Totxanes, totxos i maons

La celebració aquests dies a Barcelona del Saló Construmat i la polèmica desfermada a propòsit de la tremebunda propaganda sobre l’elevat nombre d’accidents laborals en el ram de la construcció (el ram en el que em vaig guanyar la vida durant molts anys) que la Generalitat ha posat en l’estació del metro i dels ferrocarrils de la plaça d’Espanya m’han dut a la memòria una experiència personal relacionada amb aquest tema tan conflictiu i desagradable que són els accidents a les obres.  (n’hi ha més)

Ara fa justament trenta anys jo era el cap d’obra d’un edifici d’habitatges situat a l’avinguda de Madrid, a tocar del camp del Barça. Havíem acabat l’estructura i començàvem aquella fase en la que les colles de paletes entren en acció i les diferents plantes es van poblant amb piles de totxanes, totxos i maons ben amuntegats i distribuits estratègicament per començar a pujar els tancaments de l’edifici: els murs de façana, les parets interiors i els envans.

Un dia, cap a l’hora de dinar, em va venir a trobar al barracó que ens feia d’oficina en Casas, el cap de colla més veterà de l’empresa, per preguntar-me si sabia res de l’Eugenio, un dels seus paletes que havia desaparegut a mig matí sense avisar. Efectivament, en el soterrani on la gent aparcava els cotxes es veia l’espai buit que corresponia al vehicle d’aquell home. Un Talbot, crec recordar.

L’endemà, tot just entrar a l’obra, ens arribava la notícia que l’Eugenio era mort. Poca estona després varen arribar els detalls que completaven i modificaven en part el que sabíem: cap a les sis d’aquell mateix matí s’havia trobat el cadàver de l’Eugenio dintre del seu cotxe en el tancat que tenia en uns horts del seus pares prop de Ripollet… i amb signes evidents de suïcidi per inhalació dels gasos del tub d’escapament que ell mateix havia canalitzat cap a dins del vehicle amb una manguera que tenia preparada.

La notícia ens va trasbalsar a tots els que el coneixíem. I més quan vàrem conèixer alguns detalls morbosos i recargolats dels prolegòmens de la seva mort -estava casat i tenia una filleta de pocs anys- que prefereixo ometre per no esguerrar l’apunt.

El cas és que, enmig de la consternació general per la mort de l’Eugenio, jo no em podia treure del cap una idea que m’obsedia: si per comptes d’organitzar la seva mort d’aquella manera tan tortuosa i recargolada hagués decidit tirar pel dret i estalviar-se patiments l’Eugenio ho hauria tingut d’allò més fàcil: enfilar-se a la darrera planta de l’obra i llançar-se de cap contra l’avinguda de Madrid.

Sortosament per a mi -que era l’aparellador cap d’obra i, per tant, el primer responsable de la seguretat del personal- aquell home va triar per plegar de viure un procediment que l’allunyava del meu espai físic de competències. Possiblement al final s’hauria esbrinat que l’accident havia estat realment un suïcidi però, mentre no s’arribava a aquesta conclusió, no vull pensar ni en l’espantós càrrec de consciència que jo hauria entomat ni en les pessigolles legals que el jutge m’hauria buscat, almenys en primera instància.

Ja sé que, comparats amb l’inexorable fet de la mort, els meus maldecaps eren ínfims però amb això em va quedar gravada una idea de la qual de moment no he abdicat: en una obra la seguretat al cent per cent és un impossible. Per més mitjans, multes i campanyes de sensibilització que tothom, ple de bones i lloables intencions, hi vulgui aplicar.

I que consti que jo vaig ser dels afortunats ja que en cap de les obres en les que vaig exercir com a responsable no vàrem haver de lamentar cap accident greu. I ho repeteixo, això d’"afortunat", perquè en afers d’aquest tipus l’atzar hi té un paper considerable. Crec jo, vaja…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!