Totxanes, totxos i maons

Com cada any si fa no fa per aquesta època passo la revisió mèdica que ens fa l’empresa. Aquest ritual que els nostres periodistes i comunicadors darrerament solen denominar “revisió metge” ben a joc amb el seu cosí germà “certificat metge”.

La cita és a dos quarts de nou. Me n’hi vaig dejú, com Déu mana. Arribo a un quart. Cinc minuts d’espera i cap a dins. Després, el veredicte habitual: taps a les orelles (les meves, no les dels periodistes d’abans), una mica de sobrepés, tres o quatre queixals per llençar, el cor que de moment gira rodó com un Ferrari…  (n’hi ha més)

Abans de tornar a la feina toca passar per les analítiques: orina i sang. Per a la primera m’envien a fer pipí al servei amb un flascó de plàstic transparent que ha de guardar les meves essències úriques. Cinc minuts després de fer el fet una veu crida el meu nom per a l’extracció de sang.

Em rep una infermera de catàleg. Vull dir equipada amb cara i ulleres d’infermera, pantaló, bata curta i esclops de color blanc (és a dir, uniforme d’infermera)… i amb la novetat d’un fastuós auricular (també blanc a joc) que li surt de la pitrera i acaba a la seva orella esquerra.

M’assec i mentre m’arremango la miro amb curiositat. “És una entrevista al Zapatero”, em diu assenyalant-me amb el dit l’auricular. “Ah!”, li responc. “Amb el terrorisme se n’ha anat pels cerros de Úbeda”, m’informa mentre prepara la xeringa. Jo mut, estoic i atent a la punxada. “I mira que l’Herrera li busca les pessigolles, però se escabulle, se escabulle…”, em sembla sentir que em diu mentre em palpeja la frontissa del braç a la cerca de la vena.

“Ostres, jo em pensava que aquest Herrera era mort de resultes d’un accident de submarinisme”, li etzibo. “Nooo. Aquell era l’Antonio Herrero, de la COPE. I aquest és el Carlos Herrera, d’Onda Cero” i continua atenta a les dues feines mentre xucla amb el pistó tot el que l’agulla troba dintre meu. “Ui… i ara diu que l’Estatut és molt important però que de tocar la Constitució nanay”.

De cop i volta, mentre em diu que ja està i em fa unes fregues amb el cotó, m’adono que sóc un privilegiat: resulta que per primera vegada a la meva vida he compartit una anàlisis de sang amb una personalitat del més alt rang institucional. Ni més ni menys que “el amigo Zapatero”, tu. Si fóssim indis ja ens podríem considerar quasi germans de sang.

Mentre busco la cafeteria de la clínica per esmorzar m’adono de la meva suprema ignorància en tantes i tantes coses. Per exemple, desconec qui és aquest Carlos Herrera i de quin peu calcen ell i aquesta Onda Cero que em sembla que mai de la vida he sintonitzat ni sintonitzaré.

Ja vaig escriure en aquestes totxanes mesos enrere que he arribat a un moment de la meva biografia en què he de ser forçosament selectiu per una raó molt senzilla: em queden per viure bastants menys anys que els que porto viscuts. Selectiu i, afegeixo, defensor de la meva salut mental. Per això ni escolto, ni llegeixo, ni miro missatges, discursos o entrevistes amb cap dels polítics, monarques o pares de la pàtria que m’han tocat en el lot.

Pel que fa a la professional de la infermeria que s’ha creuat durant uns minuts en la meva vida (ella i el seu transistor, vaja) només diria que, a força de sobreentesos i mitges paraules amb un sòmines com jo que, ai las, no hi entén gaire de segons quins temes, la pobra senyora s’ha captingut amb mi una ambigüitat difícil d’obtenir si se l’hagués proposada expressament.

No és que m’importi gaire però ara mateix em sento incapaç d’escatir si la xeringaire era zapaterista o més aviat popularejava. Per si de cas, gat vell en això del colesterol i derivats, durant tot l’acte mèdic (“metge” que dirien aquells) de l’extracció he procurat mantenir-me impàvid, sense que em bullís la sang.

No fos cas que per culpa del “amigo ZP” em sortís descompensada l’hemoglobina i m’hagués de posar a pa integral i verdures. És que no vull ni pensar-ho, Déu meu…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!