Totxanes, totxos i maons

Llegeixo que la gent de La Cubana (vegeu aquí) compleix vint-i-cinc anys de dedicació a les arts escèniques i que, per celebrar-ho, munten una gira per tornar a representar "Cómeme el coco, negro", cosa que m’omple de satisfacció perquè, tot i que no em considero en absolut cap entès en matèria de teatre, crec que aquesta obra i "Cegada de amor" -juntament amb les televisives Teresines- són els punts més alts assolits fins ara per aquesta companyia.

I, a més a més, resulta que, com no podia ser altrament, tinc una batalleta per explicar a propòsit d’aquesta obra. Activeu l’opció "Vull llegir la resta de l’article" que trobareu just aquí sota i, com diuen ara, "seguim en contacte".  (n’hi ha més)

L’A. i jo vàrem tenir la sort veure "Cómeme el coco, negro" el dia -la nit, vaja- de l’estrena. Va ser al Mercat de les Flors l’any 1989. Vull dir amb això que, com tots els espectadors d’aquella sessió, desconeixíem totalment el truc o el "secret" que constitueix la veritable sorpresa de l’obra.

Recordo que, com sempre, vàrem ser dels primers a ocupar les nostres localitats -potser és que som rarets però procurem passar molt d’aquesta dimensió col·lateral que tenen les estrenes d’aparador per veure i ser vist- i que, davant de la nostra estupefacció tot i que encara quedava molta gent per entrar l’obra ja feia estona que havia començat perquè damunt de l’escenari els actors de la companyia estaven interpretant diversos números musicals en el mateix estil de les primeres parts dels històrics -i, ai las, enyorats- espectacles d’El Molino.

De la continuació de l’obra no diré res més per si hi ha algú que encara no sap de què va i, per tant, en veure-la ara, espero que gaudeixi com nosaltres de la màgia d’aquest preciós homenatge de La Cubana a la gent del teatre que, en el fons, és "Cómeme el coco, negro". Teatre dintre del teatre.

Sí que puc dir, en canvi, que tant aquella nit com en una sessió posterior que de seguida explicaré vaig viure un dels moments més intensos i emocionants d’unió entre un públic assegut a la platea i uns actors que des de l’escenari els expliquen històries. És, paradoxalment, un moment sense text cap a la meitat de l’obra en el que els presents a la sala -públic i actors- comparteixen un entrepà que una estona abans s’ha encarregat per a tothom.

Veure els actors asseguts al caire de l’escenari menjant i mirant els espectadors com mengen amb els llums de la sala encesos perquè tothom pugui gaudir de la mútua contemplació és un moment que se m’ha quedat gravat en la memòria amb gran força.

Tant ens va agradar i sorprendre "Cómeme el coco, negro" a l’A. i a mi que vàrem creure que els nois de casa -aleshores de 14 i 12 anys- havien de conèixer també l’obra i, a més a més, des de la primera fila. Dit i fet; l’endemà vaig anar a comprar entrades per a la primera representació que tingués quatre localitats de primera fila lliures i pocs dies després els uns vàrem repetir i els altres es varen estrenar en el peculiar món de La Cubana.

Potser ara tornarem a veure "Cómeme el coco, negro". En tot cas, des d’aquí em permeto de recomanar l’obra. Sobretot a aquella gent que no la coneix i a la que encara té esperances d’anar a un teatre per sortir-ne fascinat, encisat.

Vinga, doncs. Un, dos, tres i… "Vengan todos a gozar / con el teatro cubano / donde la felicidad / está al alcance de la mano… / Somos la farsa / tu eres el jurado… / Cómeme el coco, negro / si es que te ha gustado."

Xim, pum!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!