Totxanes, totxos i maons

Dos quarts de 9 del matí d’ahir, dilluns. A Barcelona és festiu. Els polítics van decidir que aquesta Segona Pasqua la celebréssim set dies més tard de quan tocava per allò de no estirar el cap de setmana electoral i que la gent anés a votar (he, he…) massivament.

La ciutat és buida. Per l’hora i per la festivitat, és clar. Una delícia, doncs. Agafem la moto, comprem els diaris a Sanllehy i baixem pel passeig de Sant Joan fins a l’Arc de Triomf. Allí és on hem previst que l’A. i jo fem la nostra estrena de "Bicing", l’últim invent municipal a la ciutat de la perpètua samba.  (n’hi ha més)

Francament, no puc començar pitjor: la bicicleta que m’assigna la màquina té la roda del davant punxada. La torno a lloc, repeteixo el ritual amb la targeta magnètica i n’agafo una altra. Aquesta vegada tinc més sort. Mentrestant l’A. aprofita per fer pràctiques. Diuen que anar en bicicleta és una de les coses que mai s’obliden, per molts anys que passin des de la darrera vegada que t’has enfilat en una. Deu ser veritat perquè al principi se la veu vacil·lar una mica però de seguida es fa amb el vehicle.

Baixem pel carril bici fins a l’entrada del Parc de la Ciutadella. El dia està ennuvolat i no fa gens de calor. Les condicions per fer exercici són, doncs, idònies. Tombem pel monument al general Prim, passem davant del Parlament i fem unes quantes voltes a l’estany que envolta el "Desconsol" de Llimona mentre ens fem fotografies l’un a l’altre per immortalitzar l’esdeveniment. Després anem cap a l’esplanada del gran llac, passem pel costat del mamut, rodegem la font de la gran escalinata i tornem al passeig central del parc.

Amb les emocions de l’estrena resulta que la mitja hora a què tenim dret sense penalització és a punt d’exhaurir-se i fem canvis de bicicleta en una zona habilitada a la mateixa porta del parc. A continuació enfilem cap al passeig del Born, que és hora d’esmorzar i ja hem fet gana. Un tram molt curt que preferim acabar deixant la bicicleta en la zona "Bicing" que hi ha a la porta del Born, no fos cas que abstrets amb el Serra i el Fortuny del dia ens empasséssim una altra mitja hora. I aquesta vegada amb les bicicletes immobilitzades, que fa més tonto.

Amb la panxa plena i els encreuats fets reprenem el "Bicing". Jo continuo amb la mala sort: el vehicle que ara m’assigna la màquina grinyola de manera exasperant. No resisteixo ni quinze metres i torno cap enrere a canviar de bicicleta. Serà la cinquena que passa per les meves mans en menys d’una hora: tres de bones i dues pel rebuig. Vas bé, Hereu.

Refem el trajecte una altra vegada per dintre del parc de la Ciutadella. Són quarts de deu i la cosa comença a complicar-se perquè el dia s’aixeca i cada vegada hi ha més gent pel carrer. A retiro toquen…

Enfilem fins l’Arc de Triomf -aquesta vegada circulem de pujada i es nota una mica- i cinc minuts abans de les deu abandonem el planeta "Bicing" i ens encaminem cap a la moto. Tot torna a ser normal. Anem cap a casa, que tenim molta feina per fer.

Pel camí em noto el cos enganxós i suat. Porto texans llargs, samarreta, camisa de màniga curta i armilla de fotògraf (els motoristes sempre portem una capa de roba més). Friso per dutxar-me tan bon punt arribi a casa i penso en la penya de la xancleta i la calça curta i en els propers dies d’estiu i de calorades. També penso en la gent que fa servir el "Bicing" per fer encàrrecs de feina. És a dir, la gent que va vestida normalment.

Penso en tot això i no puc evitar que em vingui a la imaginació una bafarada de pudor de suat que molt em temo que serà l’olor que farà la meva ciutat d’aquí a no res. Especialment en els llocs tancats. Llavors em ve a la memòria cert article de fa uns dies del Sostres (vegeu-lo aquí) que, sí, d’acord, es passava bastant. Però una mica de base no li faltava, tu…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!