barca va ser curt i ràpid.
Temps suficient per descansar, prendre un bany, un massatge, si cal, i sopar tranquil.lament.

L’endemà va ser un dia intens. Vaig coincidir amb el Festival de Phaung Daw U, crec que és el més bonic de tot el país, i la sortida de l’hotel va ser matinera, matinera. Després les visites amb barca per diferents poblets del llac … Nyaung Win, Thaile U, Ingyngon, Zayatkyi i Nga Phe Kyaung. El dinar va ser extraordinari ja que vaig tastar el peix del llac fet a la ‘manera Inle’; deliciós.

El llac Inle/Inlay té 22 km de llarg, 11 km d’amplada, a 1.328 d’altitud i 5 a 7 metres de profunditat. Hi han 17 poblets, tots sobre les aigües tranquil.les del llac. Les cases majoritàriament construïdes utilitzant el bambú. Hi ha una població de 126.000 persones, ètnies diverses, encara que la predominant és la Intha, però també ens trobem amb els Shan, Taungthu, Pa-O, Danu, Kayah, Danaw i Birmans. 70.000 persones viuen a la vora del llac. La pesca és un dels recursos més importants de la gent juntament amb l’agricultura.

Els habitants del llac són molt, molt treballadors i en aquest indret pots veure encara veritables artesans de la seda, de les pedres precioses i minerals, tabac, forja, paper, parasols. Poc trobaràs productes ‘made in China’ en aquest país !  Tot és purament manufacturat amb les mans de la gent. En una forja vaig comprar un ganivet de cuina. Treballen com en els vells temps i tens la possibilitat de poder comprar objectes de tota mena per ús domèstic, no com a ‘souvenirs’.
El traginar de les barques a motor trenquen fàcilment el silenci, i per això vaig voler navegar en una canoa, remant, i navegar per els milers d’horts flotants que hi han en aquest llac. Albergínies, tomàquets, mongeta tendra, carbassons, pebrots, chilis, cogombres … és un festival d’horts, tan ben posats sobre l’aigua.

El llac està rodejat de muntanyes i fàcilment apareixen de sobte  els núvols i en uns minuts pot ploure. 
Viatjar per Birmània és haver de suportar molta calor, i és per això que recomano de començar per Bagan, Mandalay i Rangoon, i acabar a Inle/Inlay, on ens podem eixerivir de la calor i passar uns díes disfrutant d’unes temperatures fresquetes abans de tornar a casa.

Per cert, a Nyaung Shwe, no us perdeu d’anar a sopar o dinar al restaurant ‘Golden Kite’. Fàcil de trobar. Després de molts díes de cuina birmana, poder menjar un pa amb oli, sal i all, és una delícia, i a més les pizzes i la pasta, de les millors que he provat mai ! Les verdures són ben fresques, acabades de collir. Un dia va aparèixer un italià; s’hi va quedar, va obrir un petit restaurant i va marxar, però un dels treballadors va aprendre com fer la pasta, el pa i el.laborar unes pizzes absolutament delicioses.
Tot un privilegi i a més a més, un bon lloc per fer contactes i molt barat. Entre 1.50 a 2.00 Euros per persona (entrant, segon, fruita i beguda).

Viatjar i desplaçar-se per el llac Inle/Inlay vol dir navegar, llogar una barca, i …. no anar amb presses. Fins i tot pots comprar una canoa feta de teca per un preu ben barat i amb la força dels braços pots anar remant i desplaçar-te d’un poblet a un altre, o parar en alguna de les cases a beure una cervesa o ví d’arròs, o un te o trobar petits restaurants en mig dels canals o senzillament jeure dins la canoa en un racó on n’ho passin les barques a motor i seguir els moviments de l’aigua. És una asignatura pendent … no ho vaig poder fer.
La coincidència durant la meva estada amb el Festival Phaung Daw U va ser tot un regal. 
Les fotografíes en son una petita mostra.

Avui fa 14 anys i 107 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Continuarà ….

La visita a Shwedagon, centre espiritual de Birmània/Myanmar va tenir lloc els dos últims díes d’estada en aquest país. Hi vaig anar sense cap visita programada, ni cap guía. Després de quinze díes de viatge, les visites a pagodes, temples i monestirs van ser una prioritat i ja en tenia ben bé prou. Passar-m’hi unes hores, tota la tarda a Shwedagon, caminar, descalça és clar, seguint l’agulla del rellotge, amb temps, sense presses. M’agrada fer-ho així, i quan sóc novament a casa vaig mirant les fotografíes, llegint llibres, texts, cròniques i omplint el meu cabàs de saviesa.

El ritual de les postes dels planetes que la gent fa al llarg de tot el dia (Shwedagon obre portes a les 06:00 del matí i tanca a les 10 del vespre) va ser un dels moments que em va sorprendre, però no sabía quin era el propòsit i la finalitat de les oracions.

Famílies senceres, dones soles, homes, joves, monjos, monges van caminant i de sobte alguns paren davant la posta del planeta Jupiter, o de Mart, o Mercuri.

L’astrologia birmana reconeix set planetes: Sun, Mon, Mart, Jupiter, Mercuri, Venus i Saturn. Reconeix dos planetes adicionals, Rahu i Ketu. Tots els noms dels planetes ha estat una ‘prestació’ de l’astrologia hinduista, però els planetes Rahu i Ketu són diferents de la religió hindú. Igual que les altres nacions, el nom dels set díes de la setmana es refereix als set planetes però també a Birmània/Myanmar hi ha una diferència i reconeix vuit díes durant la setmana. És per aquest motiu, que el dimecres es divideix en dos díes: fins a les 6 de la tarda és efectivament dimecres – Mercuri -, però després de les sis fins a mitjanit, és Rahu. 

La fe bàsica en l’astrologia a Birmània/Myanmar és que els planetes, a excepció de Ketu, afecta directament la sort i i el destí de la persona.

Molts birmans consulten als astròlegs per qualsevol fet en les seves vides (el que més, el General en Cap de la Junta Militar ….). Quan entres a Shwedagon, per la porta sud o la de l’est,  sempre et trobes astròlegs que poden llegir el teu destí. Quan ja saps quin serà el teu destí o la teva sort, l’astròleg et demana conèixer el dia de la setmana del teu naixement i ja tens la informació del planeta que més pot influir en el teu destí i en el de la teva família.
Només cal entrar a Shwedagon, deixar les sabates fora, començar a caminar seguint l’agulla del rel.lotge i cercar la posta del planeta que correspòn al día del teu naixement. 

Cada posta del planeta hi és representat un animal:  
Sun -l’ocell garuda -diumenge; Mon – el tigre – dilluns; Mart – el lleó – dimarts; Mercuri – l’elefant amb ullals el dimecres matí; Rahu -l’elefant sense ullals, el dimecres tarda; Jupiter – la rata – dijous; Venus – el conillet d’Índies – divendres; Saturn – el naga (els mítics drac i serp) – dissabte.

Cada posta hi ha una imatge de Buda i els devots li ofereixen flors, deixen pregàries escrites  i  van ruixant aigua sobre la imatge de Buda mentres resen i demanen el desig. Al darrera de l’imatge de Buda sempre es pot veure un àngel guardià i més al darrera l’animal que representa el dia de la setmana.

És molt important que la persona de fe budista sàpiga el dia de la setmana del seu naixement; ell o ella no sabríen en quin lloc de la pagoda es troba la posta on anar i demanar amb una devoció absolutament en èxtasi el que li ha predit l’astròleg. 

Aquests són els rituals que vaig veure un rera l’altre, mentre caminava. És probable que hi hagi viatgers que els interessa conèixer tots aquests rituals i una mica d’història mentre visiten Shwedagon. Bé, no és el meu cas.

Abans de començar un viatge ja gaudeixo preparant l’itinerari i les coses a fer; durant el viatge el meu gaudi és ser allà, al lloc; i després del viatge arxivar els apunts, tot el que he anat arreplegant, les fotografíes, i llegir i documentar-me de tot el que he vist. 

Les fotografíes corresponen a la posta de Mart- dimarts – el lleó, però també en l’arxiu podeu  veure’n una altra, els elefants sense ullals, és a dir dimecres tarda – Rahu.

Avui fa 14 anys i 89 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Entrar per qualsevol de les quatre portes de Shwedagon a Yangon/Rangoon és molt més que un passeig, que una visita. Només arribar a l’antiga capital de Birmània/Myanmar i quan enfiles el camí al centre, ja es veu l’impresionant Stupa emergint els seus 98 metres d’alçada des de Singuttara Hill (58 metres d’altitud). 

Pavellons, imatges, campanes, stupas, petites pagodes, la gent, famílies senceres caminant seguint l’agulla del rellotge, resant, fent ofrenes, descansant. És un lloc sagrat, de peregrinatge, de meditació, on els sentiments, les sensacions són encara més grans que tot el que veus i vius. És com endinsar-te en una atmosfera absolutament inversemblant per un visitant de qualsevol altre continent o religió. De vegades tan i tan serena, silenciosa, de vegades excitant, o de joia en veient la cermònia habitual de les nenes i nens que entraran com a novicis en els diferents monestirs del país.

Hi ha molt per explicar. Durant les hores que vaig ser-hi, és impossible conèixer tot i cadascún dels pavellons i pagodes al voltant de la gran stupa.  Vaig decidir, jo també, caminar seguint l’agulla del rellotge i mirar, observar i fer fotografíes. Una vegada a casa, aniría arxivant les fotografíes, llegir llibres, cròniques i les notes del meu diari.

Shwedagon Pagoda Paya …. és possible que escrigui apunts i més apunts. Vosaltres decidireu si paga la pena llegir-los. Jo sí crec que he d’explicar els meus sentiments, emocions i escriure llegendes, la història, els esdeveniments polítics, la revolució dels monjos ara fa dos anys,  la arquitectura d’aquest lloc, meravella del món, on els turistes som en absoluta minoria.
Les fotografíes són les primeres que vaig fer en veure’m dins el recinte, una tarda de molta calor amb una llum esplèndida, colors d’or, cel d’un blau intens, i un aire d’encanteri que no et deixa ni un instant.

Avui fa 14 anys i 87 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada

La nit va ser freda, però el jaç i les mantes van ser perfectes per poder fer una dormida ben plàcida i tranquil.la; no podia ser d’una altra manera si erem dins mateix d’un monestir budista. Però, a 2/4 de 5 del matí ens van despertar unes veus. Els dos monjos i els cinc novicis van començar puntualment a dir les seves pregàries davant l’altar i en càntics perfectament armonitzats. Fora del monestir, negre nit, sentia uns petits aldarulls. A les cinc en punt van obrir les portes i la gent del poble proper, Pack To Pouk, mitja hora llarga de camí, van entrar portant unes safates amb menges que van lliurar als novicis per ser beneïdes. Una part de les menges eren per els monjos. Ni tan sols em miràven quan vaig sortir fora a l’eixida. El silenci, trencat per les veus de la gent, dones, homes, infants que veníen pel camí. Durant una hora llarga va ser un anar i venir.
L’aire era net, fresc i la respiració va ser també tota una benedicció. Mentre, els xicots anàven preparant l’esmorzar.
El meu genoll no anava gaire bé, i vaig preguntar si hauría la possibilitat de llogar un transport per fer el recorregut de més de quatre hores fins al llac Inle. Segurament que sí, i ja m’ho diríen.
Doncs bé, anem a esmorzar. Copiós …. ous ferrats, patates fregides, arròs fregit, fruites, pa de motlle fet a casa, per els occidentals … mantega i malmalada, te, Nescafe. Aquest producte els hi agrada moltíssim a la gent del sudest asiàtic, sobretot als monjos. Un dels millors regals que els hi pots fer són sobrets de Nescafe.

Mentre esmorzàvem, el monjo va venir a parlar amb nosaltres juntament amb el guia. El ‘vigilant’ apareixia subtilment, sense fer soroll. El ‘vigilant’ …. un home, que no monjo, que és el que mana en realitat al monestir i al poble, però sempre amb el vist-i-plau del monjo líder o l’alcalde. L’home és senzillament la ‘xarxa’ organitzada per el govern per informar si es parla massa, si es diuen coses que no hauríem de saber, si hi han estrangers al.lotjats en cases particulars, si portem materials ‘prohibits’, llibres per exemple. Per aquest motiu, no es pot parlar en llibertat ni de política, ni dels problemes, ni dels militars,  en aquest estimat país, només si estàs segura que el ‘vigilant’ no és prop teu i per si de cas, de vegades ni tan sols amb el guia.
— Tots els governs són iguals arreu del món; els problemes interns pertanyen a cada país, quina fresqueta que fa, una llàstima que no es rehabilitin els monuments, el budisme, la fe, esperança, família, compartir emocions  — aquestes són algunes de les converses, encara que també vas preguntant per conèixer la seva cultura i sobretot aquesta fe tan gran que tenen. Però, sí que he vist en les seves mirades que volen dir moltes coses, i quan expliquen lo bé que viuen, sé que no, que no es veritat; la seva mirada els traeix. De tant en tant, se’ls escapa el nom de ‘The Lady’ o ‘our Mother’ … és com anomenen a Daw Aung San Suu Kyi …..  

Arriba un ‘bullock cart’, és a dir, un carro tirat per dos bous. Aquest és el transport que puc utilitzar per arribar al llac Inle ! Una parella jove; ella va començar a posar herba al carro, molta, per donar de menjar als bous a l’arribada i per sobre hi va posar una catifa feta de bambú. Aquest havia de ser el meu lloc reservat per el viatge ! Mentre, vam estar parlant amb el monjo responsable del Monestir; un home jove, a punt de complir cinquanta anys i ja feia més de vint-i-tres que era al monestir. Mitjançant una petita ràdio, podia saber i conèixer el què passa fora del país, i també, és clar, quan venen els viatgers a passar-hi la nit. Té un llibreta on em demana que escrigui alguna cosa i el meu nom. Hi ha passat gent de molts països del món, sobretot australians, anglesos, algún alemany i …sí, trobo també el nom d’un català. Però, la llibreta és petita i no són gaires les persones que fan aquestes caminades.

Tot a punt, pujo al bullock cart i ens posem en marxa. Pago el preu establert de 20.000 kyats, una quantitat important per a ells i l’home entrega els diners a la dona, i ell es queda una petita quantitat. Em diu que és el costum.

El camí és costerut i veritablement és difícil conduïr els bous, perque passem per uns camins amb pedres, moltes, unes roderes molt, molt pronunciades, i de vegades sembla que el carro vagi a bolcar d’una banda o de l’altra. Vaig còmoda i deixant de banda el fet de no fer exercici, el meu genoll m’ho agraeix moltíssim. La resta dels viatgers, guía, els xicots i companyes de viatge van caminant al costat o al darrera del bullock cart.

El paisatge continúa éssent meravellós, encara que avui el dia és gris, amb uns núvols viatgers molt negres i grisos. Ens trobem amb camperols, de l’ètnia Pa O amb el seu ramat de bous i búfals. També un grup de dones que van al poble, a mercat. Passem prop del poblet de Nan Yoke i en un punt del camí el grupet enfila una drecera i jo continúo per el camí establert. El punt d’encontre és sota un arbre magnífic i comença a ploure, però sota aquest arbre no et mulles !

Aviat el camí fa baixada i ja es pot veure el llac Inle. Quina vista panoràmica més esplèndida !!  Tinc la respiració continguda de tanta bellesa i els meus pensaments volen i volen.

Arribem a Indein després de quasi cinc hores de viatge. Els xicots van a preparar el dinar en un petit restaurant on els deixen cuinar. La meva entrada a Indein va ser com ”triomfal” … la gent em mirava i alguns turistes encara més. No és una entrada usual a aquest poblet on es visita una pagoda molt venerada i unes stupas amagades entre els arbres.

Els bous mengen amb fruïció l’herba i el xicot pren una beguda amb nosaltres. Ha de fer el camí de tornada. El dinar, com sempre, esplèndid; sopa shan khauk-swe, amb fideus molt finets i pollastre marinat amb chili, no picant,  i thok, amanida molt popular en aquest país, amb una gran varietat de vegetals o fruites i suc de llima, (cebetes, cacauets, fulles fresques de tamarind ) i evidentment el bol d’arròs omnipresent en totes les menges per acompanyar.

Comença una altra etapa en aquest viatge; el llac Inle. Ara hem d’anar a l’embarcador i pujar a una barca que ens portarà a l’hotel. Els xicots que han fet la caminada es queden. Han estat dos díes preciosos, que no oblidaré mai; dos díes que vaig experimentar unes sensacions fins ara inèdites; potser perque era lluny de casa, en un país on es respira pau i placidesa, però governat per una gent cruel i injusta amb el seu poble. Contradiccions … moltes; el sudest asiàtic és un mon diferent i el meu enamorament continúa ….

Avui fa 14 anys i 78 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

El traginar de la gent del poblet de Pack To Pouk era intens. Aviat seria negra nit, però avui era una nit especial … lluna plena. Havíen d’arribar aviat a casa per preparar les menges que demà matí portaríen al monestir per ser beneides per el monjo dirigent, resar davant Buda i els novicis retornar-los els bols i tornar a casa. Del poble al Monestir hi ha ben bé mitja hora de camí llarga. Quan vaig arribar, ja era fosc i entre els núvols brillava una lluna esplèndida. El silenci era absolut.  Sabates fora i pugem les escales que ens porten a la sala de pregària. Hi havíen moltes dones, de l’ètnia Pa O i el monjo dirigent fent les pregàries. Al costat mateix, dins la mateixa sala, unes pareds de bambú, i al darrera el jaç preparat per passar la nit. Terra de fusta, uns matalassos primets, mantes i finestres tancades. Ens diuen que a les nou en punt del vespre apaguen els llums. Hi ha un generador. Ja tenía el lot preparat.  Vam tornar a sortir del monestir i amb el lot caminem envers el lloc on hi han els wàters; al.lunyats i en mig del bosc. El primer, exclusiu per els dos monjos dirigents; un altre per els visitants; i el tercer per els novicis i la gent del poble. Una mica més avall un safareig ben gran, amagat entre pareds, on podíes rentar-te les mans, la cara, les dents i fins i tot amb un poal agafar l’aigua i dutxar-te.

Mentre, els xicots anàven preparant el sopar. La taula era fora en una sortida del Monestir i una vista panoràmica esplèndida. La lluna era allà dalt i els núvols havíen marxat. El te ja era apunt i tot conversant amb en Ohn Lwin, va passar l’estona. Ohn Lwin ens va començar a explicar acudits referits als generals del govern. Erem sols en aquell indret perdut de les muntanyes de les ‘Shan Hills’. Ningú ens escoltava. Ohn Lwin és de l’Arakan, una ètnia molt intel.ligent i culte, a la costa de l’Oceà Índic i el golf de Bengala. Quan les dones del poble van marxar, va venir el monjo a prendre te amb nosaltres. Molt obert, molt tranquil, més de vint anys vivint en aquest Monestir, amb conexions a l’exterior mitjançant una petita ràdio. Viu amb un altre monjo, cinc novicis i … un representant del poble, és a dir, un ‘vigilant’ del govern, i que pertany a una organització governamental semblant a una CIA nordamericana. Quan aquesta persona no era prop, evidentment, les converses canviàven de to …… Els xicots ens porten el sopar; arròs, tofú, i fideus amb verduretes i trocets de carn de búfal. També ens porten patates fregides, calentones, al punt. Uns plàtans petitets. 
Encara tenía una mica de temps abans de l’apagada de llums, unes bombetes amb poquíssima força. Aquest Monestir i també pagoda podría ben bé ser un d’aquells llocs de meditació. No hi estic avesada, encara que durant una mitja hora sí vaig meditar i després somiar, i contemplar la natura, el cel, les estrelles, la lluna i escoltar el silenci.
Tan lluny de casa però tan propera també. No vaig fer fotografíes. De vegades fer-ne, estorba els moments de placidesa i felicitat.

Vam decidir de no aixecar-nos per anar al wàter durant tota la nit, tenint en compte que eren lluny, foscor i no sabíem que ens podríem trobar ….. El jaç era molt còmode i les mantes donàven l’escalfor que tan plaer dona quan apareix el cansament de tot un dia de marxa. A les nou en punt, apagada de llums. 

Bona nit ……..

Avui fa 14 anys i 64 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Vam començar la caminada per el ‘Shan Plateau’ sortint de Kalaw pel matí, no gaire aviat. Vaig tenir temps fins i tot de passejar i veure el mercat setmanal, molt animat i una barreja de colors i productes de la terra per fer les delícies de qualsevol persona. També vaig poder veure els monjos fora del monestir per anar a recollir el menjar que els veïns tot sortint de casa seva els hi oferíen. 
Tornem a pujar al microbús i per una carretera infame vam arribar al poblet de Baw nin Khone. En arribar a la carretera ens vam trobar, com sempre, una barrera; obligatori parar i pagar el peatge. En l’arxiu us deixo una fotografia de ”l’autopista de peatge”; són els impostos indirectes d’aquest règim militar i tots paguen, excepte les motocicletes i bicicletes o carros.
Ens trobem amb quatre nois amb motxilles. En un primer moment les motxilles em van recordar les èpoques de l’excursionisme del nostre país de fa més de cent anys. Eren els camàlics, els que portàven el menjar i que ells cuinaríen durant les parades per dinar, sopar, esmorzar i novament dinar.
Sincerament, em vaig sentir com una d’aquelles ‘ladies’ britàniques viatjant per els països colonitzats i amb un munt de camàlics per donar el màxim de comfortabilitat als colonitzadors.
He de dir que en aquesta caminada no hi ha cap hostal, ni pensió, ni hotelet, ni restaurant. Aleshores, aquests xicots troben una feina, caminant i portant les motxilles i cuinant, i en certa manera és un ajut més que tenen per tirar endavant.

El camí és molt bonic, d’una terra vermella molt viva i l’esclat del paisatge no deixava cap dubte de la seva bellesa. Birmània és un d’aquests països que sembla haver estat afavorit per la natura. El seu sòl és fèrtil i produeix fruit i vegetació en abundància; era el país productor i exportador d’arròs més important del món abans que els dictadors militars arribéssin al poder l’any 1962. Es poden trobar una varietat d’arbres molt valuosos en els seus boscs d’on treuen una fusta valoradíssima arreu del món. El ‘Padauk’ és un d’aquests arbres i la seva fusta quasi tan valuosa com la teca. Però és alguna cosa més que un senzill arbre; quan floreix, apareixen unes flors d’un groc intens, i és el senyal de que aviat arribaran les pluges salvadores ! I del seu sòl es pot extraure gas natural i petroli, suficient per el consum intern i encara els queda per exportar; pedres precioses com rubís, zàfirs i jade. Els rius tenen un cabal molt i molt generós i la majoria son navegables. Són també valoradíssimes les perles de la seva costa. Per aquests motius, no és rar que en la literatura i relats de Birmània se la conegui com ‘ la terra de l’or’,  ‘ el paradís del sudest asiàtic’. Però, avui, és un dels països més pobres del món …. amb tanta riquesa ! Un exemple clar de com la economía d’un país només va a les mans dels seus governants i partidaris i se’ls en fot el  patiment i malviure del seu poble.

He de dir que el meu genoll esquerra va patir un atac de dolor considerable ( els anys no perdonen …). Un dels xicots no es va separar del meu costat en cap moment. Però jo vaig continuar caminant; una paradeta per respirar l’aire net i fresc, una altra per mirar el blavíssim cel, els núvols que viatjàven a una velocitat extraordinària, les flors, els camps cultivats, els pujols, els arbres …. Molt de tant en tant apareixia un carro tirat per bous, o podíes veure alguna persona treballant la terra.

Arribem a un poblet, Tun Khone, on viuen poca gent de l’ètnia Danu. Uns infants surten corrent de casa seva per veure aquests ‘estrangers’ caminant per les valls. Els rètols estàn tots escrits en birmà, és a dir, no saps mai on ets ni on vas. No entens res de res. Malgrat l’altitud, 1.300 metres, la calor començava a fer una mica d’estralls i en veure un d’aquests arbres preciosos, enormes, feiem un petit descans. El camí pujava i baixava, un rierol que podíes travessar per un petit pont fet de bambú; allà la flor del gengibre, més amunt un camp de carabasses, unes atzavares (!¡), un paisatge planer, lluminós.

Faltava encara caminar unes dues hores per arribart a Khone Hla on els xicots ens prepararíen el dinar. Ells es van avançar i van caminar més ràpidament.

Els poblets són petits i les cases escampades, però no gaire allunyades una de l’altra; els carrers evidentment sense cap mena d’asfalt, electricitat en un estat molt precari; generadors per ajudar aquesta electricitat que no arriba amb prou força; majoritàriament les cases estan fetes de bambú. Una noia fregava plats fora de la casa, en una palangana; un home feia de barber davant mateix. Els xicots eren a la cuina d’una casa on erem benvingudes per dinar.

Vaig pujar escales amunt de la casa on teníen preparada la taula, petita, al terra. Sabates fora, i mentre preparàven el dinar, un te amb bona companyia.
Verdures, pollastre, arròs, el clàssic ‘curry’ birmà, que no té res a veure amb el curry indi. No és picant, i barreges la carn, les verdures amb l’arròs, tot molt ben condimentat i molt gustós.

Una mica de descans, petita migdiada, i a fer camí. Encara unes tres hores i la direcció enfilava directament a una carena de muntanyes per arribar a Pack To Pouk i al Monestir de Thi Thein, on havíem de passar la nit.

En un descans ens vàrem creuar amb un grup de gent de l’ètnia Danu. Tornàven al seu poble. Majoritàriament la gent utilitza el transport propi, les seves cames. Pocs van en carro, a no ser que viatgin infants o gent molt gran. Però els ancians normalment es queden a casa, quan ja no tenen les forces suficients per caminar.
Quan dic ancians en aquest país, no tenen més de 64 o 68 anys !! Per aquest motiu, era una ‘estrangera’ ben poc habitual; dolor al genoll, i més de 60 anys, caminant ….
Tenía la impresió que em miràven amb respecte o ben encuriosits. 

Les més de 130 ètnies existents a Birmània tenen la seva llengua pròpia, el que fa encara més difícil poder entendre’s ni tan sols en birmà. Això sí, l’escriptura està unificada, i a les escoles aprenen a llegir i escriure en birmà, que a la vegada prové de la llengua dels Mon.

Un rierol, un pontet una mica complicat, una vall d’una bellesa extraordinària i el camí on es poden veure carros, búfals, cabres i uns novicis corrent per tornar al monestir.

Això vol dir que som ja ben a prop del destí d’aquest primer dia de caminada. Són quasi 2/4 de sis de la tarda, i en mitja hora la foscor ens envoltarà. Ens hem d’afanyar si volem arribar-hi encara amb la llum de dia ( ai! el meu genoll ….. )

Continuarà …..

Avui fa 14 anys i 62 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Una de les activitats més importants és el cultiu de ‘tanapet’, unes fulles de gran tamany, amb les que emboliquen el cigars birmans anomenats ‘cheerots’. També el mercat setmanal és el més important de la zona. L’endemà es va celebrar aquest mercat. Tots els carrers del centre van ser ocupats per venedors que van arribar a Kalaw el mateix día o el dia abans. 
L’Hotel on ens vam al.lotjar va resultar ser una antiga casa colonial. Prou comfortable, sense cap luxe, i  dirigit només per dones. Va ser tot un problema descobrir el sistema elèctric de l’habitació i el mini bar. Per la finestra les vistes son magnífiques i davant mateix podíem veure la pagoda de la població. Vaig anar a xafardejar una mica per el poble fins arribar a l’estació de tren. Uns trens que van construïr els britànics. Son lents, molt lents i antics, molt antics. Parlen i entenen una mica l’anglès, i pots endegar alguna conversa de tant en tant. Em saluda una senyora i molt contenta va començar a preguntar-me d’on venia, si m’agradava Kalaw; era la mestra de l’escola i parlava un molt bon anglès. Els birmans són gent molt, molt hospitalària, però no ho poden ser tal i com voldríen. És difícil d’entendre i no els veus, però hi son, prop teu, sense adonar-te’n; homes i dones que segueixen les ordres del govern i vigilen o controlen els moviments de qualsevol estranger que visita aquest país i encara més si et mous sola. Quan veus grups ‘compactes’ de turistes amb el seu guia, aleshores tot és més clar i de fet els viatgers o turistes ni ho saben. 

Kalaw és una població molt bonica, tranquil.la, i va ser tot un encert anar-hi. Vam arribar pels voltants de migdia. Dinar en un restaurant nepalí propietat d’una família molt divertida. Matrimoni i set filles que són qui porten el restaurant. Els plats de cuina del Nepal. Passejades per el poble, agraïdes. Després de la calor de Bagan i Mandalay, gaudir d’una temperatura fresqueta i uns paisatges verds, i en plena muntanya, va resultar comfortant.

L’endemà havíem de començar la caminada. El primer día entre 4 a 6 hores. Dinar en un poblet i dormir en un monestir. El segon dia novament a fer camí, quatre a cinc hores, fins arribar al llac Inle. Un itinerari absolutament desconegut …..

Kalaw – Tun Khone – Khone Hla – Pack To Pouk – Monestir de Thi Thein – Kyauk Su – Nan Yoke – Taung Ka mout – Indein, final de la caminada.

Unes fotografíes de Kalaw i del començament de la caminada o trekking com ara es coneix aquest tipus de viatge.

Avui fa 14 anys i 58 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada

Continuarà ….

És difícil començar a escriure i explicar les sensacions que experimentes quan arribes a Bagan. Vaig aterrar al petit aeroport el matí del dia 25 de setembre. En Aung Ngwe, el nostre guia ens esperava i vam pujar al cotxe per anar directament al temple de Tayok Pyay. Vaig pujar les escales i davant meu es va obrir una vall mai vista. Un somni. 40 km2 de terra, a la vora del riu Ayeryawady o Irrawaddy cobert per milers de temples i pagodes.
Jo mirava al sud, al nord, a l’est i a l’oest i les pagodes i els temples eren allà, majestuosos; alguns en mal estat, d’altres lluint les stupas daurades amb orgull; d’altres molt petits; més enllà unes pagodes boniques, ajuntades. La terra vermella i camps llaurats on el color verd donava el seu contrast. A partir de l’any 1057 Bagan va ser una nació poderosa fins l’any 1287 en que Kublai Khan va envaïr aquestes terres i va començar el seu declivi.
Però jo encara estava com  embadalida contemplant aquests 40 km2 de terra coberts per més de 2.500 temples i pagodes.  Paul Strachan, escocès, un savi i estudiós de Bagan, publica l’any 1989 el seu llibre, capdal, per conèixer aquest lloc tan inusual:
Pagan : Art and Architecture of Old Burma.

Quin esforç tan i tan gran durant dos secles!  És com si totes les catedrals medievals europees haguéssin estat construïdes una al costat de l’altra en una àrea de terra tan petita, i després abandonades.

L’article d’opinió d’avui de’n Josep Albinyana és ver. L’imatge de l’home o la dona apegats a la terra, llaurant amb l’animal, és ‘turística’; veure com la gent d’un país encara està treballant en unes condicions lamentables, també és ‘turístic’.

He arribat d’un viatge on he vist moltes, moltíssimes, d’aquestes imatges i en països diferents. Jo no entenc com alguns turistes, que no viatgers, ho troben fascinant i si alguna volta  tornen i veuen que el país ha progressat i ja no veuen les mateixes imatges, aleshores diuen ‘ ja no és el mateix ‘, ‘ ja no paga la pena venir’ ……
Jo els diria que és el mateix veure imatges de la seva cultura que no volen perdre, o la manera diferent de viure,  però … gaudint de millors condicions de treball i de qualitat de vida. Aquest fet, pot ja donar la sensació de pèrdua d’identitat i no ser ja els objectius de les càmeres dels turistes ?

A Birmània treballen en unes condicions com fa més de 50, 60 o 80 anys, perque tenen un govern militar ferotge i els explota amb crueltat. No es poden permetre ni tan sols comprar una motocicleta, un tractoret, o un petit camió per fer el transport. El preu de la gasolina està molt per damunt de les possibilitats de la gent, a excepció dels militars i les seues famílies o la gent que els fa costat. Ja ho he escrit en un anterior post; si el sou que guanyen és de uns 20.000 a 30.000 kyats/mes, i un bitllet d’avió, anada, una hora i deu minuts de vol, val 216.000 kyats, ja podeu començar a fer comptes !! 
Preu de la gasolina:
Benzinera del Govern – legal: 2.000 kyats / 2 galons (9 litres).
Benzinera mercat negre-tolerat: 4.000 kyats / 1 galó (4.5 litres). El venedor il.legal, però amb llicència, ha de pagar al Govern i ell es queda amb una petita quantitat de benefici. Ignoro el percentatge.
 
Però jo sí vaig pujar en un carro tirat per dos bous i vaig fer el camí de més de quatre hores fins arribar a Indein, llac Inle.

Per motius físics, havia de cercar un transport per continuar la marxa a peu que havía començat el dia anterior per les valls i muntanyes anomenades ‘Shan Hills’. No hi ha carreteres, només camins, i no en bones condicions, poblets aïllats, de la ètnia Pa Oh majoritàriament. Vaig creure que potser algú podia tenir un petit tractor o camioneta.
No, va arribar una parella, amb el seu carro i els dos bous; van posar molta herba per poder donar de menjar als animals a l’arribada a Indein -quatre hores i mitja de camí-  una astoreta de bambú, i jo sentada al darrera, còmoda. El que vaig pagar van ser 20.000 kyats. Ells contents i jo encara més; havia resolt el meu problema i a més els ajudava a ells. 

En aquest país els bous, els carros, el treball manual existeix, no és ‘turístic’, però els visitants hauríen de saber-ho abans d’anar-hi. Hi ha dues maneres de veure i copsar i conèixer els països, com a turista i com a viatgera. Crec que no es pot ignorar el què passa, o conèixer la realitat abans de marxar,  i com escriu en Albinyana ‘reclamar que les persones millorin el nivell de vida, en compte de visitar-les com si foren un museu vivent, una recialla entreverada de tòpic’. I ep ! que ‘els extres’ sempre són a punt; imatges per una fotografía en el moment precís o en el lloc indicat.

Viêt Nam, però, sí que ha progressat, lentament, a la seva manera. Potser hi haurà turistes que si tornen diràn que ja no és el mateix, però per exemple de Huê’ a Danang la carretera s’enfila a un port de muntanya, perillós per a ells. No és gaire més complicat que els que tenim ací, però ja han acabat de fer un túnel. El transport de camions per carretera és molt més nombrós que ara fa tres anys. Els vietnamites utilitzen el túnel i fan via, i els turistes i viatgers pugem al coll de muntanya per contemplar les vistes panoràmiques que són molt boniques. 

La fotografia no és ‘turística’; és senzillament el transport de la gent d’aquest bocí de món, entre Kalaw i Indein (llac Inle) Birmània o Myanmar com s’ha de dir ara.

A l’arxiu he insertat una fotografía del camió ‘tipus’ que es veu arreu del país. El motor és francament ‘turístic’ ….

Avui fa 14 anys i 44 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Mandalay és el centre espiritual del país i no tinc ni idea de quans monestirs hi han, temples, pagodes, centre espiritual i d’ensenyament del budisme theravada, monestirs per estades de meditació. Molts. Focus de gent opositora al Govern Militar. Ciutat difícil. La gent treballa en circumstàncies absolutament impensables en aquest secle XXI.
Durant la visita al Monestir de Mahagandayon a les dotze del migdia, es poden veure a més de mil monjos, en fila de dos, per anar a cercar el menjar. Certament és una imatge diferent, podríem dir també, ‘turística’, i crec que ben trobada per les autoritats, perque els turistes puguin fer les seves fotografíes. La majoria de monestirs no és permès d’entrar-hi durant el temps de l’àpat del migdia, l’últim del día fins l’endemà. 
Vaig fer un parell de fotografíes, però seguidament vaig anar passejant per el recinte. No sempre tens la oportunitat de ser dins un Monestir budista on conviuen més de dos mil monjos i novicis.
De sobte em trobo davant un edifici en construcció, on viuran futurs monjos i novicis.
Observo com treballen. Majoria de dones. Única màquinaria : Una formigonera petita, a terra. L’amic Blesa podría fer algún comentari, perque en aquest post us deixo diverses fotografíes.

Només heu d’anar a l’arxiu i mirar les fotografíes. Algunes noies no cobren res per el seu treball, d’altres reben uns 700 kyats ( 0.50 USD ). Ni tan sols una politxa per facilitar el transport del ciment als pisos. 

Vaig veure poquíssima, quasi cap, maquinària al llarg del meu viatge. Supòs que tota és a la nova capital del pais Napyidaw que el Govern-Junta militar ha construït per marxar lluny dels focus de ‘subversió’ de Rangoon o Mandalay. Ho tenen fàcil quan necessiten ma d’obra: ” Com no pagueu impostos, a treballar gratuïtament !! ”

Això sí, el poble ha de pagar la gasolina a un preu astronòmic i existeix un mercat negre, ben vist per la Junta, perque cobren dels que recapten els diners en aquestes benzineres que pots anar veient per els camins.
Em comenten : ”La meva mare treballa en una escola i cobra 30.000 kyats al mes (USD 25,–), però ha de pagar 20.000 kyats només en transport per poder arribar a la feina”.
Aquest és un gran problema en aquest país; el transport. Molts infants no poden anar a escola perque viuen lluny i no poden arribar-hi. La gent per poder treballar es desplacen prop del lloc de treball i viuen en tendes, petites casetes de bambú que ells mateixos es construeixen, dins uns camions que mai abans havia vist, petits i amb motors de principis del secle XX.
Pots constatar aquest preu de la gasolina, quan compres un bitllet d’avió per desplaçar-te per el país. El cost és altíssim.
Exemple: Air Yangon o Air Bagan. Trajecte: Rangoon-Nyaung-O (zona de Pagan).
No més d’una hora i vint minuts de vol.
Preu: USD 180.– = 216.000 kyats. Sense comentaris.

Aquestes són ‘les altres visions’ de Birmània. 

Avui fa 14 anys i 41 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.