Totxanes, totxos i maons

Un dels encants de la feina amb la que em guanyo la vida és que de tant en tant m’arriben trucades des dels llocs més insospitats del món en demanda d’informació sobre els assumptes més diversos i imprevisibles que es puguin imaginar. Abans d’ahir, diada de Sant Jordi, en vaig tenir un bon exemple.

Cap a tres quarts de tres de la tarda l’operadora de la centraleta em va passar una trucada.  "Truquen d’Argentina demanant informació. Te’ls passo", em va dir perquè m’anés preparant. Quan vaig fer el "Dígame" de rigor una veu femenina i inequívocament "latina" em va saludar com si em conegués de tota la vida. "Muy buenos días señor. Un saludo en nombre de Rebeca…" i aquí em va donar un cognom que vaig ser incapaç de retenir.  (n’hi ha més)

Em va dir que em trucava des del programa matinal de Radio Córdoba i que la conductora -l’esmentada Rebeca- tenia un enorme interès per donar a conèixer als seus oïdors detalls de primera mà sobre "esta linda tradición catalana de regalar libros y rosas por San Jorge". Després em va demanar nom, cognoms i càrrec per presentar-me adequadament a l’audiència. Per arrodonir l’embolic que es va fer amb el "Yoan" i el "Yúsep" que em varen atorgar a la pila baptismal li vaig fer saber que aquí celebrem Sant Jordi, no San Jorge. "Sangchordi, okey".

Com que el programa era en directe -allí eren quarts de deu del matí- em vaig haver d’esperar mentre enllestien amb el convidat anterior. Així va ser com em vaig assabentar que la Rebeca els tenia molt ben posats ja que li anava fotent canya cosa de no dir a un pobre funcionari de la companyia d’aigües local perquè, de resultes d’una avaria en cadena de diverses depuradores de la zona, la meitat de la població cordobesa estava sense subministrament des de feia deu dies.

No sé si ho vaig entendre bé però l’individu -que esquivava com podia ("yo sólo soy un encargado del mantenimiento, Rebeca", li deia) les destralades de la locutora- va explicar que s’estava treballant a tota marxa i que la companyia no podia preveure coses tan insòlites com les que havien causat aquell desficaci.

Just en aquest punt la mateixa veu que m’havia atès primerament va interessar-se per la meva continuïtat en la línia telefònica a l’altra banda de l’oceà. "Veo que tienen problemas serios", li vaig dir per demostrar-li que seguia atentament l’emissió. "Uyyy. Todo esto ha venido por las palomas", va ser la seva resposta ja que es veu que un estol d’aquests animalots va escolar-se per un orifici de ventilació de la depuradora principal que abasteix la ciutat de Córdoba i va arribar fins als filtres provocant el col·lapse en cadena de gran part del sistema.

Francament feia pena, el pobre encarregat, quan s’anava acomiadant. "Háganse el cargo", li deia suplicant a la Rebeca. "Contra las palomas nada podemos hacer" I jo, barceloní i enemic declarat de la raça columbina, vaig pensar que quanta raó tenia…

Mig minut després ja estava en antena. La Rebeca, amabilíssima val a dir, va demanar al senyor "Yuan Yúsep Iseren" que li expliqués allò que he dit més amunt de la "linda tradición". Aleshores, l’home de ràdio que porto dintre meu es va aliar amb el lector de les doctrines de Dale Carnegie i vaig entrar com un Bobby Deglané del segle XXI: "Muy buenas tardes desde Cataluña  y muy buenos días para usted, Rebeca, y para todos sus amables oyentes. Quizá no se lo creerá però ahora mismo, mientras estoy hablando por teléfono con ustedes, contemplo por la ventana de mi despacho la Rambla de Barcelona llena  a rebosar de gente con sus libros y sus rosas" (Que, a més a més era veritat, eh? Un trosset de Rambla sí que el veia).

Amb una entrada així la resta és fàcil d’imaginar. A la Rebeca li costava fer-se a la idea que el dia fos feiner i no festiu i jo li vaig haver d’explicar que aquí som gent que ho sabem aguantar tot (que consti que no li vaig dir res dels 300 anys d’Almansa). I que, a més a més, tot estava previst i organitzat: les parades de llibres tancaven més tard del normal perquè tothom pogués complir amb la "linda" tradició.

Aprofitant un moment que vaig callar la Rebeca va llegir l’aportació documental del seu guionista: "El 23 de abril -Sangchordi- se conmemoran las muertes de Cervantes y de Shakespeare", va dir entre altres coses. I aquí va ser quan em va sortir l’almogàver que també porto instal·lat a dins just al costat del Bobby Deglané: "Es cierto todo lo que ha dicho, amiga Rebeca. Pero acá, en Cataluña, hoy conmemoramos una muerte que nos es mucho más próxima y que sentimos aun más nuestra. La del mejor prosista que tuvo la lengua catalana en el siglo XX. Se llamaba Josep Pla y murió tal día como hoy de hace ventiséis años".

"Pues señor Yoan Yúsep Iseren con este lindo recuerdo a su escritor Yúsep Pla muchísimas gracias por sus palabras." "A usted, Rebeca, por llamarme. Hasta siempre" I vaig tornar a aquesta banda de l’oceà.

Després em va venir a la memòria que un 23 d’abril també ens va deixar la Maria Àngels Anglada. Però ja era massa tard per trucar a la Rebeca i fer-li-ho saber. L’A. m’esperava per anar a dinar i ja se sap que a la taula i al llit… La digestió la vàrem fer pel centre de Barcelona. Ben sacsejadets, no cal dir-ho.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!