Totxanes, totxos i maons

Déu n’hi do quin any, el 1967!  Va començar amb el suïcidi de Luigi Tenco a San Remo ("Ciao, amore, ciao…"), van obrir portes Bocaccio, els magatzems Sears -a tocar de Calvo Sotelo-  i el cinema Publi com a primera sala d’art i assaig de Barcelona (amb la projecció de "Repulsión", de Polanski, i el curt "Cercles", de Ricard Bofill), els Beatles varen enregistrar "Sargent Pepper’s Lonely Hearts Club Band" i "All you need is love", hi va haver la Guerra dels Sis Dies, van carregar-se el Che Guevara, Quico Pi de la Serra va fer el seu primer Palau en solitari i l’A. i jo vàrem començar a sortir junts.

Això, però, no és pas tot perquè a l’altra banda de l’oceà va començar a gestar-se el moviment "hippie" com a oposició no violenta a la guerra del Vietnam i a la discriminació contra els negres. El nucli central de tot allò va ser la costa oest californiana i molt especialment la ciutat de San Francisco. I dintre d’aquesta preciosa ciutat el barri de Haight-Ashbury on vivien tots els personatges importants del moment: Timothy Leary, els Jefferson Airplane, Allen Ginsberg, Alan Watts…  (n’hi ha més)

Tot i que Dylan s’estava recuperant de l’accident de moto que va patir després del magistral "Blonde on Blonde", de 1966, la banda sonora d’aquell moment té noms concrets i també molt importants: Jimi Hendrix, Grateful Dead, Jefferson Airplane, Flowerpot Men, Mama’s & Papa’s, Scott McKenzie… i, sobretot, un festival celebrat els dies 16, 17 i 18 de juny de 1967 -ara fa, doncs, justament quaranta anys (*)– a la localitat de Monterey, a mig camí entre San Francisco i Los Angeles.

(*) Això sí que són aniversaris i no els tres esquifits anys de Totxanes que celebraré dissabte!

D’aquell festival va quedar una pel·lícula que aquí ens va arribar uns quants anys després titulada "Monterey Pop" que, lògicament, vaig anar a veure (crec recordar que va projectar-se a l’Arcàdia, en el circuit de sales d’art i assaig) i de la qual m’han quedat dos moments: l’extraordinària i desgarradora actuació de Janis Joplin i la interpretació de "The Boxer" (lai la-lai…) de Simon & Garfunkel. I, més exactament, l’estona durant el solo instrumental del mig de la cançó en la que Art Garfunkel marcava el ritme a base de cops de dit molt suaus al micròfon.

Si tot va segons el previst els propers 22 i el 23 de juliol l’A. i jo -acompanyats d’una parella de bons amics- visitarem per tercera vegada San Francisco. I ara posant una atenció molt especial a Haihgt-Ashbury, aquesta part de la ciutat situada entre els parcs del Golden Gate i de Buena Vista en la que ara fa quaranta anys va sorgir una primavera plena de flors i bons auguris que va culminar en el "summer of love", l’estiu de l’amor.

Després visitarem el Museu d’Art Modern on hi ha una engrescadora exposició temporal sobre Matisse, enfilarem per Lombard Steet i mirarem de baixar tantes vegades com ens sigui possible per la part final del carrer, la que surt a les pel·lícules plena de corbes molt tancades i enfilada amb una fortíssima rampa.

Ho torno a dir: va ser un any excepcional, 1967. Sense anar més lluny va ser quan l’A. i jo vàrem començar a sortir junts. I, escurant una mica més el pot de la memòria, recordo també que aquell va ser l’any que, per Reis, a casa em varen regalar la primera guitarra de la meva vida. Encara sento aquella olor de fusta nova i recordo el tacte suau de les cordes de nylon. I el suport metàl·lic per aguantar l’harmònica que no vaig tardar gaire a comprar. Exactament igual que el que portaven Bob Dylan, Donovan, Joan Baez…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!