Totxanes, totxos i maons

Aquest mes de març ha portat la notícia de la mort de dos homes que no vaig conèixer personalment però que han tingut una certa presència en determinats moments de la meva vida.

Coincidien en el nom: els dos es deien Eduardo (o Eduard, perquè eren catalans). L’un era Eduardo Tarragona, procurador en les Corts franquistes pel denominat "tercio familiar" (els altres dos "tercios", per cert, eren "el municipio y el sindicato") i l’altre era l’empresari, publicista i dramaturg Eduardo Criado, introductor a Espanya dels cursos Dale Carnegie.  (n’hi ha més)

Avui explicaré alguns records al voltant de la figura d’en Tarragona, l’home que en aquella Barcelona precària de finals dels seixanta es va fer popular amb l’eslogan "Al pa, pa i al vi, vi" i sobre el qual avui l’Enric Canals parla en un interessant article al diari Avui (vegeu-lo aquí) que m’estalvia de situar històricament el personatge.

I demà tancaré la sèrie parlant d’Eduardo Criado.

Eduardo Tarragona representava l’alternativa diguem-ne "menys oficial" a l’oficialisme franquista a ultrança de Juan Antonio Samaranch, un home del Movimiento més ranci i repatani. Recordo una cançó que per aquells anys cantava Jaume Arnella que es deia "Ai, no em diguis" i que començava dient: "Les beates van a missa / diu que els tranquil·litza molt. / Les noies de Tuset Street / ballen totes rocanrol…", i més endavant deia: "… si una vota Tarragona / l’altra vota en Samaranch. / Ai, no em diguis / l’altra vota en Samaranch".

Vull dir, doncs, que la parafernàlia que es va muntar al voltant d’aquelles eleccions del franquisme va ser capaç de generar personatges que, pel que la situació tenia d’inèdita, no passaven gens desapercebuts de la gent.

Recordo d’aquells anys -se’n varen fer unes quantes, d’eleccions d’aquestes- un "candidato de los trabajadores" que es deia Fernando Rodríguez Ocaña, o la candidatura catalanista formada pel tàndem Barenys-Casassas. També és difícilment oblidable l’eslogan d’Eduardo Moreno: "Y en el noveno, Moreno", que es presentava pel districte novè i que uns anys després va escriure un llibre trencador titulat "Barcelona ¿a donde vas?" que encara conservo. En va ser coautor un tal Francisco Martí que després coneixeríem com Francesc Martí Jusmet, delegat del govern central a Catalunya en els primers anys de la democràcia (i ara em sembla que caçador furtiu enxampat per la Guàrdia Civil en diverses ocasions).

Tampoc se m’ha oblidat un tal Espona que al front de la seva empresa "Fincas Espona" es va fer la barba d’or afegint pisos, àtics i sobreàtics a una gran part dels edificis de l’Eixample barceloní. Els seus estralls són avui encara perfectament visibles.

Eduardo Tarragona era l’amo d’un enorme edifici molt proper a casa dels meus pares que ocupava el xamfrà de Sepúlveda amb Villarroel. Per aquella època es deia ATA i era un magatzem de materials diversos però fonamentalment de ferro. Uns anys després l’edifici va variar d’orientació comercial -no de propietari- i va passar a dir-se Muebles Tarragona. I des de fa uns quants anys -i amb unes quantes remodelacions més per entremig- és la seu del Departament de Treball de la Generalitat.

La candidatura d’Eduardo Tarragona a les eleccions a procuradors en Cort pel terç familiar de 1967 està íntimament lligada a la història de l’A. i meva ja que un dels primers caps de setmana que vàrem sortir junts -seria a finals de 1967- ens el vàrem passar tancats en una planta d’aquell edifici al voltant d’una enorme taula on una colla de deu o dotze penjats com nosaltres ens dedicàvem a emplenar sobres amb paperetes electorals de la candidatura tarragonina i a escriure a màquina les adreces dels electors als quals anava destinada la propaganda. Ens pagàven a tant el quilo de sobres enllestits.

Van ser dos dies de feina intensa -que per més que m’esforço sóc incapaç d’esbrinar com la vàrem trobar- en companyia d’una colla que, si algun ens hagués fet una fotografia, ara configuraria un espectacle d’allò més surrealista: al costat meu i de l’A. ensobraven com uns bojos en Sisa, els germans Batiste i uns quants membres més de l’aleshores encara no nat Grup de Folk.

Els cèntims que, fruit dels nostres afanys, la meva enamorada i jo vàrem recaptar aquells dos dies ens van permetre fer un extra de cine durant els dos caps de setmana següents. Que ningú malpensi; vull dir que vàrem poder anar a veure diverses pel·lícules que teníem pendents.

Dos anys després -maig de 1970- quan em va tocar d’anar a fer el soldat, vaig coincidir amb un dels fills d’en Tarragona. Era altíssim i de seguida el varen destinar al cos de gastadors, que aplegava els nois d’aspecte més espectacular. Crec recordar que estava acabant la carrera de Dret i que volia empalmar amb les oposicions a notari. Durant algunes estones de lleure compartit em va explicar anècdotes de la vida de son pare que recordo vagament però que em dibuixaven el retrat d’un home pagès sorrut i ple de confiança en les seves forces.

Per casualitats de la vida a principis dels vuitanta vaig coincidir a la feina durant uns mesos amb la seva muller que em va confirmar que, efectivament, el cadell Tarragona era notari amb plaça a Barcelona i que la seva primera destinació va ser Mondoñedo, a Lugo. Un poble preciós que l’A, jo i els nois coneixem dels nostres estius gallecs. Allí vàrem conèixer a "O Rei da Tarta"… Però això seria una altra batalleta que avui no toca.

Tornant al Tarragona pare, ara traspassat, em sembla que en el període democràtic va arribar a presentar-se a les eleccions en les llistes d’Alianza Popular. Que Déu l’hagi ben perdonat, que deia la meva àvia… 

(Continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!